dimarts, 1 de novembre de 2016

Tempesta local

Encara record aquell 15 de novembre com si fos avui, quinze anys després. Una tempesta semblant a un huracà tropical assotà l’illa sense treva durant dos dies sencers, com mai ningú no havia vist fins aleshores i com mai més no s’ha tornat a repetir.
Des del dia abans bufava la Tramuntana amb tota la seva violència i plovia sense aturall, fent córrer l’aigua per les voravies, colant-se dins els soterranis i els comerços i inundant moltes plantes baixes. Els arbres eren arronsats pel vent, que feia rodolar pel terra la major part de les seves branques. Pocs gosaven sortir al carrer i els que ho feien, era per imperiosa necessitat, calats amb impermeables i capells que amb prou feines els protegien de l’aigua; el seu caminar, allà on anessin, semblava una mena de penosa lluita contra els elements.


Com a conseqüència del virulent temporal, es va decretar l’alerta roja en tota la zona i  les escoles van suspendre les classes fins que remetés el mal temps. Aquell dijous de mitjans de novembre em vaig quedar a casa meva, tancada i barrada, amb el meu nadó de set mesos, a l’espera que el temps millorés.
El vent es filtrava per davall de les portes i a través dels marcs de les finestres. L’aigua  es colava per la porta del pati, empesa per la Tramuntana, i jo l’intentava aturar amb pedaços enrotllats que semblaven un gras i llarg cuc de colors. A estones, les gotes d’aigua, combinades amb pedres com mèrvels, picaven estrepitosament el vidre de la claraboia de l’escala. “Cla-cla-cla, clon-clon, tap-tap-tap...”, se sentia des de tota la casa.
Acabava d’escoltar la predicció del temps per la ràdio —sense cap novetat—, quan se sentí passadís enllà una renou sorda, com si una llenya s’hagués trencat. La filleta estava asseguda a la trona mentre li donada les farinetes i, en sentir el soroll, esclatà a plorar. Espantada, la vaig agafar en braços per calmar-la, mentre ens dirigíem cap a l’entrada de la casa, on tot semblava al seu lloc. Llavors vaig decidir inspeccionar el primer pis i quan pujava l’escala, tot aixecant la vista, vaig veure l’origen de la renou que havia espantat l’infant: el petit trenc que s’havia originat al fals sostre de l’escala uns mesos enrere, s’havia eixamplat i allargat desmesuradament. Vaig pujar fins els porxos amb la filleta en braços per observar-lo de prop. No em va agradar gens veure que el trenc s’havia allargat més d’un metre i que el fals sostre feia una gran panxa.
Regirada, em vaig dirigir a l’estudi de la filleta, que encara plorava sense consol. Em vaig asseure al balancí i després de donar-li el pit, finalment es calmà. Quan s’adormí, la vaig ficar al llit i vaig baixar cap a la cuina. Vaig baratar els pedaços enrotllats de davant la porta del pati, xops d’aigua, per uns d’eixuts i vaig començar a feinejar amb el dinar. Tornava a ploure amb força i els llamps es multiplicaven, il·luminant un cel que portava massa hores enfosquit i tenebrós. Un calfred em va recórrer l’espinada quan uns segons després se sentí l’estrèpit d’un tro que devia haver caigut en un parallamps molt a prop, fent vibrar el terra de la casa. Seguidament, se n’anà el llum.
En aquell instant, el meu únic pensament va ser per a la meva filla que dormia al pis de dalt. Ràpidament vaig deixar damunt el marbre l’olla que tenia a les mans i corrents em vaig dirigir a l’escala. Un segon abans de travessar la porta que separa la sala de l’entrada, repetesc, un segon abans, el fals sostre de l’escala s’esfondrà i caigué just davant meu. L’estrèpit va ser monumental i un nuvolat de pols blanquinosa va envair tota l’estança. Durant un moment vaig restar petrificada i aterrida, contemplant la destrossa a uns centímetres dels meus peus; al sostre només hi quedava un bocí de guix en un cantó que romania pengim-penjam, balancejant-se encara.
Quan vaig reaccionar després de l’ensurt, vaig córrer escales a munt. Per fortuna, l’estudi del nadó no comunicava amb l’escala i la criatura es trobava sana i estàlvia.
Unes hores després enretiràvem les runes i vam fer caure les restes del fals sostre que, consentit pel trenc, s’havia ensorrat completament per l’efecte de la vibració del tro. Les bigues despintades i embrutides de l’autèntic sostre van quedar al descobert, com velles meuques despullades. Aleshores, la claraboia es va il·luminar: havia deixat de ploure i el cel estava començant a obrir-se.


Aleshores vaig sentir un calfred per tot el cos imaginant el que hauria pogut passar si el temps no hagués jugat al meu favor.

Una versió d'aquest relat va ser publicada a l'Ara Balears, el 28 de maig de 2017.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada