Quan vaig alçar la vista, només hi quedaven tres persones per despatxar. “Ànims, que avui és dissabte!”, em vaig encoratjar. En acabar, baixaríem la persiana de “Pollastre amb guants” i dinaríem.
—Un pollastre, tres de nuggets, una d’aletes adobades i quatre de braves. Alguna salsa? —vaig demanar al darrer client.
—No, gràcies —pagà i sortí esperitat.
Em vaig dirigir cap a l’entrada i vaig tancar. Les quatre i quart. Ja era prou hora de menjar alguna cosa.
El cuiner sortí amb una safata i deixà uns plats i tres begudes damunt una taula. Es va asseure i jo m’hi vaig afegir tot d’una, morta de gana.
—Helena, vens? —vaig cridar.
Immediatament aparegué fent-se una cua i, amb un somriure tímid, es va asseure amb nosaltres.
—Bon profit.
Ja feia més d’un any que Helena hi treballava, però gairebé no sabíem res d’ella. D’uns quaranta anys, ni alta ni baixa, més aviat magre, tenia uns ulls blaus grans i penetrants i el cabell llarg i canós, que sempre portava agafat en una cua. Era d’aquella mena de dones atractives que sembla que s’empegueeixen de ser-ho, amb el seu posat desacurat i mínimament arranjat. Vestia calçons i jerseis amples a l’hivern i samarretes a l’estiu, amb sabatilla d’esport o sabata plana. Parlava poc, fluix i a poc a poc, com si cada mot la cansés i cada frase l’esgotés. Em costava una feinada mantenir una conversa amb ella, per curta i banal que fos. Després de mesos fent-li la rosca, vaig esbrinar que vivia sola, amb un ca.
Hi havia alguna cosa no encaixava en aquella dona que treballava de vuit a deu hores diàries sis dies la setmana servint pollastres rostits i derivats de menjar ràpid i barat, a una clientela composta bàsicament d’estudiants, nouvinguts i algun rodamón que s’hi atracava a l’hora de tancar per demanar les sobralles del dia. Tenia bones maneres i refinades, i parlava de forma pulcra, com els locutors de les notícies de la televisió, i no amb l’argot que empram al barri. Era d’una correcció extrema amb la clientela i, amb nosaltres, críptica, però atenta. Arribava en metro i sempre era puntual. Si calia, es quedava més hores i mai remugava quan no se li abonaven totes les hores extra treballades, pràctica habitual a l’empresa. Al principi, pensava que ho feia perquè li renovessin el contracte, però prest em vaig adonar que es tractava d’una qüestió d’actitud, d’anar fent i acceptar el propi destí sense objeccions.
Quan acabàrem de dinar, el cuiner se’n va anar i nosaltres ens quedàrem a recollir.
Va sonar el mòbil d’Helena. Era la primera vegada que el sentia —fins i tot dubtava que en tingués— i l’agafà de seguida, ruboritzada. Mentre contestava, es ficà a la cuina i hi restà durant l’estona que durà la conversa.
En tornar, jo ja ho havia arreplegat tot i l’esperava per sortir plegades. Estava decidida a emportar-me-la a l’Absenta, un bar on quedava els dissabtes fosquet amb els amics per jugar a billar i prendre unes canyes. La vaig mirar per comentar-li-ho, disposada a no acceptar una negativa, però estava més pàl·lida de l’habitual i la barbeta li tremolava. Em va esguardar un moment i es va asseure, amb la mirada perduda en un punt infinit.
—Helena, què et passa? Et trobes bé? —li vaig demanar amoïnada.
Restà així un parell de minuts, quan per fi esclatà en un plor intens i silenciós.
Vaig esperar sense saber què fer. Quan començà a asserenar-se, li vaig demanar si volia que l’acompanyés o me n’anés.
—Queda’t, per favor —em va pregar, eixugant-se els ulls inflamats i vermells amb el mocador que li vaig allargar.
—És clar. Ha passat alguna cosa? —li vaig demanar, aprofitant la confiança que de sobte em mostrava.
—El meu marit ha mort. Ex-marit —rectificà.
—Ho sento moltíssim... Com ha estat, açò?
—Un infart. De fet, ja havia tingut una angina de pit i l’havien operat del cor, però ell seguia portant la mateixa vida de sempre. Feia molt que no ens vèiem, des de l’accident.
Llavors començà a plorar altre cop i es tapà la cara amb les dues mans. Em vaig anar a la cuina perquè es desfogués. Li vaig portar una til·la i, després de fer-hi uns glops, continuà. Parlava a poc a poc, però amb resolució.
—Pensàvem que érem feliços o, més tost, ens ho semblava perquè ens menjàvem el món: érem joves, estàvem ben col·locats i ens guanyàvem bé la vida. Cada any anàvem de vacances a llocs exòtics; ens encantava llogar un iot i navegar per les aigües blaves i cristal·lines del Carib, la Polinèsia o el Mar Roig. Ell treballava com a agent de la borsa i jo dirigia el museu d’art contemporani de la comunitat. Vivíem en un loft grandiós que havia format part d’una antiga fàbrica; el vam reformar i decorar amb obres d’artistes emergents que exposaven al museu. Una vida de somni, veritat?
Amb els ulls com a plats, vaig fer que sí amb el cap. Se’m confirmaven les meves sospites: Helena no era el que semblava, però mai no hauria imaginat que havia portat una vida de yuppie.
—I llavors?
—I llavors em vaig engrescar comprant obres d’art. Pretenia reunir una gran col·lecció d’obra moderna per fer, algun dia, el meu propi museu. Aleshores no ho copsava, però portàvem un tren de vida insostenible. Em vaig obsessionar amb la col·lecció i quan no en vaig poder comprar més, vaig extorsionar els artistes perquè em donessin obres a canvi de comprar-los-en per al museu. Al començament em va anar prou bé.
—I s’hi avenien?
—Sí, fins que vaig topar amb un que s’hi va negar, i es van girar les tornes. Estava amb l’aigua fins al coll i em va telefonar per exigir que el museu li comprés una escultura que no podia vendre; si no ho feia, em denunciaria. I llavors va succeir.
Va fer una pausa i prengué un altre glop d’infusió.
—No havia d’haver contestat a la seva trucada. No pel que estàs pensant, sinó perquè conduïa.
—No portaves un mans lliures?
—I tant! Però hauria d’estar prohibit parlar pel mòbil quan hom condueix, perquè algunes converses poden tenir conseqüències irreversibles. Com et deia, em va cridar i vam discutir, perquè demanava el doble del que realment valia l’escultura. De sobte, una pilota em va colpejar el capó del cotxo i, tot seguit, un fillet se’m tirava a sobre, però no hi vaig ésser a temps. Va morir gairebé a l’acte.
Vam restar en silenci, guardant un dol en què ella rememorava la tragèdia i jo intentava copsar la immensitat del seu dolor.
—Va ser un accident —vaig dir per fi.
—Supòs, però sempre tindré el dubte si no ho hauria pogut evitar en el cas de no haver contestat la cridada. Estava massa ofuscada per poder controlar el que succeïa al carrer. Mai no oblidaré quan arribà la mare i es llançà damunt el seu cosset sense vida, com l’abraçava i cridava el seu nom i plorava amb desconhort pel fill mort; mentre jo perdia el meu, per la commoció, un fetus de tres mesos. La meva vida es va esquinçar en aquell instant fatal, i com un trencaclosques que ha perdut algunes peces, no la vaig poder refer. La meva relació, mancada de fonaments sòlids, es va esfondrar. Em vaig divorciar i vaig partir. Vaig rodar uns mesos per diferents indrets fins que l’any passat vaig arribar aquí. La resta, ja la coneixes.
Quan es va assossegar, ens vam aixecar, tancarem el local i sortirem al carrer guarnit amb els llums de Nadal i envaït per una gernació. Ens separàrem a la boca del Metro.
El dilluns, Helena no anà a treballar i llavors vaig saber, amb tota certesa, que no hi tornaria.
