No podia finalitzar la crònica del meu viatge al Perú sense fer alguns apunts sobre curiositats, recomanacions, paraules peruanes, menjar típic, perills, com moure’t pel país, què fer per combatre el mal d’altura i coses que està bé tenir en compte i d’altres que no has de fer, sota cap circumstància.
 |
| Contemplant el Machu Picchu |
Abans del viatge
Si hi vas pel teu compte, prepara amb molta cura el viatge. Tengui’s en compte que és un país molt visitat i s’ha de tenir la precaució de comprar entrades anticipades a llocs com el Machu Picchu (visita imprescindible) i el viatge en tren que t'hi durà.
Des d’aquí es poden comprar molts serveis i entrades, com els trajectes en transport públic, allotjaments, excursions organitzades, entrades, etc.
El transport en bus funciona força bé i és segur, especialment la companyia La Cruz del Sur. Per fer trajectes llargs, val la pena agafar busos nocturns, amb seients amples i confortables. Açò sí, millor no fer-ho en dies consecutius.
Convé fer-se una assegurança de viatge que cobreixi el més important, com el tema sanitari, hospitalitzacions, repatriacions, robatoris... Segons l’asseguradora i el preu, tens més o manco cobertura.
Canvia dòlars amb temps abans de partir. Allà hi ha moltes cases de canvi i bancs que et canviaran dòlars i euros per soles.
Per seguretat, els bancs bloquegen les targetes de crèdit en alguns països. Per açò, abans de partir, convé demanar al banc que no les bloquegi en tot el territori, o corres el perill de no poder-les emprar.
És aconsellable dur els doblers en diferents carteres i, sobretot, en una d’interior. A molts establiments venen carteres de cintura, per dur-les dins la roba.
Quan hi arribis, has de comprar una targeta de prepagament per al mòbil, si no vols viure penjat del món durant el temps que hi siguis. Informa’t abans de les companyies que operen al país i de les més recomanables.
 |
| A la selva de l'Amazones |
Com arribar al Perú
El viatge és llarg i tediós. Nosaltres vam agafar 3 vols per arribar a Lima i ens vam passar tot un dia viatjant: Maó-Palma-Madrid-Lima.
El millor és un vol nocturn, com el d’Air Europa a mitjanit, que et permet dormir més o manco durant el vespre. En total, entre 11 i 12 hores en un Boeing compartint espai amb 400 persones. En arribar, guanyes 7 hores que se’t descompten a la tornada i se t’ajunten amb el pitjor jet lag.
Desembarcar de l’avió és quasi tan lent com embarcar-hi. Després de tanta estona dins l’avió, sembla com si suressis dins un nuvolat. Mentre tant, les maletes triguen més d’una hora en sortir. Quan ja les tens, el primer que cal fer és aconseguir pasta i canviar euros o dòlars per soles (a preu d’or, mai millor dit).
Després de prendre un cafè per espavilar, vam comprar una targeta de prepagament per al mòbil. A partir d’aquell moment —potser pel jet lag o perquè estàvem groguis—, vam fer-ho tot a l’inrevés de com ho teníem planejat. Dúiem una llista amb les companyies telefòniques de fiar, però ens vam ficar a la primera botiga de telefonia i vam comprar una targeta que no era al llistat, de la companyia Bitel. Tanmateix, ens fa funcionar prou bé: per 20 €, ens va durar tot el viatge i la cobertura era bona.
En sortir de l’aeroport ens esperava una allau de taxis. I aquí sí que la vam cagar! N’hi havia tants i de tants tipus i els taxistes ens pressionaven tant, que vam acabar ficats en un taxi sense cap garantia que fos “oficial” i que ens dugués a la destinació. Després de dubtes, discussions, sospites de frau, regatejades de preu i a contrarellotge, vam partir cap a Lima.
Circular per la gran ciutat és descendir als inferns d’un trànsit caòtic i lent. Quan per fi arribàrem a l’estació d’autobusos de La Cruz del Sur, el nostre bus a Paracas ja havia partit. Vam haver-hi d’esperar unes hores fins que no vam poder partir cap a la costa sud. La sortida de Lima també va ser lenta i complicada fins que no vam enfilar la carretera Panamericana Sud (la que discorre pel Perú al llarg de la costa desèrtica del Pacífic).
Havíem superat la primera prova, però vam pagar la novatada: ens vam perdre la visita a la fabulosa península de Paracas i una part de la reserva natural, però havíem aconseguit arribar-hi!
 |
| A l'oasi de Huacachina |
Alerta amb els taxis
Anar en taxi no és cap broma. Els taxis oficials a vegades són difícils de distingir i hi ha molta pilleria al voltant d’aquest negoci. Les màfies operen a les principals ciutats i llocs més turístics del país. Si n’agafes un d’aquests, has begut oli. El millor que et pot passar és que et deixin tirat i, el pitjor, que et segrestin, et desplomin i et matin.
Després de l’experiència del taxi de l’aeroport, vam anar ben alerta. A les grans ciutats, especialment a Lima, el que millor funciona és Uber o Cabify, no només per la seguretat, sinó també perquè és impossible desxifrar el transport públic (només l’entenen els limenys).
El dia de tornada a Espanya, havíem d’agafar un taxi a les 5 h. del matí des de Trujillo a l’aeroport. Vam demanar informació a l’hotel sobre els taxis que hi operaven. El recepcionista ens va explicar que hi havia dues possibilitats: una companyia força econòmica i una altra bastant més cara. En demanar-li en què es diferenciaven, ens contestà que amb els taxis de la companyia més econòmica t’arriscaves a ser segrestat. No m’ho podia creure! Com ens podia recomanar una opció tan perillosa? Al final, vam contractar el servei d’Uber.
De totes formes, als llocs petits i per a trajectes curts, vam agafar taxis populars que ens vam anar la mar de bé. Açò sí: sense cinturó ni aire condicionat, escalfats pel sol implacable del migdia i plens de la pols dels camins.
Si vas pel carrer i els cotxes et piten constantment, es tracta de vehicles privats (col·lectius) que duen diverses persones a diferents llocs. A vegades, passejar pot arribar a ser desesperant, amb tantes pitades i renous!
Els mini busos col·lectius funcionen força bé, són barats i segurs. Noltros en vam agafar a diferents llocs del país.
Els “moto taxi” són un tipus de taxi molt popular, una mena de moto de tres rodes (tricicle) cobert per una senzilla carrosseria. El més sorprenent és que es tracta d'un vehicle col·lectiu, on s'hi poden arribar a ficar fins a 5 persones!
A vegades, arribar a indrets amb transport públic és molt complicat, especialment si has de visitar més d’un lloc. Una bona opció és llogar un taxi. Es tracta de negociar amb el taxista els llocs a visitar, el temps i el preu, i sol sortir bé.
Alerta amb el trànsit, que és de bojos! Gairebé no hi ha passos de vianants i, quan en trobes, no te’n pots fiar, ja que no se solen aturar. Cal travessar corrent i quan no s’atraca cap vehicle.
 |
| Moto taxis a Paracas |
Xoc de cultures i sentiments enfrontats
L’idioma és el mateix, però la cultura és molt diferent, fins al punt que pots arribar a no entendre’t amb la gent. L’important és mantenir una actitud oberta i adaptar-t’hi.
Nosaltres ens allotjàvem en hotels modestos, però aclarits; cadascun amb les seves peculiaritats. El primer hotel ens va sorprendre perquè, juntament amb la clau, ens van lliurar dues tovalloles, una pastilleta de sabó i un rotlle de paper WC. Semblava que entraves a la presó. L’hotel estava netíssim.
Keep calm i berena quan estigui llest. En alguns casos, l’hora del berenar, és relativa: si et diuen que és a les 7 h, es refereixen a l’hora en què ells s’hi posen; ja t’ho serviran en tenir-ho enllestit. Si tens pressa i has d’agafar un bus o un avió, pressiona’ls fins que es donin per al·ludits. T’ho faran sense perdre mai l’amabilitat (inherent als peruans).
 |
| Hotel La Fauna, a Puerto Maldonado, el més xulo del viatge |
De restaurants, n’hi ha per donar i vendre i de tots els preus. Són molt populars els restaurants chifa, un tipus de menjar peruà amb elements de la cuina xinesa (arròs, fideus, sopes, salses). És força bo, però fan combinacions molt estranyes i feixugues, com arròs amb llenties i patates fregides i carn o peix...
D’altra banda, et pots alimentar només de les paradetes de menjar del carrer, on trobes de tot: panets, menjar chifa, begudes, dolços, gelats, carn a la brasa feta amb senzilles graelles... A vegades munten una paradeta obrint el maleter d’un cotxo.
Si puges als Andes, has de combatre el mal d’altura a partir de 2.500 m. o ho passaràs realment malament (mal de cap, vòmits, manca d'oxigen i de forces...). El millor és mastegar fulles de coca, prendre’n infusions... Hi ha medicaments, però pens que el més savi és aplicar el remei que tan bé funciona des de fa milers d’anys.
 |
| A la Creu del Còndor al Mirador del Còndor, Canó del Colca, a 4.160 m |
És molt recomanable veure les línies de Nazca des del cel. Si puges a una avioneta minúscula per divisar-les i et mareges amb facilitat, abans pren alguna cosa contra el mareig.
Fins i tot et poden bordar a crits per vendre’t souvenirs, perquè entris a un restaurant o perquè compris un bitllet de bus. És molt curiós el costum de vendre els bitllets de bus sobrants a les estacions cridant el nom de les destinacions, com qui canta les taules de multiplicar. Normalment ho fan dones, baladrejant durant hores: “Arequipa”, “Cusco”, “Puno”... amb una tècnica vocal que et barrina el cervell.
El súmmum va ser al petit poble d’Aguascalientes, el poble del Machu Picchu, en què hi ha infinitat de restaurants i els cambrers els anuncien a crits, on gairebé t’agafen i et fiquen a dins d'una estrebada. A Trujillo, en un carrer ple d’òptiques, tothom predica les meravelles dels seus productes —ulleres i lentilles—, com si d’artesania es tractàs.
Tan temperats com semblen els peruans i, tanmateix, viuen immersos en una renou desaforada: clàxons, música, vídeos i sèries al mòbil, converses telefòniques a tot volum (sembla que no coneixen els auriculars). Tot ho anuncien a crits i és un fet que contrasta amb el to de veu assossegat que empren quan conversen.
Com a molts països, al Perú és costum el regateig, cosa que vas aprenent amb el temps. A la zona Andina em tractaven de “señorita”, com un vestigi dels temps colonials —señorita Escarlata...—, uf! “Pregunte, señorita”, em deien, per incitar-me a iniciar la negociació d’una possible compra. A vegades em sentia tan aclaparada, que m’hi allunyava sense ni tan sols mirar el que m’oferien.
Tot açò et desperta sentiments enfrontats: per una banda, els peruans són agradosos, però molts porten la picaresca a l’ADN i, quan te n’has adonat, ja te l’han fotuda. Poden ser tan entabanadors, que no basta anar-hi viu.
 |
| El guia de la barca venent l'artesania elaborada per les dones de les illes Uros del llac Titicaca |
Coses que em van commoure
La costa del Pacífic és un desert que transcorre al llarg de tot el país, de nord a sud: arena, roca, desolació, tot banyat per les aigües d’un oceà imprevisible que es transforma en tsunamis capaços d’arrasar civilitzacions senceres.
Tanmateix, les antigues cultures van ser capaces de poblar aquestes terres àrides gràcies a les tècniques de sostracció d’aigua i conreu de la terra que desenvoluparen, sense les quals no haurien sobreviscut. Arena, pols i aspror i, enmig, un oasi, Huacachina.
Les cultures precolombines ens han llegat els seus vestigis, fabuloses ceràmiques, teles ricament teixides, joies d'or i plata... El Museo Larco de Lima en recull una bona mostra i, per açò, és molt recomanable visitar-lo.
Em va colpir, especialment, el grau de violència i inseguretat de Lima. Com a turista, evites alguns llocs i situacions i no ho veus, però perceps el clima esfereïdor quan passes per algunes zones de la capital. Una situació devastadora, fruit de la cobdícia i la corrupció de poderosos i governants, que genera desigualtats socials i la misèria d’una gran part de la població. Barris poblats de joves sense futur, sense altra oportunitat que la delinqüència. Habitatges a mig acabar, amb els totxos a vista, amb finestres o sense. Suburbis dominats per colles mafioses que extorsionen els habitants per poder entrar a casa seva o per tirar endavant el seu petit negoci i sobreviure.
A més, l'apropiació i l'espoli de l'or del Perú des de l'arribada dels espanyols fins a l'actualitat, ha propiciat encara més que un país amb tants recursos no prosperi.
A l’altra cara de la moneda trobes gent molt religiosa —catòlics i evangelistes— omplint esglésies i temples, amb una devoció insòlita. En alguns indrets, com a la catedral de Cusco, se celebren misses “de sessió contínua” tots els diumenges, des de les 7 h. fins a les 10 h, amb l’església a vessar.
Tanmateix, allò que més em va commoure va ser el Machu Picchu: el paisatge, l’enclavament ocult, la història, les restes d’una civilització misteriosa, arribar-hi per fi després de tants d’anys. No és fàcil accedir-hi, però només per açò val la pena visitar el Perú. Compra una entrada amb prou antelació, amb un horari de prest i gaudeix-ne amb calma durant la jornada. És una experiència única.
 |
| Al Museo Larco de Lima s'exposen ceràmiques i abaloris d'or de les cultures precolombines |
Algunes paraules peruanes
M’agraden molt els dialectes i aprendre'n els mots propis. Vet aquí un recull de paraules peruanes:
Ingreso: entrada.
Llamado: cridada.
Cancelar: pagar, liquidar.
Ahorita: el mateix significat que “un parell mallorquí”. En qualsevol moment, no necessàriament, ara mateix.
Parqueo o playa: pàrquing.
Terrapuerto: terminal, estació de bus.
Paradero: aturada (de bus, etc.)
Colectivo: autobús de poques places, com un mini bus.
Carro: cotxo.
Servicios higiénicos: bany, WC.
Delivery: menjar per endur.
Chiva: restaurant on serveixen menjar peruà amb influència de la cuina xinesa.
Crema: salsa.
Chancho: porc.
Res: vedella.
Palta: advocat.
Papa: patata.
Matcha: te, infusió.
Coger: cardar.
 |
| Ceràmiques precolombines de la Col·lecció eròtica del Museo Larco |
I per acabar...
T’anim a anar al Perú, on segur que tindràs experiències inoblidables. Així que prepara’t per xalar, deixa’t endur i confia. Bon viatge!
Si t’ha agradat, subscriu-te al blog. Qualsevol cosa que em vulguis dir o demanar, deixa’m un comentari i et respondré.
 |
| Fent camí de baixada cap a Pisac, a la Vall sagrada dels inques |
Tampoc no et perdis els capítols que narren tot el viatge: Un somni assolit, llargament esperat, Aventura al desert de la costa del Pacífic, Els poders sobrenaturals dels Nazca i la bella Arequipa, Els Andes: còndors, llames, alpaques, vicunyes i el mal d’altura. El Canó del Colca, El grandiós llac Titicaca i les illes més originals del món, Cusco: entre el poder Inca i el domini espanyol, El Machu Picchu i altres meravelles de la Vall sagrada dels inques, Un tast de la selva peruana a l’Amazones, Lima: la ciutat temuda, desaforada, aclaparadora, magnètica, El desconegut nord del Perú: Chan Chan, la ciutat de tova, Trujillo, les huacas i Huanchaco.
