dimecres, 25 d’octubre de 2017

Gretel

Relat publicat al llibre Pecatta minuta: antología de relatos de La isla de los escritores, coordinat per Ana Haro. Menorca: La isla de los escritores, 2016.


Vas aprendre massa prest que l’afecte no és gratuït i el reconeixement és un be escàs quan ocupes el tercer lloc d’una prole de cinc germans.
Els germans grans ja eren els protagonistes de la casa quan encara no havies nascut i, quan vas arribar-hi, prest hi va haver una altra en camí que et va prendre el privilegi de ser la petita. La mare anava massa atrafegada darrera la canalla i el pare era fóra el dia sencer. No hi havia temps per als sentiments ni per a les lloances.
Estava clar que si no volies ésser condemnada a l’ostracisme, havies de desenvolupar les teves pròpies estratègies de supervivència. Una de les teves germanes, agressiva i incitadora, armava qualsevol brega per tal de cridar l’atenció. Tot al contrari de tu, que evitaves les baralles, els enfrontaments i les provocacions; amb el temps, et vas tornar invisible i dòcil, perquè ningú no en tingués cap queixa. Eres una criatura adorable de rínxols daurats, ulls blaus i pell clara i pigada. Adaptada a les demandes dels altres, callada i sol·lícita, mai no ocasionaves cap problema, ans al contrari, tot t’estava bé i sempre estaves disposada a ajudar la mare amb els petits, amb l’esperança de recollir unes miques d’estimació, d’aquelles que anaven tan comptades.


Amb l’oncle Marià era diferent. Per a ell eres ben visible i et vessiava tant com podia. Et portava caramels Sugus i contes encunyats de lletra lligada. Te’ls contava, asseguda a la seva falda, mentre miraves bocabadada les il·lustracions a color de la Caputxeta, la Rateta presumida o el Flautista d’Hamelin.
L’oncle Marià era el cosí més jove de la mare. Mai no se li havia conegut al·lota i deien que era de l’altra vorera; potser per les seves formes delicades i amanerades i pel seu aspecte impecable i primmirat. Vivia amb sa mare i sempre s’havia avingut amb la teva família. Per a la teva mare era com un germà petit i per açò era d’allò més normal trobar-lo sovint per ca vostra.
Aquell 31 d’octubre, mai no se t’esborrarà de la memòria. Et recordes de la data perquè l’oncle anava vestit de la Mort, amb una dalla a la mà i la cara esblanqueïda de color marbre. Quin ensurt, quan li vas obrir la porta!
—Mira que t’he portat, petitona! —et va dir, allargant-te una bosseta amb llaminadures variades—. I ara, una besada.
En aquell moment, només hi éreu la mare, la germana petita fent la migdiada, i tu. Els grans havien sortit disfressats de personatges gòtics a donar la llauna pel veïnat. No t’agradava tot allò de Halloween i, menys encara, sortir amb els germans, que et deixaven enrere quan hi havia corregudes perquè feien pestellet i sempre et plegaven a tu.
—Marià, sort que has vingut —va dir la mare, un poc regirada en veure’l amb aquella fila—. Aprofitaré per anar a la farmàcia a comprar un xarop per a la petita, que no atura de tossir. Encara fa la migdiada perquè ha passat la nit del lloro, de tan refredada com està, mesquineta.
—Vés-hi, no passis pena. Les filletes estaran ben custodiades amb aquesta “mort” tan terrorífica. No crec que ningú s’atreveixi a calcigar aquesta casa —va respondre, fent veu de nas i picant-te d’ullet.
Vivíeu en un pis antic i gran, de sostres alts, grans finestrals, portes robustes i rajoles hidràuliques amb mosaics modernistes; un llarg passadís separava la zona de dia de les habitacions. L’oncle et va portar al gran saló, agafada de la mà. Va treure un conte de la bossa i te’l va donar.
—Gràcies, oncle —vas dir poc convençuda.
—Que no t’agrada?
—Eh... no gaire... —vas respondre, abaixant la mirada.
—Per què?
—Perquè els pares deixen Hansel i Gretel al bosc i una bruixa els troba i se’ls vol menjar i no m’agrada perquè els pares no poden fer aquestes coses —vas dir amb el cor encongit, pensant en la possibilitat que tal cosa et pogués passar a tu—. Mon pare i ma mare mai no ho farien, açò.
—És clar que no, reina! Au, vine, que només és un conte i a més, acaba bé, ja ho saps, que la bruixa no se’ls menja, perquè na Gretel és molt valenta —et va dir mentre t’agafava altre cop de la maneta i t’estirava cap a ell, intentant asseure’t a la seva falda—. Ja veuràs com no et farà cap neguit.
Al principi et resisties. Ja tenies set anys i trobaves que eres una mica gran per seure damunt ningú. A més, per què havies de sentir una història que sempre t’angoixava i et posava de mala lluna?
Però ell t’agafà la galta i se l’atracà als llavis, fent-te una besada suau i acariciant-te l’esquena. Una olor intensa i marejant de colònia masculina va penetrar pels teus narius, fent que tombessis automàticament el cap amb un gest repulsiu. Sense adonar-te’n, ja seies a sobre d’ell a la butaca beix amb tapets de ganxet, davant una tauleta amb figuretes kitsch de marbre.
—Qui t’estima més? —et va demanar, fent veu de falset—. Té, agafa un altre Sugus.
Submisa, vas fer-li un somriure tímid, i et vas menjar el caramel per no contrariar-lo.

Llegint un fragment de Gretel, a la presentació de Pecatta minuta

L’oncle va obrir el llibre i hi inicià la lectura lentament i amb una veu suau i modulada. Vas començar a angoixar-te quan Hansel i Gretel eren abandonats pels pares al bosc i no podien trobar el camí de tornada perquè els ocells s’havien menjat el rastre de les miques que havien escampat. Per què tot se’ls girava en contra si eren tan bons fillets? Vas sentir una suor freda i una opressió al pit quan una mà familiar pujava lentament per la teva cuixa.
Llavors un plor estrident va trencar passadís enllà. Vas començar a remoure’t inquieta i et van venir ganes d’aixecar-te i sortir corrent. Volies que la mare tornés perquè no passés allò. No, altre cop no. Per què trigava tant? “Si us plau, mare, vine”, suplicaves internament.
—Oncle, la filleta plora. Vaig a veure què li passa —vas dir amb un filet de veu.
—Deixa-la, ara li passarà. Ja hi anirem després— contestà amb la veu entretallada, amagant la mà davall de la faldeta i reprenent la lectura del conte; la disfressa li donava un aspecte encara més patètic. 
La criatura feia un estrall i tossia cada cop més. Se sentí una portada i vas aixecar la vista cap a l’entrada, tot aguditzant l’oïda, amb l’esperança que fos la mare. Immediatament, el ca dels veïns començà a lladrar, compassadament amb el plor de la filleta. L’animal s’havia quedat quiet durant uns instants davant la porta del pis, com si percebés que alguna cosa no anava bé, fins que l’amo el cridà pel seu nom i se l’emportà, de rossec i grinyolant, escales avall.
Tornà el silenci exterior, però a casa, la petita plorava i cridava la mare, segurament amb el bolquer xop.
La teva desesperança va créixer quan Hansel i Gretel despertaren després de dormir amb la panxa tipa de llaminadures; la bruixa havia ficat Hansel dins una gàbia per engreixar-lo i va ordenar Gretel que fes les feines de casa. Llavors vas fer un intent desesperat per aixecar-te, però l’oncle pressionà encara més la mà, marcant-te la cuixa; estava a punt d’assolir la seva comesa i et senties atrapada.
—Estigues quieta, petitona. Saps com t’estim i que mai no et faria mal. Per res del món. O vols que m’enfadi? —et va xiuxiuejar a cau d’orella, mentre una altra bafarada de colònia t’envaïa.
Impassible, continuà la lectura i anà per feina. I tu, cada cop més bloquejada per la por i la impotència i aquella olor penetrant. El cor et bategava a les totes i se’t trencava sentint la teva germana, sense poder explicar-te perquè ningú no tornava, ni la mare, ni els germans, ni el pare...
Quan la bruixa obrí el forn per ficar-hi Hansel, ràpidament, Gretel li va donar una bona empenta i va tancar la porta amb la bruixa dins. Va alliberar el seu germà i se n’anaren, però abans s’ompliren les butxaques de les pedres precioses del tresor de la bruixa. Aleshores et vas armar de valor i, ràpidament et vas impulsar cap a davant, caient damunt la tauleta, amb gran estrèpit. L’oncle et va estirar per la cintura, però abans de redreçar-te, aconseguires agafar una figureta de marbre i l’hi clavares al cap. Ell començà a cridar i a gemegar, però encara et tenia subjecta amb una mà i amb l’altra es tapava la ferida sagnant. Et vas sacsejar, fins que li pogueres mossegar el braç i per fi te’n vas deslliurar.
—Vine aquí que te rebentaré! —cridava embogit.
Vas sortir esperitada cap a la porta. Quan hi arribares, la mare ficava la clau al pany i, en entrar, et llençares als seus braços. L’oncle caminava pel passadís renegant de tu, amb un mocador vermell de sang amb el qual intentava aturar l’hemorràgia. La teva germana havia aconseguit botar del bressol i corria cap a vosaltres.
Aquell vespre et vas quedar sense sopar pel teu comportament, et van dir.

Els "relatistes" de Pecatta minuta, a la presentació a l'Ateneu (novembre de 2016)
Potser t'interessa la meva ressenya: Pecatta minuta: una aventura col·lectiva.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada