Seré quelcom de la mar

He tornat a la meva mar, a la meva platja.

He nedat sota l'esguard atent de la torre vigia, baix el sol abrasador i el cel clar i encegador com un mirall.

He acaronat la posidònia del fons de la mar i he calcigat les herbes marines que, com una estora, cobreixen suaument les roques i els vogamarins de les voreres.

He sortit bé davall la torre i m'he estès damunt la pissarra negra i ardent, com un forn de carbó. La pell, com un pa socarrimat.

Els peixos m'han recordat i els he perseguit, sense èxit. Un borm, només un, m'ha espantat, però l'he esquivat sense por.

He travessat la mar, que em bressolava i m'entrava fins a les profunditats, i les ones em portaven encara més profundament.

Seré un peix o un pop o un escamerlà o un cavallet de mar o un pom de posidònia o una sirena, a la pròxima vida.

Diari d’una pandèmia: El llindar de la llibertat

Després de dos mesos i mig, el camp m’ha rebut amb les barreres obertes i la mar, amb els embats de la tramuntana.

El sol del matí, s’aixecava esplendorós en un cel net que prometia un dia clar i, per ventura, calorós.

Al bosc, els ocells romanien amagats a les branques dels pins i les alzines, cantant amb delit, acompanyats del rumor del vent, com un baix continu persistent.

Les seques s’han endut la mar i hi han aflorat escopinyes, caragols de mar, pedretes i algues damunt l’arena marronosa. En un racó arrecerat de les ones i els esquitxos, la mar m’ha acariciat les mans, tot convidant-me a endinsar-m’hi.

Més enllà, una cadira negra d’escai completava la imatge surrealista de la contemplació de la torre des d’una oficina qualsevol.

A les platges més exposades, troncs, canyes, plàstics i una dona arreplegava els residus abocats per una mar embravida i deixats anar per la mà de l’home.

Pel camí, la camamil·la comença a florir i les flors dels cards estan en el seu esplendor.

Mai no havia vist tortugues (Testudo hermanni, posa el cartell) per aquell rodol. Si més no, mai tantes com avui, confiades per l’harmonia provocada pel confinament temporal del major depredador de l’existència humana.

Al final, les barreres d’ullastre obertes de bat a bat en el llindar de la llibertat tan anhelada.

La mar em crida

En dies com avui

la mar em crida.

Cel de cendra i plom

plugim que banya, imperceptible.

Vent que bufarà

i aixecarà onades que banyaran la terra

i cobriran de sal els camps de tramuntana.

En dies com avui

el far em guia

cap a la mar embravida.

“Vine”, em crida

i et mostraré a estimar l’hivern, la pluja i el vent,

les pedres, l’arena i la terra vermella

i l’aigua que corre rabent cap a la bassa

com un mar, al peu del far.

Pregonda sense filtres

Inici d’un nou any, d’un hivern que no ho sembla, càlid, amable i sec, massa sec.

Pregonda

La calma hivernal fa dies que afavoreix ses seques i la línia de mar es dibuixa un pam o dos per sota del que és habitual.

Retxa blanca de sal i pedra calcària, pegellides al descobert, crancs que s’afanyen cap el fons, algues seques i plàstics enganxats entre els racons de les caletes...

“A quien madruga, Dios le ayuda”. El goig d'arribar-hi prest no té preu: llum matinera i aigua com un mirall.

El camp verd d'hivern, les basses temporals, el cel empedrat i els estornells que ens sobrevolen.

Només la mar en completa quietud, roques i silenci. Només nosaltres.

Don gràcies a Déu per poder caminar, de nou, per aquesta costa abrupta, agresta, escarpada i única.

Faig fotos i cada racó em sembla més bell que l’anterior. Totes sense filtres, ni trampa ni cartró. El sol baix de llevant tenyeix d'ocre el paissatge.

I més enllà, Cala Barril. Macs grisos i vermells, llenyes i objectes portats per la mar. L'illot ens vigila.

Com m’estim aquest paisatge! 

Conquerir una platja

Arribar a una platja i no trobar ningú.

Observar com el sol s’eleva per damunt de la mar tenyida de blanc per l’escuma i la llum encegadora de primera hora del matí.

Les onades, vestigis de la Tramuntana del dia anterior, arrosseguen algues i plàstics, però no borms. L’aigua encara es manté lleument fresca, just per deixondir el cossos nus i els sentits adormits.

Nedar, fer el mort, deixar-se endur per l’oratge de la mar, sentir el sol a través de les parpelles i romandre amb el cap buit de món.

Agafar alè i obrir el ulls per descobrir el far a la llunyania. Assaborir el salnitre i observar les distintes tonalitats dels blaus —blau de la mar, blau del cel—.

Sortir de la mar, caminar per la vorera i percebre la fortor de la posidònia i la seva carícia als peus, en el seu darrer esforç per restar damunt l’arena i assecar-se sota un sol abrasador.

Només hi ha petjades de gavines i el rastre de dues rodes de bicicletes —aquelles que ens hem creuat i a les quals hem obert la barrera feixuga del Camí de Cavalls—. Més enllà hi ha les empremtes que els visitants han deixat: munts de pedres per aquí i per allà i una ciutat fortificada feta de garrots, macs, plantes seques i castells d’arena.

Comença a arribar gent. Però sa platja de Capifort, per uns instants, ha estat nostra.