El meu viatge al Perú 7: El Machu Picchu i altres meravelles de la Vall sagrada dels inques

El “Marina d’Or” de l’inca Pachacútec

T’imagines un resort de vacances en un bosc frondós a les portes de la selva, amb un clima benigne tot l’any i terres fèrtils de conreu, amagat entre muntanyes de cims verds i el murmuri del riu Urubamba als peus?

Aquesta és una de les hipòtesis de la funció que podia haver tingut el Machu Picchu i la que més em mola: el lloc de vacances del novè inca, Pachacútec, i la seva cort, un indret on fer les seves escapades per fugir de les obligacions i els mals de cap de la cort de Cusco i de les inclemències del clima de l’altiplà andí.

M’ho imagin i m’ho crec, perquè no pot haver-hi paratge més idíl·lic pel relax i el mindfulness que el Machu Picchu, Patrimoni Mundial de la Humanitat i una de les set meravelles del món modern.

El Machu Picchu és encara un misteri tan gran, que no se sap com se l’anomenava. El nom amb el qual tothom el coneixem, Machu Picchu, correspon al del puig que no surt a la típica foto, i que significa Muntanya Vella. L’altre puig, el que s’aixeca verd i imponent darrera les ruïnes (el de les fotos) és el Huayna Picchu, o Muntanya Nova. Tot plegat forma una estampa meravellosa.

La muntanya del fons és el Machu Picchu o Muntanya Vella 

El lloc arqueològic que es visita era una llacta (o antic poblat inca) construïda damunt de la Vall Sagrada dels inques a mitjans del segle XV. Situat a 2.430 metres (una altura suportable), les construccions s’estenen en una esplanada de 800 x 500 m, entre el puigs Machu Picchu i Huayna Picchu.

La muntanya del fons és el Huayna Picchu o Muntanya Nova

Aquest impressionant lloc va ser descobert per Hiram Bingham el 1911, gràcies a un pagès que el va guiar perquè hi tenia el ramat pasturant. De fet, llames i alpaques campen ben amples entre les ruïnes, creant una estampa bucòlica.

El cert és que Machu Picchu no només va ser un lloc de descans de la reialesa inca, sinó també un centre polític, administratiu, religiós i cerimonial. Construït en un paratge gairebé inaccessible, entre barrancs i muntanyes, el seu accés és tan complicat que, per sort, els espanyols mai no van arribar-hi. Després de 400 anys, sembla que Bingham trobà l’indret tal qual fou abandonat pels seus pobladors (tot cobert de vegetació), els quals només el van habitar durant un segle (per açò s’han trobat edificis inacabats) i s’especula que el seu abandó es produí com a conseqüència de la caiguda de l’imperi Inca.

En qualsevol cas, Machu Picchu devia ser un indret especial, ja que la seva ubicació era poc menys que un secret d’estat.

El complicat accés a un indret envoltat de misteri (encara avui)

L’accés al Machu Picchu no és fàcil, ni ràpid ni barat. De fet, és el negoci més rendible del Perú.

Si penses anar-hi, compra l’entrada al web oficial amb una antelació mínima de dos mesos; planifica i adquireix l’estada i els viatges d’anada i tornada. Tot seguit explic com ho vam fer noltros.

Per a la visita, s’hi pot triar entre 10 rutes diferents. L’adquisició de l’entrada va en funció de la ruta que es vol fer. N’hi ha que només inclouen les ruïnes, o una part d’elles; d’altres, també la pujada als dos puigs, a un, o a altres indrets. Les rutes estan senyalitzades i no se’n pot sortir. És important dur una guia o plànol, perquè al Perú és habitual no facilitar cap fullet informatiu i els llocs històrics no solen disposar de panells informatius, amb la intenció que es contracti un guia personal. Així que, després de pagar 40 € pel boleto, t’has d’espavilar.

Tanmateix, abans de tot açò, s’hi ha d’arribar des de Cusco en tren, amb Perú Rail, o bé amb Inca Rail. Es triï la companyia que es triï, el viatge surt car. Noltros hi vam anar amb Inca Rail, que no permet maletes de cap mida dins els vagons; només s’hi pot dur una motxilla per persona, de manera que vam haver de deixar les nostres maletes en custòdia a l’hotel de Cusco.

El 22 de setembre al capvespre vam partir de l’estació d’Inca Rail a Cusco en un mini bus que ens va dur a través de la Vall sagrada dels inques fins a Ollantaytambo.

Un cop allà, vam agafar el tren cap a Aguas Calientes, un poble sense cap atractiu, amb l'única finalitat d’allotjar els milers de turistes que hi arriben a diari per visitar el Machu Picchu, i on tothom et vol aferrar tant com pugui.

Allà vam fer nit en un dels molts hotels que hi ha. El 23 de setembre, a les 5 h. ja fèiem cua per agafar el bus que ens havia de dur al Machu Picchu. S’hi pot pujar per un camí empedrat, molt polit, però s’ha d’ascendir 400 m d’altura durant 9 quilòmetres en dues hores, i ho vam deixar per a la baixada.

Constantment hi ha busos que pugen i baixen gent, així que no vam trigar gaire estona en pujar-hi a un. Puntualment, a les 7 h. entràvem al recinte, després de fer la cua, les identificacions i els registres corresponents.

Un somni assolit, llargament esperat

Un cop dins, la ciutat inca amb el Huayna Picchu de teló de fons, seguia sent un lloc amagat envoltat de muntanyes fabuloses i protectores i del misteri que sempre l’ha caracteritzat. S’havia d’avançar per un camí ben delimitat i pujar lentament per unes terrasses, amb la gentada que hi entra a la mateixa hora (4.500 persones al dia), fins assolir els primers miradors.

Quan hi arribes se t'obre el cor i se't talla la respiració. Ho contemples i no t’ho creus: ets al Machu Picchu, després de tants anys d’imaginar-lo, de somiar-hi. Quanta emoció!

"Dora l'exploradora", emocionadíssima

Després d’admirar (no es pot descriure; s’ha d’anar-hi) i fotografiar aquella estampa única, vam recórrer el recinte per la ruta que hi teníem assignada, amb la visita “hacia los andenes de la parte media y toda la zona urbana de la Ciudad Inka de Machupicchu. Recorrerás edificios utilizados como viviendas y espacios rituales de observación de los astros” (aquí pots veure el plànol). Tot i que no vam pujar a cap dels puigs, hi vam fer unes 3 hores de visita, xanu-xanu, gaudint al màxim del lloc i el moment.

La Unesco ha advertit el govern del Perú que el lloc s’està deteriorant massa de pressa i que cal reduir el nombre de visites diàries a 1.000 persones. Un cop massa fort per al negoci que suposa per al país. A més, al costat de l’entrada hi ha un hotel de luxe, els clients del qual gaudeixen del privilegi d’entrar-hi els primers per veure-hi en exclusiva la sortida del sol.

Un cop complert el nostre somni, vam baixar a peu pel camí empedrat, durant poc més d’una hora, cap a Aguas Calientes, on vam dinar i vam fugir (horror de poble) amb el tren, per una ruta preciosa paral·lela al riu. Però no vam tornar a Cusco: ens vam quedar a Ollantaytambo, un altre indret fabulós de la Vall sagrada dels Inques.

Ollantaytambo: la fortalesa escenari d’una llegenda inca

Ollantaytambo dona nom a un poble inca que encara conserva una cinquantena de cases amb els murs originals inques i algunes portes i finestres trapezoidals, arrenglerades en carrers ben rectes i força estrets. Per enmig d’un d’ells hi passa un canal del riu Patacancha. Vam fer nit en un petit hotel ubicat en una d’aquestes cases. Ens va encantar el lloc i la parella que el portava.

A l’endemà, el 24 de setembre, vam visitar la fortalesa d'Ollantaytambo, un recinte impressionant format per grans terrasses defensives i restes d’edificis (un palau, un adoratorio i altres construccions de murs fets amb pedres perfectament encaixades) que aixecaren els inques poc abans de l’arribada dels espanyols.

A la part baixa hi ha el sector cerimonial del culte a l’aigua, amb fonts i canals que abasteixen d’aigua corrent tot el sector. És un lloc realment polit.

La fortalesa d’Ollantaytambo és també l’escenari del drama precolombí Ollantay, que narra la història d’amor entre el general Ollantay i una princesa inca. Després de molts entrebancs, els enamorats acaben junts i triomfa l’amor!

Les terrasses de Moray

A mig matí vam deixar enrere Ollantaytambo en un taxi que vam llogar per tornar a Cusco, amb algunes aturades per visitar llocs ben interessants.

Just acabàvem de sortir de la població, ens vam fixar en unes càpsules transparents que penjaven de la vessant d’una muntanya: eren les habitacions d’un hotel, des d’on hi ha unes vistes espectaculars de la vall. Si hi vas, t’agrada l’aventura i no t’importa pagar 500 € la nit, pots dormir dins d’una d’aquestes càpsules. Val la pena fer-hi una ullada.

Seguint per la Vall sagrada dels inques, ens vam aturar a les terrasses de Moray, unes terrasses agrícoles concèntriques d’uns 2 m d’alçada, fetes en tres gran fondalades naturals. Sembla que eren emprades com laboratoris agrícoles. Des de dalt són molt espectaculars i es pot fer un recorregut per veure-les de prop.

Maras: unes salines muticolor en plena muntanya

Continuant el camí cap a Cusco, ens vam aturar a les Salines de Maras, un increïble conjunt de més de 3.000 gorgs quadrangulars construïts en la paret d’una muntanya damunt d’una vall. És una visió increïble: el petit manantial que raja aigua salada, les petites piscines d’aigües de diferents colors, amb la sal que s'hi va dipositant a mida que l'aigua s'evapora.

Les salines estan en funcionament des del segle XVI i la seva explotació s’hereta de generació en generació. Per açò, la visita es realitza des d’un mirador amb unes vistes úniques.

Chinchero: un poble en costa, una església curiosa i unes ruïnes inques

Ja a prop de Cusco, fem la darrera aturada per visitar Chinchero. Es tracta d’un poble on, dalt de tot, hi ha la plaça d’Armes, a la qual s'entra per una arcada i, a un extrem, l’església de Montserrat, amb unes pintures renaixentistes de vius colors d’estil cusqueny.

A un costat de la plaça, es troben les ruïnes inques de tres huaques: Titicaca, Pumacaca i Chinkana. D’aquestes construccions hi queden unes terrasses enormes que se succeeixen fins a una vall coronada per grans muntanyes.

A Chinchero s’està construint l’aeroport internacional de la zona de Cusco i Machu Picchu. Ara sí que sí hi haurà la invasió dels bàrbars!

Pisac: una fortalesa inca enmig d’un paratge encisador

Just a l’inici de la Vall sagrada dels inques trobam, enfilada dalt d’una muntanya, la fortalesa inca de Pisac.

Com en el cas del Machu Picchu, s’han de pujar uns 600 m des del poble del mateix nom. Noltros hi vam pujar amb taxi i en vam fer la baixada a peu, gaudint d’un paratge espectacular barrejat amb ruïnes.

Pisac és la fortalesa més gran de la Vall sagrada dels inques, construïda cap a 1440 i situada a una altura de 3.300 m.

És tanta la bellesa i l’altura d’aquest indret, que t’hi quedes literalment sense respiració. Per açò, la visita se’t pot fer sufocant i has d’avançar-hi lentament.

A mida que t’hi endinses, vas descobrint les restes dels carrers empedrats, els centres cerimonials, els habitatges, les torres i fortificacions, les fonts, el cementiri inca amb més de mil tombes dins forats excavats a la vessant de la muntanya i uns amplis bancals agrícoles.

Tot plegat, enmig d’aquell paisatge muntanyenc, és d’una bellesa encisadora.

El lloc arqueològic és força gran i gairebé no hi ha indicacions, per açò em vaig perdre la visita al Intihuatana o Temple del Sol (ja m’havia quedat sense forces i no vaig poder pujar-hi).

La baixada a peu al poble de Pisac es fa per un corriol empedrat on, de tant en tant, hi trobes més restes d’edificis. És el millor colofó per a un dia ben intens.

Davant el mercat de Pisac, amb aquests infants tan agradosos

Si t'ha agradat, subscriu-te al blog i no et perdis el pròxim capítol: Un tast de la selva peruana a l'Amazones, Lima: la ciutat temuda, desaforada, aclaparadora, magnètica.

Tampoc no et perdis els capítols anteriors: Un somni assolit, llargament esperat, Aventura al desert de la costa del Pacífic, Els poders sobrenaturals dels Nazca i la bella Arequipa, Els Andes: còndors, llames, alpaques, vicunyes i el mal d’altura. El Canó del Colca, El grandiós llac Titicaca i les illes més originals del món, Cusco: entre el poder Inca i el domini espanyol.