El meu viatge al Perú 1: Un somni assolit, llargament esperat

Va ser a finals de 2023. Acabava un any especialment dur que m’havia fet replantejar aspectes transcendentals de la meva vida. Un n’era que ja no volia ajornar desitjos pendents per l’any següent, per després de la jubilació... i, molt manco, somnis de joventut que esperaven aletargats el seu torn.

Al Machu Picchu, contemplant el nostre somni

En conseqüència, vaig plantejar a n’Alfons de fer el viatge al Perú durant l’any que estava a punt de començar.

“Perú és enfora, un territori vast ple de meravelles per veure. El temps passa, la salut trontolla, les forces minven i el futur sempre és incert. O hi anam prest, o se’ns passarà irremeiablement. I no m’hi vull haver de lamentar”, li vaig dir. Ell també va tenir clar que havia arribat el moment i vam decidir fer realitat el nostre somni el mes de setembre.

El viatge al Perú ha estat el tercer GRAN VIATGE INOBLIDABLE (així, en majúscules) de la meva vida.

El primer, va ser l’Interraïl, el 1991. Una aventura per mitja Europa que ens va obrir els ulls al món, ens va acostumar a dormir en trens, en albergs d’habitacions compartides, menjar al carrer i viatjar sense manies. Vam arribar fins a Budapest, a l’est i, al nord, fins als fiords de Trondheim, a Noruega.

Aquesta som jo medint la Torre Eiffel, a París

El segon, el vam fer a Mèxic i Guatemala, el 1999. Un viatge en què vam recórrer amb motxilla la ruta maia, des de Mèxic DF, fins a Hondures, passant per Oaxaca, la selva Lacandona, San Cristóbal de las Casas, ciutat Antigua Guatemala, el llac Atitlán, Tical, Chichén Itzá, Tulum, Copán, etc. Va ser el darrer viatge de la nostra joventut, amb les incomoditats i avantatges dels motxillers. Al cab de dos anys, ja érem pares.

N'Alfons i jo dalt d'una piràmide asteca, a Tenochtitlán, Mèxic

El tercer ha estat aquest, al Perú. Un viatge llargament esperat durant més de trenta anys. Una aventura fascinant a les portes de la vellesa que, per la seva idiosincràsia, la complexitat dels llocs a visitar i la distància entre ells, no es podia ajornar gaire més.

Davant les impressionants Salines de Maras

Des de l’Interraïl, n’Alfons ha organitzat tots els nostres viatges (excepte els de Turquia i Egipte).

Els dedica molt de temps i en té molta traça. El viatge que ens ocupa ha estat especialment complicat, amb reserves d’un munt de tiquets d’entrades, viatges en avió, bus, avioneta, tren, excursions, hotels, canvi de moneda, assegurança... En resum, una feina impagable que li agraesc moltíssim!

Perú és un país tan gran i allunyat, amb tant per veure, que val la pena fer-hi una estada de tres setmanes o més, que és el temps que vam ser-hi.

A més, el viatge és llarg i costós: des de Madrid, has de volar a Lima durant 11 hores. Quan hi arribes, has guanyat 7 hores, que tornaràs a la tornada. De cop i volta, serà de matinada i, si no has dormit, vas venuda (com jo). Tot i així, val la pena fer-ho, i el jet lag desapareix en un parell de dies.

Comença el viatge

Dijous 12 de setembre vam viatjar de Menorca a Palma i després a Madrid. D’allà, vam sortir a mitjanit amb un Boeing d’Air Europa que portava més de 400 passatgers; vam arribar a Lima l’endemà a les 5 h. (amb la diferència horària de 7 hores).

Després de passar el control d’immigració i d’esperar les maletes durant més d’una hora, vam canviar moneda (de dòlars a sols), vam comprar una targeta de mòbil de Bitel, ens vam injectar cafè en vena i vam sortir a cercar un taxi.

Just travessar les portes de l’aeroport de Lima, uns quants homes ens van bordar per oferir-nos el seu servei de taxi —una de les maneres habituals de vendre qualsevol servei o producte al país. Després de discutir una estona el preu del trajecte fins a l’estació de bus de Cruz del Sur i la meva reticència a muntar-nos al taxi (vam anar i recular dos cops, ja que no em fiava ni un pèl —“ens segrestarà, ens torturarà, ens robarà, ens matarà”, em repetia—), en un acte desesperat de fe (en Déu, en el taxista), vam pujar-hi.

L’home ens hi va dur tan ràpid com va poder després que s'aturés a una benzineria (has vist mai un taxista posant benzina quan et du?) i n'Alfons l'increpés, però per mor del trànsit caòtic i infernal de Lima, vam perdre el bus a Paracas, la nostra primera destinació. Uf! I ara, què?

“Keep calm”, em vaig dir, quan compràvem els bitllets pel bus següent, “podia haver estat pitjor (hem perdut una visita, però estem vius)”. El nostre viatge-aventura acabava de començar de forma trepidant.

Baixant de Pisac

Si t'ha agradat, subscriu-te al blog i no et perdis els capítols següents: Aventura al desert de la costa del Pacífic, Els poders sobrenaturals dels Nazca i la bella Arequipa, Els Andes: còndors, llames, alpaques, vicunyes i el mal d’altura. El Canó del Colca, El grandiós llac Titicaca i les illes més originals del món, Cusco: entre el poder Inca i el domini espanyol, El Machu Picchu i altres meravelles de la Vall sagrada dels inques, Un tast de la selva peruana a l’Amazones, Lima: la ciutat temuda, desaforada, aclaparadora, magnètica.