El dia 17 de setembre vam emprendre el viatge cap els Andes centrals.
Donada la complexitat de la ruta i per estalviar temps, vam contractar una excursió de dos dies a una agència de viatges que ens dugué des d’Arequipa fins a Puno, a la riba del llac Titicaca, passant per l’impressionant Canó del Colca. En un punt de la ruta, vam assolir una altura de gairebé 5.000 m.
A primera hora ens recollí un minibús de l’agència, on anàvem 8 espanyols (dels quals dos eren mallorquins, d’aquells que no diuen una paraula en pla, ni que els matin), 6 italians, el xofer i una guia que se la sabia llarga i que cada poc feia aturar el vehicle perquè mengéssim, beguéssim i, sobretot, compréssim. En un moment o altre, acabes picant com un cabot.
 |
| Dona andina amb vestimenta típica i amb una alpaca |
Ascens als Andes Centrals. Keep calm & masca coca
La primera aturada tenia per objectiu abastir-nos de fulles de coca per combatre el mal d’altura. Fes-me cas: si puges a més de 2.500 m, pren precaucions i segueix el mètode ancestral: mastega fulles de coca. No tenen un gust gaire bo, però et proporcionen l’energia que et treu la manca d’oxigen i poden evitar que se t’amargui el viatge (intens mal de cap, vòmits, marejos...). També hi ha medicaments per pal·liar-ho, i infusions, xicles, caramels, etc. de coca per donar i vendre. Així que, keep calm & masca coca o el que et faci més gràcia.
L’ascensió als Andes és gradual, amb un paisatge pelat (força desèrtic, altre cop) on predomina la vegetació baixa i escassa, amb muntanyes i volcans imponents, sota un sol que cada cop el sents més a prop, i un cel blau intens amb nuvolats escampats com bolles de cotó que gairebé pots tocar estirant molt el braç.
En baixar del bus, els efectes de l’altura, el vent tallant i el sol encegador et rebien com una clatellada. Respiraves a fons, caminaves en càmera lenta i seguies mastegant coca (keep calm).
 |
| Noltros, a 5.000 m. d'altura |
La immensitat del paratge és colpidora: llames, vicunyes i alpaques pasturant; milers de munts de pedres fins a l’infinit que els indígenes han anat amuntegant en el transcurs del temps en honor a la Pachamama (vet aquí d’on ve aquesta mania de fer munts de còdols a les platges de Menorca). Un indret de pedra, sol i vent en molts quilòmetres a la rodona, excepte una construcció precària per allotjar un bar, parades de venda artesanal i un WC.
 |
| Ofrenes a la Pachamama |
En el descens, trobàrem un prat amb herba fresca i basses d’aigua, on pasturaven un munt de vicunyes que veien desfilar turistes sense immutar-se. La guia, altre cop ens feu baixar per fer-los les fotos de rigor i demanar-nos un sol per al pastor, per pal·liar-li una mica la dura vida a l’alta muntanya. I ho és, dura!
 |
| Alpaques pasturant |
En arribar a Chivay, la població més gran del Canó del Colca, situada a 3.650 m d’altura, ens van dur a dinar a un restaurant ple de grups de turistes, com noltros. Hi vam tastar el filet d’alpaca, una carn deliciosa que tornàrem a menjar al llarg del viatge.
Després de dinar, ens van deixar als nostres hotels respectius (el nostre, va ser el millor que vam contractar en tot el viatge).
 |
| Vicunya amb volcà al fons |
Com que era prest, vam anar pel nostre compte als banys termals “La Calera”, amb un bus col·lectiu. Les instal·lacions, freqüentades per la gent de la vall, es troben enclavades en un dels marges del riu. No t’imaginis un spa de luxe: hi ha diverses piscines una mica atrotinades amb vestidors, un bar i música ensordidora, però les vistes són espectaculars i s’hi està molt tranquil. Entre la fluixedat per l’altura i les aigües calentones, ens vam quedar KO i súper relaxats.
Menorquines pel món
Després de sopar en un establiment freqüentat per vilatans, vam fer una volta per un mercat d’artesania. Quina va ser la nostra sorpresa quan, en entrar en una botiga per comprar una llama feta amb llana d’alpaca (suau com la seda), sentim una dona que ens diu, en pla, “voltros sou menorquins, no?” Davant nostre hi havia na Montse i una amiga! Les dues venien d’Equador i havien arribat al Perú feia pocs dies. Però açò no acaba aquí: al cab de dos dies ens les trobàrem altre cop pels carrers de Puno. Què petit és el món!
La dansa dels còndors
A l’endemà ens endinsàrem en el Canó del Colca. El canó té 100 quilòmetres de longitud, en el transcurs dels quals es troben 14 pobles situats a una altura de 1.200 m sobre el riu Colca.
 |
| Canó del Colca |
Les excursions organitzades tenen avantatges, però bastants inconvenients per a gent com noltros, acostumats a viatjar per lliure. Just sortir de Chivay, ens van dur a un poblet de la vall per veure danses típiques que ballaven un grupet de joves. El motiu era, com sempre, consumir, comprar, donar-los doblers per l’espectacle... Val, molt xulo, però els còndors no esperen i, després de fer una bona matinada amb la intenció d’arribar a temps per veure’ls volar, gairebé no hi vam ser a temps!
Vam partir deveres, tot enfilant una carretera estreta i amb corbes entre poblets i terrasses ben delimitades per parets de pedra. Allà dalt, ja es divisava una desena de còndors sobrevolant el Mirador Cruz del Cóndor, la nostra destinació, i un munt de turistes pel perfil del canó.
En la immensitat d’aquest indret, els còndors volen, planegen, dansen airosos, completant la bellesa que ens envolta. La seva envergadura, de fins a 3 metres, desplega les plomes negres que contrasten amb les poques blanques del cos i amb el collar albí. Les aus planegen amb les corrents càlides de les primeres hores del matí i cauen en picat atrapant les presses que els alimentaran durant el dia. Un espectacle colpidor!
Quan som a punt de partir, un d’ells ens sobrevola a pocs metres, com una avioneta agosarada que ens volgués impressionar amb les seves tombarelles abans d’abandonar-nos. El seu comiat em provoca una emoció difícil d’explicar. La bellesa del lloc i del moment són indescriptibles.
Mentre baixam cap a la vall, no puc deixar de pensar en aquesta au mitològica, missatgera dels deus ancestrals, i que es troba en greu perill d’extinció.
 |
| Imatge presa d'Internet per mostrar el vol i la bellesa del còndor |
Els poblets del Canó del Colca
De tornada, visitàrem un parell de pobles de la vall, Yanque i Maca, on ens vam prendre un Colca sour (versió andina del Pisco sour), fet amb el suc del cactus Sancayo. Boníssim!
 |
| Prenent un Colca sour. Salut! |
Els pobles estan construïts al voltant de la plaça d’Armes (com totes les poblacions del Perú), on normalment hi ha una església prou vistosa i bigarrada. Sembla que la zona ha conservat prou bé el seu folklore, però no saps fins on arriba el muntatge turístic.
 |
| Església i mercat de Maca |
Abans d’emprendre el llarg viatge que ens dugué a Puno, la principal ciutat portuària del llac Titicaca, vam dinar en un altre restaurant per a turistes, on ens van aferrar encara més que el dia anterior.
Vam ascendir durant hores fins a l’immens llac Lagunillas, situat a 4.413 m. Ens vam aturar al mirador (un altre punt de compres i cafès), on feia un vent que t’enduia. A la porta del WC hi havia un adolescent desmanegat que vigilava que tothom pagués pel seu l’ús, sense aixecar la vista del mòbil. M’enrecord, perquè em va fer llàstima que llencés el temps en aquell lloc d’aquella manera, probablement sense cap oportunitat de sortir-ne.
De baixada cap a Puno, començaren a caure gotes. Va ser l’única vegada que ens va ploure en tot el viatge, a la riba del gran llac Titicaca.
Si t'ha agradat, subscriu-te al blog i no et perdis els pròxims capítols: El grandiós llac Titicaca i les illes més originals del món, Cusco: entre el poder Inca i el domini espanyol, El Machu Picchu i altres meravelles de la Vall sagrada dels inques, Un tast de la selva peruana a l’Amazones, Lima: la ciutat temuda, desaforada, aclaparadora, magnètica.
Tampoc no et perdis els capítols anteriors: Un somni assolit, llargament esperat, Aventura al desert de la costa del Pacífic i Els poders sobrenaturals dels Nazca i la bella Arequipa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada