Som al camp, al poble, a la ciutat. Mir al meu voltant i veig mascaretes tirades arreu.
A les xarxes socials, la gent defensa a capa i espasa la seva postura davant les vacunes. L’obligatorietat de portar el certificat de vacunació i les discussions sobre la legitimitat d’exigir-lo per entrar a determinats llocs o fer segons què, encén fins i tot els caràcters menys ardorosos.
He vist persones perdent l’enteniment i l’educació per aquests temes i, d’altres, abandonar grups de whatsapp, en una reacció airada. Amb el tema COVID, és molt fàcil perdre els papers perquè tothom es creu en possessió de la veritat.
Què ens està passant? No vam quedar que la pandèmia ens faria millors? Què se n’ha fet d’aquells dies en què sortíem plegats a les finestres i balcons a aplaudir els sanitaris? O era l’excusa per esbargir-nos i parlar amb algú que no fossin els de casa?
En el moment de desconfinar-nos, la normalitat del nostre egocentrisme i individualisme aflorà de nou, i la nostra supèrbia esborrà qualsevol rastre d’altruisme.
L’estiu passat vaig coincidir en un acte públic amb una parella de jubilades que no veia des d’abans de la pandèmia. Xerrant, xerrant, sortí el tema (sempre passa igual). Em vam dir que no s’havien vacunat, perquè no hi confiaven. “Ja veurem més endavant; total, no sortim gaire”, es van justificar.
Fa un parell de mesos, vaig veure, de lluny, la mateixa parella al teatre. Seien unes fileres més endavant, amb l’aforament al complet, i llavors em van venir al cap les seves paraules de desconfiança cap a les vacunes; francament, em vaig alegrar que no s’asseguessin al meu costat. Vaig recordar la seva intenció de no anar gairebé aumon, però el cert és que ja havíem coincidit dos cops en poc espai de temps i en llocs concorreguts.
Tenc un amic que passava de vacunar-se. Ja m’estava plantejant que potser havia de començar a ser selectiva amb les meves relacions socials, quan ell i tothom de casa seva van agafar la COVID. La seva família ho ha passat lleument, excepte ell. Com amic, li desig de tot cor que es recuperi; com a ciutadà, esper que torni un poc més solidari.
El dia que vaig entrar a l’antic Sebime per posar-me la primera dosi, tenia dubtes i tenia por: podia tenir reaccions adverses (som una persona al·lèrgica) i els pitjors efectes secundaris (algú els ha de patir), però no hi tenia l’alternativa. El Pla B estava descartat: no jugaria a la ruleta russa tot exposant-me al virus sense immunitzar-me.
Una pandèmia és una qüestió majúscula de salut pública a nivell mundial. Si no em controlo el colesterol, em pot matar, però a tu no t’afectarà; és la meva decisió individual, amb efectes únicament sobre la meva persona. Però si no m’immunitzo contra la COVID, puc emmalaltir i escampar el virus a la població vulnerable: gent en edat avançada, persones de risc i d’altres que, inexplicablement, no ho són, però que poden acabar a l’UCI o a la tomba. També contribuiré a saturar més els hospitals i els sanitaris. O és que ja ens hem oblidat del que estan fent per nosaltres?
La vacuna crea incertesa, és clar, però l’exposició al virus, també. L’elecció d’intentar protegir-nos a nosaltres i a la gent amb qui convivim o ens relacionam (que no és poca), és únicament nostra. És una opció egoista (ho faig per protegir-me) i, a la vegada, és l’opció que més m’atraca als altres, la més fraternal, la que hauríem triat amb els ulls tancats la primavera del 2020.
Però, com s’està demostrant amb escreix, no hem après res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada