Centres sense vehicles, ciutats amables

El mes passat vaig fer un viatge pel sud de França. Sempre és un plaer tornar a països on la conservació i la difusió del patrimoni —de la mena que sigui— són norma.

L'Ajuntament d'Avinyó el 14 de juliol

França, a més, destaca per la racionalitat i l’ordre, a més de ser un país capdavanter en moltes iniciatives.

Per tot açò, em sembla un país de fiar. Si els francesos fan una cosa, ens agrada i és factible a ca nostra, copiem-la.

Durant l’estada al país gal, he visitat ciutats mitjanes, però també petits pobles. Tant uns com els altres, es caracteritzen per tenir els centres urbans ordenats, aclarits i reservats bàsicament per als vianants.

Avinyó: la gran plaça on hi ha el palau dels papes, amb terrasses i espectacles de carrer

Si mai anau a Avinyó (90.194 hab.) durant el mes de juliol, us trobareu una gernació per mor del festival de teatre, amb actuacions dins el Palau dels papes i els diferents teatres, així com un munt de performances pels carrers. Tot el centre urbà és tancat als vehicles a motor i, per arribar-hi, es disposa de grans pàrquings gratuïts fora de les muralles i d’un servei gratuït d’autobusos que t’hi porten contínuament.

Avinyó Off: espectacle de carrer

Anuncis de les obres que es representen als teatres de la ciutat

D’altra banda, Arlés, una ciutat amb la meitat d’habitants que Avinyó, típicament mediterrània i amb molt de trànsit, s’ha cuidat de deixar fóra del centre històric el caos circulatori, per donar prioritat a les persones que es desplacen a peu. La ciutat també disposa d’un servei gratuït d’autobusos per accedir-hi i, a més, et dur a diferents punts, com l’estació.

Arlés: a l'esquerra i a baix, l'impressionant amfiteatre

La regió té poblets pintorescs com Gordes, Roussillon o Bonnieux (1.300-2.100 hab.) que són una delícia, per la qual cosa tenen una pressió turística important amb milers de visitants diaris. Ho han solucionat habilitant tanques com a pàrquings a les entrades i sortides, regulats per persones que ordenen els aparcaments i informen els visitants.

Gordes, el poble que penja d'un turó

Roussillon, el poble de color ocre

Per acabar, la magnífica ciutat medieval d’Aigues-Mortes (8.540 hab.), tancada per una muralla espectacular, podria semblar, a primer cop d’ull, un aparador per als turistes. Quan passeges damunt de la muralla, et sorprenen les cases rehabilitades i habitades. El trànsit de cotxos, com en tots els casos anteriors, és per a ús exclusiu dels veïns.

Plaça d'Aigues-Mortes

Des de la magnífica muralla d'Aigues-Mortes

Avui per avui, el model de ciutat dominat pels vehicles a motor està caducat. Els pobles i ciutats com els que he esmentat, amb centres per a vianants i trànsit restringit són el model a seguir si volem ciutats amables, on la gent es desplaci a peu o en bici, els infants juguin al carrer de forma segura i siguin habitades pels ciutadans.

Publicat al diari Menorca, el 10 d'agost de 2016

Elegia per mon pare

Pare, avui hauries fet 86 anys i també hauries celebrat el teu sant. Just fa un parell de setmanes, sa mamà i tu vàreu fer 60 anys de casats. Un mes d'agost de fa molt de temps et vas llicenciar del servei militar, i l'agost de 1955 vas ingressar al cos de farolers. Deies que tota la teva vida girava al voltant d'aquest mes de l'any i per açò en feies broma: “quan m'hagi de morir, haurà de ser a l'agost”. La teva premonició enguany s'ha complert.

Tot i que sabíem que el teu final podia ser imminent, crec que ningú mai no està prou preparat per a la partida d'un pare o d'una mare. No podem evitar de desprendre'ns d'una part de la nostra vida quan ens quedam orfes.

Tu, en Tomeu es faroler, deies que vas tenir molta sort de fer feina d'allò que més t'agradava. Als fars ens vas ensenyar a nedar i estimar la mar, i a trescar per les roques, amb la pell salada de color xocolati, baix el sol ardent d'agost.

Madrid, 1955, amb els companys amb els quals estudiava per ser faroler

Ahir vaig anar a Alcalfar i em va envair la nostàlgia d’aquells dies llunyans en què hi anaves a pescar amb en Lucio, mentre noltros nedàvem i jugàvem. Record que un dia vaig llenegar en un llenegall, de pes moll den Parpal, i em vaig obrir el cap, però açò no em va impedir de seguir llençant-me des de les roques, fins al dia d’avui.

Pujant al Radiofaro de Maó, durant els anys 80

Com a bon mecànic, t'agradaven les màquines i tota mena d'aparells tecnològics, de manera que en jubilar-te, vas frissar per aprendre informàtica. Però ja fa uns anys que vam deixar de rebre els teus correus.

Abans, però, vas anar a classes de català per a adults, perquè volies saber escriure bé la teva llengua. Així mateix, vas col·laborar qualcuna vegada amb els “Espipollants” den Pere Melis, aportant el teu vocabulari mallorquí.
Vas tenir manetes gairebé fins els darrers temps, inventant objectes i arranjant tot allò que et queia a les mans, així com reciclant i transformant el que ja no es podia fer servir. La gent ho sabia i sempre et cercava perquè els allarguessis la vida dels seus aparells, a canvi de no res.

Sempre et vas preocupar per la gent. Com a creient, et vas implicar en la vida parroquial, fent de catequista o participant activament amb “Vida creixent”. Així mateix, era habitual trobar-te donant una mà on calia, com quan reparties els fulls dominicals o quan acompanyaves els vellets del geriàtric a la missa dominical, fins que la malaltia et va ennuvolar la memòria.

Amb ma mare, celebrant les Noces d'Or, l'11 d'agost de 2006

Mallorquí de naixement i menorquí d'adopció, vares viure a Menorca durant llargs períodes. De fet, l’avi Federico, ton pare, i es conco Antoni, estan enterrats aquí. Eres un enamorat de les dues illes i de la seva gent, en la qual has deixat una empremta que difícilment s'esborrarà i que avui t’ho ha demostrat.

És ben segur que vas saber gaudir de la vida perquè la vas viure d'acord amb el que et va donar, però no és menys cert que vas lluitar perquè la nostra fos millor.

Vas estimar la família, els amics i la gent que t'envoltava; i allà on anares, t'apreciaren per la teva bonhomia i afabilitat.

Pare, avi, espòs i amic: servarem el record de la teva generositat, de la bondat que desprenien els teus ulls i del teu somriure franc.

Mon pare va morir el 15 d'agost de 2016.

Descansi en pau.

Quan un menorquí va ser guerriller, de Marc Pallicer: un soldat menorquí entre els maquis de la Resistència francesa

Quan un menorquí va ser guerriller. Marc Pallicer Benejam. Almería: Círculo Rojo, 2016. 114 p.

El passat mes d’abril vam presentar a la Biblioteca Pública de Sant Lluís la darrera investigació de historiador Marc Pallicer, Quan un menorquí va ser guerriller. L’obra rescata de l’anonimat la història de Bernat Villalonga Tudurí, un menorquí que, després d’exiliar-se a França quan Franco guanyà la Guerra Civil, continuà lluitant per la llibertat.

Bernat Villalonga va nèixer al lloc de Toraixa Nou, al municipi des Castell, l’any 1907. Com molts joves, el 1936 va ser cridat a files i va fer estada en diverses guarnicions militars de la costa. L’any 1938 es va casar amb la santlluïsera Margarida Lluïsa Sintes Mercadal, amb la qual va viure primer a la guarnició des Canutells i, posteriorment, a la de Binidalí. El gener de 1939 va ser mobilitzat al front de Catalunya, moment en què se separà de la dona, embarassada de la seva filla Pilar —i que naixeria el desembre d’aquell mateix any a Sant Lluís—.

Bernat Villalonga. Reproducció del llibre

Un cop finalitzada la contesa, Villalonga no pogué tornar a Menorca. Com els gairebé mig milió d’espanyols, dels quals cent mil eren soldats i uns centenars, menorquins, passà la frontera cap a França. Un cop allà, els republicans espanyols van ser tancats en camps d’internament, com els d’Argelers i Barcarès. Villalonga va ser a tots dos.

Espanyols republicans de camí cap a l'exili

El juny de 1940, l’exèrcit alemany ocupà part del territori francès. Els nazis feien servir els espanyols exiliats com esclaus o els enviaven als camps de concentració a Alemanya.

En aquest context, Bernat Villalonga decidí lluitar com a maquisard (o maquis) amb la Resistència contra l’ocupació nazi del país. S’estima que un de cada deu soldats de l’exèrcit republicà espanyol hi participà. El moviment de resistència contra l’ocupació alemanya va ser organitzat majoritàriament per soldats espanyols. Hi va haver d’entre deu mil i tretze mil maquis, els quals van contribuir activament i decisiva a expulsar i vèncer els alemanys.

Carnet de combatent voluntari de la Resistència. Reproducció del llibre

Bernat Villalonga va formar part del “Group Roger” que operava a la regió de Dordonya, un dels nombrosos grups de maquis actius i valents que es jugaren la vida per la llibertat a França. La seva història és apassionant i plena de coratge. Hem d’agrair Marc Pallicer que l’hagi treta de l’anonimat. Per açò, la filla de Bernat, Pilar Villalonga, ha estat de gran ajuda a l’hora de dur a terme la investigació sobre el seu pare, aportant el seu testimoni personal, així com fotografies del protagonista i de la família, que es poden veure al llibre.

A partir d’aquest testimoni, l’autor va anar estirant del fil, localitzant primerament Robert René Nalauré, antic guerriller del “Group Roger”. Nalauré li va fer arribar el seu testimoni i l’encaminà cap a altres fonts escrites i sonores d’altres exguerrilers, d’entre ells, Martial Faucon, fundador de l’esmentat grup guerriller.

Presentació del llibre a la biblioteca

Pallicer ha consultat nombroses fonts documentals, bibliogràfiques i testimonis audiovisuals per elaborar i completar aquest trencaclosques que s’inicià, fa cinc anys, amb la visita a l’Arxiu Diocesà de Menorca de la filla de Villalonga. Pilar Villalonga viu a França des que s’hi traslladà amb la seva mare el 1953 per retrobar-se amb son pare. Malauradament, Bernat Villalonga va patir un infart i morí prematurament el 1955.

Marc Pallicer Benejam va néixer a Ciutadella. És llicenciat en Història per la UIB i actualment és l’arxiver de l’Arxiu Administratiu de l’Ajuntament de Ciutadella, així com també de l’Arxiu Diocesà de Menorca. És membre de la Secció d’Història i Arqueologia de l’IME i fa classes d’Història a l’Escola d’Adults de Ciutadella.

És autor de nombrosos estudis històrics, centrats bàsicament en el corsarisme i els soldats entre els segles XVII i XIX, una part dels quals estan editats per s’Auba. Habitualment col·labora amb revistes històriques.
Trobareu aquest llibre a la Xarxa de Biblioteques de Menorca.

Delete

Ahir ella va anar a la biblioteca. Quan va entrar, la bibliotecària sospità que alguna cosa no anava bé.

La velleta li allargà el carnet del marit, explicant que ja no li faria falta. La bibliotecària sentí com una punxada ben endins i se la mirà amb una immensa compassió. “Quin greu, ho sent molt...” li digué de cor. Ella agraí les paraules, acotant el cap i fent referència al pas del temps, que tot ho cura —o ho allarga—, amb més resignació que convenciment.

Li va fer un carnet i la dona trià una novel·la per emportar-se'n. “Per passar el temps”, es justificà. No agafà cap pel·lícula d’aquelles d’amor que miraven junts després de sopar sota la manta, compartint un bol de crispetes i agafats de la mà. No sense ell.

Quan se n’anà, la bibliotecària entrà dins el programa informàtic i va prémer “delete”. A continuació esmitjà el carnet i el llençà als fems. Tan senzill com el traspàs d’una vida.

Aquest microrelat és la continuació d'Amor incondicional.

Departamento de especulaciones, de Jenny Offill: fotografia amb flaix de la vida moderna

Departamento de especulaciones, de Jenny Offill. Libros del Asteroide, 2016. 172 p.

Toda mi vida me parece ahora un único momento feliz.

Quan escrius, tendeixes a emmirallar-te amb alguns escriptors, perquè els admires i vols aprendre’n. A vegades, fins i tot pots arribar a imitar-los inconscientment quan llegeixes alguna obra seva que t’apassiona. Es tracta d’autors amb els quals et sents identificada, bé pels temes que aborden, o perquè t’enlluerna la seva veu narradora.

Açò m’ha passat amb Jenny Offill, escriptora nord-americana que amb un estil aparentment senzill, narra i dissecciona la nostra vida moderna, amb una veu que de seguida identifiques.

Habría querido acostarse con otra gente, por supuesto. En especial, con una o dos personas. Pero la verdad es que tiene un buen control de los impulsos. Eso explica que no esté muerta. Y también que se haya hecho escritora en vez de adicta a la heroína. Ella piensa antes de actuar. O para decirlo con más precisión, piensa en vez de actuar. Eso es un defecto, no una virtud.

Recuerdo la primera vez que usé la palabra con un desconocido: “Es para mi hija”, dije. El corazón me latía muy deprisa, como si fueran a detenerme.

A menudo temo no estar a la altura de los desafíos de la vida. A veces me pongo nerviosa sin motivo aparente.

Departamento de especulaciones narra la vida quotidiana d’una escriptora que fa classes d’escriptura, en el moment en què la seva vida comença a trontollar. Per entendre la situació on ha arribat, rememora les seves ambicions i els posteriors fracassos, l’amor, la felicitat, la traïció, la maternitat, les aspiracions professionals frustrades, els obstacles que s’han interposat en la seva vida, o els esdeveniments que han fet virar el seu rumb.

Mi plan consistía en no casarme nunca. En vez de casarme me iba a convertir en un gigante del arte. Las mujeres casi nunca acaban convertidas en uno porque los gigantes del arte solo se preocupan del arte y nunca prestan atención a las cosas prosaicas.

Prohibido comparar las expectativas que teníamos con los logros reales que hemos alcanzado.

Algunas mujeres hacen que parezca facilísimo eso de renunciar a la ambición, como si fuera un abrigo caro que se ha quedado ya demasiado pequeño.

En la primera part de la novel·la, la protagonista recorda com es van conèixer ella i el marit quan eren dos joves plens d'esperança. Encara que ambdós vivien a Nova York, solien enviar-se cartes en les quals s’imaginaven com seria el seu futur. El remitent era sempre el mateix: 'Departament d'especulacions'. Es van casar, van tenir una filla i van sortejar com van poder els petits obstacles de la vida familiar.

Mi amor por la niña parecía condenado, irremisiblemente no correspondido. “Debería haber canciones que hablasen de esto”, pensaba yo, pero si las había, no las conocía.

A la esposa ahora le resulta facilísimo ser paciente y amable con su hija. Nunca querrá a nada o a nadie más de lo que la quiere a ella. Nunca jamás. Definitivo.

A mida que la vida va transcorrent, alguna cosa va canviant imperceptiblement; tal és el cas de la narradora, que passa de primera a tercera persona. Han aparegut pors i dubtes que posen en qüestió tot el que tenen. En un intent de trobar el punt en el qual es van equivocar de rumb, ella tira la vista enrere per intentar endevinar què s'ha perdut i què pot salvar-se encara.

Cuando coges un puñado de polvo, el mundo entero se viene con él.

Todo se desmorona.

El único amor que sentimos como verdadero es el que está condenado al fracaso.

Yo esperava figurar en tu recuerdo más feliz.

Por lo que respecta a nosotros, nuestros días son como la hierba.

Amb un estil despullat i exacte que destil·la ràbia, enginy i també sentit de l’humor, Offill va construint una novel·la fragmentària, dividida en capítols curts i paràgrafs i frases breus que contenen reflexions, sentències o estats anímics. Amb tot açò, compon una exquisida i potent història.

Un dia, cuando estaba en la cama, apareció en la ventana un radiante sol rojo, Fue rebotando de un lado a otro; después se convirtió en una pelota.

Los budistas dicen que hay 121 estados de conciencia. Entre estos, solo tres están relacionados con la desgracia y la tristeza. Pero la mayoría de nosotros nos pasamos la vida yendo y viniendo de uno a otro de esos tres estados.

Jenny Offill

Departamento de especulaciones és el retrat d'un matrimoni —sense que sembli més del mateix—, però també és una indagació en el misteri de la condició humana.

Los matrimonios son una chapuza. Incluso los que desde fuera parecen razonables, por dentro se mantienen en pie con chicle, cuerda y alambre.

Me has convertido en la caricatura de una esposa.

Cent setanta-dues pàgines que es llegeixen d’una revolada, però que el lector hi acudirà més endavant cercant aquells pensaments amb els quals s’identifica, i que li rodaran pel cap molt temps després.

Nos detuvimos allí, cogidos de la mano, sin decir nada. Yo me preguntaba como sería vivir en un lugar tan bello como aquel. ¿Serviría para curar mi cerebro?

Jenny Offill (1968) ha escrit dues novel·les, Last Things (1999) i Departamento de especulaciones (2014), proclamat aquest darrer com un dels llibres de l’any. També ha editat alguns llibres per a infants i de no ficció. Actualment, és professora d’escriptura a diverses universitats.

Un any contant la Vida Imperfecta II

Duc un any escrivint la vida. Una vida carregada d’imperfeccions, però amb motius per viure-la i explicar-la.

Paris, 1991. Viatge amb Interrail per Europa

Ha estat un any d’esperances polítiques després d’una legislatura llarga i dura, potser la més traumàtica que he viscut. Hi vam recuperar la il·lusió, però el camí cap a la decepció va ser massa breu. Vaig comprovar de nou i en la meva pròpia esquena (literalment), que els interessos partidistes s’imposen, massa cops, a les necessitats dels ciutadans.

Tanmateix, des del començament hem evidenciat la vessant social del nou govern, encara que, molts cops, la bona voluntat dels polítics ha estat sobrepassada per la burocràcia o la manca de recursos. Tal és el cas de les persones dependents, les quals no disposen de gaire temps (les de major edat) ni de recursos. 

I parlant de polítics i altres personatges públics, vaig reivindicar la Vergonya com a emoció cabdal de l’ètica social, entesa, com molt bé ho expressà Victòria Camps a la seva conferència a la Biblioteca de Sant Lluís, com la culpa o el remordiment que la persona que enganya hauria de sentir quan falta a la virtut i al civisme. Corren temps adversos per a la moralitat pública d’un país que segueix votant majoritàriament el partit que acumula més casos de corrupció.

Quan l'estiu passat es va trobar el cadàver del petit Aylan en una platja, no podia imaginar que allò era el començament d’una crisi humanitària que encara no s’ha solucionat. Vaig intentar copsar els motius per Fugir del foc per acabar dins les brases.

Després de veure la magnífica pel·lícula Sufragistas i a menys d’un mes de noves eleccions, vaig voler recordar i homenatjar la causa sufragista i l’alt preu que fa menys d’un segle moltes dones van haver de pagar perquè totes avui puguem votar i ser elegides.

Encara ara, les dones seguim lluitant per un espai propi, per realitzar-nos professionalment, per progressar en la política o socialment, però encara no hem assolit la igualtat (una altra falàcia) i la majoria portam la responsabilitat de la llar i dels fills, a més de la feina. Com a conseqüència, sempre anam atacades, estressades i, a sobre, hem d'estar perfectes.

I de dones combatives, passem a tres homes lluitadors a qui admir. Dos d’ells, per la seva capacitat per superar les seves discapacitats amb èxit: els científics Stephen Hawking i John F. Nash. L’altre, Yanis Varoufakis, per ser el polític més atractiu de la Unió Europea i, més que res, per la seva coherència, que fa que actuï segons el que pensa i diu.

Un dia tòrrid d’estiu, tornant a ca meva després de fer la compra a la verduleria, vaig decidir escriure sobre el meu barri. Em vaig ficar amb un bon embolic, llegint bibliografia, demanant informació a l’arxivera de Maó i resumint tot el que em queia a les mans sobre el barri i la ciutat. És el meu homenatge particular a les persones que l’habiten, velles i soles, en molts casos, als joves valents que encara s’animen a habitar-lo, i als comerços que resisteixen els embats de les grans superfícies, com Ca s’Esparter, els forns de Can Senyalet i La Balear, o els Comerços de sempre, recollits en una publicació que ja és històrica.

El meu tros de carrer fa més d'un segle

Açò va lligat a la meva col·laboració no–periòdica al diari Menorca que, sota el títol, “Veus de Babel”, intenta reflexionar sobre temes lligats amb la ciutat de Maó, com la mobilitat i les bicicletes, la manca d’aparcament i el greu problema de l’habitatge buit i la conseqüent degradació del centre de la ciutat, que ens recorda cada vegada més un decorat amb cases buides.

He publicat alguns dels meus relats. Alguns els he escrit pel meu compte, i d’altres, com a exercicis del Taller d’Escriptura.

El primer post del blog el vaig dedicar al meu pare, que em va ensenyar a nedar. Em va servir per rememorar els estius de la meva infància, en Una Cala sota un far.

Als vint mesos ja trescava per les roques de Sant Felip

La mar és un tema recurrent perquè en som una enamorada. Conquerir una platja va ser inspirat a Favàritx. Ben diferent és Sirena, que també té com a protagonista la nostra mar; no la que serva els cossos, sinó la que se'ls engoleix.

El Nadal va donar com a fruit la narració Un altre Nadal, en què es reuneix la família al voltant d’uns pares grans i vulnerables que van perdent els records. Microrelat de Nadal parla del que queda després de perdre-ho gairebé tot.

Venècia, la ciutat somiada, expressa l’alegria d’arribar al lloc on sempre has desitjar anar-hi.

Penitència està protagonitzat per una dona que fuig del món que l'impedeix fugir d’ella mateixa.

Deixa’m les teves sabates va ser un dels relats finalistes del Premi Illa de Menorca 2014. Homo homini lupus és el leitmotiv d'aquesta narració.

He fet un tast de microrelats, amb Microrelats I, Microrelats II i Microrelats de dones. Em costa explicar una història al voltant de cent paraules, però ho intent.

Escriure ja és una forma de viure. Escriviure, com diu Ponç Pons. No es pot expressar millor.

El blog és el meu instrument, i voltros, els receptors.

Seguim, idò.

Un any contant la Vida Imperfecta I

Duc un any contant la vida en aquest quadern virtual imaginari de ratlles, amb marges amples, lletra extra gran, cobertes de color blau i enquadernació d’espiral.

Peuades damunt s'arena és el nom que vaig triar-hi. Es tracta del primer vers d'una balada que m'agrada molt del grup menorquí Ja t'ho diré.

Cinquanta-un capítols explicant una vida imperfecta, lúcida i contradictòria alhora; feliç i turmentada a voltes; d’altres, satisfeta i eternament indignada. Però sempre, sempre i sempre, apassionada.

Perquè la vida l’he de viure amb ganes, motivació i passió fins a les darreres conseqüències. Si no, de què serveixen tants embolics i maldecaps? Per arribar més enllà. No més amunt.

Blogger conta la gent que entra al blog, s'hi passeja, llegeix, remena.... Sembla que ho té tot controlat i diu que durant aquest any ho heu fet gairebé quatre mil cops! Açò supera les meves expectatives i us en don les gràcies.

Quatre mil gràcies als que m’heu llegit en algun moment, als que em seguiu assíduament i als onze subscriptors del bloc. Amb voltros compartesc relats, microrelats, llibres, música, autors, records, anhels, decepcions, il·lusions, paisatges, pel·lícules, la història del meu barri, el rumb de la meva ciutat i els encerts i despropòsits d'un país que avança cinc passes i en retrocedeix quatre.

Just havia estrenat el blog, que vaig assistir a aquell concert memorable de The Other Side, amb el seu homenatge a Pink Floyd "Shine on Tour 2015". Vaig vibrar i em vaig emocionar com el primer cop que els vaig veure, tres anys enrere. I és que Pink Floyd és un dels meus grups preferits, i la banda de Shanti Gordi els claven.

Ja fa temps, algú de la coral va proposar de fer un taller de gospel. Així que l’any passat, Latonius Earl va arribar des d’Alemanya a impartir un taller als integrants de Moments a Cor. Com vam xalar, com vam sentir i de quina manera vam cantar gospel en aquell memorable concert!

Enguany vam repetir l’experiència amb una gran patum, Trey McLaughlin, procedent del Estats Units. Aquest cop, va ser en un Teatre Principal a vessar de públic i emoció. Una altra actuació que restarà per sempre en els nostres cors.

La lectura és una de les activitats més íntimes i solitàries, però més socials, si és compartida. A tal fi, he escrit sobre El Leviatan i altres narracions, La mujer es una isla, les Llibretes de cuina del segle XIX de Bàrbara Soler i Bàrbara Oliver, la presentació de les quals em van fer rememorar tants sabors de la meva infantesa... o l’autèntica història del Gin de Menorca, amb Alfons Méndez destruint mites, altre cop. Posats a llegir relats (per aprendre dels bons), vaig xalar i flipar amb Bartleby, l’escrivent. D’altra banda, el recull d’escrits de Camus ¡España libre!, va reafirmar el compromís i solidaritat de l’autor francès cap els republicans espanyols.

No he deixat perdre l’ocasió de retre homenatge a alguns dels autors que m’al·lucinen, com Irène Némirovsky, Albert Camus (a propòsits de les seves arrels menorquines), Rafael Chirbes (in memoriam, ja fa un any que ens deixà) o Cees Nooteboom (en el seu refugi menorquí).

Durant aquest any m’he estrenat presentant llibres a la Biblioteca de Sant Lluís (sempre hi ha una primera vegada) i n’he deixat constància dels de Josep Masanés —autor català establert a Menorca i dedicat a l’ofici d’escriure—, Camins sense retorn i La paradoxa de Schrödinger, el darrer dels múltiples actes organitzats per Sant Jordi, una celebració necessària, però insuficient.

Les Salines de Fornells van acollir una trobada estival de projectes d’escriptors-alumnes d’Ana Haro, en què vam menjar i beure i vam escoltar relats realment brillants, a més de gaudir d’una posta de sol espectacular.
Continuarà...

Jo sempre n'he tingut, de tocadiscs... i un munt de discs

Saps que per més cops que passis el raspallet de vellut per sobre el vinil, sempre se sentirà aquell fregir compassat de fons que ressegueix les pistes concèntriques del disc. Rshss, rshss, rshss... La pàtina, en diuen.

El meu tocadiscs sonant The Jimi Hendrix Experience, Live in Paris

Caràtura i funda interior. Brutal!

"Espera, no seguis! Podries girar el disc, que fa un munt que s'ha acabat i encara no m'he pogut aixecar". I és que ambdues cares són tan curtes... Mitja hora i encara.

Dos discs que vaig adquirir de ben jove, de Simon and Garfunkel i de The Beatles

Quan comença a sentir-se realment malament, llavors has de baratar l’agulla. I açò sí que és fotut! Vas venut si no has calculat, per damunt, les hores que porta pinxant aquella agulla, que vés a saber quan va ser la darrera vegada que la vas canviar. "Agulla magnètica amb punta de diamant. Més de mil cinc-centes hores de durada", posa la capsa. "Ja ballam", penses, intentant fent memòria de l'any que vas comprar la darrera.

Els cantautors van arribar més tard a la meva vida, però encara hi són

Bona part dels estalvis de la meva joventut se n’anaven en LP i discs senzills de 45 RPM, aquells que portaven dues cançons; l’èxit de l’LP, a la cara A, i un tema totalment desconegut, a la cara B.

Discs per combatre l'enyorança quan vius fora de l'illa

Record quan havia aconseguit reunir cinc centes pessetes i baixava al soterrani de Coesa —una mena de grans-petits magatzems, on ara hi ha Springfield—, al carrer de ses Moreres, a triar un nou disc. Ja hi feia feina aquell home del cine, en Portella, que en sabia un munt i em donava una mà. Després se'n va anar a can Parpal, abans que Coesa tanqués les seves portes per reconvertir-se en una gran botiga de joguines.

Dos grups de pop ben diferents: Supertramp i Radio Futura

A can Parpal, en tenien, de discs! Allò era entrar, remenar i fer una xalada... però comprar, més aviat poca cosa, de tant en quant, quan arreplegava pels Reis o l'aniversari, que venia seguit.

Tenc àlbums de cantautors en LP, casset i CD

I com m'agraden els tocadiscs! Sempre m’han fascinat. Quan en veig a alguna botiga vintage o d’estètica retro, em quedo embambada contemplant-los.

Dalt: 20 èxits d'or. Baix: la joia de la casa, "The White Album" de The Beatles, comprat el 1992 a l'antiga URRS. Tot és en rus, excepte el nom del grup

Jo sempre n'he tingut, de tocadiscs. Quan vaig néixer, a ca meva n’hi havia un de tapa. El tancaves i no sabies si escrivies amb un tocadiscs o escoltaves música amb una màquina d'escriure.

Silvio Rodríguez, un dels meus cantants predilectes d'ahir, avui i sempre

Posteriorment, el meu pare —de qui vaig heretar el gust per escoltar música i sonar la guitarra— va comprar una tocadiscs-ràdio-casset Vanguard. Era l’aparell HI-FI definitiu de mitjans dels setanta. Un dels avantatges que tenia era que podies gravar directament de disc a casset verge, sense haver d’armar dos aparells i els cables corresponents. La primera còpia que hi vaig fer va ser la banda sonora de Grease, que sonava tot el dia sense aturar.

Dos dels discs preferits de la meva joventut

Una dècada més tard, vaig adquirir el vinil doble a preu de saldo —no podia deixar perdre l'oportunitat de tenir, per fi, la banda sonora de la meva adolescència— a Ràdio Peix, una botiga del carrer Boqueria de Barcelona, on l’amo sabia més de música moderna que molts crítics. Amb el tocadiscs-ràdio-casset Vanguard també et podies fer còpies dels discs en cintes per escoltar-les al cotxo. Allò era millor que les cassets que venien a les benzineres.

Bones versions d'aquestes obres, amb un gran director, Seiji Ozawa, i dos genials guitarristes, els germans Romero

Ara tenc tocadiscs amb la cadena de música; un plat, li diuen, on sonen, de tant en tant, els vells vinils de Simon and Garfunkel, The Beatles, Supertramp, Traginada, Lluís Llach, Raimon, M. del Mar Bonet, juntament amb Beethoven, Vivaldi, Dvórak, Joaquín Rodrigo, Paganini i, per suposat el més gran d’entre els grans, J.S. Bach. Posteriorment s'hi han incorporat desenes de vinils de jazz.

El gran i insuperable J.S. Bach, juntament amb el cèlebre "Així parlà Zaratustra", de R. Strauss

He tingut diversos moixos, peixos, un hàmster, un ca, un violí, tres guitarres, tres cotxos, diverses bicis, una moto de prestat... però sempre, sempre i sempre, a la meva vida hi hagut un tocadiscs i molts discs.

Quan la meitat de la humanitat no podia votar: homenatge a les Sufragistes

Oigo el sonido de los pasos.

