dijous, 28 d’abril del 2016

Aquelles olors, aquells sabors

Alguns menjars de sabor antic i familiar, em fan submergir en un món d’olors i de sabors que em retornen a la infantesa, a ma mare, a s’àvia, a les celebracions i a la cuina familiar. Així com un tema musical pot ser la banda sonora d’una època de la vida o d’un fet concret, de la mateixa manera, el menjar pot recrear bocins de l’existència.


Tot fent cuinetes amb el meu germà
Record quan arribava de l’escola a migdia i trobava les croquetes de carn de bollit acabades de fregir. Sabia que hi havia croquetes per dinar, perquè el dia abans havia ajudat ma mare a picar la carn i la patata cuites —primerament, amb una picadora manual, d’aquelles en què es rodava una maneta mentre s’anava capolant la carn; més endavant, amb un robot de cuina— i a fer les croquetes, una feinada de no dir!


Bufant 3 espelmes al Radiofaro de Maó
A l’estiu, no hi mancava mai la tassa de gazpacho ben fresca. El perol as forn de llenques de carn de be o de porc millorava en aquesta estació gràcies als dolços i saborosos tomàtics de Maó, inigualables en qualsevol altre lloc. Al capvespre se sentia una oloreta de verdura i pasta cuites i ja endevinaves que hi havia coca de trampó per fer sa bereneta. Altres variants eren igualment delicioses, com la coca de sobrassada o de pebres vermells al forn.


Festa infantil, amb panets de sobrassada i tortada
La festa més grossa era quan celebràvem aniversaris o qualsevol esdeveniment i ma mare els endolcia amb panets de sobrassada, mollets, dolços i calentets. No en quedava ni un! Les meves amigues sovint li demanaven, “Júlia, quan farà panets?” Encara ara les seves nétes sempre els hi reclamen.
Tots els dijous anàvem a dinar a casa dels avis. Molts dies, s’àvia feia guixons cuits; d’altres, faves estofades. El millor eren les postres quan hi havia coca d’albercoc amb molt de sucre per damunt, dins un motllo metàl·lic rodó que havia fet l’avi. El motllo de la coca de trampó l’havia fet mon pare. Potser era una tradició, fer-se els propis motllos.


Dinar a ca els avis
De ca s’àvia també eren les panades (formatjades de Mallorca) de Pasqua. Elaborades amb motllos fets pels nostres avantpassats, la tapa duia gravades les inicials GS, és a dir, Garau Sobrino, dins una corona de llorer. Al contrari de les formatjades menorquines, les panades són més grans, de pasta dolça, la carn sol ser de be i porc i va acompanyada de fesols. La carn es començava a adobar i a cuinar el Divendres Sant al vespre, amb una gana que feia, després del dejuni de tot el dia, per elaborar-les l’endemà de bon matí, a fi que estassin llestes a l’hora del dinar. Des del moment que entraven al forn, la casa s’impregnava de la fortor de l’olor de be i de la massa. Just sortir la primera fornada, ja hi havia boquetes obertes esperant les primeres panades.


Panades mallorquines
El dinar de Nadal sempre era consomé i gallina farcida. Quan vivíem als fars, el procés començava uns dies abans amb una gallina viva. La compràvem a la granja d’ous i mon pare la matava ell mateix, per aprofitar-ho tot i farcir-la posteriorment. Era impressionant veure’l degollar l’animalet, sense immutar-se, i com queia la sang en un plat, vermella i espessa; llavors, ràpidament, ma mare la duia a fregir abans que coagulés. No sé el que donaria per menjar un plat de sang fregida amb alls!
A continuació es farcia la gallina amb trufa, carn picada, els ous que hi portava, la carn de pit i les verdures, es cosia amb fil d’emplomar i es posava a coure en una gran olla durant hores i hores, donant com a resultat un brou exquisit. La casa sencera s’anava impregnant d’aquella aroma de carn trufada i especiada. El dia de Nadal era la gran festa culinària —i religiosa— de ca meva, perquè no hi havia menjar tan bo en tot l’any.


La meva família materna al voltant de la taula i jo a la falda de l'avi
Quan em vaig anar a estudiar, ma mare em va armar una llibreta de receptes. Una llibreta verda d’anelles amb fulls intercanviables i separadors de plàstic de colors, on em va escriure, en castellà i amb la seva lletra clara i cursiva, les receptes que ella considerava bàsiques i que havia de conèixer. Durant uns anys, vaig seguir la tradició de ma mare i omplia els fulls en blanc de les receptes que em dictaven o copiava de revistes o de llibres de cuina que em queien a les mans. Fa temps que pens que les he d’escriure a l’ordinador, però la vessa o el sentimentalisme em guanyen i allà hi són, encara, manuscrites, gastades i tacades per l’ús, però útils.


La meva llibreta de receptes
Actualment hi pens amb recança i enyorança, en un temps que resta definitivament en el passat, però que gràcies a les seves olors i sabors, puc mantenir més viu dins la memòria.

divendres, 22 d’abril del 2016

Sant Jordi: amb un dia no n'hi ha prou

És Sant Jordi. Durant tot aquest mes es multipliquen els actes al voltant del llibre: presentacions, contacontes, lectures col·lectives, recitals, exposicions, conferències...


Una allau de novetats editorials omplen les llibreries i els mitjans de comunicació se’n fan més ressò que mai. Les biblioteques, empeses per aquesta hiperactivitat, també hi posen el seu gra d’arena amb actes variats de promoció de la lectura.
El Dia del Llibre les llibreries sortiran al carrer i els ciutadans gaudiran de passejar sota el sol primaveral, amb l’esperança de comprar llibres que els atreguin i regalar-ne d’altres, potser signats per l’autor.

Dedicatòria de Cees Nooteboom
Benvinguda sigui aquesta celebració en un país on el 35% dels habitants gairebé no llegeix mai o no ho fa mai; on només el 29,3% ho fa a diari, i el 65% algun cop al trimestre.
Tanmateix amb un dia no n’hi ha prou quan el 49,30% dels espanyols no ha comprat cap llibre durant el darrer any i el 70% no ha anat tampoc a cap biblioteca, i més si tenim en compte que a Espanya s’editen anualment uns 90.000 títols, per part de més de 3.000 editorials (Barómetro del CIS).


Els centres educatius mai no havien triat lectures obligatòries tan properes a la realitat social i als gusts dels infants i adolescents com ara. Tanmateix, el fracàs en els hàbits de lectura segueix sent estrepitós en arribar a la joventut, en què molts deixen de llegir. I encara tenim sort que la majoria dels joves amb famílies lectores ho continuen fent. Açò es fa palès a les biblioteques públiques, on gran part de la novel·la juvenil es retira de les prestatgeries gairebé intacta.

Promoció de la lectura a la Biblioteca P. de Sant Lluís amb visites escolars
És evident que el sistema no funciona quan tenim un dels índexs de lectura més baixos d’Europa, i no hi ha símptomes de millora. A Finlàndia, la mitja de llibres llegits per any i habitant és de 47, mentre que a Espanya no arriba a 9. Una diferència estrepitosa, a la qual hauríem de posar remei.
Les lleis d’Educació han de contemplar la promoció de la lectura com un dels principals pilars del sistema educatiu, així com assignar recursos suficients a les biblioteques escolars, les grans oblidades.

Prototip de biblioteca del s. XXI: grans espais, confortable i dinàmica
D’altra banda, cal dotar les biblioteques públiques de nous serveis digitals, fons actualitzats, edificis amplis i mitjans humans i econòmics suficients, que donin resposta a les demandes formatives, informatives i de lleure dels ciutadans del segle XXI.


Llegir no garanteix la felicitat, però ens fa viure altres vides, ens proporciona aprenentatge i ens dota d’un esperit més obert i crític. Alguns llibres ens salven, literalment, la vida.

Publicat al diari Menorca, el 22 d'abril de 2016

dissabte, 16 d’abril del 2016

Llibretes de cuina del segle XIX de Bàrbara Soler i Bàrbara Oliver, a càrrec de Margarida Cursach

Fa uns dies vaig assistir a la presentació del llibre de Margarida Cursach, Llibretes de cuina del segle XIX de Bàrbara Soler Siquier i Bàrbara Oliver Soler. Na Marga és l’autora de l’edició i l’estudi filològic d’unes llibretes de receptes que van pertànyer a dues dones de la burgesia maonesa del segle XIX.


Bàrbara Soler i la seva filla, Bàrbara Oliver, van habitar el casat de Can Oliver on, gairebé dos-cents anys després, es donaven a conèixer les receptes que havien elaborat a les seves cuines, i que posteriorment en deixarien constància en uns quaderns de tapes blaves, amb una cal·ligrafia pulcra i ben traçada. La mare, nascuda el 1802 i hereva de la realitat il·lustrada, va redactar trenta-sis receptes en el català quotidià que es parlava a Menorca, el mateix amb què l’il·lustrat Joan Ramis va escriure Lucrècia el segle anterior. Per tant, a més de l’interès gastronòmic i cultural, hi hem d’afegir el filològic. Bàrbara Oliver, va néixer el 1832 en un context polític i lingüístic diferent, i continuà l’obra de recopilació que inicià sa mare, amb divuit receptes escrites en castellà.


Dels trets humans de les Bàrbares ens parlà mossèn Josep Seguí, hereu d’una de les  llibretes. Bàrbara Soler era filla del cònsol d’Esmirna (Turquia) i compartia amb el seu germà Juli inquietuds culturals i lingüístiques. Mossèn Seguí destacà el gran cor i la religiositat de s’àvia, Bàrbara Oliver, a més de la facilitat per fer cures mèdiques de forma intuïtiva i autodidacta a qui li demanés.


Na Marga ens explicà els interessos gastronòmics de l’època a través de l’estudi dels receptaris, sobretot de la rebosteria —els maonesos, sempre tan dolços; “Dolces”, ens diuen a la resta de l’illa—, de la incorporació de nous productes i de les influències foranies. L’autora de l’estudi va voler recrear les receptes, per a la qual cosa va comptar amb la seva família i amigues, i constatà les dificultats a l’hora fer-les. Com en el cas del receptari de Fra Roger, Art de la cuina, els plats s’han d’interpretar, posar-hi imaginació i aplicar la saviesa i experiència de la persona que els cuina. Amb açò, vaig determinar que el llibre no era per a mi, però que igualment el llegiria i intentaria fer-ne algunes, com els mostatxins, una mena de galeta dolça.


En finalitzar l’acte, vam tastar més de vint receptes elaborades per a l’ocasió, com ara formatjades, coca d’albercoc, coca bamba, coca de raïm, pastissets, roanes, bunyols, coca de congret, mostatxins, formatjades de formatge, gelatina de taronja, panets de patata... Tot plegat va ser deliciós, i l’acte, interessant, emotiu i original.


Aquest és el vídeo que es va fer amb els familiars, amistats i col·laboradors que van recrear algunes de les receptes de les llibretes de Bàrbara Soler i Bàrbara Oliver.