Avui comença març.
Fa quinze dies que la llum ha canviat. És més intensa,
més clara, d’un blau nítid i poderós. Si els nigolats d’hivern són els més
bells i tenebrosos, el cel de primavera i de tardor és el més pur.
 |
| Mosques vermelles |
Tanques verdes d’herba i grogues de vinagrella entapissen
el camp menorquí.
La llum es reflecteix a les parets blanques de les cases i,
mentre acluques els ulls perquè no et cegui, penses en les ulleres de sol
ficades encara en un calaix.
Les pluges de l’hivern han omplert s’Albufera des Grau, habitada
per una quantitat d’ocells que mai no hauries imaginat. O açò és el que posa
de manifest la il·lustració informativa de la caseta per albirar les aus que hi
habiten.
Hem passat una barrera i, des de la tancadura estant, ens
ha saludat un poriol.
La vida ressorgeix després de la pluja i a l’empara de
l’escalfor del sol.
D’entre l’herba i al marge del camí de grava, hem albirat
una de les nostres orquídies, l’anomenada “mosca vermella”, petita i preciosa,
de vius colors i sinuoses formes, gairebé antropomorfa. L’he acariciada amb
delicadesa i l’he retractada.
Una parella de milans —quasi sempre van en parella; són
monògams?— ens han sobrevolat amb una majestuositat incomparable a cap altra au
de per aquí.
Avui comença març i la vida reneix amb l’esperança de
perpetuar-se un any més.
