Cien libros juntas: el goig de la lectura compartida i la joia de l'amistat

Quan pensam en una biblioteca pública, ens imaginam un espai amb una àmplia col·lecció de llibres, el préstec dels diversos materials que hi podem trobar, les diferents activitats de dinamització cultural, els professionals que hi fan feina, que faciliten l’accés a la informació i que ens acompanyen en la prescripció lectora...

Amb la directora, Marga Melià, a la presentació del documental a l'Ocimax Maó

Però la biblioteca és molt més que tot açò: és un lloc comunitari on la democràcia cobra vida, un espai d’inclusió on es troben tots els sectors de la societat i on es poden desenvolupar tota mena d’iniciatives en igualtat de condicions.

Aquesta visió transcendeix l’àmbit cultural i educatiu, per endinsar-se de ple en el terreny del social. Així, la biblioteca esdevé un espai segur que ofereix refugi i protecció a tots els usuaris; un servei universal que dona suport i ajuda en un context de diàleg, tot connectant la comunitat a través de la lectura i les pràctiques culturals.

Mitjançant l’impuls de la cohesió social, la biblioteca facilita la construcció de comunitats.

Justament aquest és el tema de què versa el documental Cien libros juntas: la construcció de comunitats de persones lectores per mitjà dels clubs de lectura.

Cartell de les presentacions del documental a Maó i Ciutadella

Els clubs de lectura, com el Barça, són més que un club. Un grup de persones —majoritàriament, dones— que normalment no es coneixen i que, en principi, només tenen en comú les ganes de llegir i compartir lectures, es reuneixen periòdicament per conversar sobre el llibre que prèviament han llegit.

Tanmateix, és molt habitual que, amb el pas del temps, les persones que integren els clubs de lectura vagin i venguin; n’hi ha que ho proven i no hi tornen; però d’altres, no se’n perden cap sessió.

Actualment, la Xarxa de Biblioteques de Menorca ofereix més de quinze clubs de lectura a les seves biblioteques, generals i especialitzats (de novel·la negra, de còmic i novel·la gràfica, amb perspectiva, de novel·la històrica, de relats, juvenil...), amb una alta participació d'usuaris.

A més de les lectures compartides, el denominador comú dels clubs de lectura és el desenvolupament d’uns lligams personals de confiança i complicitat per part dels seus membres que, moltes vegades, esdevenen en una autèntica amistat. Perquè açò sigui possible, el club de lectura s’ha de percebre com l’espai segur que abans comentàvem, un lloc propici per al diàleg i l’escolta activa des del respecte. Perquè, a vegades, el llibre que es comenta et recorda una experiència personal o et desperta una emoció que romania latent i açò et du a compartir confidències i intimitats de manera natural.

Aquest és el cas de les cinc dones que protagonitzen la pel·lícula a què ens estem referint. Dones grans, amigues i molt sàvies, unides pel club de lectura que comparteixen a Palma des de fa 10 anys i on han llegit i compartit més de cent llibres juntes.

Marga Melià, directora d’aquest club de lectura i del documental, va reunir les protagonistes durant un cap de setmana per celebrar aquests 10 anys de complicitats i el centenar de lectures que han compartit.

La trobada va tenir lloc a l’hostatgeria de Lluc, on les integrants del club de lectura van fer una valoració sobre el que les seves trobades els han aportat, i van debatre, com és el seu costum, sobre la vida, la vellesa, la mort, la llibertat, les relacions, l'amor, el divorci i, com no, la lectura. Aquests i altres temes, són tractats amb ironia, sinceritat, espontaneïtat i també amb molt de seny.

Fotograma del documental

Cien libros juntas és un llargmetratge de la directora i guionista mallorquina Marga Melià, com hem apuntat. Es defineix com una lectora empedreïda, feminista i poliglota. Va néixer a Palma (Mallorca) i és llicenciada en Periodisme.

Ha viscut a Barcelona, Berlín i Bolonya. Va treballar com a periodista cultural i ha publicat el llibre Soportando el paraíso. Actualment viu a Palma i treballa en el món del cinema; d’aquest, el que més li agrada és el guió i la direcció.

Ha escrit i dirigit els curtmetratges El síndrome del calcetín desparejado (2012), Ropa vieja (2020) i Dona (2020), els documentals Un solitario baile con el miedo (2014) i Cien libros juntas (2024), i el llargmetratge de ficció Bittersweet Days (2017).

Des de 2012, Melià dirigeix el club de lectura de què formen part les protagonistes del documental, que inicià el seu recorregut en una llibreria de Palma i actualment continua actiu a la seu de la seva productora, Nuu Films.

Cien libros juntas ens relata l’experiència enriquidora de la lectura compartida i l'amistat generada per l'amor cap a la literatura en complicitat. Té el valor afegit d'haver estat realitzat a ca nostra, a les nostres illes, i per una directora illenca.

Tot un regal sobre la vida, els llibres i l’amistat.

