No recordaré aquest estiu

No recordaré aquest estiu per l’accident en bici el dia del meu sant, ni per la causa que ho va provocar —encara no he esbrinat quins cables del cervell se’m van desconnectar mentre circulava per la rotonda—; serà un misteri amb el qual hauré de viure.

No recordaré aquest estiu per haver cantat en l’esdeveniment musical de l’estiu menorquí fet per gent 100x100 autòctona i vist per cinc mil espectadors; ni per haver-m’hi deixat la pell en un espectacle que serà recordat durant temps i temps. Hakuna Matata.

No recordaré aquest estiu per haver viatjat a l’eterna primavera estival anglesa, de camps verds i mansions de pel·lícula, coberts per una pluja gairebé constant; ni per haver visitat els banys romans, Bath —en terra de bàrbars—, més bells i ben explicats —i més cars— que mai he vist; ni per haver admirat —per fi!— amb emoció, el cercle de pedres més famós, Stonehenge, aixecat fa 3.000 anys i envoltat d’interrogants que encara estan per desvetllar; ni per haver-me meravellat amb les voltes de palmera del fabulós claustre de la Catedral de Gloucester i altres escenaris cinematogràfics de la saga Harry Potter.

No recordaré aquest estiu per les avaries domèstiques, la porta de la cotxeria trencada, les dues rodes del cotxo punxades la mateixa setmana, l’odissea del canvi i no canvi —aquesta era la qüestió— de companyia telefònica....

No recordaré aquest estiu per haver viscut les festes de Maó, sempre iguales, però cada any amb emocions renovades.

No recordaré aquest estiu per haver estudiat oposicions amb un temari avorrit i antipedagògic, patint una calor i humitat pròpies del tròpic; ni per haver-ho superat al cab de nou mesos i dos dies i durant tres estacions.

No recordaré aquest estiu pel taller d’escriptura més ben parit al qual he assistit mai, de la mà d’una mestra del periodisme narratiu, Leila Guerriero; ni com vaig xalar amb el seu mestratge i com el grup d’assistents —gent fabulosa— ho va fer encara més engrescador.

No recordaré aquest estiu per l’empoderament i la gosadia d’engegar enfora, molt enfora, gent tòxica, narcisistes, ex amigues manipuladores, tipus covards i menyspreables, assumptes que em desgasten i no m’aporten res de bo, gent desagraïda i aprofitada.

No recordaré aquest estiu per haver sortit de la zona de confort i fotre una cosa al cul a qualsevol ésser humà que no em vegi com a tal, sinó com un objecte o un interès, susceptible de treure’n profit.

Recordaré aquest estiu pel que he tret en clar de les ensopegades, caigudes i tornades a partir; el recordaré per les ferides i l’advertiment que som mortal, i que el temps desaprofitat, és irrecuperable; el recordaré per les noves oportunitats que la vida em brinda de reprendre camins diferents i per recordar-me, un cop més, que és urgent i imprescindible tenir cura de la gent que em mereix i em sosté sempre. Per ells, val la pena recordar-lo.

Renúncies

La vida és plena de renúncies. Quan estàs assaborint el culant farcit de xocolata desfeta amb gelat de vainilla, algú —sempre hi ha algú— te’l pren del plat i, a cops, te’l fa escopir.

Renuncies a la mare quan et deixa a l’escola infantil amb ulls vidriosos i tu no sospites que comença una carrera de fons de renúncies.

Renuncies a menjar (tant) perquè en gaudeixes (tant), que només de mirar-t’ho, engreixes (massa).

Renuncies a la vida familiar per estudiar una carrera més enllà de la mar.

Renuncies a la teva illa-pàtria per viure una vida urbana intensa i plena —plena?— laboralment, fins que algú t’emmiralla amb un projecte de tornada. I tornes a renunciar.

Renuncies a quasi tot per tenir una criatura. L’estimes amb instint animal i encara no sospites que és una benedicció.

Renuncies a la teva cria i la deixes anar com vas fer tu tants anys enrere, en un primer intent, tan dolorós, de tallar el cordó umbilical. Plores d’amagat i, quan et veu, dius que és la punyetera al·lèrgia.

Renuncies a una feina per aferrar-te a il·lusions que algú ha sembrat al teu cap pel seu interès (mai per la teva carrera). Tu no ho sospites, açò, però quan t’adones que formes part d’una partida d’escacs, et sents un Peó més al tauler de joc. T’enfonses, sures, treus el cap a la superfície i esdevens una Torre. No tant per atacar i defensar la Reina —ja s’ho farà amb la seva cort de peons aduladors— sinó per resistir els seus embats.

Renuncies, tanmateix, a tornar enrere (el camí de tornada mai no és igual) i lluites com una lleona per consolidar la feina, que t’apassiona, malgrat tot.

Renuncies, a la teva edat —més a prop dels 60 que dels 50— a lectures, quedades amb amigues, oci, un estiu despreocupat, nedades a les roques, passejades sense horari... per estudiar, estudiar i estudiar durant quasi un any, un temari memorístic i avorrit que no et farà millor en cap sentit.

Avui renuncies, per cinquè any, a la personeta que has criat amb tant de coratge i dedicació, junt amb son pare, perquè voli i s’enlairi com el colibrí petit i valent que travessa el bosc, cercant un lloc càlid i a resguard dels depredadors (mai serà així, bé que ho saps).

A Menorca, setembre és un mes de renúncies. Les mares enfilam la carretera a l’aeroport, esgotant els darrers minuts que passarem amb les cries que no fa tant vam parir al món. Aquest món de renúncies que, durant els darrers dies del mes, t’oprimeix el cor i et talla l’ànima a bocins amb un ferro candent. Com Sísif, ens anirem reconstruint, fins arribar a Nadal, quan estarem completament restablertes i preparades per tornar a renunciar.