diumenge, 31 de desembre del 2017

Caos i propòsits incomplerts. Meta aconseguida

Enguany, com els altres: caos i propòsits incomplerts.
Ha passat (només) un any, però has de ser realista: una no barata de la nit al dia, per molts propòsits que et fessis la nit de cap d'any de l’any passat —ara fa 365 dies—. I a més, per a més inri, ho publiquessis al blog, evidenciant públicament la teva fràgil voluntat en segons quins assumptes. Com a la darrera revisió mèdica, quan et feliciten pels teus anàlisis exemplars —oh!, quina sang més sana!— però no pel teu cos. Sempre pots fer servir l'excusa de les dones que es troben en el teu estat hormonal, però deixa d'enganyar-te. No a tu mateixa.
I tot allò que havies de fer, escriure, llegir i dedicar-te més a... On ha quedat? Ets una atacada amb mala consciència!


Tanmateix, enmig del caos hi ha un propòsit complert, gràcies al que consideres una de les millors virtuts: la PERSEVERANÇA. Et vas proposar un objectiu, t’hi vas dedicar i ho vas aconseguir.
Durant el 2017 la teva vida laboral ha canviat radicalment. Sortir de la zona de confort no és fàcil ni còmode; començar de nou esgota i estressa, però et renova i t’ofereix una nova oportunitat per demostrar-te que encara vals i que l’experiència que portes a l’esquena (trenta anys!) et fa creure en tu mateixa i dir: "Yes, You can!"


En aquest nou any, seguiràs perseverant.
I continuaràs cercant la BELLESA en qualsevol de les seves manifestacions i formes. En les paraules escrites i pronunciades, en les combinacions dels sons i els ritmes, en la natura, en l'art, en la bondat, en un somriure, en la mà estesa d’una amiga, en els gests de l’amor...


Serà el més gran propòsit per al 2018.

dilluns, 18 de desembre del 2017

Davant la tomba d'Albert Camus

¿Qué podré yo llamar eternidad, sino a todo aquello que forzosamente habrá de continuar después de mi muerte? Albert Camus

“No conec res més idiota que morir en un accident de cotxo», va dir Albert Camus el dia abans de morir en un accident de cotxo a la carretera de Borgonya, a prop de La Chapelle Champigny.


El 4 de gener de 1960, Camus partia de Lourmarin —el petit poble de la Provença on es traslladà a viure després de rebre el Nobel— cap a Paris en l’automòbil del seu editor, Michel Gallimard. Aquest, que li agradava córrer,  conduïa a gran velocitat en una recta sense obstacles però, amb tan mala fortuna, que un pneumàtic rebentà. L’automòbil se sortí de la carretera i topà amb un arbre tan violentament, que el vehicle es partí en tres trossos. Gallimard i els altres ocupants van sobreviure, excepte Camus, que morí a l’acte.
Dins el cotxo es trobà el maletí que portava l’escriptor amb un manuscrit inèdit i inacabat, El primer home, la seva gran obra autobiogràfica, l’obra a través de la qual definí els seus orígens modestos i menorquins.


Així fou com finalitzà la vida de l’escriptor, periodista, dramaturg, filòsof i Premi Nobel de Literatura de 1957, als 47 anys d’edat. Va tenir una breu, però fructífera i apassionant carrera literària.
Que no hauria arribat a escriure si la seva vida no s’hagués segat tan prest?
No obstant açò, la vida de Camus era la de l'home que se sap «condemnat a mort» per una malaltia pulmonar i la tuberculosi, motiu pel qual treballava incansablement.
La seva fi, certament, va ser tan absurda i imprevisible com la d’alguns dels seus personatges literaris (L’estranger o L’estrany, El malentès...).
La polèmica que sempre va envoltar la figura de Camus pel seu esperit crític i independent, així com per la seva postura davant la independència d’Algèria, va provocar el seu rebuig en determinats cercles intel·lectuals francesos (recordem l'enfrontament amb Sartre), fins els nostres dies. Tanmateix, força escriptors, com François Muriac lamentaren en el seu moment «la pèrdua del jove mestre de la jove elit europea com una de les més grans que podien patir a hores d'ara les lletres franceses».

Lourmarin
L’estiu de 2016 vaig fer un viatge per la Provença francesa. El dia que arribàrem més a l’est, ens vam topar amb una indicació, Lourmarin. “Aquest nom em sona”, vaig pensar i aleshores em vaig adonar que estàvem a punt d’arribar al poble on Camus va viure els darrers anys de la seva vida.
Sabia que hi era enterrat i ens vam dirigir cap el cementeri.
Lourmarin és una petita població d’un miler d’habitants, situada a la regió de la Provença-Alps-Costa Blava.
El cementiri no va ser fàcil de localitzar, ja que es troba a un parell de kilòmetres de la població per un camí poc transitat.

Porta d'entrada al cementiri de Lourmarin
A l’entrada hi ha la indicació de la seva tomba.
Una tomba modesta. Com a làpida, un monòlit de pedra calcària erosionat i embrutit pel pas del temps, amb el nom i els anys de naixement i mort, baix un arbust i envoltat de plantes silvestres. Res més.

Albert Camus. 1913-1960

Una tomba senzilla, sense cap arranjament, ni ram de flors ni cap ramell.
Al costat, la tomba de la dona, Francine Fauré, de les mateixes característiques.


Em vaig emocionar davant la tomba d’Albert Camus. El meu ídol, un dels meus escriptors i pensadors preferits. L’home que destacà per la seva lucidesa, la seva prosa, el seu compromís social i polític, i la seva honestedat i coherència.
Potser per açò mateix, la tomba d’Albert Camus és senzilla, pobra i desendreçada.
Ens queda, tanmateix, la seva obra, el seu millor testimoni.
En pau descansi.

Espai cultural Albert Camus, a Lourmarin


També he escrit aquests articles sobre Albert Camus:

dissabte, 9 de desembre del 2017

El meu viatge a Eivissa i Formentera i IV: Formentera

El nostre viatge a les Pitiüses va finalitzar amb la visita a Formentera, l’illa habitada més petita de les Balears.

Botiga al Pilar de la Mola
S’ha d’anar-hi per comprovar com n’és de menuda, de plana, de polida... una petita joia a la qual esper tornar-hi amb més temps per recórrer-la amb la calma que es mereix.

La franja més estreta de l'illa fa 1,5 km d'amplada (vista des de la Mola)
Des del port d’Eivissa hi surten molts vaixells. Si es va sense vehicle, es pot agafar un ferry ràpid i llogar-hi una moto al mateix port de La Savina. Per mi, allò ideal hauria estat visitar-la amb bicicleta elèctrica, però només hi vam ser un dia i havíem de fer via. Amb un vehicle de dues rodes, l'illa és perfectament accessible i còmoda, a través de les carreteres principals, però també dels camins verds, boscos de pins i savines i pel seu interior rural (millor, en bici o a peu).

Platja de Migjorn
Formentera té 12.124 habitants i 83,2Km2 de superfície. Tanmateix, la seva forma retallada fa que tengui una gran extensió de costa (69 km), amb moltes platges, cales i preciosos racons solitaris. L'illa destaca per la seva bellesa mediambiental i pel seu paisatge, encara salvatge, de dunes i platges, que es conserven en bon estat, com moltes de les menorquines.
Es Caló de Sant Agustí n'és un exemple: preciós paratge d'aigües turqueses i cristal·lines:




Curiosament, l’arquitectura rural es més parescuda a la de les Balears majors que a la de la veïna Eivissa, amb cases blanques, però també de color de la pedra i teulades a dues aigües de teules vermelles, sovint amb portes i finestres blaves:

Cases de Sant Francesc Xavier


Formentera consta d'un únic municipi i tres parròquies (antiga organització territorial al voltant d'una església): Sant Francesc Xavier (la capital), Sant Ferran de ses Roques i el Pilar de La Mola.
A cadascuna de les parròquies, hi trobam, com és natural, la seva església, d'idèntiques característiques a les de la Pitiüsa gran: grans edificis en forma de fortalesa o mastaba, quadrades o rectangulars, feixugues i blanquíssimes:

Església del Pilar de la Mola

Església de Sant Francesc Xavier
La Mola és el punt més alt i oriental de Formentera, amb 192 metres d'alçada, un gran promontori, dalt del qual domina, imponent, el Far de la Mola, per sobre d'uns salvatges i espectaculars penyasegats. La resta de l’illa és pràcticament plana.


Far de la Mola, considerat per molts el far "de la fi del món"
A l'extrem sud-est de l'illa hi trobam el Far de Barbaria, enmig d'una solitud desèrtica i una terra erma:


Roques, la mar i una cova mirant a Àfrica, on una parella sona els Tank Drums, posant-hi la banda sonora a un lloc màgic i colpidor.


El lloc perfecte per contemplar i sentir com mor el dia...



I com no, hi trobam torres per vigilar i defensar-se dels atacs dels moros, pirates i altres invasors, tan freqüents en el passat de les costes de les nostres illes. Molt a prop del Far de Barbaria hi ha la Torre des Garroveret (s. XVIII):


A Formentera també podem visitar monuments prehistòrics, com el sepulcre megalític de Ca na Costa, a prop de l'Estany Pudent:



El nostre viatge a les Pitiüses finalitzà a ses Salines de Formentera, amb una posta de sol meravellosa.





Fins aviat!

Altres articles que he escrit sobre aquest viatge:
El meu viatge a Eivissa i Formentera I: cales abruptes, platges amables i enigmàtics illots
El meu viatge a Eivissa i Formentera II: la nuit i la Vila d'Eivissa
El meu viatge a Eivissa i Formentera III: els pobles i la ruralia d’Eivissa