El meu barri X: seure al carrer

Fa uns dies em va sobtar una imatge. Tres dones seien a la vorera de davant la casa d’una d’elles, al carrer Santa Escolàstica. Quan hi vaig passar, no hi va faltar de res: mirades encuriosides, suspicaces i de reüll quan m’allunyava, baixant les escales cap a s’Arraval.

Carrer Santa Escolàstica

La xafarderia descarada —com no pot ser d’altra manera al carrer— no em va fer res, al contrari, em va fer il·lusió que un costum tan arrelat als pobles fa més de trenta anys, com era seure al carrer amb una cadira per passar l’estona i prendre la fresca, encara pervisqui com una estranya relíquia, enmig de vehicles, pol·lució, renous i mil ocupacions personals.

Açò és així perquè el carrer Santa Escolàstica és un cul de sac —o dos, millor dit—, ja que el carrer Ciutadella el travessa i el romp, literalment, en dues meitats. Açò fa que els escassos cotxos que hi entren, ho facin per aparcar. En realitat, pràcticament no hi ha trànsit.

El carrer Ciutadella cap a 1910

D’aquesta forma, fa ganes treure la cadira i seure a la fresca per fer la xerradeta amb les vesines.

Però per açò cal tenir una edat, passar dels dispositius electrònics i de les xarxes socials i socialibilitzar-se en temps i forma real, no virtual.

En definitiva, una forma de viure slow (a poc a poc). Slow life en una slow city —una vida lenta en una ciutat en calma. I no sé si açò, que seria una tornada enrere, avui per avui, seria possible. O potser sí...

Shopping pel Polígon

Fa uns dies van enderrocar l’edifici de Muebles Gali, al Polígon de Maó, una gran botiga amb parc infantil, on hi solíem anar de petits. Record quan els meus avis m’hi portaven i com xalava amb el joc que feia voltes. De fet, Muebles Gali era l’excepció, ja que la resta de naus del Polígon eren fàbriques i magatzems (El Caserío, bijuteries, tallers...).

De petita, al parc infantil de Muebles Gali, anys 70

Una de les funcions dels polígons industrials és la d’allotjar els tallers que pel perill i les molèsties que ocasionen no poden estar dins de les poblacions. Tanmateix, als anys vuitanta van començar a instal·lar-s’hi comerços, botigues, equipaments esportius i oficines de l’administració, el lloc natural dels quals hauria de ser el nucli de Maó.

La 4a fase del Polígon es va desenvolupant lentament, mentre que a les anteriors es buiden naus que s'ocupen per comerços i grans superfícies, bàsicament

La pràctica de traslladar establiments de serveis fóra del centre es va estendre amb el traspàs de comerços, gimnasos i d’altres, a la via de ronda. L’Administració ha abusat de la construcció en sòl rústic de la perifèria, on va enviar els instituts i l’hospital, així com la seu del Consell Insular (que podria haver ocupat l’antiga fàbrica Codina) i altres administracions públiques, ubicades en una zona residencial decantada.

El Consell Insular s'hauria d'haver ubicat dins Maó, així com les altres oficines de la Pl. Biosfera. Marlbúger es va planificar com un barri residencial i açò fa que no es compleixi

Així, s’han dispersat els serveis i equipaments per la perifèria de Maó, el polígon s’ha convertit en un monstre caòtic i Maó s’està quedant sense comerços.

Ubicar dos instituts a la carretera de Sant Lluís ha estat el major despropòsit. Milers d'alumnes s'han de trasladar a diari en autobús o en cotxos particulars, amb el consegüent embús a la ronda i a l'entrada de Maó a les hores punta. Vint anys després, l'administració demostrà que no havia après la lliçó, quan va pretendre traslladar Sa Graduada a la ronda

Quan l’any 2004 l’Ajuntament de Maó i la conselleria d’Educació anunciaren a les famílies de Sa Graduada que l’escola es traslladaria a la ronda, van intentar justificar la decisió dient que allà també era el centre de Maó. L’argument caigué pel seu propi pes i la ciutat en sortí beneficiada amb el manteniment de l’escola al centre. Ara que s’està plantejant el canvi de seu del Conservatori, confiï que prevalgui el seny i quedi dins Maó.

Durant uns anys, aquesta pancarta va penjar de les façanes de les cases de diverses famílies de Sa Graduada, símbol de la  reivindicació d'una escola i d'un Centre viu per a Maó

Jornada de portes obertes a sa Graduada després de la reforma, 17/10/2014

La pista de gel enguany s’ha muntat al Claustre, decisió que afavorirà no només el comerç, sinó també la vida social al centre i, probablement, el mateix negoci.

Quan pensam en la ciutat que volem, també hem de tenir clar si volem els establiments a prop, o bé seguir sent uns esclaus dels nostres vehicles.

La pista de patinatge de gel sintètic, al Claustre del Carme

La patata calenta és a la teulada de l’Ajuntament. Els polítics han d’afavorir la instal·lació de comerços i serveis al centre i als barris. L’administració ha de donar exemple i situar-hi els equipaments públics; si cal, amb la compra o permuta de sòl. És imprescindible una regulació dels usos del Polígon que impedeixi la instal·lació dels establiments que presten millor el seu servei dins de la població.

És hora de planificar la ciutat que volem.

Publicat al diari Menorca, el 13 de desembre de 2016

Aparcar al centre de Maó

Cada cop som més conscients que els centres de les ciutats no són per circular en vehicle, sinó per passejar, caminar, anar de compres, jugar al carrer, fer turisme, etc. En els darrers anys, la nostra ciutat ha incrementat el nombre de carrers tancats al trànsit o d’accés restringit per fer-ho possible. No són decisions fàcils, però sí valentes. Recordem l’enrenou que hi va haver quan l’Ajuntament decidí tallar la circulació per part del carrer de ses Moreres. Quatre anys després, gairebé ningú no dubta del seu encert. 

En breu es tancarà de nou la Pl. Conquesta i també ho celebrarem.

El centre ha de ser per a les persones, i el trànsit, com diem, s’ha de restringir. Tanmateix, no hem d’oblidar que al centre històric, a més de comerços i zones d’esbarjo, hi vivim persones amb les mateixes necessitats que els vesins d’altres barris. Quan anam amb cotxo, hem de poder arribar i sortir del barri de forma fluïda; tant si el carrer és tancat com no, hem de poder carregar i descarregar; les persones majors i les discapacitades, han d’accedir a casa seva directament i sense entrebancs.

D’altra banda, aparcar al barri o als voltants no és fàcil, i s’haurien de cercar solucions sense més demora. No podem obviar aquest problema perquè és un dels principals handicaps per viure al centre; hi ha vesins que han marxat per aquest motiu.

La utilització dels pàrquings és, en part, una solució. En general, els de pagament no donen el rendiment econòmic que se’n podria esperar, perquè estan infrautilitzats la major part de l’any, mentre que els gratuïts o semi gratuïts solen estar a vessar. Seria bo que l’Ajuntament arribés a acords amb les empreses que els gestionen perquè els vesins de la zona poguessin gaudir de tarifes especials i realment econòmiques durant tot l’any. Tots hi guanyarien.

El pàrquing de s'Esplanada presenta un aspecte lamentable

Pàrquing des Freginal

Pàrquing de la Miranda

Pàrquing d'Ocimax

D’altra banda, els vesins haurien de tenir preferència per estacionar als carrers del centre on estigui permès. Moltes ciutats com Barcelona o Palma, i d’altres de més petites, han implantat zones verdes per tal de donar prioritat als habitants de cadascun dels barris. La zona verda no és garantia d’aparcament, però dona preferència als vehicles amb distintiu de resident del barri. Aquest s’obté pagant una taxa anual, i dona dret a estacionar durant tot l’any sense haver de fer cap més pagament.

Carrer d'Anuncivay, un dels carrers on s'ha eliminat l'aparcament

Tard o prest, l’Ajuntament haurà de conciliar la tendència imparable d’un centre històric dissenyat cada cop més per als vianants, amb una política que prioritzi la mobilitat dels vesins.

Publicat al diari Menorca, el 7 de gener de 2016

Decorat amb cases buides

Fa tres anys vaig fer bustiada pel centre de Maó. Estàvem constituint l’Associació de Veïns del Centre Històric de Maó i les persones involucrades repartíem les convocatòries de les assemblees que organitzàvem, casa per casa.

El que més ens va sorprendre va ser la quantitat d’immobles deshabitats que hi vam trobar: edificis amb portals bruts, marqueteria despintada, façanes escrostonades, bústies o davall de les portes a vessar de papers, alguns amb el cartell “per vendre”.

Afortunadament, encara hi ha particulars que, amb l’esforç i inversió, van reformant cases antigues que estaven bastant envellides, algunes sense habitar.

Al carrer Isabel II trobam edificis magníficament rehabilitats, com la Casa Albertí

Un altre exemple és el casat de la Fundació Reynolds

A dins del mateix, es conserva un bocí de l'antiga muralla i el Portal de S. Cristòfol, completament restaurats

A pocs metres de les anteriors, una casa a la venda, la imatge de la desolació en ple centre històric de la ciutat

Fa unes setmanes, el diari s’ha fet ressò de l’estudi sobre habitatge buit que l’arquitecta Roser Roman —i presidenta de la nostra associació veïnal— està duent a terme, “Re-Habitar la ciutat de Maó”. El treball de camp està elaborant un cens d’habitatges buits i confirma com s’està despoblant el centre: existeixen al voltant de 500 habitatges buits.

Sense comentaris

El centre de la nostra ciutat s’ha convertit en un nucli comercial cada cop menys habitat, on de dia ve gent a treballar i a comprar d’altres barris i pobles, i a l’horabaixa els carrers resten gairebé deserts. Açò fa que es vagi perdent la vida comunal i els trets característics del barri, i s’homogeneïtzi amb els centres d’altres ciutats.

A pocs metres dels carrers més comercials i turístics

Just davant de l'anterior, un bar i una galeria d'art salven la imatge del carrer

L’Ajuntament de Maó ha tingut l’encert de crear una borsa d’habitatge social, per a la qual cosa està inventariant els immobles buits, susceptibles de ser llogats.

Aquesta seria una bona oportunitat per re-habitar els centenars de cases buides del centre històric, sinó fos perquè vuit de cada deu habitatges de la zona estan en mal estat o en ruïnes (Roman). Abans de re-habitar, cal rehabilitar. I per rehabilitar, cal ajudar i incentivar; en definitiva, intervenir.

L’Administració hauria d’actuar de forma decidida, mitjançant ajudes a la rehabilitació als propietaris, desgravacions fiscals per rehabilitació i posterior lloguer. Alguns països penalitzen el fet de posseir immobles buits o n’apliquen taxes específiques; d’altres, obliguen a rehabilitar o a demolir, i d’altres compren habitatges per llogar-los a preus baixos.

L'antic Cine Consey, tancat i en ruïnes des que es va cremar el 2002

El que està clar és que amb un 80% d’immobles en mal estat i molts amb problemes de salubritat, no es pot dur a terme una política de repoblació del centre. Actuïn prest, o el centre històric de Maó acabarà sent un decorat per als turistes amb massa cases buides i mancat de vida.

Edifi en estat lamentable i a la venda al carrer de se Moreres

Article publicat al diari Menorca, 23/11/2015

El meu barri VII: Sense veïns, no hi ha vida al barri

Aprofitant un temps més propi de principis de tardor que de finals de l'estació, avui matí he fet una passejada pel centre històric de Maó.

Càmera en mà, he recorregut alguns carrers del meu barri amb la intenció d’obtenir un testimoni gràfic de l’evidència i del que l’arquitecta Roser Roman ha constatat en l’estudi que està duent a terme sobre habitatge buit a la nostra ciutat, “Re-Habitar la ciutat de Maó”. Roman calcula que existeixen uns 500 immobles sense habitar a la zona i que d’aquests, el 80% estan en mal estat i molts tenen problemes de salubritat.

Comencem pel costat de ca meva. L'edifici del cap de cantó on hi havia una botigueta de queviures, roman buit i tancat des de fa uns 7 anys, amb un aspecte lamentable, com es pot comprovar.

Algunes cases, com aquesta, no sabem si estan a la venda, però moltes altres pengen el cartell "Es ven" de la façana.

Algunes estan en molt mal estat, com aquesta, al cap de cantó amb sa Costa des General, en un carrer ben turístic, Isabel II.

  

Els carrers principals del centre de Maó no hauríen de presentar aquest aspecte, com el carrer de ses Moreres:

O sa Rovellada de Dalt, amb l'immoble de l'antic cine Consell, tancat des de l'incendi del 2002:

Hi ha cases que no poden negar que duen temps tancades, amb la correspondència acumulada a la porta:

Algunes façanes es troben en un estat del tot lamentable. L'Administració hi hauria de poder intervenir, ja que és un factor determinant per a la degradació del barri:

Cap casa no hauría de presentar aquest aspecte:

Alguns immobles tenen cartells d'alarmes. Deduïm que es tracta de magatzems de comerços propers. Deu ser per açò que no se'n té cura de la façana:

També hi ha cases senyorials decadents, on creixen les herbes:

El pitjor de tot, és que alguns dels immobles en estat degradat segueixen habitats, amb el perill de ruïna i problemes de salubritat que açò comporta.

Afortunadament, al centre de Maó segueix havent iniciatives de rehabilitació que dignifiquen el barri, com aquest edifici de la Pl. Bastió:

Les galeries Encant i Artara, així com el bar Gratinata, són alguns exemples de comerços que han apostat per situar-se al centre rehabilitant cases antigues:

Així mateix, comptam amb grans casats recuperats i rehabilitats: antigues cases senyorials, com la casa Albertí, convertida en hotel; o la Fundació Reynolds, dins de la qual hi ha el Portal de Sant Cristòfol i un bocí de l'antiga muralla, així com la seva col·lecció d'art contemporani. 

Esperem que sorgeixin més iniciatives privades com aquestes, i públiques, com la rehabilitació de Can Oliver, convertida en museu.

De totes formes, cal una política ferma de suport a la rehabilitació perquè no segueixi endavant la despoblació i la degradació del centre històric de Maó.

Perquè Sense veïns, no hi ha vida al barri.