Al gener hi ha seques. I tot apunta que al febrer, també.
El cel és d’un blau límpid, infinit.
El sol crema la cara i escalfa el cos a la redossa de la brisa de ponent.
La mar xucla l’aigua de la platja amb el desig de l’amant primerenc.
La platja és un desert: arena seca, algues, alguna bassa, escopinyes i els troncs que van arribar-hi amb les tempestes fa molt de temps.
Un cranc frissa cap a l’aigua abans que el ca juganer se l’empassi.
Les roques resten al descobert i mostren la prova de l’abandó amb la seva nuesa: la marca de l’aigua, les herbes marines assecades al sol i els petits crustacis aferrats a la superfície amb desfici, esperant que pugi la marea.
Cada any em meravella la mateixa escena i m’al·lucina el poder vel·leïtós de la nostra mar mediterrània.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada