El meu barri IV: Dels orígens de la ciutat a les segones muralles

Per què el barri de s’Arraval Gran està edificat al voltant del carrer que li dona el nom? Per què era —i és, encara— un dels carrers principals de la ciutat? S’Arraval (també escrit Sa Raval Gran) era la via de comunicació més important de l’illa, que comunicava Maó amb Ciutadella des de temps immemorials. Però, com era el Maó primigeni? Com es va expandir fins arribar a la ciutat actual?

L’origen del nucli primitiu de la ciutat es trobava en el terreny ocupat pel petit promontori vora el mar que avui ocupen la Plaça Conquesta i els edificis adjacents: just en aquest punt s’hauria situat el primer poblat talaiòtic que donà lloc posteriorment a l’origen de la ciutat. Si ens hi fixam, l’assentament reunia unes condicions difícilment millorables: situat a prop d’una via important de comunicacions —el port—, permetia vigilar i defensar l’entrada per la mar; a la vora comptava amb aigua i terres de conreu —es Freginal— i, a més, com que era un lloc alterós, reunia uns requisits acceptables de salubritat.

Segons algunes fonts —o més aviat, llegendes—, la fundació de la vila es produí quan el general cartaginès Magó arribà al port l’any 206 a.C. amb més de dos mil soldats i saquejaren i ocuparen tota la zona propera al port, donant-li el seu nom a la ciutat.

Posteriorment, l’any 123 a.C, el control del port de Maó i de tota l’illa passà a ser de Roma. La ciutat romana ocupava el lloc on hi ha l’església de Santa Maria i la Pl. Conquesta. Durant la dominació romana, Maó s’anà convertint en una ciutat comercial pròspera, gràcies a la gran activitat desenvolupada al port.

Molt més tard, l’any 904 es produí la conquesta musulmana. En aquesta època, en el lloc on hi havia la ciutat romana, es va erigir un castell emmurallat que vigilava i defensava el port, conegut com el Castell de Maó.

Plaça de la Conquesta, on hi havia el Castell de Maó

La primera expansió de la ciutat va ser ordenada per Alfons III d’Aragó. Segons la Crònica de Ramon Muntaner, quan el rei Alfons III conquerí l’illa el 1287, va fer construir “una vila bé murada”, perquè la ciutat s’expandís, i ordenà aixecar unes segones muralles que delimitessin la vila medieval. També va manar erigir un temple dedicat a Santa Maria al pati del Castell de Maó. Fora del dit castell es començà a construir la vila —denominada raval— de reduïdes dimensions, i amb una disposició dels carrers molt semblant a l’actual, amb traçat ortogonal, fet que evidencia una certa planificació.

Maó al 1708, expandint-se extramurs

Segons Miquel A. Casasnovas, “el problema era l’espai urbà relativament reduït que quedava encerclat per la muralla. S’accedia a l’interior de la vila per diverses portes: el Portal den Servera (l’actual Pont de Sant Roc, l’únic que queda en l’actualitat), el de Sant Cristòfol (o del Mirador), que donava al Pla del Monestir, el Portal des Cós (o d’Hannover) i el Portal de s’Arravaleta”.

Hem de recordar que la capital de Menorca era Ciutadella, ciutat que comptava amb uns 2.000 habitants, i Maó amb 1.000, aproximadament. Tanmateix i a partir d’aquesta època, Maó es consolida com a segona població de l’illa i la seva importància anirà creixent fins al segle XVIII en què els britànics duran la capital a Maó. En aquest segle, la ciutat sortirà de les muralles i experimentarà importants transformacions, produint-se la primera expansió urbanística, caracteritzada per un creixement espontani, resseguint les vies marcades pels camins, a la vora dels quals s’arrenglaran les cases.

Maó al 1725. Situació dels edificis principals i muralla

Nota: els mapes i plànols s'han reproduït de La ciutat des del carrer: anàlisi formal, funcional i simbòlic del casc antic de Maó, a càrrec de Montserrat Domènech, Joan J. Gomila, Albert Martínez i Núria Seguí  (Maó, 2005). Les fotografies són extretes del grup de Facebook "Fotos antiguas de Menorca". Gràcies a tots.

Venècia, la ciutat somiada

Ja no s’enrecorda de quan hi va començar a somiar.

De petita, imaginava les cases inundades i els seus habitants navegant per l’interior amb petites barquetes. La gent dormia en lliteres, al llit de dalt, perquè el de baix era sota l’aigua.

En créixer, va comprovar que la seva imaginació s’havia desbordat, com sempre, i va saber que era la ciutat la que s’anava inundant més i més. Ja li ho deia, sa mare, que somiava desperta... Però què hi podia fer, si no tenia germans de la seva edat amb qui compartir les seves cavil·lacions. La seva supervivència emocional depenia d’una ment en constant ebullició, alimentada per una imaginació desbocada.

 Quan alguna publicació il·lustrada amb fotografies en colors de la ciutat anava a parar a les seves mans, se la mirava extasiada, contemplant aquells edificis tan antics, tan solemnes, tan bells i decadents a l’hora, i aquells carrerons minúsculs, rodejats igualment d’estrets canals, traçant una mena de teranyina en una gran i estranya ciutat. Que diferent era de Maó!

Entrada per a gòndoles a La Fenice

Açò d’haver-hi canals entost de carrers i avingudes, i haver de desplaçar-se en barca o en aquells estranys llaüts que li deien gòndoles, ho trobava d’allò més extravagant i l’atreia el fet de viure gairebé en remull. L’aigua era el seu element, l’obsessionava i l’atreia amb una força magnètica. Per açò va decidir que havia d’anar-hi tan bon punt es fes gran i faria tots els possibles per quedar-s’hi a viure.

En acabar COU, l’institut va organitzar el viatge de fi de curs amb destinació Itàlia. Havia d’anar-hi com fos. Ja es trauria el carnet de conduir quan acabés d’estudiar. “Tot no pot ser; hauràs de triar, no tenim tants de doblers”, li advertí son pare quan, a més, ella li anuncià que volia marxar a estudiar a Barcelona. Ja ho tenia decidit.

Els alumnes van fer festes, rifes, vendes diverses. Els pares van estrènyer l’economia familiar al màxim, però el pressupost sempre sobrepassava el límit acordat. Així que ho deixaren córrer: Venècia estava molt decantada de l’itinerari convencional i l’estada era massa cara.

Uns quants alumnes van insistir, increpar, demanar i suplicar d’anar-hi, però tot va ser en va: Pisa, Florència i Roma hi entraven, però Venècia era un luxe que no es podien permetre les famílies modestes com la seva. Amb gran desil·lusió, es va prometre a si mateixa que quan treballés, ho faria de valent per destinar els seus primers estalvis a visitar la ciutat somiada.

L’any següent marxà a Barcelona, com tenia planificat. Els estudis d’Història de l’art i una professora entusiasta d’Art barroc, li brindaren l’oportunitat de fer el segon viatge a Itàlia.

—M’agradaria mostrar-vos tot el que estem estudiant in situ i per açò he muntat un viatge ràpid i econòmic —els va anunciar a classe.

“Ara sí que toca!”, pensà amb convenciment. El cor li bategava ràpidament mentre la seva imaginació s’allunyava fent càbales i castells en l’aire, sense adonar-se que gairebé tota la matèria estudiada —esglésies, pintures, escultures, vil·les, que els grans mestres barrocs italians van crear— era a la capital. Aquest cop, tres anys més gran, no va increpar ni insistir, ni molt manco suplicar. No tenia edat per fer aquests números, tot i que la processó anava per dins. Al cap i a la fi, Romà i el Vaticà amb una catedràtica com a guia, i un alberg on sopar i dormir, no era un mal pla per a un grapat d’estudiants escurats.

Va trobar feina, va estalviar, va viatjar. Les ànsies de conèixer indrets llunyans i exòtics tenien més força que el projecte ja massa llunyà de visitar la ciutat somiada. “Està tan a prop, que fins i tot hi puc arribar durant un pont”, s’hi justificava quan esporàdicament hi pensava, en un intent d’apaivagar l’ànsia retrobada.

Després arribaren els fills, i els viatges llargs i arriscats van deixar pas a estades més curtes i còmodes pel país o per Europa.

La seva filla petita, una criatura encantadora i vivaç, però força caparruda, havia heretat d’ella els seus ulls, la imaginació i l’obsessió per la ciutat inundada. Ho descobrí el dia que la filleta li mostrava un joc de Nintendo en què havia de construir una vida virtual en un indret inventat, que ella anomenà Venècia.

—Per què li has posat aquest nom? Què en saps? –l’interrogà sorpresa.

—En sé moltes coses i n’he vist força fotos al Google i m’agrada molt. Es on vull viure quan sigui gran. I tu vindràs amb mi, si vols...

No va ser fins l’any passat que, cansada de sentir repetir com un mantra el desig de la seva filla de visitar Venècia (semblava que no volia res més a la vida), retrobà el seu somni i s’hi decidí.

El tren procedent de Pàdua avançava lentament pel braç de terra que unia el continent amb l’illa solcada de canals. La llacuna era més gran del que havia imaginat i una tènue boira, juntament amb una olor de podrit pujaven de la mar i embolcallaven les barques dels mariscadors. A mida que s’atracaven al seu destí, mare i filla s’estaven en silenci, gairebé amb la respiració continguda, enregistrant tot el que s’esdevenia al seu davant per estojar-lo en els fons dels seus cors i de les seves memòries, ans no havien d’oblidar mai aquell viatge tan especial i esperat.

En sortir de l’estació es trobaren directament en una gran plaça plena de turistes. La travessaren i s’hi toparen amb el Gran Canal. Ja hi eren!

No se’n podia avenir. Restà bocabadada contemplant l’aigua, els edificis decadents, bells i imponents, i el pont que travessava el canal.

—Mare! El vaporeto! Anem-hi o el perdrem— la retornà a la realitat la seva filla, estirant-li el braç.

—No t’hi amoïnis, anirem en gòndola —li respongué emocionada—. Deixa’m assaborir aquest moment, que no l’he d’oblidar per més que visqui cent anys! Ha valgut la pena haver trigat tant per poder gaudir juntes, finalment, de la màgia de la ciutat somiada.

Microrelats I

CARPE DIEM

Vivia en un pis modest d’un barri obrer.

No bevia, ni fumava, ni tenia colesterol. Anava en bicicleta a la feina. Llegia molt.

Aquell vespre, una vena del cap li rebentà i morí mentre dormia. Tenia quaranta-dos anys.

El seu germà ara està buidant el pis i reparteix les seves pertinences entre amics i entitats.

He anat a endur-me’n llibres i discs per a la biblioteca.

M’ha agradat especialment un vinil de súper èxits del soul. “Per a tu”, me l’ha regalat l’home.

“Viu la vida”, he pensat quan marxava carregada amb les caixes.

AMOR INCONDICIONAL

Tenen més de vuitanta anys. Van junts a tot arreu agafats de la mà. A la botiga, a la farmàcia, al club de jubilats, a missa de 12. I ara també, a la biblioteca del poble.

Els fills els han dit que n’hi ha moltes, de pel·lícules, i que no se les acabaran. Per açò hi van dos cops per setmana i n’agafen algunes en préstec.

Cada vespre, després d’haver sopat, seuen junts al sofà, comparteixen manta, crispetes i pel·lícula. I se la miren, agafats de la mà.

A ella li agraden les d’amor. A ell també.

POESIA

Li agradava tant la Poesia, que en el contestador del telèfon hi va enregistrar un Poema.

VENTAFOCS

Quan era petita, la seva mare li recordava la fragilitat de la seva salut: “no em facis enfadar, que em moriré prest. El teu pare no suportarà restar sol i ben prest trobarà una dona i s’hi casarà. Però ella mai no t’estimarà, perquè no seràs carn de la seva carn, només voldrà els seus fills...”.

Durant tota la infantesa va témer la mort i pregava a Déu que no s’endugués sa mare. O el seu destí seria el de la Ventafocs.

Vuitanta-cinc anys després, en el llit de mort de la seva mare, s’ha convençut que Déu existeix.

Fugir

Qui emigra, fuig.

Fuig de la desesperació de no trobar feina o de treballar de sol a sol sense cobrir la necessitats bàsiques de la família. Fuig de la fam, de la sequera, de la terra eixorca, de l’explotació laboral, de la repressió dels governs autoritaris, de la guerra, de la violència i de la tortura. Fuig d’un país que no ofereix cap oportunitat als joves i condemna els vells a la misèria.

Emigra qui pot, no qui vol. Qui s’ho pot pagar, venent els seus béns, hipotecant la família, llogant el seu cós o fermant-se a uns préstecs que haurà de tornar durant anys, fins que les màfies en tenguin prou.

Ara ens ha commogut la foto del petit Aylan, mort en una platja de Turquia. Una criatura de 3 anys, ofegada, fugint dels horrors de la guerra —morts, violacions, tortures, destrucció, por— intentant arribar a les costes europees per poder dur una vida normal, en pau, com els nostres fills. Ell i tota la família van morir en el naufragi d’una embarcació precària, a vessar de refugiats de guerra, en plena nit, just acabaven de partir.

Només es va salvar el pare d’Aylan, Abdulá, al qual ja no li queda res: no té família, ni els diners que es van quedar les màfies que els havien de portar fins a Grècia; només li resta plorar els seus morts en un país destruït. Canadà, després d’haver-li denegat l’asil i un cop consumada la tragèdia que posa els països del nord en entredit, li’n torna a oferir, però l’home l’ha rebutjat. Està desolat.

Abdulà, en nom de tots els refugiats, demana a la comunitat internacional que faci el possible per evitar que aquests fets es tornin a repetir: “Vull que el món sencer ens escolti des de Turquia, on hem arribat fugint de la guerra. Tenc un enorme patiment. Faig aquestes declaracions per evitar que altres persones passin per aquest patiment”, va declarar.

Els espanyols també vam patir la guerra, la repressió i l'exili. Ens n'hem oblidat?

Aquesta tragèdia i totes les que es succeeixen cada dia —2.000 persones salpen a diari des de Turquia a la cerca d’una vida en pau— em fan pensar en el fracàs de la humanitat, en la involució de l’homo sapiens cap a l’homo brutus tecnologicus. Perquè si és ver que hem evolucionat tècnicament i científica, no es pot dir el mateix sobre una evolució cap a uns valors humans més amplis quant a solidaritat i compassió.

Ahir pensava que, com a espècie humana, certament no tenim solució: cada cop més interessats, més insolidaris, més intolerants, més destructors. Homo homini lupus. Però després de veure les mostres de suport de multitud de grups de persones i d’algunes ciutats i comunitats autònomes decidides a organitzar l’acolliment de refugiats —en contrast amb la inactivitat del govern espanyol—, aquest matí he vist brillar el sol amb un raig d’esperança per a la humanitat.

El meu barri III: Ca s’Esparter, el comerç més antic de Maó

La setmana passada, Ca s’Esparter —abans, Armería Escudero—, va celebrar 200 anys d’existència. Es tracta del comerç més antic de Maó i, ben segur un dels més longeus de les Illes Balears.

Record quan era petita, a voltes anava amb ma mare a l’emblemàtica botiga a comprar blat d’indi a granel per a fer “palomitas”, avarques, porqueres (aquelles sabates tosques fetes de lona, pell i goma, i que m’agradaven tant), qualque senalla d’espart, el collar del ca, cordes... També hi havia escopetes, fusells i articles per a caçadors.

Sempre em va al·lucinar aquell establiment de s’Arraval, aferrat al Pont de Sant Roc que, segons conta Sara Petrus Goñalons, a Comerços de sempre, “abans havia estat una posada situada just a les portes de la ciutat per aquells viatgers que arribaven massa tard per entrar dins les murades”. Un lloc ple d’objectes variats i insòlits on, fins i tot en el sostre —ple de senalles, paneres i gàbies—, no hi cabia una agulla. I aquell senyor que atenia amb aquella circumspecció, en Llorenç Escudero —ara sé el seu nom— i que sempre trobava el que li demanaves enmig d’un caos absolutament controlat, i cobrava en una caixa registradora de l’any 1925, i que encara s’empra.

En els darrers vint anys hi he passat molts cops per davant de la botiga, situada més avall de ca meva. Quan la meva filla era petita sovint romania embadalida mirant la magnífica imitació a mida natural d’un cavall de raça menorquina que sempre hi treu el cap per una de les portes, com saludant els vianants i donant compte dels equipaments equins que s’hi venen. Com un ritual, la filleta havia d’acaronar-li el cap i potser fer-li una besada.

Els anys han passat i naturalment li ha fugit la dèria, però les criatures, tant maoneses com foranes, segueixen alçant el bracet i xisclant perquè els pares les ajupin per tocar-li el musell.

No m’he pogut estar d’anar-hi i felicitar els Escudero per aquesta important commemoració. Em reben Llorenç i Diana, pare i filla, ufanosos per aquests dies de reconeixements i celebracions. M’expliquen que Ca s’Esparter és un negoci familiar, traspassat de generació en generació. En Llorenç Escudero representa la sisena generació que regenta l’establiment, on fa feina des de 1962. A hores d’ara, la seva filla, Diana, també hi treballa i és a punt de prendre’n el relleu.

Llorenç i Diana Escudero

Els deman si és ver que els turistes se senten atrets per la botiga. En Llorenç m’ho confirma: “s’aturen, miren, fan fotos i em diuen que no barati res, que és autèntica, però no compren gaire...”

Llegint la història d’aquest establiment maonès a Comerços de sempre, em sembla que el secret de la seva persistència és la seva adaptació als nous temps. Quan s’obrí el 1815, es dedicava a l’elaboració i venda de cordes, avarques, senalles d’espart i espardenyes, així com a productes i eines del camp.

L’armeria es va introduir després de la Guerra Civil. I els articles relacionats amb els cavalls i les mascotes, van ser una incorporació de mitjans del segle XX.

Abans d’anar-me’n, en Llorenç em deixa fer fotos i xoroiar per la botiga. Quan ens acomiadam, em regala una samarreta commemorativa amb la silueta d’un cavall i a dins tot d’objectes i mots menorquins: bòtil, becar, ca, guindola, moix, embull, avarca, escurar, idò, calçons, xivit... Així mateix, m’enduc unes gloses ben polides que sa mare ha composat per a l’ocasió.

Felicitats, idò, i per molts d’anys!

Algunes informacions s’han obtingut de la publicació Comerços de sempre fotografiats amb encant. Maó: Ateneu Científic, Literari i Artístic, 2015. D’altres, de mitjans de comunicació i també de l’entrevista amb els propietaris.

Suite francesa, d’Irène Némirovsky: l’obra èpica de l’ocupació alemanya a França

Quan l’escriptora Irène Némirovsky va ser detinguda a França per a ser deportada a Auschwitz, estava escrivint la novel·la Suite francesa. El manuscrit, juntament amb la resta de la seva obra, va ser guardat durant molt de temps per les seves filles. L’obra, inacabada arran de la seva mort prematura l’any 1942 al camp de concentració, es va publicar el 2004 i rebé el Premi Renaudot a títol pòstum. A més de les dues parts que componen la novel·la, l’autora deixà nombroses notes de les parts successives i de possibles canvis en les que ja estaven escrites.

La narració arrenca amb l’èxode de 1940, quan l'exèrcit nazi derrota els defensors francesos i Alemanya ocupa el país. La primera part, "Tempesta al juny", retrata la fugida dels ciutadans de París en les hores i dies immediatament anteriors i posteriors a la invasió alemanya. La segona part, “Dolce”, mostra la vida en un petit poble de províncies a l'est de la capital durant els primers mesos de l'ocupació. La relació entre les dues parts és molt tènue, de manera que poden considerar-se gairebé com a obres independents, unides només per l'època històrica que retraten. La tercera part, "Captivitat", de la qual Némirovsky va arribar a escriure un esquema argumental, hauria mostrat els intents d'organitzar una resistència, i hauria situat alguns dels personatges de les parts precedents a la presó o en perill de mort per aquesta causa. De la quarta i cinquena parts, només en coneixem els títols: "Batalles" i "Pau".

Suite francesa combina un retrat intimista de la societat il·lustrada amb una visió implacable d’una societat que ha perdut el rumb. És un relat clar i intel·ligent de la desaparició del país que va existir, on es descriu la societat de la França de Vichy, en què es dibuixen escenes de convivència entre els seus membres i l'invasor.

Irène Némirovsky va néixer a Ucraïna l’any 1903 i morí al camp de concentració d’Auschwitz el 1942. D’origen jueu i filla d’una família benestant, fugí de la Revolució russa i s’instal·là a França als 16 anys d’edat. Coneixedora de diverses llengües, el francès va ser gairebé la seva llengua materna, que aprengué de mans de la mainadera.

El conjunt de la seva obra està escrita íntegrament en francès i hi dóna mostres d’una gran habilitat per analitzar psicològicament els personatges, i per a retratar amb lucidesa —i potser amb crueltat— una societat que està en procés d’autodestrucció, amb una agudesa i versemblança extraordinàries.

Recentment, s’ha estrenat la pel·lícula homònima basada en Suite francesa, dirigida per Saul Dibb, i protagonitzada per Michelle Williams, Kristin Scott Thomas i Matthias Schoenaerts. Se centra principalment en la segona part de la novel·la, “Dolce”, i narra la història de Lucile, una jove que té el seu marit al front i que es veu obligada a acollir a casa seva un oficial alemany. Tot i el rebuig inicial envers els invasors, naixerà una atracció entre ambdós que anirà in crescendo.

M’agraden molt les novel·les d’aquesta autora i crec que les he llegides totes. Encara no he vist la pel·lícula i esper que estigui a l'alçada de la narració. Si Némirovsky hagués finalitzat Suite francesa, molt probablement hauria esdevingut l’obra èpica de l’ocupació alemanya a França.

Trobareu les seves obres a la Xarxa de Biblioteques de Menorca.

Tot recordant Rafael Chirbes, in memoriam

Encara no fa un any, el 3 d’octubre, Mariona Fernández entrà a la Biblioteca de Sant Lluís, seguida de Rafael Chirbes i la colla de devots alumnes del taller que l’autor estava impartint durant aquell cap de setmana a Talleres Islados.

Aquell home menut, d’ampli somriure, ulls vius i mirada sincera i penetrant, em va saludar amb dues besades, alhora que jo li agraïa el fet d’haver acceptat pronunciar una conferència a la nostra biblioteca.

En tant que el públic anava arribant, va mostrar les seves dots de gran conversador i home de món, parlant dels seus llibres, del poblet on vivia al País Valencià, i de com vivia, aïllat de tot i de tothom, consagrat a l’escriptura; de les diverses ocupacions que havia tingut al llarg de la seva vida, a més d’escriptor i crític gastronòmic. “Ah, com el personatge que apareix a En la orilla!”, li vaig amollar... I ell no m’ho va negar.

Tal com estava previst, Chirbes omplí de gom a gom la Biblioteca, tot i que els mitjans locals se’n var fer ben poc ressò de l’avinguda a l’illa d’un escriptor consagrat, no només a l’Estat, sinó també internacionalment. Tant era així, que tres dies més tard, el Ministeri de Cultura li atorgava el Premi Nacional de Narrativa per la seva darrera novel·la, En la orilla (2013).

Escriptor i crític d’origen valencià, Chirbes va viure en diversos indrets del país i també a l’estranger, fins que fa uns anys va decidir tornar a les seves arrels per establir-se a Beniarbeig, entre València i Alacant, on va viure, amb els seus cans i moixos, rodejat de tarongers i dedicat a llegir, escriure i cuinar, fins que un càncer del pulmó esbiaixà la seva vida.

Tot i que començà a escriure sent un fillet, Chirbes publicà la primera de les seves vuit novel·les amb gairebé quaranta anys: Mimoun (1988, finalista del Premi Herralde), a la qual van seguir: En la lucha final, La buena letra (nominada novel·la de l'any a la ciutat alemanya de Colònia), Los disparos del cazador, La larga marcha (premi SWR-Bestenliste a Alemanya), La caída de Madrid, Los viejos amigos (Premi Cálamo) i Crematorio (Premi Nacional de la Crítica espanyola 2007, entre d’altres guardons), de la qual se n’ha fet una sèrie de televisió, igualment ben acollida per la crítica. Ha escrit llibres de viatges i d’assaig, com Mediterráneos i Por cuenta propia, entre d’altres. La seva obra ha estat traduïda a més d'una dotzena d'idiomes.

Chirbes ens parlà de literatura, de l’actualitat del país, dels seus dirigents, del paper dels intel·lectuals i de la seva relació amb el poder, de la corrupció... fent referències a personatges, escriptors i fets històrics de qualsevol època. També parlà de forma genèrica dels personatges de les seves novel·les, supervivents d’una sèrie de circumstàncies històriques i plens de contradiccions. Afirmà que escriu el que veu, sense justificacions, quan se li retreu la seva cruesa.

Fidel al seu estil, la xerrada va ser volcànica, vivaç, directa i desproveïda d’ambages. No debades és considerat el cronista de la crisi, posseïdor d’un estil directe, clar, incisiu i absolutament crític. Així ho testimonien les seves darreres novel·les, Crematorio (sobre l’especulació immobiliària i la corrupció en estat pur) i En la orilla, una obra construïda amb bocins d’històries i deixalles personals i socials. Els protagonistes es caracteritzen per ser uns éssers trepes i corruptes que en el passat han especulat i s’han enriquit amb la complicitat dels governs conservadors i la passivitat dels socialdemòcrates. La narració es desenvolupa circularment al voltant d’un pantà —metàfora de descomposició i podridura—, en què l’autor dissecciona la realitat actual en tota la seva cruesa i també ens recorda el miratge que va representar la vida benestant dels anys previs a l’esclat de la bombolla immobiliària. La descripció de la imatge del país no pot ser més desoladora: un territori “a la venda”, obres interrompudes, promocions d’habitatges buits, cases abandonades, éssers humans a la deriva...

Chirbes ens presenta el resultat d’una economia sostinguda amb fonaments de fang: atur, desnonaments, empreses en fallida, retallades de les administracions, així com una societat mancada de valors i guiada per la cobdícia, sobtadament empobrida i impotent, els dirigents de la qual no han sabut —o volgut— redreçar-la i han acabat amb l’estat del benestar. 

La pèrdua de Rafael Chirbes serà molt difícil de restituir. Gran conversador, intel·ligent i posseïdor d’un bagatge cultural enorme, passarà a la història de les lletres espanyoles per la seva mirada lúcida, crítica i incòmoda per a les visions complaents. I també pel seu criteri independent a l’hora de crear obres en un estil directe, en què la realitat és disseccionada i descrita sense embuts i sense pair. Tot i que a ell no li agradava, se’l considera el gran cronista de la crisi que va retratar la degradació política i moral de la societat espanyola contemporània.

Va ser un plaer i una gran sort conèixer i conversar amb Rafael Chirbes, celebritat literària i referent moral alhora.

Us recoman que demà aneu a una llibreria o a una biblioteca i us feu amb un dels seus llibres.

El meu barri II: llibres per a conèixer i estimar la ciutat

Abans d’escriure sobre el barri, he volgut llegir alguns llibres sobre la ciutat. Pens que és important aprendre per conèixer i saber més, però també per estimar el nostre patrimoni i, en definitiva, tenir cura de la ciutat on vivim.

S'Arraval i Pont de Sant Roc (Fotos antiguas de Menorca de Facebook)

Anam, idò, a comentar aquests llibres. La ciutat des del carrer: anàlisi formal, funcional i simbòlic del casc antic de Maó és l’obra imprescindible per comprendre exhaustivament com va néixer i com va créixer posteriorment. Escrita per Montserrat Domènech, Joan J. Gomila, Albert Martínez i Núria Seguí, va guanyar el Premi Ateneu de Maó l’any 1981. El treball fa una anàlisi històrica i urbanística de la ciutat en els diferents períodes en què s’expandí, des dels seus inicis, anomenada el Castell de Maó, fins a l’actualitat. La darrera part no és menys interessant, ja que aporta reflexions i propostes ben interessants per a repensar la ciutat del present i del futur. Inclou plànols històrics, dibuixos d’edificis, façanes, fotografies aèries, fotografies antigues, actuals, etc. La darrera edició és de 2005 i va ser publicada per l’Ajuntament de Maó, el Col·legi Oficial d’Arquitectes de Balears i “Sa Nostra”. Una obra per entendre perquè Maó és com és.

D’altra banda, Menorca: guia d’arquitectura, a càrrec de Joan J. Gomila, i editada el 1998 pel Col·legi Oficial d’Arquitectes de Balears, és una obra de referència concisa, però molt valuosa, per la quantitat d’informació que conté. Tal com apunten Miquel Sintes i Guillem Coll en el pròleg, la guia “ens pot ajudar a entendre millor la realitat de la nostra arquitectura històrica, a conèixer les successives influències artístiques d’una illa tan fràgil, que al llarg del temps ha sofert moltes invasions i dominacions que han arrelat en els processos de transformació dels pobles i ciutats: influències àrabs, catalanes, italianes, britàniques, franceses, etc. D’aquest coneixement podem aprendre a estimar el nostre patrimoni i ser més sensibles a l’hora de la seva protecció i conservació”. Gomila, arquitecte expert en la redacció de monografies sobre arquitectura i urbanisme, recull en aquesta guia allò imprescindible sobre l’arquitectura i les poblacions de Menorca. Malauradament, l’obra està exhaurida i per açò aprofit per a demanar una nova edició actualitzada.

Una menció especial mereixen els volums sobre història i història de l’art de l’Enciclopèdia de Menorca (editada per l’Obra Cultural de Menorca, des de fa més de trenta anys), obra cabdal sobre tots els aspectes i matèries referents a la nostra illa. En el cas que ens ocupa, destacarem els següents volums:

-Història II: de la conquesta cristiana a la Guerra de Successió. Volum X, a càrrec de Miquel À. Casasnovas Camps. 2000. Descriu com sorgeixen els primers nuclis urbans a Menorca.

-Història de l’Art I. Volum XVI, a càrrec de Guillem Sintes Espasa, Cristina Andreu Adame, M. Àngels Hernández Gómez. 2004.

-Història de l’Art II. Volum XVII, a càrrec de Guillem Sintes Espasa, Cristina Andreu Adame, M. Àngels Hernández Gómez. 2009.

Ambdós volums analitzen l’arquitectura de cada època i el desenvolupament urbanístic dels nuclis urbans.

L’Enciclopèdia de Menorca és una obra científica elaborada per autors experts en la matèria. Els volums són il·lustrats amb reproduccions de plànols, pintures, fotografies, etc, i aporten gran quantitat de bibliografia.

Podríem afegir altres obres, com la Guia d’arquitectura de Menorca, a càrrec de Josep Martorell (Barcelona, Col·legi oficial d’Arquitectes de Catalunya, 1979), així com monografies específiques sobre arquitectura militar, religiosa, civil, rural... o d’altres més literàries, com Maó (Columna), de Josep M. Quintana, de les quals no ens ocuparem, per raons òbvies.

Els llibres que hem comentat i d’altres també molt interessants, es troben a les biblioteques de la Xarxa de Biblioteques de Menorca.

Stephen Hawking i John F. Nash: dues ments meravelloses immortalitzades pel cinema

Stephen Hawking i John F. Nash, posseïdors de dues ments meravelloses, brillants, fóra del comú. Nash, economista i matemàtic guanyador d'un Premi Nòbel; Hawking,  físic i matemàtic, considerat un dels científics més populars i llegits entre el gran públic.

Stephen Hawking

Però realment, què tenen en comú aquests homes? Una vida entregada a la recerca científica, amb l’assoliment de l’èxit professional, malgrat el hàndicap de les seves discapacitats, l’una física i l’altra psíquica. Ambdós hi podien haver sucumbit, fins i tot mort al cab de pocs anys. Tanmateix, una voluntat de ferro i una capacitat de lluita fora del comú, han fet possible que Hawking hagi superat l’esperança de vida de la malaltia que pateix en més de cinquanta anys, i Nash hagi aconseguit conviure i seguir investigant amb esquizofrènia fins al final de la seva vida, ara fa tres mesos.

Però no ho han fet sols: han comptat amb el suport i la complicitat de les seves dones, companyes i lluitadores incansables que s’hi han deixat la pell. Allò que diuen que “darrera de cada gran home hi ha una gran dona”, és certament aplicable a aquests dos casos.

Les seves històries es van portar a la gran pantalla de la mà d'actors extraordinaris. Son les pel·lícules que tot seguit us vull comentar.

John F. Nash

Una mente maravillosa va ser estrenada l’any 2001 i protagonitzada per Russel Crowe i Jennifer Connelly. Conta la vida de John F. Nash (1928-2015), economista i matemàtic americà, el qual desenvolupà investigacions principalment entorn a la Teoria de Jocs.

L’acció comença el 1948 quan Nash arriba a la Universitat de Princeton per fer la tesi doctoral. Alumne avantatjat, inicia una carrera brillant, fins que comencen a manifestar-se-li crisis greus d’esquizofrènia. Per aquest motiu, la seva activitat científica es veu interrompuda, i a partir de 1959 ha de ser internat diversos cops en centres de salut mental. Amb un gran esforç personal i amb una fèrria voluntat, aconsegueix superar —o conviure, si ens hem de cenyir a la pel·lícula— la malaltia per seguir investigant, fins que el 1994 se li atorga el Premi Nòbel d’Economia, juntament amb John Harsanyi y Reinhard Selten.

Tot i que la pel·lícula va obtenir quatre Oscars, inexplicablement no se li va concedir al protagonista, Russel Crowe. Jennifer Connelly en va guanyar un de ben merescut, en el paper d’Alicia, la seva dona.

La teoria del todo, estrenada el 2014, narra la vida de l’afamat físic Stephen Hawking (1942). Com l’anterior, la història s’inicia quan Hawking, un estudiant de física brillant i tímid, comença el doctorat a la Universitat de Cambridge. Als 21 anys, se li diagnostica el mal de Lou Gehrig (una esclerosis lateral amiotròfica), malaltia degenerativa, i se li pronostica una esperança de vida de 2 anys. Lluny d’enfonsar-se, el científic i la seva promesa decideixen casar-se i afrontar junts la seva malaltia, cada cop més accentuada. D’aquesta forma, mentre passen els anys, s’incrementa la seva activitat intel·lectual alhora que s’endinsa en el seu treball científic més ambiciós, investigant, paradoxalment, allò que se li hauria d’haver acabat fa més de cinquanta anys, però que ha aconseguit desafiar contra tot pronòstic: el temps.

Stephen Hawking, molt probablement, és el físic més conegut entre el gran públic. La seva obra divulgativa, com la Breu historia del temps (1988), on exposa temes de cosmologia, com el Big Bang, els forats negres, conceptes matemàtics... és explicada de forma clara i entenedora. Tant és així, que quan es publicà aquest llibre, va esdevenir ràpidament un best seller, batent el rècord de vendes el 1998. En aquells anys el vaig llegir i puc assegurar que és una obra apassionant i entenedora, fins i tot per a gent de lletres, com jo mateixa.

La pel·lícula està inspirada en les memòries de Jane Hawking, i protagonitzada brillantment per l’actor Eddie Redmayne, qui va obtenir l’Oscar, i Felicity Jones, en el paper de la seva esposa.

Us recoman aquestes pel·lícules pels actors, els guions, les històries que expliquen però, més que res, per admirar la capacitat humana de lluita i superació davant de l’adversitat i dels entrebancs que a vegades s’interposen entre les persones i els seus objectius.

Conquerir una platja

Arribar a una platja i no trobar ningú.

Observar com el sol s’eleva per damunt de la mar tenyida de blanc per l’escuma i la llum encegadora de primera hora del matí.

Les onades, vestigis de la Tramuntana del dia anterior, arrosseguen algues i plàstics, però no borms. L’aigua encara es manté lleument fresca, just per deixondir el cossos nus i els sentits adormits.

Nedar, fer el mort, deixar-se endur per l’oratge de la mar, sentir el sol a través de les parpelles i romandre amb el cap buit de món.

Agafar alè i obrir el ulls per descobrir el far a la llunyania. Assaborir el salnitre i observar les distintes tonalitats dels blaus —blau de la mar, blau del cel—.

Sortir de la mar, caminar per la vorera i percebre la fortor de la posidònia i la seva carícia als peus, en el seu darrer esforç per restar damunt l’arena i assecar-se sota un sol abrasador.

Només hi ha petjades de gavines i el rastre de dues rodes de bicicletes —aquelles que ens hem creuat i a les quals hem obert la barrera feixuga del Camí de Cavalls—. Més enllà hi ha les empremtes que els visitants han deixat: munts de pedres per aquí i per allà i una ciutat fortificada feta de garrots, macs, plantes seques i castells d’arena.

Comença a arribar gent. Però sa platja de Capifort, per uns instants, ha estat nostra.