diumenge, 11 de desembre de 2016

Ara que estic preparada

Ara que estic preparada per dir-te adéu, voldria anar trenta anys enrere i reescriure la nostra història.


Et rebutjava perquè creia que no m'estimaves. Tanmateix, no era ver. I ara ho sé cert perquè m'ho has dit. I m’ho crec: "in dementia veritas", com el borratxo que es confessa emportat per la seva pròpia embriaguesa.
Ara que ho sé, perquè m'ho has dit amb llàgrimes als ulls, perquè som capaços de conviure sense retrets ni rancúnia, i no ens cal dir-nos res quan seiem plegades a taula, en silenci, ara et deixo anar.
No perquè tenguis molts, potser massa anys i visquis amb l'esquela aferrada a l'esquena, sinó perquè ens ho hem dit i perdonat tot.
I quan te'n vagis, seria polit pensar en tu o parlar de tu, però no pas amb pena, sinó com ho va expressar el poeta Martí i Pol:

"Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu,
de com ens vas deixar,
de les teves coses parlem,
i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem, però no pas amb pena".

Mare, estic preparada, però tot el temps que et queda, serà un regal de Déu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada