diumenge, 27 de novembre de 2016

Sí, de Thomas Bernhard

Thomas Bernhard. . Pollença: El Gall Editor, 2016. (El Cabàs; 60). 116 p.
A la biblioteca del meu avi matern i on aleshores llegia sempre, quan de llegir no n'esperava cap altra cosa que un plaer que em purifiqués en tots els sentits. 


No llegiu Thomas Bernhard si cercau una lectura plaent, ràpida, d’acció i evasió, perquè aquestes característiques no són les més adients per sondejar els racons foscos de l’anima humana, de la qual cosa n’és un expert, tot escrutant la bogeria d’uns personatges dotats de gran intel·ligència, lucidesa i sensibilitat i, per açò mateix, profundament sols i turmentats per la vida, les circumstàncies, la mediocritat, la ximpleria i, sovint, la maldat de les persones que els envolten. Bernhard escriu amb una veu pròpia, clarament identificable, dotada d’una prosa escarida que t’endinsa sense concessions en la narració, amb una exposició dels fets a corre-cuita, com si l’autor fos davant teu i t’ho aboqués tot de cop; és per açò que abans de començar, has de fer una forta alenada i agafar prou aire, per llegir, tot d’una tirada fins al final de la tercera pàgina, on hi ha el primer punt i seguit que tanca l’exposició del tema principal, el qual s’anirà repetint com un baix continu, durant tota la narració i fins al final, al llarg de 116 pàgines escrites d’una revolada, amb la urgència d’explicar i desenvolupar de diverses formes i sota els diferents punts de vista dels personatges, els fets centrals de la història, que no són altres que la degradació progressiva de dues ments privilegiades, lúcides i finalment anihilades, justament per mor de la seva clarividència, immenses en un pou de solitud i incomprensió, a l’alçada dels més curosos retrats psicològics a què l’autor ens té acostumats —com en El Malaguanyat—, en què, d’altra banda, també desgrana l’ànima d’aquells que són incapaços d’entendre o, més aviat d’acceptar, les diferències que els allunyen dels seus protagonistes —antiherois—, és a dir, els mediocres, miserables i cruels amb qui estan condemnats a relacionar-se, alhora que reitera, en contraposició, l’obsessió per la perfecció del protagonista, fet que es fa més evident degut a la narració en primera persona i, com un leitmotiv, es va repetint i emfatitzant. , pot donar lloc, en algun moment de la narració, a l’esperança que ens suscita l’afirmació, a un desenllaç conciliador amb la vida que, en certa manera, es pot interpretar com un alleujament dels personatges; el ritme de la narració és marcat per les reiterades reflexions sobre la vida, les relacions humanes, l’èxit i el fracàs, el sacrifici i la solitud, entre d’altres; com a contrapunt, la Música i la Filosofia actuen de taula de salvació dels personatges, de les quals són àvids coneixedors, i els preservaran de la bogeria, fins que aquesta, irremeiablement, els superarà. Agafau aquest llibre, obriu les vostres ments exigents i llegiu amb calma i àvid interès, llargs paràgrafs perquè, us ho puc assegurar, no és fàcil d’interrompre aquesta lectura magistral, no només per la manca de pauses físiques, sinó pel poder d’absorció de la narració, i gaudireu, sens dubte, de la seva lectura, i sereu recompensats per la prosa magistral de Thomas Berhard (1931-1989) i d’una traducció esplèndida al català de Clara Formosa.


Aquesta ressenya ha estat redactada com un exercici de narració a l’estil de Bernhard —tot de tira i sense alenar—, una de les figures cabdals de la literatura europea contemporània, del qual podem aprendre molt sobre l’ofici d’escriure.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada