Apologia de la Vergonya

A El gobierno de las emociones, Victoria Camps reivindica el sentiment de la vergonya, que divideix en dos tipus: la vergonya que un pot sentir per la manca de béns o de condicions físiques o per la diferència racial o social, que hauria de desaparèixer de tota societat. Contràriament, hi hauria la vergonya i la culpa que la persona que enganya hauria de sentir quan falta a la virtut i al civisme.

La corrupció és un símptoma de la feblesa de la moralitat pública. Ja no ens estranya veure com persones ben situades s’aprofiten del seu càrrec públic, com Xavier Trias, el batle que tenia el sou més alt (110.000 €), quan era de vacances a Menorca sovint viatjava a Barcelona a compte de l’Ajuntament. Ara s’ha descobert que va pagar 65.500 € de lloguer de les arques públiques a uns okupes per no tenir-hi problemes.

Recordem també casos com el de la germana del rei i el seu home, imputats per frau fiscal i altres delictes, o els Pujol, acusats d’enriquir-se il·lícitament, o els ex tresorers del Partit Popular...

Amb la filtració dels Papers de Panamà hem descobert que ni tan sols els ídols populars se’n salven. “Me siento muy traicionada y tengo la conciencia muy tranquila y confío plenamente en la justicia”, declarà Ana Duato, acusada, juntament amb Imanol Arias de defraudar 3 milions a Hisenda, Somos todos. O esportistes com en Messi, pel qual es demanen més de 22 mesos de presó per haver defraudat 4,1 milions a Hisenda, Somos todos.

Podríem citar molts més casos a alt nivell, però també de més propers i quotidians, com quan pagam en negre o davallam pel·lícules il·legalment.

El problema radica en què no hem interioritzat els principis que haurien de guiar tota conducta. Així, mentre no hi ha una condemna judicial, no es té cap sentiment de culpa. És com si l'ètica fos quelcom superflu i el límit només el marqués la llei, quedant tot en mans de la dinàmica processal. El corrupte —a la política, l'esport, les arts, les finances, l'activitat professional...— s’oculta darrera el silenci o la mentida, tot esperant tenir sort i no ser inculpat. No se n’empegueeix, ni dimiteixi, ni confessa els seus errors o faltes, perquè no s'identifica amb la moral; tampoc amb la llei, que esquiva perquè no respecta.

En tant que les democràcies actuals no recuperin emocions socials com la vergonya, serem incapaços de forjar un caràcter ciutadà amb un contingut ètic que no només sigui capaç de veure racionalment les injustícies, sinó també de sentir-les perquè prèviament les hagi interioritzades.

Mentre tant, seguiran abundant corruptes/desvergonyits que actuïn impunement amb l'esperança que la seva culpa no els serà imputada.

Entrevista a Victoria Camps per Manuel Cruz

Publicat al diari Menorca, el 31 de maig de 2016

Microrelats II

ESPERANCES TRUNCADES

Amal fuig de la guerra que ha sumit en la misèria la terra que l’ha vista néixer i créixer, ara erma i sense futur.

Un matí, puja a l’autobús que l’ha de portar a Trípoli, amb una motxilla a l’esquena i el cor encongit. Els estalvis familiars financen el passatge cap a Europa, a bord d’un bot petit i rovellat.

La tempesta es desencadena i la sobrecàrrega fa naufragar l’embarcació a escasses milles de la terra anhelada. Amal roman al fons de la mar amb els cossos i les esperances dels homes i les dones que hi han sucumbit.

FOTOGRAFIA DE NOCES

Ella somriu tímidament. Du un vestit de novia blanc amb vel al cap. Amb la mà dreta sosté el ram i amb l’esquerra agafa una mà del seu marit.

Ell la mira de reüll. Porta esmòquing negre i un clavell a la solapa. Amb la mà esquerra l’agafa per la cintura.

Felicitat d’uns mesos. Anys de criança dels fills, bugades interminables i menjar per a cinc. Dies sense treva ni espai propi, furtant estones per a llegir gairebé d’amagat.

Avui celebren les noces de plata. Ella somriu tímidament tot pensant que l’endemà començarà a treballar de nou, vint-i-cinc anys després.

La Paradoxa de Schrödinger, de Josep Masanés

La Paradoxa de Schödinger. Josep Masanés. Palma: Documenta Balear, 2016. 59 p. XXIII Premi Joan Marqués Arbona de narrativa Vall de Sóller.

Cinc mesos després, torn a presentar una nova novel·la de Josep Masanés, el nostre escriptor adoptiu i un dels més prolífics de l’illa. Sempre és un plaer acollir-lo a la Biblioteca Pública de Sant Lluís —aquest cop com a primícia—, amb una nova obra i conversar amb ell sobre literatura, escriptors, premis literaris, el complex ofici d’escriure... i donant ànims als aprenents d’escriptor, com jo mateixa, perquè la cosa no decaigui.

Josep Masanés ja és un veterà. Certament, un dels millors escriptors de la nostra illa i, cada cop, amb més anomenada arreu del territori de parla catalana, com mostra la crítica creixent de la seva obra.

El dia que vaig llegir La Paradoxa de Schrödinger, no vaig poder amollar el llibre fins que no el vaig acabar. Des del primer capítol hi trobam misteri i suspens envoltant una història força original. Aquesta combinació atrapa el lector i l’agafa encara amb més força tant com es va atracant cap al final.

La versatilitat de l’autor ha propiciat que aquest cop deixés de banda la novel·la històrica d’aventures a la qual ens tenia acostumats —com Camins sense retorn o La vall de la matança— per teixir una història emmarcada en la Menorca actual, intensa i enigmàtica, on també traspua l’esperit aventurer.

D’entrada, l’obra té un títol ben impactant i difícil de pronunciar. La Paradoxa de Schrödinger és un experiment de la mecànica quàntica, que porta el nom del físic austríac que el va idear, Erwin Schrödinger (1935). En acabar la lectura, el lector descobrirà la seva relació amb l’obra, enigma que no desvetllaré, perquè no vull fer d’espoiler i aixafar-vos el final.

Es tracta d’un relat llarg o d’una novel·la curta, en què el fil argumental planeja per damunt de temes tan transcendentals com el destí, la vida i la mort.

L'autor, explicant la Paradoxa de Schrödinger

El protagonista, Maties Miralles, un jove amb pretensions d’escriptor, està fent un curs d’escriptura creativa a Ciutadella. Una nit d’hivern, quan es disposa a sortir de la ciutat de ponent per tornar a Maó, agafa en autostop una al·lota enigmàtica i desconcertant, descarada i força atractiva, na Tània, qui li explica que ha fugit de ca seva i que es dirigeix a casa d’uns parents. En Maties s’ofereix a ajudar-la, però el seu viatge ple d’infortunis no para de canviar de rumb, punxa una roda, es queda sense benzina i la jove el fa anar d’un lloc a l’altre per trobar un indret on quedar-se. Ella no només li desbaratarà els plans d’aquella nit, sinó també els de la resta de la seva vida.

A la narració també hi apareixen dos personatges més, la mare den Maties, que l’aclapara amb la seva xerrameca de mare patidora, i la seva al·lota, na Xisca, l’antagonista de na Tània. Com veiem, tenim un protagonista masculí condicionat per les dones que l’envolten.

Presentació del llibre a la Biblioteca Pública de Sant Lluís

Com en una road movie, l’acció i els conflictes personals dels dos protagonistes es desenvolupen al llarg del seu viatge per carretera, i s’enfrontaran a algun desafiament en cadascun dels capítols que s’aniran succeint a través del relat.

El final d’aquest viatge és sorprenent, no només pel desenllaç, que és prou impactant, sinó també pel canvi experimentat en el protagonista —que evoluciona d’antiheroi a heroi, gràcies a la seva obstinació—, i en com les coses no són sempre allò que semblen.

Resumint, es tracta d’una història que es llegeix d’una tirada, com ja he apuntat, per les dosis de tensió ben administrades i l’estil propi de l’autor, caracteritzat per una prosa fluïda i dinàmica, concisa i sense ornaments i on l’humor no hi manca.

També hi trobam paraules ben nostres i llocs familiars que se succeeixen al llarg de tot el viatge, entre les dues ciutats principals de l’illa. Els diferents pobles de Menorca per on passa la carretera general hi són presents, així com alguns carrers i establiments de tots coneguts.

Una obra, en definitiva, ben menorquina, escrita per un autor forà plenament integrat a l’illa.

Quan acabes de llegir-la et demanes si has sabut resoldre la paradoxa de la història que t’ha explicat l’autor. Cada lector haurà de fer-ne la seva pròpia interpretació.

Natural de Barcelona, Josep Masanés viu a Menorca i es dedica a l’ofici d’escriure a full time des de fa dotze anys, moment en què també comença la seva carrera literària. Ha estat premiat o mencionat en una trentena de premis, tant de narració curta —Premi Illa de Menorca o el Francesc d’Albranca—, de microrelat o de novel·la.

D’entre els premis de novel·la, l’any 2011 guanyà el Premi Ribera d’Ebre amb La vall de la matança. Ha estat finalista del Premi de les lletres Catalanes Ramon Llull (2013) i el 2014 guanyà el Premi Josep Saperas per la novel·la Camins sense retorn.

L’any passat guanyà el Premi Joan Marquès Arbona, de Sóller, amb la novel·la que ens ocupa i també li fou atorgat el Premi de Narrativa Ciutat d’Eivissa, per l’obra La putrefacció de la llum. Enguany s’ha estrenat com a poeta, guanyant el Premi Recull, amb el poemari Radiació de fons.

La Paradoxa de Schrödinger està publicada per l’editorial mallorquina Documenta Balear i patrocinada per la institució que convoca el premi, l’Ajuntament de Sóller.
Podeu trobar aquesta obra a les biblioteques de la Xarxa de Biblioteques de Menorca.
Vegeu també en aquest blog: Camins sense retorn, una novel·la d'aventures a les acaballes de la Menorca britànica.

Bartleby, l’escrivent, de Herman Melville: un clàssic avançat al seu temps

Bartleby, el escribiente. Herman Melville; ilustraciones de Javier Zabala. Madrid: Nórdica, 2008. 117 p.

Hi ha personatges literaris que resten a la memòria de l’imaginari de ficció, perquè representen estereotips concrets. D’exemples en podem trobar molts, com ara el Quixot, Ulises, Robinson Crusoe, el Lazarillo, la Celestina, la Regenta, el Cid, don Juan i doña Inés, Alícia...

Tot seguit m’ocuparé d’un enigmàtic personatge de ficció, Bartleby, estereotip representat per la negació a l’acció. Estem parlant del protagonista d’un relat magnífic, Bartleby, l'escrivent, escrit per un autor i aventurer de primera línia, el nord-americà Herman Melville (1819-1891), l’autor de l’afamada novel·la Moby Dick.

Herman Melville, escriptor i aventurer

Aquest relat llarg o novel·la curta, és un clàssic del gènere, i constitueix una de les narracions més rellevants de la història de la literatura. Va ser publicat per primer cop i anònimament a la revista Puntnam, el 1853. Posteriorment, va veure la llum en el recull de contes The Piazza Tales, l’any 1856.

L’obra és narrada en primera persona per un dels dos protagonistes, l’advocat que contracta Bartleby, un escrivent al seu càrrec, i que és l’altre protagonista. A l’obra hi apareixen tres personatges més, tots ells empleats de l’oficina de l’advocat, amb personalitats ben diferenciades i un tant absurdes i grotesques. La forma de descriure-les de Melville, aporta sentit de l’humor i frescor a la narració.

Bartleby, l’escrivent, fa la feina de copista amb diligència, fins que un dia s’hi nega i cau pres d’un immobilisme incomprensible, tot refusant educadament qualsevol acció amb la proverbial frase: “Preferiria no fer-ho”. El narrador s’acabarà resignant a l’obstinació del seu escrivent, fins al punt d’apiadar-se'n.

El tema tractat per Melville, original i innovador, no va ser entès quan publicà el relat, i no es va apreciar realment fins cent anys després. L’obra es considera precursora de l’existencialisme i de la literatura de l’absurd, així com propera a Kafka i a Nietzsche. No debades, Borges afirmà: “L’obra de Kafka projecta sobre Bartleby una curiosa llum ulterior” (no oblidem que Kafka va nèixer el 1883, 30 anys després de la publicació de Bartleby). Albert Camus també apuntà la seva influència.

Melville és molt hàbil amb l’exploració dels temes i dels tipus psicològics i, com hem dit, un avançat en el seu temps. Encara avui, el personatge de Bartleby ens fascina i representa un enigma: un home fosc i introvertit que es nega a l’acció fins a assolir la seva autodestrucció. També se l’ha considerat un nihilista extrem.

Booktrailer d'aquesta edició

He tingut la fortuna de llegir una de les edicions més belles impreses de Bartleby, la de l’editorial Nórdica, il·lustrada pel dibuixant Javier Zabala. Nórdica és una editorial fundada deu anys enrere, especialitzada en les diferents literatures dels països nòrdics, així com en llibres il·lustrats per a adults i còmics. Açò fa que les seves publicacions esdevenguin objectes bells i originals.
Podeu trobar aquesta obra a les biblioteques de la Xarxa de Biblioteques de Menorca.