El meu viatge al Perú 5: El grandiós llac Titicaca i les illes més originals del món

Un tresor natural i cultural que no te l’acabes

Segur que has sentit parlar del llac Titicaca. Tanmateix, al·lucinaràs amb el que et diré sobre el llac navegable més alt del món (3.810 m.), amb una superfície de 8.560 m².

És impressionant, enorme com un mar interior de 194 km de longitud, 65 km d’amplària i 283 m de profunditat. Te’l mires i no te l'acabes, no veus el final de la part allargada.

El llac Titicaca fa frontera entre Perú (60% del llac) i Bolívia (40% del llac). Dos països, diverses cultures, llengües i maneres de viure romanen des de fa molt de temps a la seva riba i a les 36 illes que hi ha al llac.

Embarcació de les illes dels Uros

Al Perú existeixen tres llengües oficials: l’espanyol (parlat pel 82,6% de la població), el quítxua (quechua, com la marca de Decathlon), la llengua dels inques (parlat pel 13,9% de la població, principalment a la zona andina) i l’aimara (parlat per l'1,7% de la població, concentrat a la zona altiplànica de Puno, a la regió del llac Titicaca). Aquesta llengua es parla més a Bolívia.

El Perú és d’una riquesa i diversitat cultural —en el sentit més ampli— i lingüística impressionant, amb 55 pobles indígenes i 47 llengües originàries que són parlades per més de quatre milions de persones a la costa, la serra i la selva. Avui mateix he llegit a El País, que cada dues setmanes desapareix una llengua al món i, amb ella, un bocí de la història humana i del nostre patrimoni cultural i intel·lectual.

Dona Uro dins ca seva, a una illa de totora del llac

Arribada a l’altiplà

El 18 de setembre a la nit vam arribar a Puno (ciutat situada al nord-oest del llac), després d’un llarg viatge amb bus des del Canó del Colca. Plovia i jo estava tan extenuada per mor de la carretera de còdols que durant més de dues hores vam haver de transitar per evitar retencions en la carretera principal, amb l’afegit del mal d’altura que, en arribar a l’hotel, em vaig ficar al llit fins a l’endemà.

El clima de l’altiplà és força extrem, amb dies solejats i calorosos (estàs a gairebé 4.000 m d’altura, a prop del tròpic), però quan comença a baixar el sol, has de fer via en abrigar-te. Amb un sol que et fon les idees, és imprescindible portar capell o xibit. Per açò, dones, homes i infants dels Andes duen sempre el cap cobert amb diferents tipus de capells, segons la regió, alguns brodats, negres o de colors i, si fa molt de fred, porten capell de llana amb o sense borles. Són molt variats i polits.

Vestits típics de l'illa de Taquile, amb capells vistosos i barretines

A l’endemà, vam contractar una excursió en barca pel llac i visitar les illes dels Uros i l’illa de Taquile (no hi ha temps per més).

Un bus ens va dur des de l’hotel fins al moll, on hordes de turistes arribaven i es distribuïen en les barques que romanien a l’espera. Enmig d’aquell maremàgnum, ens vam despistar un moment i vam perdre el nostre grup (i mira que ens ho havien advertit: “no se separen del grupo”) i ens vam ficar en la primera barca que vam trobar. Quan ens vam donar compte, ja navegàvem cap a Taquile i el guia ens va dir que allà ens uniríem al nostre grup. I així va ser.

La distracció no va anar malament, ja que l’embarcació era millor i més gran que la nostra (un cutrerio) i uns ballarins ens van representar una dansa inspirada en la Diablada puneña.

Home ballant la Diablada puneña

Les illes més originals del món: les Illes flotants dels Uros

El llac és tan gran, que quan t’hi mous, has de navegar una bona estona per anar d’un lloc a l’altre.

Llac Titicaca, amb plantacions de totora

Les illes més properes a Puno són les illes flotants dels Uros. Els Uros (homes de sang negra) són els descendents de les tribus amazòniques que arribaren fa 12.000 anys a l’altiplà i que encara viuen en illes flotants, fetes dins de l’aigua amb una mena de canyís que creix al llac anomenat totora.

Una illa dels Uros, de totora

Actualment, hi ha unes 90 illes de totora. En cadascuna hi viuen unes quantes famílies que, a la vegada s’agrupen en diverses illes, regides per un avi. Si es barallen, serren l’illa i se separen. Les illes sobresurten uns 80 cm de la superfície del llac i necessiten un manteniment constant, havent de renovar la totora tot sovint, ja que es fa malbé per la humitat.

Però no només les illes dels Uros estan fetes de totora, sinó també els seus habitatges, les estoretes, els seients, les taules, els capells, les embarcacions per moure’s o pescar pel llac; a més, una part de la planta els serveix d’aliment. Els souvenirs estan fets de totora per les dones Uros, que també elaboren uns tapissos molt polits de colors vius amb escenes mitològiques.

Dones Uros mostrant les peces d'artesaria que elaboren

Les visites estan perfectament organitzades per als turistes. Cada barca desembarca a l’illa que hi té assignada (hi ha força illes i són bastant petites). Una de les dones que reb el nostre grup, Maria, ens explica com elaboren l’artesania, per vendre’ns el màxim de peces i ens convida a entrar a una casa per mostrar-nos com viuen (un habitacle d’una sola peça, ple de souvenirs). Després, ens concedeixen 5 minuts (corre, corre) per veure l’illa i comprar el que ens brinden. L’estratègia (ya lo hemos pillao) és oferir-te un munt de coses polides amb poc temps perquè compris amb el primer impuls. Noltros hi compram una barqueta i un mòbil de totora i, a correcuita, ens fan pujar a una embarcació de totora (amb motor, no a rem) per uns pocs sols; les dones de l’illa s’acomiaden de noltros cantant una cançó (típica?).

Tot un muntatge en un escenari recreat idealment per subsistir del turisme (els Uros viuen en altres illes menys polides, on disposen d’una escola i un petit hospital), ja que la pesca no dona per viure a tota la població; cada cop hi ha més joves que se’n van a viure a terra ferma.

Actualment hi queden unes 300 famílies d’Uros que han perdut la seva llengua original puquina i parlen l’aimara (la llengua majoritària a la regió). Els antropòlegs estimen que en uns 30 anys desapareixerà aquesta cultura, basada en una forma de viure damunt illes flotants.

Dues Illes dels Uros

Taquile, una illa amb una retirada amb el nord de Menorca

A la correcuita ens tornàrem a embarcar per posar rumb a l’illa de Taquile, a 35 km de Puno. El viatge és entretingut, perquè transcorre entre plantacions de totora, a prop de la vorera del llac, entre cales, platges i penya-segats. Vaja, com si fos el mediterrani.

Platja de Taquile

Taquile té una retirada amb el nord de Menorca: platges d’arena fosca i aigües blaves, terra vermellosa, vegetació mediterrània, parets seques, terreny amb pujades i baixades... sort que la indumentària dels vilatans és andina (però els homes duen barretina!).

L’illa és petitona: fa 5,4 km de longitud, arribant als 264 m sobre el nivell del llac (més de 4.000 m d’altura en total).

Illa de Taquile, amb terrasses fins al llac

En arribar-hi, ens vam trobar amb el nostre grup i el guia ens dugué al restaurant on vam dinar. Primer, però, ens va explicar com viuen els illencs i unes pinzellades del seu particular folklore. A l’illa hi viuen unes 400 famílies. Els habitants formen una comunitat autogestionada, on conreen les terres en règim de comunitat; ningú de fora l’illa pot adquirir-ne. Açò és el paradís! Les famílies s’agrupen per gestionar un restaurant per a turistes, del qual cada dia se n’encarrega una. Principalment, viuen de la pesca, l’agricultura i l’artesania tèxtil. Els homes teixeixen uns capells anomenats “chullos”; quan pretenen una al·lota, li han de dur un “chullo” ben teixit a son pare que, si no li agrada, no li’n concedirà la mà. Homes i dones duen el cabell llarg que, si no n’és suficient, se’n fan extensions. El cabell llarg té una simbologia poderosa i el seu propi llenguatge i caràcter (la manera com és pentinat és de suma importància per a qui el porta) en les cultures precolombines de tota Amèrica, ja que representa la manifestació física dels propis pensaments, a la vegada que és una extensió de la persona.

Dansa d'illencs de Taquile

Després de dinar, vam fer una estona a la plaça de la població, on ens oferiren una mostra de danses típiques. Els dansaires duien uns vestits i capells de colors vius i els balls em recordaven els eivissencs, en què fan rotllanes a pessetes curtes. No hi faltava el mercat d’artesania.

El temps passava volant i, després de dinar, vam partir cap al moll per un caminoi que recorre l’illa i passa per cases, tanques amb animals pasturant, terres conreades, cementiris i “adoratorios”, fins arribar a la costa. Allà el terreny es dibuixa en terrasses delimitades per parets seques que descendeixen fins a la vora de la mar.

Camí que recorre Taquile, entre parets seques, terrasses...

Com sempre, vaig tocar l’aigua, per sentir la temperatura i tastar-la. És lleugerament salada.

El llac Titicaca es considera un indret d’espiritualitat. Hi ha gent que hi anava en aquest pla, d’altres hi van nedar despullats i alguns semblava que resaven als esperits...

Taquile sembla una illa mediterrània

De tornada cap a Puno, em va fer ganes de fer-hi un o dos dies més, explorar-ne la riba, anar a més illes, visitar les torres sepulcrals de Sillustani... però sempre has de sacrificar alguns llocs per fer-te una idea del conjunt del país al més àmplia possible.

Quan arribàrem a Puno, el sol ja es ponia i la temperatura descendia ràpidament. Vam fer una passejada pel port i ens vam endinsar a la ciutat per veure’n un dels pocs atractius, la catedral i la Plaça d’Armes. La manca d’encant és compensada pel seu ric folklore. No debades, Puno ostenta el títol de capital folklòrica del Perú.

Plaça d'Armes de Puno, amb la Catedral al fons

Després de sopar ens vam acomiadar del que és, per mi, el llac més polit del món, per agafar un bus nocturn que ens havia de dur a la capital dels inques, Cuzco.

Per finalitzar, t’explic algunes curiositats: sabies que a l'Hemisferi sud els guia l'Estrella del Sud i no l'Estrella Polar, com a l’Hemisferi nord? I que l'aigua desaigua a l'inrevés, és a dir, al sentit contrari de les agulles del rellotge? I que és a punt de començar la primavera, i no la tardor? El món a l’inrevés! (o el nostre).

Si t'ha agradat, subscriu-te al blog i no et perdis els pròxims capítol: Cusco: entre el poder Inca i el domini espanyol, El Machu Picchu i altres meravelles de la Vall sagrada dels inques, Un tast de la selva peruana a l’Amazones, Lima: la ciutat temuda, desaforada, aclaparadora, magnètica. 

Tampoc no et perdis els capítols anteriors: Un somni assolit, llargament esperat, Aventura al desert de la costa del Pacífic, Els poders sobrenaturals dels Nazca i la bella Arequipa, Els Andes: còndors, llames, alpaques, vicunyes i el mal d’altura. El Canó del Colca.