diumenge, 6 de setembre del 2020

Aquelles Festes de Gràcia del 84

M’havia proposat fer el cor fort, convèncer-me que, per un any, no passa res. Quants cops he estat fora de Maó per festes? Quasi tots, quan vivia a Barcelona. Però quan hi ets... Cada dia que passa i s’atraca al de la Mare de Déu, el pensament s’hi decanta i l’emoció comença a brollar, donant pas als records que havien quedat a la rebotiga del cervell... fins arribar a una de les millors Festes de Maó de la meva vida, les de 1984.


Foto promocional de Els Trobadors, per Ramon Carreras

Amb 17 anys, tres amics músics ens vam ajuntar aquell estiu per formar un grup musical d’aires folk i cançó de cantautor, que vam anomenar Els Trobadors. En Carlos Mangado, ànima de la formació i autor de la majoria dels temes, cantava i sonava la
guitarra. N’Alfons Méndez, la flauta dolça i jo mateixa, el baix elèctric i els cors.
El meu pare m’havia construït un amplificador amb una caixa de televisor per connectar-hi el baix. Tots tres assajàvem a diari en una cotxeria que tenia la meva família a Dalt Vilanova.


Així que, en preparar el programa de les Festes, en Pito Costa —llavors regidor de Festes de l’Ajuntament de Maó i caixer Batle— ens va contractar per sonar a la Gran Festa de Carrer que se celebrava dia 8 a diversos carrers i places del centre de la ciutat. Devia de ser el primer o el segon any que es feia aquest acte i feia molt de goig trobar grups musicals en diferents escenaris simultàniament. Aquesta fórmula es va repetir durant alguns anys més, fins que morí de finor.


Qui digui que les festes són quelcom estàtic, s’equivoca. Sempre es van introduint elements nous, se’n lleven d’altres, es baraten els escenaris, s’importen costums forasters (com els correfocs), que hi queden o s’eliminen. Fins i tot el centre de la festa, sa qualcada, es jaleo i els actes religiosos, varien amb el temps. M’agrada que sigui així, perquè gràcies a aquest esperit tradicionalista, però a la vegada dinàmic —i que es va adaptant als nous temps—, les dones van començar a participar a la qualcada fa 50 anys. En canvi, Ciutadella, en nom d’una tradició inamovible i retrògrada, discrimina i nega un dret bàsic que ni la societat civil ni els poders públics no haurien de permetre per més temps.
El 1984 em va deixar el record d’haver actuat a la Festa de Carrer i d’haver xalat damunt de l’escenari de la plaça Colon, tot sonant temes originals den Carlos Mangado, llavors un jove cantautor de cançons reivindicatives, temes d’amor i de protesta social. Completàvem el repertori amb temes d’altres cantautors i grups afins, com Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Quilapayún, Aute, Silvio Rodríguez... La Música era el mitjà per canalitzar la nostra rebel·lia juvenil.
Però les Festes del 84 no només van ser memorables per l’actuació de Els Trobadors. Fa uns dies vaig trobar dalt des porxos el programa i em vaig adonar de la varietat, quantitat i qualitat dels actes programats.


Les Festes van donar inici el dia 3 amb un pregoner de luxe, convidat pel batle Borja Carreras-Moysi: el poeta i novel·lista català Carlos Barral. A més d’escriptor, Barral destacà com a impulsor de l’editorial Seix-Barral, “tot creant premis i col·leccions que varen permetre donar a conèixer als lectors del moment els més importants corrents literaris europeus i hispanoamericans del segle XX i alhora renovar la literatura espanyola dels darrers anys del franquisme” (Viquipèdia).
Els dies previs es començava a degustar el que serien aquelles festes, amb l’actuació al Poliesportiu del grup La Trinca, dia 28 d’agost.


L’1 de setembre, amb el patrocini del Ministeri de Cultura, arribava des d’Itàlia la Nuova Compagnia di Canto Populare, grup fundat el 1970 amb la finalitat de difondre els valors de la música tradicional, i que encara és en actiu.


El plat fort va ser el recital del cantautor català Lluís Llach al Poliesportiu, dia 5 de setembre. Va ser el primer cop que vaig gaudir en directe del meu gran ídol de la Cançó catalana. Un concert inoblidable!


Acabaré aquest resum d’actuacions prèvies citant el grup Escarabat Bum Bum, que protagonitzà la Nit de foc, el 3 de setembre, “desembarcant al port... els dimonis —esperits iniciadors de les festes— que, seguits d’un correfocs, prendran per assalt els carrers de la vila fins arribar a la plaça de l’Ajuntament”.


A més de l’actuació de Els Trobadors, Los Isleños, S’Eixam i Los Parranderos, a la plaça Colon, a la Festa de Carrer hi van participar: Ruperto, Marcos y Tolo, Lluís Sintes, Els Menorquins (carrer Nou), la Banda Municipal de Maó, diversos grups folklòrics de l’illa (carrer de ses Moreres), la Banda Municipal de Ciutadella (costa de sa Plaça). Per als més canyers, hi va haver un recital de rock a la plaça Constitució amb Osiris, Maladí d’amour i Sícora. Us n’enrecordau?



Els grups “verbeneros” van ser Rocky Muntanyola i Si, fa sol, els dies 7 i 8, i Xoc (amb l’estimat i admirat Ernest Pagès, a la guitarra), el 9.
Encara no s’havien establerts les corregudes as Cós, però dia 8 hi va haver una mostra de cavalls domesticats al carrer de ses Moreres.


Els focs artificials encara es feien a s’Esplanada, per donar pas, aquell any, a una “bereneta de coca i xocolata per a tothom” (i gratuïta). 
El cartell i el programa de les festes va ser il·lustrat amb un oli de J. Vives Campomar. L’encarregat del disseny de les samarretes va ser el gran Zaca, amb un dibuix genial, com es pot comprovar. Encara tenc la samarreta, que em pos gairebé tots els anys el dissabte de la festa.



Demà, quan em desperti, no sentiré el renouet de les banderetes del carrer mogudes per la brisa. Al capvespre, cap a l’hora en què sa qualcada passa per davant de ca nostra, em posaré la samarreta den Zaca i brindaré amb una pomada per les no festes de Gràcia.
I perquè l’any que les tornem a celebrar!

1 comentari:

  1. Bon relat i grans records! Per poc que pugui siempre son a Maó per ses festes, i enguany he quedar a Barcelona, però ja he fet pomada i me l'estic bevent escoltan música de Menorca. Bones festes-no festes de Gràcia i fins l'any que ve!

    ResponElimina