El documental es presentà a l'Ocimax Maó el 13 de novembre de 2025 i, a l'endemà, als cinemes Moix Negre de Ciutadella, amb gairebé un centenar d'assistents a cada sala. Actualment, es pot veure a Filmin, Movistar Plus i Prime Video.

El dia que morí Franco

El 20 de novembre de 1975 jo tenia 8 anys i feia 3r d'EGB a l'escola Virgen de Gracia (avui, Mare de Déu de Gràcia), a Maó.

La meva professora, donya Carmen Cabal, era la dona d'un militar d'alt rang. Petita, seca, amb els cabells molts curts i la mirada severa, no la vaig veure somriure mai ni en donà mostres de compassió. Era el darrer vestigi de la vella escola que encara et pigava clotellades quan menys t'ho l'esperaves si et distreies o no en rendies prou, i et castigava de cara a la paret per no res. Si alguna cosa hi vaig aprendre, a sang i foc, va ser a redactar, perquè ens vam fer un fart de fer redaccions durant tot el curs. Era tan estricta i aterridora, que alguns dies m'inventava (o no) mals de panxa per no anar a l'escola.

Quan tenia devers 8 anys, al pati del far d'Artrutx (Ciutadella)

Aquell dia, el ministre Arias Navarro anuncià la mort del dictador i l'estat decretà una setmana de dol. Ens vam quedar a ca nostra, tal vegada fent redaccions, però felices de no veure la bruixa de la mestra durant aquells dies. La dictadura era així: aturava el país quan li semblava i en totes les festes de guardar (que no eren poques). Tanmateix, va ser una setmana avorrida, perquè la tele només emetia música clàssica i no hi havia res més a fer. Quasi no hi havia extra escolars, ni tampoc ens les podíem permetre.

Tampoc no existien gaires parcs infantils. A la foto, estic muntada en un aparell dels jocs de Mobles Gali, a Maó, on ara hi ha el Lidl. Juntament amb els de l'Esplanada, eren els millors.

A part d'aquests records, els altres d'aquell 20 de novembre, s'han esfumat.

A ca meva, l'avi matern havia tornat de l'exili a principis dels 70, però no se'n parlava. Només sabia que se n'havia anat a França després de la guerra (aquella terrible guerra civil), i després hi emigraren els meus concos, per sortir de la misèria d'aquest país endarrerit i aïllat per la llarga dictadura franquista. Els objectes més moderns de ca meva els havien duit els meus pares quan van anar a França a visitar la família emigrada (abans del meu naixement), o els meus concos, quan venien de vacances (molt de tant en tant).

La família Sobrino, d'esquerra a dreta: jo, l'avi republicà, mon pare, una tia, el germà i la germana de ma mare, un conco i ma mare

Aquí no hi havia quasi res: galetes Maria, Río i barquillos de nata; en arribar a Espanya les galetes Príncipe, vaig al·lucinar tant, que quan en menjo, encara em saben a glòria. Glefina per posar-te forta i Aigua del Carme pels ensurts. Mercromina per les ferides i crema Nivea per al sol (sense filtre), que et feia pelar igualment. Braser i taula camilla pels hiverns i un ventilador sense velocitats a l'estiu. Una bici sense marxes i quatre nines per a tota la infantesa; la millor, la Nancy.

A les ràdios i teles en blanc i negre sonaven les balades romàntiques de Julio Iglesias, Camilo Sesto, Rocío Jurado, Mocedades, Perales... Sort en vam tenir de la Cançó Catalana, Triana, Cecília, la Companyia Elèctrica Dharma, Asfalto... i, més tard, a ca nostra, Traginada, Uk, Música Nostra...

Amb l'adol·lescència, arribà la democràcia i l'obertura del país a la modernitat i la societat de consum. I, el més important, l'assoliment de la llibertat i la conquesta dels drets que tenim avui.

No ho oblidem: molts drets laborals i socials, la llibertat d'expressió, la igualtat i els drets de les dones, l'avortament, el divorci, l'estat del benestar (cada cop més afeblit) i d'altres, són fites aconseguides en democràcia, gràcies a la lluita de moltes persones que s'hi van deixar la pell i, en alguns casos, la vida.

50 anys més tard, és necessari recordar-ho, per no tornar enrere.

El meu viatge al Perú 11: Curiositats del Perú per si hi vols anar i, si no, també

No podia finalitzar la crònica del meu viatge al Perú sense fer alguns apunts sobre curiositats, recomanacions, paraules peruanes, menjar típic, perills, com moure’t pel país, què fer per combatre el mal d’altura i coses que està bé tenir en compte i d’altres que no has de fer, sota cap circumstància.

Contemplant el Machu Picchu

Abans del viatge

Si hi vas pel teu compte, prepara amb molta cura el viatge. Tengui’s en compte que és un país molt visitat i s’ha de tenir la precaució de comprar entrades anticipades a llocs com el Machu Picchu (visita imprescindible) i el viatge en tren que t'hi durà.