Son miles, decenas de miles, miles de miles

Y avanzan hacia aquí

Son los pasos de aquellas que te seguirán. Guíalas

Sufragistas, a Emily Davison, màrtir del moviment sufragista

Des que van començar les fortes retallades per part dels diversos governs conservadors, hem vist, astorats, com drets laborals i socials, sous dignes, prestacions sanitàries, etc. eren suprimits o reduïts considerablement. Açò ha passat quan la política ha deixat d’estar al servei de les persones i s’ha  deshumanitzat en nom del liberalisme: ens han pres part d’allò que pensàvem que teníem assegurat i a bon resguard.

És fonamental, per tant, recordar que els avenços socials assolits pels nostres pares, avis i besavis, van comportar grans esforços i sacrificis, i per açò cal vetllar i lluitar per a no perdre’ls.

Ara que ens han convocat a unes noves eleccions, i davant l’abstencionisme que es presagia, convé no oblidar que fa tan sols un segle les dones no podíem accedir a les urnes (ni ser elegides, naturalment) en la majoria de països, i que el sufragi universal —el dret al vot per a tota la població adulta, sense discriminació de classe social, condició, raça o sexe— es va implantar majoritàriament després de la lluita constant i ferma de les dones que abanderaren el moviment Sufragista.

El Sufragisme femení va ser promogut per dones de diferents condicions, ideologies i classes socials per reclamar el dret al vot de les dones i a la participació política d’aquestes, és a dir, a poder ser elegides per ostentar un càrrec polític.

A partir de la Segona revolució industrial (1870), hi hagué una major incorporació de la dona al món laboral i, en conseqüència, una acceleració del moviment feminista, també propiciat pels canvis socials esdevinguts en els països més desenvolupats, com el Regne Unit.

Aquests factors van fer que moltes dones prenguessin consciència del seu valor social i que comencessin a reclamar el dret al vot femení, donant lloc a l’aparició de l’esmentat moviment.

Encapçalat pel món anglosaxó —països capitalistes amb una classe mitja poderosa—, el Sufragisme va tenir un seguiment desigual, depenent del grau de desenvolupament social i industrial, però també de la religió, que va fer que fos més actiu en els estats protestants que en els catòlics, com Espanya (més tradicionals i conservadors).

Per fer-nos una idea, el primer país en aconseguir el vot femení va ser Nova Zelanda, l’any 1893 (per als homes va ser el 1879). Als països integrants de l’Imperi Austrohongarès, els homes ho van aconseguir el 1907, i les dones el 1918. A França, el 1848 va ser per als homes i el 1945 per a les dones. Al Regne Unit, el 1918 es va reconèixer el dret de vot als homes i a les dones majors de 30 anys; el 1928 s’aconseguí la igualtat de vot. A Espanya, els homes van poder votar a partir de 1869, les dones a partir de 1931 (durant el franquisme es va suprimir el sufragi universal). A Argentina, els homes l’any 1912, i les dones el 1947. A Kuwait, les dones poden exercir el dret a votar des del 2005, i a Aràbia Saudí tot just des de l’any passat.

Sufragistes espanyoles en suport a Clara Campoamor, qui va aconseguir el vot femení el 1931

Dit açò, i si encara no teniu clar si el 26J exercireu el vostre dret al vot, us recoman fervorosament que veieu la pel·lícula SUFRAGISTAS.

Es tracta de la història d’un grup de sufragistes angleses als voltants de la Primera guerra mundial. Majoritàriament procedents de la classe treballadora —tot i que algunes eren de classe alta—, moltes dones s’adonaven que les seves protestes pacífiques eren inútils, fet que les tornava progressivament més radicals i la seva lluita més violenta. Les dures i injustes condicions laborals, com els sous inferiors als dels seus companys homes, l’explotació infantil, les llargues jornades, els abusos reiterats de tota mena, etc. les van fer prendre consciència d’una situació injusta, desigual i indigna. Algunes ho van perdre tot en la lluita per a la igualtat de drets, com la família, la feina i, fins i tot, la vida.

Emily Davison va donar la vida per la causa sufragista

La pel·lícula testimonia uns fets dignes de ser contats, amb un realisme esfereïdor i una ambientació d’època espectacular, interpretada magistralment per Carey Mulligan, Helena Bonham Carter i d’altres magnífiques actrius.

“Sufragistas es una película que nos escupe a la cara la vergüenza. Con rabia, con delicadeza, con elegancia, con justicia, con verdad, con pasión”. Javier Ocaña (El País).

VOTEM, IDÒ, EL 26J!