L’any 2014 se’n va ficar al cap organitzar una conferència a la Biblioteca Pública de Sant Lluís amb algun expert que parlés sobre la Primera Guerra Mundial. Es commemorava el centenari del començament de la Gran Guerra i pensava que un esdeveniment de tal envergadura —no només havia canviat el mapa d’Europa, sinó també les formes de fer política—, no s’havia de deixar passar sense pena ni glòria.
Em vaig capficar que la persona en qüestió havia de ser el professor i doctor en Història, Josep Fontana.
Llavors, Fontana tenia 82 anys. Era professor emèrit de la Universitat Pompeu Fabra, en la qual havia exercit com a catedràtic d'Història i Institucions Econòmiques des del 1991. El mateix any va fundar l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives de la UPF, institució que va dirigir durant deu anys i al qual va donar la seva extensa biblioteca.
El professor Fontana era una d’aquelles patums de les quals una sent parlar durant la carrera d’Història. Considerat un dels historiadors més rellevants i amb més projecció internacional del nostre entorn, era un d’aquells homenots de ca nostra que em despertaven un gran respecte i admiració, com Martí de Riquer, Miquel Barceló (l’historiador) i, un poc més enllà, Pierre Vilar, Claude Levi-Strauss, Alexander von Humboldt...
Deixeble de Jaume Vicens Vives, Fontana va ser reconegut com un dels més grans renovadors de la historiografia catalana i espanyola sota el franquisme.
Certament, amb la pretensió de portar-lo a Sant Lluís, apuntava molt a munt.
No record qui em va facilitar el seu telèfon i el vaig cridar.
Era un matí d’estiu del 2014 i el vaig trobar treballant. Afable i de tracte proper, em va explicar que aleshores no es trobava a Barcelona, sinó en un altre indret passant l’estiu, tot i que ell no en feia gaires, de vacances.
Després de fer-li la meva proposta, em va respondre que li hauria fet ganes de venir a Menorca, però que el metge ja no el deixava viatjar en avió, per motius de salut.
Josep Fontana era un dels especialistes destacats en la història econòmica i política del segle XX. A la vegada, era capaç d’escriure obra divulgativa, en què explicava els fets de forma molt entenedora. Tot açò, amb una visió crítica i independent.
Em va saber greu que es trobés tan delicat de salut i que açò li impedís venir a la nostra illa. A petició meva, em va recomanar un altre professor, el doctor Josep M. Fradera, que va ser qui impartí la xerrada.
Aquests dies, amb el seu recent decés, esdevingut el 28 d’agost, he recordat la nostra breu conversa telefònica, la seva veu octogenària, afectuosa i propera i la seva cordialitat amb una bibliotecària de poble.
Amb aquestes coses també rau la grandesa de les persones.
Es busquen les bibliotecàries de la promoció de 1985-1988 de la diplomatura en Biblioteconomia i Documentació de l'Escola Universitària Jordi Rubió i Balaguer, de la Universitat de Barcelona.
Es busquen per celebrar els 30 anys de professió en biblioteques públiques, universitàries, especialitzades, infantils, escolars, nacionals, hospitalàries, centres coordinadors, centres de documentació...
30 anys des d’aquell juny de 1988 en què vam finalitzar la carrera, on havíem après a fer fitxes de cartró i de seguida ens van llençar a catalogar automatitzadament, a fer promoció de la lectura, dinamització, atenció als usuaris, a la diversitat, dirigir clubs de lectura, donar suport a la informació, a la recerca, a la comunitat...
Fa 30 anys no ens podíem imaginar, ni d’enfora, què seria el que ens canviaria la vida i com ho faria: Internet. Un avenç inimaginable que estem convertint en el nostre aliat perquè no ens condemni a ser una espècie en perill d’extinció.
No! Açò mai!
I aquí seguim, amb dues terceres parts de la nostra vida professional ja passada i, tanmateix, continuam afrontant reptes i novetats a diari per oferir un servei d’acord amb els temps. Aquests temps que no corren, sinó que volen, cada cop més liderats per les noves generacions tan tecnològiques i interactives, i que en dos telediaris ens rellevaran perquè nosaltres ens poguem dedicar a... llegir encara més!
Es busca la generació del 67 de bibliotecàries per celebrar 30 anys de feina i compromís amb la cultura, la lectura, la formació, el lleure i els nostres usuaris, la nostra raó de ser.
Esperam que ens trobem totes per celebrar pròximament aquest gran esdeveniment!
Ansiedad: miedo, esperanza y la búsqueda de la paz interior, d’Scott Stossel. Seix Barral, 2014. 525 p.
Podem conviure amb l’ansietat?
"El crit", d'Edvard Munch (1893)
Quan vas cap a l’abisme, no te n’adones. De fet, intueixes que alguna cosa no funciona, que cada cop estàs més desconnectada de tu mateixa i més distant de la gent. Que tot és una càrrega i tothom et fa nosa, fins al punt que qualsevol feina o esforç quotidià esdevé una proesa difícil de realitzar.
Quan has caigut a l’abisme, no te n’adones fins que has tocat fons. Tot va molt de pressa i estàs massa capficada en treure el cap de l’aigua cada dia per intentar surar i no ofegar-te. Fins que ja no et queden forces ni d’aixecar el cap.
Quan has tocat fons, pots veure, amb una mica de perspectiva, la magnitud de la catàstrofe, com era de gran i profund l’abisme. Mires cap a munt i veus un punt de llum blanc, allà dalt, molt enfora. La llum és la senyal; és l’esperança perduda que pots recobrar.
Aleshores t’impulses i comences a pujar i pujar, a poc a poc, des del no res i la foscor. Progressivament, el negre deixa pas a altres colors en la teva vida.
Un amic et diu que té un llibre per a tu. Ell sap prou bé que quan la desesperança i la desesperació s’apoderen de tu, entres en una espiral de la qual hi ha un retorn (si existeix) molt costós i lent.
Has llegit el llibre i t’ha ampliat i aclarit la visió d’un trastorn que tanta gent pateix, a cops, sense saber-ho. L’ansietat és la característica mental més destacada de la civilització occidental i constitueix la forma més comú de les malalties mentals oficialment classificades als Estats Units —fins i tot més que la depressió.
L’autor ens introdueix al concepte d’ansietat des de la seva experiència. Açò fa que l’obra sigui propera, fàcil de comprendre i que es produeixi una simbiosi entre ell i el lector, per com aquest s’hi pot identificar.
Scott Stossel pateix trastorn ansietat des que era infant, així com diverses fòbies. Ho ha provat gairebé tot: una trentena de tipus de medicaments, diverses teràpies i tractaments alternatius, etc. Com a part de la seva teràpia, va decidir investigar sobre el seu mal. El resultat és aquest llibre que, no només l’ha ajudat a ell, sinó que està sent una font d’informació, coneixement i encoratjament per a moltes persones.
Scott Stossel
La clau és conèixer per entendre. Quan entens perquè et passen algunes coses, d’on provenen, els motius, que no hi ha “culpables” i que hi ha solucions, el teu punt de vista canvia i millora.
En el capítol dedicat a la medicació, Stossel explica l’evolució dels medicaments per tractar els trastorns d’ansietat, la depressió i d’altres associats. L’autor ens narra com s’ha tractat ell mateix al llarg de la seva vida i els resultats que n’ha obtingut.
També s’aborden aquests trastorns des del punt de vista genètic i conductista. A les preguntes: És genètica l’ansietat? O bé, és adquirida a través de la conducta dels pares (principalment, de la mare)? La resposta és afirmativa en ambdós casos. No hi ha conclusions categòriques, com tampoc no n’hi ha sobre les diverses medicacions, teràpies o tractaments a seguir. A mida que s’avança amb la lectura, cada lector pot trobar respostes, segons la seva experiència personal, familiar i social.
Un cop entès el significat de l’ansietat i com afecta qui la pateix, el darrer capítol, “Redenció i resilència”, és cabdal per a la seva acceptació. Acceptar és estar en pau amb el que et passa per poder-ho mirar cara a cara i afrontar-ho. A partir d’aquí poden esdevenir petits i progressius canvis que queden registrats en el cervell, gràcies a la seva plasticitat.
Es tracta d’un assaig àmpliament documentat, amb opinions d’eminents psicòlegs, psiquiatres, neuròlegs i altres especialistes. S’hi troben nombroses cites bibliogràfiques i d’estudis de recerca en el camp de la neurologia, la psiquiatria i la farmacologia.
Finalment, Stossel cita algunes persones que han patit trastorns d’ansietat, diverses fòbies i, en conseqüència, depressions, de forma continuada per la manca de coneixement, fàrmacs i teràpies (fins els anys 80 no es va afinar amb medicaments vertaderament efectius sense importants efectes secundaris). Alguns com Charles Darwin, Charles Dickens, Sigmund Freud, Henry James, Franz Kafka, Virginia Woolf, Sylvia Plath, John Stuart Mill, Marcel Proust, Samuel Johnson, Emily Dickinson, Woody Allen, T.S. Eliot i molts més, van ser capaços de crear les seves obres malgrat (o com a conseqüència) del seu trastorn.
“En la debilidad y en lo vergonzoso hay también un potencial para la trascendencia, el heroismo y la redención. Mi ansiedad sigue siendo una herida no curada que, a veces, me frena y me lleva de vergüenza, però también puede ser, al mismo tiempo, una fuente de energia capaz de conceder ciertas bendiciones” (Scott Stossel).
Podem conviure amb l'ansietat? Amb coneixement, ajuda i acceptació es pot manejar i assolir una vida millor.
Anticipadament i feliçment, la cronista-arxivera Maria Àngels Hernández ens
va dir adéu el passat 29 de juny, després de la inauguració de l’exposició de
Toni Vidal a ca n’Oliver —el seu darrer acte—, en un comiat sorpresa que, molt
encertadament, li va dedicar l’Ajuntament de Maó, reunint ex batlles, regidors,
companys, familiars i amics.
M Àngels Hernández, enmig d'Ester Cladera (la seva successora) i jo
Amb na M. Àngels érem col·legues però, a més, era un dels meus estalons: aquella
persona discreta que té molts coneixements i experiència i amb la qual sempre
hi pots comptar i confiar.
Va ser la primera persona de la professió que em donà feina: ordenar
publicacions, obres, desmuntar quadres, fer inventaris... l’estiu de 1985, quan
Joan Hernández Mora llegà a la ciutat la seva biblioteca, col·lecció d’art i
objectes.
Jo ja estudiava biblioteconomia i l’experiència em va servir d’aprenentatge.
Des de llavors, sempre hi vam tenir relació.
Quan vaig venir a viure a Menorca per muntar la Biblioteca Rubió Tudurí, la
primera persona a qui vaig acudir va ser ella.
Sempre la trobava al seu Arxiu, dalt dels porxos de les cases
consistorials, entre capses i lligalls, expedients, publicacions, fitxes...
Sovint comptava amb una auxiliar, perquè portar un arxiu històric i
administratiu d’aquesta envergadura, no és una tasca senzilla.
Quan vaig ser a l’Arxiu Municipal de Sant Lluís, el seu suport va ser
fonamental en moments claus. Com quan per l’any 2004, l’Ajuntament de Sant
Lluís va decidir nomenar un fill predilecte. Se’m va encomanar l’elaboració
d’un reglament d’honors i distincions per dur a terme l’expedient de
l’homenatjat.
Mai no havia fet res semblant, i de seguida vaig tenir clar a qui m’havia
de dirigir. Gràcies a les orientacions de na M. Àngels, vam aprovar el
reglament en un temps rècord i vaig sortir-me’n prou bé amb l’expedient del
nomenament.
Posteriorment, vaig haver de fer un esbós de projecte museogràfic per a
l’Ajuntament i ella, que estava immersa en el muntatge de Ca n’Oliver, em va donar
les directrius i facilitar els contactes que em calien.
Cap allà els anys 80, l’Ajuntament de Maó publicava un butlletí, Boínder. Na M. Àngels hi escrivia
articles sobre la història dels nostres carrers. Fa poc els hi vaig demanar per
completar la informació de què disposava per escriure alguns articles del meu
blog. No va dubtar en posar-los a la meva disposició.
Podria seguir, però no dispòs de més espai, recordant no només una
col·lega competent, sinó una bona companya en el sentit real de la paraula.
Gràcies per tot, M. Àngels.
Ahir de matí, baixava per s’Arraval cap a can Vallés, a comprar pastissos per celebrar avui el meu sant, amb paella, cava i dolços.
Em vaig trobar amb na Joana i la seva cuidadora que tornaven a ca seva.
—Com va, Joana?— la vaig saludar.
Ella em mirà amb aquells ulls blaus i brillants, que devien ser tan encisadors anys enrere. El seu semblant, melancòlic i bondadós, em va transmetre que tot va bé, dintre de tot, és clar.
De passeig per s’Arraval, na Joana surt de prest a estirar les cames, quan la calor encara no ofega i l’ombra de la vorera sud és fresca.
Al seu pati, té les millors hortènsies de Maó, una explosió de colors intensos i flors per tot arreu. A les seves pasteretes, hi poden florir més de cent en una sola temporada. A vegades me n’ha donat i han agafat al meu pati, però no les sé cuidar tan bé com ella i, prest o tard, acaben assecant-se. Ella sempre me n’ofereix més, quan és el temps.
Les poques vegades que coincidim pel carrer, fem sa xerradeta, una petita conversa que ens posa al dia mútuament.
—Que ve la veig!
—I ves... —em respon.
—Quants anys té ja?
—93 —em respon sense vacil·lar i amb un tímid somriure—. En són molts...
—Sí que en són, però té molt bon aspecte! —li dic sincerament, tot pensant que ma mare en té dos manco.
La seva cuidadora, discreta i callada, assenteix amb la mirada.
—La felicit per demà, que és el nostre sant.
Em mira amb sorpresa i em confessa que no s’enrecorda del meu nom.
—Em dic com vostè, Joana. I demà és sant Joan!
—Ah sí!
Li faig una abraçada i dues besades.
Em reté fortament la mà dreta amb la seva esquerra, sense deixar-la anar, mentre ens felicitam.
Tot seguit em puja un calfred i em desperta tanta tendresa, que se’m banyen els ulls. La imatge de ma mare es transposa a la seva i amb l’emoció li prenc l’altra mà entre les meves i ens quedem així, una davant l’altra durant uns instants.
Amb una altra abraçada ens acomiadam, fins la pròxima.
Dia 13 d’abril es va presentar el llibre homenatge Menorca a Nooteboom, a la Sala Polivalent Albert Camus de Sant Lluís. Es tracta d’una obra col·lectiva coordinada per Toni Seguí i en la qual he tingut el gust de col·laborar amb un article sobre la meva relació i el meu punt de vista personal sobre l'escriptor neerlandès de fama internacional, Cees Nooteboom.
Toni Seguí em va demanar de fer una intervenció en la presentació del llibre. Vet-la aquí:
Els presentadors del llibre: Ponç Pons, Toni Seguí i jo mateixa
Quan fa un any i mig, en Toni Seguí em va comentar la idea que tenia de publicar un llibre sobre en Cees Nooteboom, amb diverses col·laboracions i amb la intenció que fos un homenatge a aquest autor universal que, a la vegada, és el nostre escriptor adoptiu, tot d’una em vaig entusiasmar.
Amb la confiança mútua que ens tenim en Toni i jo (després de tants anys de col·laboracions a S’Auba i en Toni com a investigador de l’arxiu municipal) em va explicar com ho volia enfocar i amb qui havia pensat que hi podia participar. De seguida ens vam engrescar amb més noms, més punts de vista, en què el llibre no s’havia d’eternitzar i que havia de sortir l’any pròxim, donat que el senyor Nooteboom ja té una edat i volíem que el veiés i el llegís, naturalment.
Aleshores, en Toni em va demanar que escrivís sobre ell. No com l’escriptor de fama internacional, pensador, assagista, teòric de l’art, poeta, candidat al Premi Nobel, ni tampoc sobre la seva obra —d’açò ja s’han encarregat altres col·laboradors—, sinó com a l’home que vaig conèixer ara fa 8 anys; la persona afable, atenta i gran conversadora; l’autor planer que em va obrir les portes de ca seva, el seu refugi menorquí, que tant estima.
Jo ja havia publicat diversos articles sobre ell a S’Auba, a un especial de les festes de Sant Lluís del diari Menorca i també al meu blog. “De tot el que has escrit sobre ell, podries fer una compilació per al llibre”, em va suggerir en Toni.
No vaig dubtar ni un moment en donar-li el sí, encantada com estava amb aquest projecte que avui, feliçment, s’ha fet realitat.
Vaig conèixer Cees Nooteboom l’estiu de 2010.
Havia acabat de llegir el seu llibre Lluvia roja, que és l’obra on millor reflecteix la seva singular relació amb Sant Lluís, i més concretament amb la casa i el jardí des Consell, i on parla de persones i establiments del poble, del mercat de Maó, de costums i de particularitats dels menorquins.
El llibre em va agradar molt i em va copsar tant la seva estimació per la nostra illa —no debades feia gairebé 50 anys que venia cada any—, que vaig trobar que havia arribat el moment de convidar-lo a fer una xerrada a la Biblioteca de Sant Lluís (feia temps que ho pensava, però el llibre em va acabar de decidir).
Donada la voluntat expressa de l’escriptor de romandre sempre en l’anonimat i la discreció que envoltava la seva vida a l’illa, tenia clar que no seria fàcil que hi accedís. Fins i tot m’havien augurat que no ho aconseguiria. Però jo, caparruda com som, ho vaig provar. Per intentar convèncer-lo, li vaig enviar una carta poc convencional, lluny de formalismes oficials.
En acabar, el vaig convidar, com a escriptor il·lustre adoptiu que és de Sant Lluís, a visitar la biblioteca i a parlar-nos del que ell volgués.
“Aquest mes ha plogut més del que és habitual. Ara ja fa temps d’estiu, però no seria gens estrany que d’aquí a pocs dies plogués terra vermella. Són coses que passen sovint a l’estiu”, vaig concloure la carta.
La veritat és que tenia poques esperances que accedís a la invitació, fins i tot que em contestés. Uns dies més tard rebia la seva telefonada, cosa que em va emocionar. La jugada, tanmateix, em va sortir a l’inrevés. En acabar la breu conversa telefònica, vam quedar a ca seva, as Consell.
Nooteboom en el seu refugi
No us podeu imaginar com a què d’estona vaig haver de rodar pes Consell abans de trobar la casa, al final d’un caminoi estretíssim que, amb prou feines, hi passava el cotxo.
Quan vaig obrir la barrera i vaig entrar al jardí, era com si ja hi hagués estat, tot recordant la descripció que havia llegit a Lluvia roja.
Em va rebre la seva dona, la fotògrafa Simone Sassen, i em va acompanyar a l’estudi de l’escriptor. Us podeu imaginar com estava d’emocionada: tenia tantes coses a dir-li, a demanar-li, sobre la seva obra, la seva vida, els seus viatges, la seva particular relació amb Sant Lluís... En definitiva, amb Menorca. I ara estava a punt de conèixer-lo.
En Nooteboom treballa en un estudi en forma de boer, perquè és una construcció allargada de marès (no tant com els bouers tradicionals) i feta segons l’estil tradicional menorquí. Hi té un mobiliari senzill i funcional; la paret del fons està tota ocupada per prestatgeries d’obra, amb llibres i discs. Aquí és on escriu i llegeix durant les seves estades a l’illa.
Vull aclarir que Nooteboom no ve de vacances a Menorca en el sentit estricte del terme. Ell sempre diu el mateix: l’illa és el seu refugi i, ca seva, el seu santuari, on ve a descansar del seu nomadisme habitual, però també ve a escriure i llegir. Açò es pot constatar en diverses obres.
Quan vaig arribar a l’estudi, l’escriptor seia davant l’ordinador en una cadira d’estil menorquí. Després de les presentacions, em convidà a seure i la conversa fluí de forma immediata. Jo, que estava preocupada per si ens entendríem! tot d’una em va sorprendre la facilitat amb què parlava en castellà i em va captivar l’amabilitat i senzillesa que desprenia.
Nooteboom és una persona planera, molt propera i ben integrada a ca nostra. Açò darrer pot semblar una contradicció, pel fet que mai ha accedit, en els 52 anys que fa que ve a Menorca, a fer cap acte públic. Tanmateix, viu en una casa d’un caserio de Sant Lluís, reformada segons els cànons de l’arquitectura tradicional, compra habitualment en el comerç local del poble i a sa Plaça de Maó i coneix, estima i respecta la nostra illa d’una manera admirable. Aquest és un dels aspectes que més m’agraden d’ell.
Una altra particularitat remarcable és la seva vasta cultura, fruit d’una ment brillant i d’un esperit curiós i inquiet, que el converteix en un conversador engrescador i amè. No et pots avorrir mai, parlant amb ell. Aquell dia van aflorar a la conversa els seus llibres, els darrers viatges, com el que havia fet a Alemanya —hi té molta relació i també molts lectors—, on s’havia entrevistat amb Angela Merkel, i també va comentar els pròxims viatges per la Xina, Corea, el Japó i Espanya.
La seva relació amb el nostre país és intensa: bona part de la seva producció literària està traduïda al castellà i alguns títols també al català. Fa col·laboracions al diari El País i sovint visita diferents punts de la geografia espanyola, principalment per promocionar els seus llibres. La política va sorgir en algun moment de la conversa i vaig poder constatar l’ampli coneixement que en té, tant de l’espanyola com de la local. De fet, és un escriptor preocupat pel nacionalisme i l’europeisme, temes abordats en Cómo ser europeos i 533 días, en què tracta d’una forma clara i objectiva l’independentisme català i el flac paper d’una Europa insolidària i ineficaç davant els moviments migratoris.
Nooteboom és un nòmada —encara ara, als seus quasi 85 anys— que viu entre Holanda, Alemanya i Menorca i, quan no hi és a cap d’aquests llocs, viatja pel món. En aquell primer encontre, em va comentar que li agrada molt Sud-amèrica, on hi va sovint, així com a alguns països asiàtics, a més de viatjar constantment per Europa. De fet, quan ve a passar-hi l’estiu, ho fa amb el cotxo i amb calma, gaudint dels territoris per on passa.
Va començar a viatjar de molt jove en autoestop per descobrir món; ara ho fa per participar en actes literaris i acadèmics i per promocionar la seva obra, principalment. Aquest esperit errant ha inspirat bona part de les seves obres, com Desviació a Santiago, fruit de quinze anys de viatges per terres espanyoles. Açò sí, té una concepció de viatger molt diferent de l’estereotip del turista. Els viatges que ens planteja Nooteboom ens traslladen a paisatges que arriben a l’ànima del lector. “La millor manera de conèixer un país és perdre-t’hi” ens recomana.
Crec que justament perquè a Menorca s’hi pot perdre, segueix venint, discretament i assíduament. “Menorca és el meu santuari —em va confessar aquell dia, una mica com per justificar-se—, per açò hi duc una vida anònima i no particip en actes públics”.
Diari Menorca, 12 d'abril de 2018
El seu darrer llibre en castellà, 533 días, amb un títol que fa referència als dies que l’autor va invertir a escriure’l, també porta l’empremta de Menorca. Vaig tenir el plaer de llegir-lo de seguida que va sortir a finals de febrer, i vaig constatar que hi torna amb alguns temes recurrents, com la vida que porta a l’illa i, en particular, l’elogi del seu jardí i el petit monestir que és ca seva. També s’hi pot copsar el seu interès per la nostra arqueologia. Casualment, quan llegia el capítol referent a son Catlar i sa Naveta des Tudons, hi van aparèixer les desafortunades pintades al monument. En definitiva, 533 días és un compendi de pensaments encisadors i reflexions diverses que van més enllà de la mar que ens envolta. Com altres títols, aquest du fotografies de Simone Sassen.
Aquell dia a ca seva, abans de partir “del seu monestir”, em va obsequiar amb una pila de llibres per a la Biblioteca, que va dedicar i signar. Vaig intentar, per darrer cop, convèncer-lo de fer una xerrada a la Biblioteca.
—Ja en parlarem a la tardor; no et dic que no —s’acomiadà.
“Potser em dirà que sí”, vaig pensar, esperançada, mentre tancava la barrera d’ullastre.
Vuitantè aniversari
Tres anys després, el 2013, Cees Nooteboom va fer vuitanta anys. El món literari ho celebrà retent-li un munt d’homenatges, com els que van tenir lloc a Amsterdam, Berlín i Cartagena de Indias (Colòmbia), entre d’altres.
També s’edità el llibre homenatge Universo Nooteboom, un projecte finançat a través de micromecenatge, en el qual van participar nombrosos particulars i diverses entitats, com l’Ajuntament de Sant Lluís i jo mateixa, a títol personal.
Universo Nooteboom es un nombrós recull de textos, en què els autors (poetes, novel·listes, assagistes, filòsofs, acadèmics, traductors, crítics literaris i periodistes culturals) reflexionen, des de procedències geogràfiques i registres molt diferents, sobre la complexa i heterogènia obra de l'escriptor.
El projecte incloïa un documental realitzat per Erik Haasnoot titulat Desvío Nooteboom, el fil conductor del qual és una conversa entre l’escriptor argentí Alberto Manguel i Nooteboom. Al film també es fa menció de Menorca.
Tràiler de Desvío Nooteboom
Nooteboom a la biblioteca
L’any següent, el 2014, el batle de Sant Lluís, Tòbal Coll, va convidar l’escriptor a l’Ajuntament. El batle el va animar a participar en un acte públic, fins i tot a rebre un homenatge oficial, però ell ho va declinar, com sempre, argumentant que les seves estades a l’illa tenen per finalitat desconnectar i dedicar-se a la lectura i a escriure, tenir cura del seu jardí i anar d'excursió. L’escriptor coneix perfectament el Camí de Cavalls i molts racons de l’illa.
Si llegiu el llibre de relats Los zorros vienen de noche, la darrera narració titulada “El punto extremo”, situada a punta Nati, podreu comprovar com de bé coneix la nostra geografia i la sensibilitat que hi transmet.
Far de punta Nati
Nooteboom es lamenta de com han baratat les coses en aquest aspecte. Diverses vegades s’ha queixat del fet que a Menorca cada cop hi ha més camins rurals tancats, que impedeixen el pas als caminants, com a ell i la seva dona, que ho han fet durant més de 40 anys, sense intenció de destrossar res, només amb la finalitat de contemplar el paisatge. Molts dels seus llibres inclouen descripcions de paisatges, fruit de les seves caminades per l’illa, encara que no reveli que són de Menorca. Ell pensa que és una llàstima tenir a la memòria racons de l’illa als quals ara ja no hi pot anar. I es queixa que açò va a més. Realment, és per pensar-hi.
Nooteboom ens va revelar que abans d’establir la seva casa de vacances a l’illa, va viatjar a Eivissa, però no li agradà perquè intuí el futur de l’illa. Llavors vingué aquí per recomanació d’un nebot seu i des llavors no ha deixat de tornar.
Abans d’acabar la visita, Nooteboom ens va regalar i dedicar un dels seus llibres, Luz por todas partes (antologia poètica), amb la promesa que ens enviaria un parell d’obres més que estaven a punt de sortir de la impremta, cosa que va complir. Ens va informar que n'estava escrivint una altra, en la qual tornava a parlar de l'illa. Es referia a 533 días.
Uns dies abans, jo havia anat a la Llibreria Fort de l’Eau, on n’Anna, l’antiga propietària, em va ajudar a triar amb molt d’encert uns llibres per a obsequiar-lo. Un n’era el Diccionari català-castellà i castellà-català de Francesc de Borja Moll, amb el qual va quedar encantat, perquè, segons ens va dir, el seu diccionari de català no recull alguns mots propis menorquins. He de dir que l’autor no xerra en menorquí, però l’entén i hi té molt d’interès. També li va encantar el llibre d’Adolf Sintes Trulls i tafones, i va quedar molt sorprès pel fet que es produís oli a l’illa.
Nooteboom a la Biblioteca de Sant Lluís
Després el vaig menar a la Biblioteca Pública, que va alabar, i es va sorprendre en veure tota la seva obra en castellà i català reunida als seus prestatges. Després de més de 50 anys de venir cada any, bé s’ho ha guanyat que la biblioteca tengui sencera la seva producció editorial.
Per cert, que en una entrevista publicada el 10 d'abril a El País, Nooteboom afirma que “en Menorca hay buenas bibliotecas”. Ho procuram, senyor Nooteboom, i li agraïm el compliment.
Nooteboom a la carnisseria
La darrera vegada que vaig trobar-me amb en Nooteboom va ser a finals d’estiu de 2016 i la cosa va anar d’una forma bastant xistosa.
Jo berenava a La Bolla. Vaig aixecar la vista del diari que estava llegint i llavors vaig veure una figura amb un polo de color morat que passava davant la finestra. Va ser molt ràpid, però la meva intuïció em va dir que era ell, perquè era la mateixa peça de roba que portava dos anys enrere quan va anar a la biblioteca. Em vaig aixecar i vaig córrer esperitada cap a la porta. “Has fet tard”, sentencià en Donato, el cambrer, mirant-me, divertit. I va ser ver.
Vaig tornar a la meva taula i, uns minuts més tard, va tornar a passar en sentit contrari i aleshores no en vaig tenir cap dubte. Amb el cafè acabat i el diari llegit, vaig pagar a correcuita i vaig sortir de La Bolla, esperitada.
Un cop al carrer, s’havia esfumat.
Vaig partir cap al Pla de sa Creu i, caparruda com som, vaig seguir un poc més, pensant que tal vegada havia anat a la peixateria o a la llibreria. Fent sa faxardera, vaig veure na Simone Sassen sortir de la llibreria i travessar el carrer. La vaig seguir com un parazzi i ens vam ficar, una darrere l’altra, a la carnisseria. Us he de confessar que em fa vergonya haver actuat així.
Nooteboom i jo a ca seva (2010)
Davant el taulell, hi havia un home amb polo morat i bermudes blanques esperant el seu torn. En sentir la dona es va girar i, sense pensar-m’ho, el vaig bordar.
—Hola, senyor Nooteboom!— li vaig dir.
M’observà un moment bastant sorprès, però tot d’una em va reconèixer.
Després de saludar-nos li vaig comentar que m’havia passat l’estiu amb ganes de cridar-lo per quedar, però em va dir que ja no podia ser, perquè partien al dia següent.
Em vaig quedar ben fotuda i amb ràbia de no haver-ho fet abans.
Llavors em va explicar els viatges que havia fet i els que l’esperaven (se n’anava directe a la Fira del Llibre de Frankfurt). Aleshores va fer un incís per remarcar com s’havia trobat de bé, com sempre, a Menorca, descansant d’incògnit —açò ho va dir amb un somriure murri, com pensant “no m’aplegaran, aquesta gent”—, llegint i escrivint.
Abans d’acomiadar-nos, em va assenyalar amb el cap l’expositor d’embotits de la botiga. Em va confessar que li agradava aquell establiment perquè les sobrassades i carn-i-xulles eren d’elaboració pròpia i molt bones. Li vaig demanar si li agradava la sobrassada i em va respondre que “molt!”, i que na Simone li feia una truita de sobrassada cada diumenge per dinar.
Li vaig confessar que a mi també em xiflava i que, com ell, jo també pecava un cop per setmana.
En aquell punt ens vam acomiadar, com sempre, fins ves a saber quan.
No l’he tornar a veure, però m’agradaria conversar amb ell, un cop més.
S'Auba, núm. 298, octubre 2014
Ja per acabar, comentar-vos que en el seu llibre Cartas a Poseidón, una miscel·lània de pensaments i de reflexions en forma de missives, d’entre les quals també (i com no!) n’hi ha sobre Menorca, l’autor formula una seriosa petició al déu de la mar perquè li permeti tornar cada any a la seva illa estimada.
De moment, Poseidó li ha concedit la gràcia d’esdevenir sedentari durant uns mesos per gaudir de la tranquil·litat, la bellesa sòbria i la discreció del seu refugi.
Encara no he aconseguit que Nooteboom participi en cap acte públic, tanmateix, el vaig tenir a la nostra biblioteca. I em don per satisfeta.
En ple segle XXI segueixen passant fets intolerables. Està clar que no hem avançat en valors ni en tolerància tant com seria desitjable. Per què, si no, com s'explica que encara hi hagi tants casos d’assetjament, d'abusos de qualsevol mena o de violacions?
El cas recent de la mort d'un adolescent de Ciutadella n'és una prova. M'esfereeix la intolerància que es respira a vegades a les aules. Ho sé amb coneixement de causa. A l’escola, la meva filla i altres alumnes van patir burles continuades per part d'un professor i, de rebot, d'alguns companys —els infants solen imitar el que veuen—. Vam intentar frenar-ho, parlant amb la direcció, però poc vam aconseguir. A l'institut no es va repetir, però ella va presenciar com alguns amics eren objecte d'humiliacions i burles de companys, sense que es fes gaire cosa per aturar-ho.
Quan era petita, la professora de 1r d'EGB se'n fotia de jo i d'altres, perquè ens costava aprendre de restar; record l'angoixa que sentia a l'hora d'anar a escola. Recentment, una amiga de Mallorca va haver de baratar de centre la filla perquè patia assetjament.
On són els protocols d'actuació davant aquests casos? Si existeixen, per què no s'activen i s'intenta acabar amb tot açò? I les famílies dels assetjadors, no tenen res a dir?
D’altra banda, uns dies abans de l'episodi fatídic que he comentat, ens vam indignar amb la sentència del cas “La Manada”. S'ha dit molt i ho repetiré: no és abús; és VIOLACIÓ! Des de l’inici del judici, moltes dones van començar a explicar i denunciar públicament les agressions, abusos sexuals i violacions que han patit.
L'any 2015, i no exempt de polèmica, el pianista James Rhodes publicà Instrumental, un llibre de memòries on explicava obertament les reiterades violacions que va patir des dels 6 anys, els trastorns que l'hi han provocat i com la música l’ha salvat. Un relat ple de coratge que està ajudant altres persones.
James Rhodes. El juny de 2017 vaig assistir a un recital seu a Palma
Quan estudiava a Barcelona, solia acabar les classes al vespre. Crec que només una dona pot imaginar-se la por que et domina en tornar a casa i sentir al teu darrere unes passes que s'atraquen o un home que, amb mirada lasciva, surt del Metro al teu darrere. Sortint del darrer examen, vaig ensopegar-me amb un exhibicionista. Vaig sentir por, fàstic i un bon retjiró. Vaig pensar que, malgrat tot, havia tingut sort perquè, després de 5 anys, no havia patit cap agressió i aquell era el meu únic incident de tipus sexual.
Ja hem callat prou. Expliquem, denuncien i lluitem perquè no hi hagi ni un cas més.
Davant ca nostra vivia en Pepe, sol, perquè fa molts anys havia quedat vidu.
Li tenia una especial estimació. Potser perquè em recordava físicament a mon pare i, com ell, era agradós i sempre tenia unes paraules amables i una actitud optimista, tot i que la vida no havia estat fàcil per a ell.
Quan ens trobàvem pel carrer, a la botiga, on fos, miràvem de fer la xerradeta. Em venia de gust i sabia que a ell li encantava.
Durant les festes de Maó, venia el seu fill amb la seva família i tots plegats miraven passar la qualcada i els gegants.
No em vaig assabentar que estigués malament. Els dies passen, fas la teva vida i perds els comptes de quan has vist fulano o mengana per darrer cop. Tanmateix, et pots morir d’un dia per l’altre. I a qualsevol edat.
M’entristeix que ens hagi deixat i trobaré a faltar la seva bonhomia i simpatia; però me n’alegro que, al contrari de mon pare, s’hagi estalviat una llarga degradació física i una decadència psíquica insoportables.
Pens en tanta gent gran que habita el nostre barri, el més antic de la ciutat, i no puc evitar de pensar que més prest que tard, seguiran les seves passes. Els més propers són com uns avis per a tots noltros i els estimam, com a en Pepe.
Hi havia una vegada un poble mariner de cases blanques, finestres verdes i ramells als balcons. Molt a prop, hi vivia un drac en una cova del penya-segat.
Cada setmana, la gent del poble havia de lliurar al drac una persona perquè se la mengés i així es pogués alimentar. La persona era triada per sorteig, de manera que els habitants vivien amb molta por, perquè no sabien mai quan els tocaria ser devorats pel drac.
Il·lustració del programa del Dia del Llibre que em va inspirar el conte
Un dia, la mala sort li tocà a la princesa Anna. Llavors, la princesa i tota la família reial van estar molt tristos, pensant aquell seria el darrer dia que passarien junts.
Al dia següent, es presentà al castell la millor amiga de la princesa, na Violeta. Quan n’Anna la va veure, se li va llençar als braços, entre singlots.
—Violeta, que bé que has vingut a acomiadar-te de mi!— li va dir emocionada.
—Acomiadar-me, dius? —respongué na Violeta, amb cara de sorpresa—. Estimada, venc a fer-te una proposta.
—Una proposta? Però si d’aquí a una estona el drac m’haurà menjat! —va respondré incrèdula n’Ana.
—No t’ho pensis, açò, Anna! Tu et quedaràs al castell i jo aniré a trobar-me amb el drac. A ell tant li fa, que siguis tu o jo.
—Ni parlar-ne, Violeta! Mai del món deixaria que el drac et mengés a tu en comptes de a mi. Som una princesa molt valenta! —va afirmar n’Anna amb seguretat.
—Ja ho sé, que ets valenta, però jo també. I com que no som boja, no em deixaré menjar pel drac. Tenc un pla que segur que funcionarà.
—Un pla? Quin pla? —va demanar la princesa sense entendre res.
Na Violeta li va explicar el pla que havia ideat per salvar la vida de la seva estimada amiga i de la gent del poble. Estava segura que si funcionava, el drac no tornaria a menjar-se ningú mai més.
A l’hora convinguda, na Violeta partí cap a la cova del drac, amb un sarró a l’espatlla.
Quan arribà dalt del penya- segat, na Violeta cridà el drac.
—Drac! On ets?
De cop i volta, el terra començà a tremolar davall dels seus peus i una columna de fum pujà per les roques. El fum era tan espès, que na Violeta va tenir un atac de tos. Quan se li espassà, es trobà amb el drac, cara a cara.
—Açò... Hola, drac.
—Grrrrr. Vine, que fa una setmana que no menjo i em pos de molt mal humor quan tenc primor! —li digué el drac.
Quan se’n donà compte, na Violeta volava pels aires, agafada per les urpes del drac, que se l’endugué dins la cova.
La cova era fosca i humida i les ones de la mar esquitxaven amb força l’entrada. Na Violeta tenia fred i por. Estava sola amb el drac i molt enfora del poble i de la seva família.
Quan el drac atracà una pota per agafar-la de nou, na Violeta es va fer enrere i, armada de valor, li va dir:
—Drac, com ets de nom?
—De nom? Jo no en tenc de nom —li va respondre molt sorprès.
—Idò jo pens que tothom ha de tenir nom. Te’n puc posar un? —li va demanar na Violeta
—Deixa’t estar de noms, que tenc gana. Mira, ja estic preparant l’olla on et couré —li va respondre el drac, tot mostrant-li el tià que ja fumejava.
Ara sí que en tenia, de por, na Violeta. Però ella va seguir donant-li conversa:
—Si... si no t’importa, et diré Bep... Bep... Bepitu. T’agrada? A que és polit!
—Bepitu? Quin nom més estrany! Un dia em vaig menjar un tal Bep, però Bepitu... Bé, no està malament —va remugar—. Deixa’t d’històries i de noms, que l’aigua comença a bollir.
—Es que mira, Bepitu, abans que em mengis, volia jugar amb tu —li va dir na Violeta.
—Jugar? Que t’has begut l’enteniment, tu? No estic per jocs ni per romanços! —va cridar el drac molt maleit, traient foc per la boca.
Tot i que na Violeta estava molt espantada amb tantes flames com llençava en Bepitu, va seguir amb el seu pla.
—Mira Bepitu, no... no t’enfadis i espera un moment, que t’explic el joc. És molt divertit, però si no t’agrada, em fiques a l’olla, val?
—Mmmmm... d’acord— va dir en Bepitu—. Digue’s! De pressa!
Na Violeta obrí el sarró que portava i en va treure un llibre.
—Què és açò? —va demanar, estranyat, el drac.
—Un llibre —va dir amb la veu tremolosa na Violeta.
—Ja ho veig, que és un llibre! Vull dir, que si açò és el joc. Em sembla que els llibres no serveixen per jugar —va afegir en Bepitu, una altra vegada maleit.
—Ja ho trob que sí! Mira, Bepitu, el joc és aquest: jo et deix aquest llibre per a que el llegeixis. Si t’agrada, te’n duc més. I si el llibre no t’agrada gens ni mica, em menges. Què et sembla?
—Idò que no en tenc de juguera, jo, amb tanta gana! —va cridar, tornant a treure flamarades.
—Escolta, Bepitu, quan venia cap aquí he vist unes cabres... que deuen ser de bones... Si vols fer un guait per allà defora, jo t’esperaré aquí... No em mouré, t’ho promet.
En Bepitu va agafar el llibre de mala gana i llegí el títol Alicia al País de les Meravelles. L’obrí i es quedà embadalit mirant les il·lustracions. Després es va seure de vora de na Violeta i començà a llegir-lo.
Na Violeta estava tan cansada, que es va quedar adormida damunt una pota den Bepitu.
Quan es va despertar, el drac no hi era. Ella va témer el pitjor. “No li ha agradat el llibre i se n’ha anat molt enfadat a cremar el bosc i quan torni, em menjarà”, pensava, espantada.
I amb aquestes que en Bepitu va entrar a la cova xuclant un os, com si fos un escuradents. Sense mirar-la, es va ajeure i va tornar a agafar el llibre. Na Violeta va romandre en silenci, amb l’esperança que potser s’havia oblidat d’ella.
Al dia següent, quan na Violeta es despertà, hi havia al seu davant un bol de llet. Tenia tanta gana, que se la va beure d’un glop. Després es va fixar que en Bepitu se la mirava divertit i li va demanar:
—Avam, i tu que ets de nom?
—Jo? Violeta— va respondre, encara amb un poc de por.
Oh! Com la flor... —es va sorprendre el drac—. Molt bé, Violeta. El llibre d’aquesta Alicia, que cau per un forat i que parla amb una eruga i amb un conill i que tant torna petita com una formiga, com creix com un gegant, és molt divertit. Feia estona que no xalava tant! Aquí la vida és molt avorrida. A més, no tenc ningú amb qui jugar i aquest joc m’ha agradat.
—De debò, Bepitu? —va cridar ella, entusiasmada. Mira, tenc un altre llibre per tu, si el vols.
Na Violeta va treure del sarró El petit Princep.
En Bepitu li va dir que no veia prou bé, perquè el foc que sovint treia per la boca li havia fet malbé els ulls. Així que na Violeta li va llegir el conte.
Quan va acabar, el drac li va demanar que n’hi llegís un altre, però ella no en duia més.
—Si vols més llibres, hauré d’anar a la biblioteca pública, on hi ha molts. N’hi ha tants, que no te’ls pots acabar mai, perquè sempre n’hi ha de nous.
—Però si et deix anar, no tornaràs. Sempre passa igual. La gent s’espanta de mi i se’m fa enfora —va dir molt trist en Bepitu— i tornaré a estar sol.
Na Violeta se’l va mirar, pensant com ho podia solucionar. Ja no li feia por. A més, tenien una cosa en comú: els encantava llegir. I va trobar que l’havia d’ajudar.
—Mira, Bepitu, si m’acostes al poble, demà tornaré amb més llibres que t’agradaran. T’ho promet. Confia amb mi.
Després de rumiar-s’ho un moment, en Bepitu agafà na Violeta al vol i la va deixar al poble.
A l’endemà, na Violeta es presentà dalt del penya-segat i el cridà:
—Bepitu! Bepitu! Som jo, na Violeta! He vingut a dur-te llibres.
Al cab d’un moment, el drac va aparèixer per darrere les roques. Va aterrar de vora na Violeta i li va dir, entusiasmat:
—Violeta! Has tornat!
—És clar, Bepitu! Et vaig donar la meva paraula, no? Mira quants llibres! —li va dir, traient-los de la bossa—. Ah! I una sorpresa: alehop!
Va treure unes ulleres rodones molt grans i se les va col·locar perquè no passes pena per llegir.
Des d’aquell dia, en Bepitu no va tornar a menjar persones i ell i na Violeta es van fer molt amics, compartint els llibres de la biblioteca. Perquè el gust per la lectura uneix les persones, i a vegades, les fa ser millors.
Fa quinze dies que la llum ha canviat. És més intensa,
més clara, d’un blau nítid i poderós. Si els nigolats d’hivern són els més
bells i tenebrosos, el cel de primavera i de tardor és el més pur.
Mosques vermelles
Tanques verdes d’herba i grogues de vinagrella entapissen
el camp menorquí.
La llum es reflecteix a les parets blanques de les cases i,
mentre acluques els ulls perquè no et cegui, penses en les ulleres de sol
ficades encara en un calaix.
Les pluges de l’hivern han omplert s’Albufera des Grau, habitada
per una quantitat d’ocells que mai no hauries imaginat. O açò és el que posa
de manifest la il·lustració informativa de la caseta per albirar les aus que hi
habiten.
Hem passat una barrera i, des de la tancadura estant, ens
ha saludat un poriol.
La vida ressorgeix després de la pluja i a l’empara de
l’escalfor del sol.
D’entre l’herba i al marge del camí de grava, hem albirat
una de les nostres orquídies, l’anomenada “mosca vermella”, petita i preciosa,
de vius colors i sinuoses formes, gairebé antropomorfa. L’he acariciada amb
delicadesa i l’he retractada.
Una parella de milans —quasi sempre van en parella; són
monògams?— ens han sobrevolat amb una majestuositat incomparable a cap altra au
de per aquí.
Avui comença març i la vida reneix amb l’esperança de
perpetuar-se un any més.