Des d’aquí es poden comprar molts serveis i entrades, com els trajectes en transport públic, allotjaments, excursions organitzades, entrades, etc.

El transport en bus funciona força bé i és segur, especialment la companyia La Cruz del Sur. Per fer trajectes llargs, val la pena agafar busos nocturns, amb seients amples i confortables. Açò sí, millor no fer-ho en dies consecutius.

Convé fer-se una assegurança de viatge que cobreixi el més important, com el tema sanitari, hospitalitzacions, repatriacions, robatoris... Segons l’asseguradora i el preu, tens més o manco cobertura.

Canvia dòlars amb temps abans de partir. Allà hi ha moltes cases de canvi i bancs que et canviaran dòlars i euros per soles.

Per seguretat, els bancs bloquegen les targetes de crèdit en alguns països. Per açò, abans de partir, convé demanar al banc que no les bloquegi en tot el territori, o corres el perill de no poder-les emprar.

És aconsellable dur els doblers en diferents carteres i, sobretot, en una d’interior. A molts establiments venen carteres de cintura, per dur-les dins la roba.

Quan hi arribis, has de comprar una targeta de prepagament per al mòbil, si no vols viure penjat del món durant el temps que hi siguis. Informa’t abans de les companyies que operen al país i de les més recomanables.

A la selva de l'Amazones

Com arribar al Perú

El viatge és llarg i tediós. Nosaltres vam agafar 3 vols per arribar a Lima i ens vam passar tot un dia viatjant: Maó-Palma-Madrid-Lima.

El millor és un vol nocturn, com el d’Air Europa a mitjanit, que et permet dormir més o manco durant el vespre. En total, entre 11 i 12 hores en un Boeing compartint espai amb 400 persones. En arribar, guanyes 7 hores que se’t descompten a la tornada i se t’ajunten amb el pitjor jet lag.

Desembarcar de l’avió és quasi tan lent com embarcar-hi. Després de tanta estona dins l’avió, sembla com si suressis dins un nuvolat. Mentre tant, les maletes triguen més d’una hora en sortir. Quan ja les tens, el primer que cal fer és aconseguir pasta i canviar euros o dòlars per soles (a preu d’or, mai millor dit).

Després de prendre un cafè per espavilar, vam comprar una targeta de prepagament per al mòbil. A partir d’aquell moment —potser pel jet lag o perquè estàvem groguis—, vam fer-ho tot a l’inrevés de com ho teníem planejat. Dúiem una llista amb les companyies telefòniques de fiar, però ens vam ficar a la primera botiga de telefonia i vam comprar una targeta que no era al llistat, de la companyia Bitel. Tanmateix, ens fa funcionar prou bé: per 20 €, ens va durar tot el viatge i la cobertura era bona.

En sortir de l’aeroport ens esperava una allau de taxis. I aquí sí que la vam cagar! N’hi havia tants i de tants tipus i els taxistes ens pressionaven tant, que vam acabar ficats en un taxi sense cap garantia que fos “oficial” i que ens dugués a la destinació. Després de dubtes, discussions, sospites de frau, regatejades de preu i a contrarellotge, vam partir cap a Lima.

Circular per la gran ciutat és descendir als inferns d’un trànsit caòtic i lent. Quan per fi arribàrem a l’estació d’autobusos de La Cruz del Sur, el nostre bus a Paracas ja havia partit. Vam haver-hi d’esperar unes hores fins que no vam poder partir cap a la costa sud. La sortida de Lima també va ser lenta i complicada fins que no vam enfilar la carretera Panamericana Sud (la que discorre pel Perú al llarg de la costa desèrtica del Pacífic).

Havíem superat la primera prova, però vam pagar la novatada: ens vam perdre la visita a la fabulosa península de Paracas i una part de la reserva natural, però havíem aconseguit arribar-hi!

A l'oasi de Huacachina

Alerta amb els taxis

Anar en taxi no és cap broma. Els taxis oficials a vegades són difícils de distingir i hi ha molta pilleria al voltant d’aquest negoci. Les màfies operen a les principals ciutats i llocs més turístics del país. Si n’agafes un d’aquests, has begut oli. El millor que et pot passar és que et deixin tirat i, el pitjor, que et segrestin, et desplomin i et matin.

Després de l’experiència del taxi de l’aeroport, vam anar ben alerta. A les grans ciutats, especialment a Lima, el que millor funciona és Uber o Cabify, no només per la seguretat, sinó també perquè és impossible desxifrar el transport públic (només l’entenen els limenys).

El dia de tornada a Espanya, havíem d’agafar un taxi a les 5 h. del matí des de Trujillo a l’aeroport. Vam demanar informació a l’hotel sobre els taxis que hi operaven. El recepcionista ens va explicar que hi havia dues possibilitats: una companyia força econòmica i una altra bastant més cara. En demanar-li en què es diferenciaven, ens contestà que amb els taxis de la companyia més econòmica t’arriscaves a ser segrestat. No m’ho podia creure! Com ens podia recomanar una opció tan perillosa? Al final, vam contractar el servei d’Uber.

De totes formes, als llocs petits i per a trajectes curts, vam agafar taxis populars que ens vam anar la mar de bé. Açò sí: sense cinturó ni aire condicionat, escalfats pel sol implacable del migdia i plens de la pols dels camins.

Si vas pel carrer i els cotxes et piten constantment, es tracta de vehicles privats (col·lectius) que duen diverses persones a diferents llocs. A vegades, passejar pot arribar a ser desesperant, amb tantes pitades i renous!

Els mini busos col·lectius funcionen força bé, són barats i segurs. Noltros en vam agafar a diferents llocs del país.

Els “moto taxi” són un tipus de taxi molt popular, una mena de moto de tres rodes (tricicle) cobert per una senzilla carrosseria. El més sorprenent és que es tracta d'un vehicle col·lectiu, on s'hi poden arribar a ficar fins a 5 persones!

A vegades, arribar a indrets amb transport públic és molt complicat, especialment si has de visitar més d’un lloc. Una bona opció és llogar un taxi. Es tracta de negociar amb el taxista els llocs a visitar, el temps i el preu, i sol sortir bé.

Alerta amb el trànsit, que és de bojos! Gairebé no hi ha passos de vianants i, quan en trobes, no te’n pots fiar, ja que no se solen aturar. Cal travessar corrent i quan no s’atraca cap vehicle.

Moto taxis a Paracas

Xoc de cultures i sentiments enfrontats

L’idioma és el mateix, però la cultura és molt diferent, fins al punt que pots arribar a no entendre’t amb la gent. L’important és mantenir una actitud oberta i adaptar-t’hi.

Nosaltres ens allotjàvem en hotels modestos, però aclarits; cadascun amb les seves peculiaritats. El primer hotel ens va sorprendre perquè, juntament amb la clau, ens van lliurar dues tovalloles, una pastilleta de sabó i un rotlle de paper WC. Semblava que entraves a la presó. L’hotel estava netíssim.

Keep calm i berena quan estigui llest. En alguns casos, l’hora del berenar, és relativa: si et diuen que és a les 7 h, es refereixen a l’hora en què ells s’hi posen; ja t’ho serviran en tenir-ho enllestit. Si tens pressa i has d’agafar un bus o un avió, pressiona’ls fins que es donin per al·ludits. T’ho faran sense perdre mai l’amabilitat (inherent als peruans).

Hotel La Fauna, a Puerto Maldonado, el més xulo del viatge

De restaurants, n’hi ha per donar i vendre i de tots els preus. Són molt populars els restaurants chifa, un tipus de menjar peruà amb elements de la cuina xinesa (arròs, fideus, sopes, salses). És força bo, però fan combinacions molt estranyes i feixugues, com arròs amb llenties i patates fregides i carn o peix...

D’altra banda, et pots alimentar només de les paradetes de menjar del carrer, on trobes de tot: panets, menjar chifa, begudes, dolços, gelats, carn a la brasa feta amb senzilles graelles... A vegades munten una paradeta obrint el maleter d’un cotxo.

Si puges als Andes, has de combatre el mal d’altura a partir de 2.500 m. o ho passaràs realment malament (mal de cap, vòmits, manca d'oxigen i de forces...). El millor és mastegar fulles de coca, prendre’n infusions... Hi ha medicaments, però pens que el més savi és aplicar el remei que tan bé funciona des de fa milers d’anys.

A la Creu del Còndor al Mirador del Còndor, Canó del Colca, a 4.160 m

És molt recomanable veure les línies de Nazca des del cel. Si puges a una avioneta minúscula per divisar-les i et mareges amb facilitat, abans pren alguna cosa contra el mareig.

M’agrada el caràcter de la gent del Perú, afables i encantadors, en general, però a les zones més turístiques els venedors són excessivament invasius. No pots mirar amb calma un ponxo, una figura, qualsevol souvenir, perquè se’t tiren damunt i no pots triar ni pensar quin color t’agrada més. I si et descuides, t’enreden com a xinos!

Fins i tot et poden bordar a crits per vendre’t souvenirs, perquè entris a un restaurant o perquè compris un bitllet de bus. És molt curiós el costum de vendre els bitllets de bus sobrants a les estacions cridant el nom de les destinacions, com qui canta les taules de multiplicar. Normalment ho fan dones, baladrejant durant hores: “Arequipa”, “Cusco”, “Puno”... amb una tècnica vocal que et barrina el cervell.

El súmmum va ser al petit poble d’Aguascalientes, el poble del Machu Picchu, en què hi ha infinitat de restaurants i els cambrers els anuncien a crits, on gairebé t’agafen i et fiquen a dins d'una estrebada. A Trujillo, en un carrer ple d’òptiques, tothom predica les meravelles dels seus productes —ulleres i lentilles—, com si d’artesania es tractàs.

Tan temperats com semblen els peruans i, tanmateix, viuen immersos en una renou desaforada: clàxons, música, vídeos i sèries al mòbil, converses telefòniques a tot volum (sembla que no coneixen els auriculars). Tot ho anuncien a crits i és un fet que contrasta amb el to de veu assossegat que empren quan conversen.

Com a molts països, al Perú és costum el regateig, cosa que vas aprenent amb el temps. A la zona Andina em tractaven de “señorita”, com un vestigi dels temps colonials —señorita Escarlata...—, uf! “Pregunte, señorita”, em deien, per incitar-me a iniciar la negociació d’una possible compra. A vegades em sentia tan aclaparada, que m’hi allunyava sense ni tan sols mirar el que m’oferien.

Tot açò et desperta sentiments enfrontats: per una banda, els peruans són agradosos, però molts porten la picaresca a l’ADN i, quan te n’has adonat, ja te l’han fotuda. Poden ser tan entabanadors, que no basta anar-hi viu.

El guia de la barca venent l'artesania elaborada per les dones de les illes Uros del llac Titicaca

Coses que em van commoure

La costa del Pacífic és un desert que transcorre al llarg de tot el país, de nord a sud: arena, roca, desolació, tot banyat per les aigües d’un oceà imprevisible que es transforma en tsunamis capaços d’arrasar civilitzacions senceres.

Tanmateix, les antigues cultures van ser capaces de poblar aquestes terres àrides gràcies a les tècniques de sostracció d’aigua i conreu de la terra que desenvoluparen, sense les quals no haurien sobreviscut. Arena, pols i aspror i, enmig, un oasi, Huacachina.

Les cultures precolombines ens han llegat els seus vestigis, fabuloses ceràmiques, teles ricament teixides, joies d'or i plata... El Museo Larco de Lima en recull una bona mostra i, per açò, és molt recomanable visitar-lo.

Em va colpir, especialment, el grau de violència i inseguretat de Lima. Com a turista, evites alguns llocs i situacions i no ho veus, però perceps el clima esfereïdor quan passes per algunes zones de la capital. Una situació devastadora, fruit de la cobdícia i la corrupció de poderosos i governants, que genera desigualtats socials i la misèria d’una gran part de la població. Barris poblats de joves sense futur, sense altra oportunitat que la delinqüència. Habitatges a mig acabar, amb els totxos a vista, amb finestres o sense. Suburbis dominats per colles mafioses que extorsionen els habitants per poder entrar a casa seva o per tirar endavant el seu petit negoci i sobreviure.

A més, l'apropiació i l'espoli de l'or del Perú des de l'arribada dels espanyols fins a l'actualitat, ha propiciat encara més que un país amb tants recursos no prosperi. 

A l’altra cara de la moneda trobes gent molt religiosa —catòlics i evangelistes— omplint esglésies i temples, amb una devoció insòlita. En alguns indrets, com a la catedral de Cusco, se celebren misses “de sessió contínua” tots els diumenges, des de les 7 h. fins a les 10 h, amb l’església a vessar.

Tanmateix, allò que més em va commoure va ser el Machu Picchu: el paisatge, l’enclavament ocult, la història, les restes d’una civilització misteriosa, arribar-hi per fi després de tants d’anys. No és fàcil accedir-hi, però només per açò val la pena visitar el Perú. Compra una entrada amb prou antelació, amb un horari de prest i gaudeix-ne amb calma durant la jornada. És una experiència única.

Al Museo Larco de Lima s'exposen ceràmiques i abaloris d'or de les cultures precolombines

Algunes paraules peruanes

M’agraden molt els dialectes i aprendre'n els mots propis. Vet aquí un recull de paraules peruanes:

Ingreso: entrada.

Llamado: cridada.

Cancelar: pagar, liquidar.

Ahorita: el mateix significat que “un parell mallorquí”. En qualsevol moment, no necessàriament, ara mateix.

Parqueo o playa: pàrquing.

Terrapuerto: terminal, estació de bus.

Paradero: aturada (de bus, etc.)

Colectivo: autobús de poques places, com un mini bus.

Carro: cotxo.

Servicios higiénicos: bany, WC.

Delivery: menjar per endur.

Chiva: restaurant on serveixen menjar peruà amb influència de la cuina xinesa.

Crema: salsa.

Chancho: porc.

Res: vedella.

Palta: advocat.

Papa: patata.

Matcha: te, infusió.

Coger: cardar.

Ceràmiques precolombines de la Col·lecció eròtica del Museo Larco

I per acabar...

T’anim a anar al Perú, on segur que tindràs experiències inoblidables. Així que prepara’t per xalar, deixa’t endur i confia. Bon viatge!

Si t’ha agradat, subscriu-te al blog. Qualsevol cosa que em vulguis dir o demanar, deixa’m un comentari i et respondré.

Fent camí de baixada cap a Pisac, a la Vall sagrada dels inques

Tampoc no et perdis els capítols que narren tot el viatge: Un somni assolit, llargament esperat, Aventura al desert de la costa del Pacífic, Els poders sobrenaturals dels Nazca i la bella Arequipa, Els Andes: còndors, llames, alpaques, vicunyes i el mal d’altura. El Canó del Colca, El grandiós llac Titicaca i les illes més originals del món, Cusco: entre el poder Inca i el domini espanyol, El Machu Picchu i altres meravelles de la Vall sagrada dels inques, Un tast de la selva peruana a l’Amazones, Lima: la ciutat temuda, desaforada, aclaparadora, magnètica, El desconegut nord del Perú: Chan Chan, la ciutat de tova, Trujillo, les huacas i Huanchaco.

El meu viatge al Perú 10: El desconegut nord del Perú: Chan Chan, la ciutat de tova, Trujillo, les huacas i Huanchaco

Un Perú fascinant i desconegut

Després de dos dies visitant la ciutat de Lima, el 29 de setembre vam agafar el darrer bus nocturn del nostre viatge cap al nord del país.

Transcorreguts els 500 quilòmetres que separen les dues ciutats, vam arribar a Trujillo. Aquesta regió és completament diferent del que havíem vist fins llavors, amb pocs turistes estrangers però bastants de nacionals o procedents dels països veïns. En part, és comprensible, donat que el més conegut del Perú es concentra, principalment, a Cusco, Machu Picchu, Arequipa, Iquitos (Amazones) i Lima; aquesta zona, n’està allunyada.

Tanmateix, la costa nord del Perú, fora de la majoria dels circuits del turisme de masses, serva algunes meravelles històriques, arqueològiques i artístiques representants de les cultures preinques Chimú (Chan Chan) i Moche (Huacas del Sol i de la Lluna). Aquestes cultures ens han llegat unes construccions colossals i úniques, i unes ceràmiques i relleus bellíssims de gran expressivitat.

El nostre viatge es va allargar uns dies per visitar aquests indrets, i va valer la pena.

Cavallets de totora a Huanchaco

Trujillo, la ciutat de l’eterna primavera

El 30 setembre arribàrem a Trujillo. Capital de la regió de La Libertad, la ciutat gaudeix d’un clima tan benigne, que se l’anomena “la ciutat de l’eterna primavera” (me’n torn a viure-hi qualsevol dia!).

La Plaça d’Armes de Trujillo és un quadrat de grans dimensions, amb el Monument a la Llibertat al bell mig (commemora un esdeveniment històric llibertari del Perú quan la ciutat assolí la independència el 1820). La plaça està delimitada per edificis religiosos i civils d’estil colonial, amb balcons de fusta i gelosies curosament treballades, portalades imponents, finestres cobertes de reixes de ferro forjat i parets pintades de vius colors; tot plegat esdevé un bell conjunt multicolor i harmònic alhora.

La Catedral de Trujillo presideix la Plaça d’Armes. Es tracta d’un edifici d’estil barroc colonial pintat de groc amb ribets blancs. Adossat a la Catedral, trobam l’Arquebisbat, un palau de color blau intens. Ambdós edificis formen un conjunt molt polit que, al vespre, encara és més espectacular.

Catedral de Trujillo i l'Arquebisbat

La Catedral, de nit, espectacular

A la Plaça d’Armes i als carrers adjacents del centre històric, trobam palaus, grans casats, l’Ajuntament, hotels, espais culturals, museus, seus d’alguns bancs, altres esglésies i convents, la seu de la universitat... quasi tots d’estil colonial barroc o neoclàssic de diferents colors, alguns dels quals permeten la visita a l’interior i als seus magnífics patis.

Convent de Santa Clara

Escultura César Vallejo al pati d'un gran casat de la Plaça d'Armes

En definitiva, una ciutat deliciosa que val la pena de visitar. Però el millor de la zona ens esperava al dia següent.

Centro Gran Chimú

Les Huacas del Sol i de la Lluna i l'aterridor déu Aiapaec

L’1 d’octubre va ser el darrer dia que passaríem al Perú. Ja havien transcorregut tres setmanes des que arribàrem i, l’endemà, ens esperava un dia llarguíssim, amb tres vols, fins arribar a Menorca, i un jet lag de campionat.

Les huacas del Sol i de la Lluna estan situades molt a prop de Trujillo. S’hi pot anar en taxi o amb excursió organitzada. Nosaltres vam optar per la segona opció, contractada el dia anterior a Trujillo, donat que volíem visitar les huacas, Chan Chan i Huanchaco.

De bon matí pujàrem a un mini bus, juntament amb una dotzena de turistes del país, el guia i el conductor.

Vam fer la primera aturada involuntària a una mena de parc recreatiu molt friki, on hi havia parades de menjar i reproduccions gegants de ceràmiques de la cultura Moche de temàtica eròtica. Les ceràmiques originals són a la Galeria eròtica del Museo Larco de Lima. Una visita a una horterada que se l’haguessin poguda estalviar.

Tot seguit ens van conduir al taller d’un ceramista a tocar de les huacas del Sol i de la Lluna. A tots els viatges i excursions organitzades et porten de compres, tan si t’agrada com no i, és clar, aquest no en va ser una excepció. Tanmateix, la visita va valer la pena, perquè el taller estava ple de peces polides i l’artesà ens va explicar coses ben interessants.

El ceramista, tot un personatge, i el seu taller, ple de curiositats

Les huacas del Sol i de la Lluna es troben una al davant de l'altra. Imponents i separades per mig quilòmetre, semblen predestinades a fitar-se fins a l'eternitat. Es tracta de dues piràmides preinques construïdes en tova (argila i arena), per la cultura Moche (segles II al VII) i formen part del complex arqueològic més important construït per aquesta cultura.

Huaca del Sol

Tot el complex és extensíssim, i feia les funcions de centre polític, cerimonial, administratiu, residencial i cementiri. Posteriorment, va ser ocupat pels integrants de les cultures Chimú i Sicán. I, com no, pels inques.

Huaca de la Lluna i el Cerro Blanco, darrere

La Huaca del Sol és la piràmide més gran i la que primer es divisa. De base rectangular, compta amb cinc terrasses, on els antics moches desenvolupaven activitats polítiques, administratives i d’altres. Diuen que per a la seva construcció van ser necessàries 140 milions de peces de tova col·locades manualment per 250.000 mil homes!

La Huaca de la Lluna és l’únic recinte que es pot visitar i esguarda sorpreses que et deixen bocabadada. Sembla que va ser el temple principal de la cultura Moche, on es podrien haver dut a terme rituals de sacrificis humans (segons les restes trobades de 40 cadàvers de joves, adults i guerrers). Són impressionants (i ben conservats) els murals policroms amb relleus de figures mitològiques i representacions de guerrers nus i fermats amb cordes, que són portats al sacrifici. Per triar quines persones s’havien de sacrificar, s’organitzava un combat i els perdedors eren degollats; els seus caps eren oferts al déu Aiapaec.

De baix a dalt: professó dels guerrers vençuts conduïts al sacrifici. Segon: dansaires. Tercer: aranyes decapitadores. Quart: déu marí. Cinquè: ésser lunar. Sisè: serp ondulant. Setè: Déu de les Muntanyes, sostenint un ganivet cerimonial i un cap humà decapitat

Detall dels relleus de la part superior del mural anterior

Un mural ricament historiat i policromat

Si hi ha una deïtat que inspira autèntic pavor, és Aiapaec, el déu suprem dels moches. Apareix reproduït molts cops en diversos murals policroms i relleus d’estances de la Huaca de la Lluna. Aiapaec, el Déu degollador, s’imposava amb els seus trets felins i uns ullals imponents. Es feien sacrificis humans en nom seu, per garantir la prosperitat de les collites. Hem de tenir en compte que aquesta zona és desèrtica, plou poquíssim i la subsistència dels seus habitants depenia de l’aigua portada pel riu Moche.

El déu Aiapaec, reproduït al taller del ceramista

Relleus polícroms d'Aiapaec, reproduït profusament a l'interior de la Huaca de la Lluna

Com que aquesta terra inhòspita no té mesura, s’especula que el regne mochica va desaparèixer a causa del fenomen meteorològic de El Niño, habitual a la costa nord del Perú i devastador de territoris i cultures.

Chan Chan, la ciutat de tova més gran d’Amèrica

Com he comentat, el nostre viatge es va allargar un poc més per poder visitar Chan Chan, la ciutat de fang construïda per la cultura Chimú (1200-1465), única i fascinant.

Recinte tancat del Palau Nic-An, de Chan Chan

Chan Chan, o “Sol esplendorós”, va ser la capital del regne Chimú, una gran ciutat integrada per nou ciutadelles. Quan el governant chimú moria, s’abandonava la ciutadella que havia ocupat i el nou dirigent se’n feia construir una altra, amb el palau i les altres edificacions, pous, dipòsits, habitatges, etc, necessaris. Actualment, només es pot visitar el recinte del Palau Nik-An.

Relleus d'esquirols a la gran plaça cerimonial

Les ciutadelles estaven construïdes íntegrament de tova (massa de fang composta per argila i arena, barrejada amb palla i assecada al sol). Les seves edificacions mostren detalls originals (podríem dir, d’avantguarda), formidables relleus i detalls, una part dels quals s’ha conservat fins avui, amb molta cura i protecció. Gràcies al clima desèrtic, la tova no s’ha desfet totalment, i la part que es mostra està ben coberta per evitar que es desfaci.

Corredor amb relleus de peixos i pelícans

Altres aus a la zona de les audiències, amb disseny de tipus "Minecraft"

Els chimú eren destres en enginyeria, i van construir-hi un complex sistema de canals i grans estancs que portaven aigua a la ciutat (situada al desert del Pacífic) i unes muralles imponents de 9 metres d’altura que protegien les ciutadelles. També eren bons artesans treballant la ceràmica, les teles i l’orfebreria, així com originals dissenyadors avantguardistes dels relleus dels edificis.

Grans muralles d'altíssims murs tanquen el perímetre de la ciutadella

Com les altres cultures precolombines, els chimú van ser sotmesos pel inques i, al cab de poc, conquerits pels espanyols.

El Museu de Chan Chan reuneix les peces trobades al lloc arqueològic, però el guia tenia massa pressa per portar-nos-hi. A més, la visita va ser massa ràpida i ens vam perdre força detalls. Haver de córrer el darrer dia per veure un dels llocs que em feia més il·lusió del Perú, em va deixar un mal sabor de boca que encara em dura.

Huanchaco i els cavallets de totora

Huanchaco va ser el darrer lloc que vam visitar, un poble d’estiueig sense cap atractiu, excepte les bones condicions per fer-hi surf i els cavallets de totora.

Cavallets de totora a la platja de Huanchaco

Quan vam ser al llac Titicaca, vam visitar les illes dels Uros, fetes de totora, un tipus de canyís que creix dins el llac. Els cavallets de totora són unes embarcacions ben originals, fetes del mateix material, la totora, emprades pels pocs pescadors que encara hi van a pescar. També s’utilitzen per fer-hi surf i és una de les primeres embarcacions conegudes de la història amb aquesta finalitat. Sembla que el surf va néixer al Perú fa un grapat de segles, en els temps dels mochicas i els chimús.

Dos joves salvant les onades

Final del nostre viatge-aventura

L’endemà, dia 2 d’octubre, a les 7 h. agafàvem un vol des de Trujillo fins a Lima, i, des d’allà, fins a Madrid i cap a Menorca.

Mentre sobrevolàvem la costa del Pacífic, divisava l’oceà i bocins d’aquella terra àrdua i eixuta, que durant tants d’anys havia anhelat visitar. Vaig repassar ràpidament tot allò viscut aquells dies i, de cop i volta, m’envaí un desconhort des de les entranyes, que aflorà com una cascada de llàgrimes, i que es repeteix mentre finalitzo aquest relat.

Tres setmanes abans, n'Alfons i jo iniciàvem aquest viatge-aventura des de Paracas, a la costa sud del Pacífic. Allà vaig tastar l'oceà per primera vegada, que no és ni fred ni gaire salat. El darrer dia, a 1.230 quilòmetres de distància, a Huanchaco, vaig tornar a ficar-hi les mans i ens vam acomiadar d'aquesta experiència emocionant i inoblidable.

Com és de meravellós, el Perú; com és de fascinant, la seva història; i, al mateix temps, com n’és de brutal. Un país amb tresors naturals únics i una herència captivadora. Però la violència, la corrupció i la misèria segueixen campant àmpliament. L’expresident Alberto Fujimori morí quan vam arribar-hi; deien que fugí del país carregat d'or del Perú, però aquest no s’ha trobat, i encara hi ha gent que l'adora, com a un sant. De moment, aquest país no té clarícia, però, com m'has encisat, estimat Perú!

He trigat nou mesos en escriure la crònica sencera del meu viatge al Perú. Ho he allargat tant com he pogut per no deixar de recordar-lo, per estimar-lo, encara més. Aquesta terra, que em va fascinar, que a estones vaig témer, i que ara enyor com una pàtria perduda.

Si em demanessin, “hi vols tornar?”, no ho dubtaria, però el món és massa vast i fascinant, i cal aprofitar la vida abans que el temps em passi pel damunt i m’aniquili.

Avui, 24 de juny, a Menorca commemoram el solstici d’estiu. Al Perú, és el solstici d’hivern, en què els inques, coberts d’or i plata,  celebraven la gran festa del Sol per implorar al gran astre que tornés a néixer i a guiar-los.

Si t'ha agradat, subscriu-te al blog i no et perdis el darrer capítol: Curiositats del Perú per si hi vols anar i, si no, també.

Tampoc no et perdis els capítols anteriors: Un somni assolit, llargament esperat, Aventura al desert de la costa del Pacífic, Els poders sobrenaturals dels Nazca i la bella Arequipa, Els Andes: còndors, llames, alpaques, vicunyes i el mal d’altura. El Canó del Colca, El grandiós llac Titicaca i les illes més originals del món, Cusco: entre el poder Inca i el domini espanyol, El Machu Picchu i altres meravelles de la Vall sagrada dels inques, Un tast de la selva peruana a l’Amazones, Lima: la ciutat temuda, desaforada, aclaparadora, magnètica.