Fa uns dies estava a casa, llegint tan tranquil·la, quan va arribar la meva germana acompanyada de la seva amiga Pepa. Tan bon punt van travessar la porta, se’n van anar directes al pati, per seguir-la petant amb una cervesa a la mà. Les sentia enraonar efusivament a través de la finestra oberta, però no hi parava gaire atenció, absorbida com estava per una novel·la sobre les desventures dels menorquins que van emigrar a la Florida fa més de dos segles, i que m’havia proposat d’acabar aquell mateix dia.
Na Pepa era simpàtica i entremaliada i li agradava explicar coverbos, de manera que solia ser el centre de les reunions; era com una filleta gran a qui ens agradava aveciar. De cop i volta, l’al·lota va alçar el to de veu i no vaig poder evitar de posar l’orella. Explicava quelcom relacionat amb un pis de lloguer i vaig decidir baixar per saber-ne més coses, ja que una companya de feina en cercava, de pis, i potser així la podia ajudar.
Després de les salutacions efusives i els petons de na Pepa, m’hi vaig asseure i elles reprengueren la conversa. Al principi em perdia, però després, fermant caps, vaig entendre de què anava. Feia uns mesos, la mare de na Pepa va decidir buidar i arranjar per llogar un pis que té l’àvia as Castell, que és on feien estada els avis de l’al·lota quan venien a Menorca a passar l’estiu, abans que l’avi morís.
Na Pepa se’n feia creus de com els seus avis tenien d’atapeït el pis; el recordava ple de mobles, objectes, quadres i aparells de tota mena. Per açò no era estrany que a sa mare li fes molta vessa posar-s’hi, ens va explicar. Però, més que qualsevol altra cosa, el que més li dolia era desmuntar el pis que havia estat casa seva; era com enterrar definitivament part de la seva vida i açò li produïa tanta tristesa, que només de pensar-hi, li pujaven les llàgrimes i ho deixava estar per més endavant.
I així van passar un parell d’anys, fins que, després de romandre tancat quatre anys i veient com se n’anaven els estalvis de l’àvia amb els sous de les cuidadores, la dona no hi va tenir opció: havia de fer el cor fort i posar-se mans a l’obra per llogar-lo al més aviat possible. A més, un vesí torracollons li havia dit que sovint hi havia gent que l’observava amb golafreria des del carrer i demanava si hi vivia algú, i li va entrar la paranoia que hi entrarien lladres o okupes. Així que, després de les vacances de Nadal, s’armà de valor i paciència i s’hi va posar.
Al principi hi anava un parell de dies per setmana. Tornava a ca seva rebentada i carregada de bosses amb menjar enllaunat, productes de neteja, pedaços, roba de casa, estris i objectes diversos, amb la intenció de donar-los una altra vida. Li encantava acumular per reciclar i “per si de cas”.
—Jo li deia a ma mare que ho tirés tot, però com que és una sentimental, sempre tenia una excusa o altra per salvar el que havia rescatat de casa els avis; al final, bona part del que havia dut, acabava amuntegat dalt dels porxos —ens explicava na Pepa.
Durant el mes següent, sa mare seguia fent viatges als contenidors amb coses que s’havien anat acumulant inexplicablement. Qualque estona, li donava la sensació que allò no havia d’acabar-se mai, i la impotència l’embargava en veure-ho tot escampat pel pis, com si els trastos es reproduïssin.
—Llavors, ma mare ja no duia quasi res a ca nostra, però seguia buidant i tirant sense aturador. Com que veia que nosaltres no enteníem què hi feia durant tant de temps, un dia va enregistrar un vídeo per mostrar-nos-ho. Quan el vam veure, no ens ho podíem creure! També li ho va enviar al meu conco, que viu fora, perquè tampoc no se’n podia avenir. Ara que hi pens, encara el tenc —va exclamar divertida, fitorant el mòbil.
La meva germana i jo ens vam mirar intrigades. Na Pepa va reproduir una gravació que mostrava l’horror vaqui d’aquell indret: capses obertes i tancades escampades, munts de coses apilades per reciclar, roba classificada, bosses de fems, desenes de pots de vidre buits, munts de papers emprats i d’altres sense estrenar, retalls de diaris de temes diversos (“Espipollants”, receptes de cuina...), “Fulls dominicals”, costurers amb fils de tota mena i colors, agulles de fer mitja i ganxet, petits electrodomèstics, un robot de cuina espatllat, carmanyoles, plats, gots, olles, bombones de butà, figuretes i adornaments vintage, llibres, àlbums de discs, la Enciclopedia Monitor, quadres i un munt de mobles (la major part, amb l’estètica retro dels anys 70). Semblava impossible que tot allò hi pogués caber en un pis tan petit.
—Mirau, aquest és el millor! —va xisclar na Pepa, contenta d’haver trobat el que cercava—. Ma mare el va fer en un moment de desesperació. Em va dir que quan pensava que gairebé ho havia buidat tot, de cop i volta va aixecar el cap i no sabeu què hi va trobar...
Ens vam quedar sense saber què dir, estupefactes.
—No ho diríeu mai —continuà, provocant més expectació—. Un altell al bany!
—No! —vam exclamar a la vegada.
—Sí! I endevinau què hi havia...
—Ai, Pepa! Com vols que ho sapiguem? Bòtils de gel, o colònia, què sé jo!... —va contestar impacient la meva germana.
—Petroli!
—Què? Venga! No et quedis amb nosaltres! —vaig dir.
—És ver!
L’al·lota ens va mostrar una fotografia on apareixia un bòtil de Martini mig ple d’un líquid groguenc cristal·lí, amb una etiqueta aferrada on hi havia escrit “Petróleo de Caballería”.
—Açò ja és el súmmum! I saps per què tenien petroli?—vaig demanar-li, perplexa.
—Ma mare no en tenia ni idea. Llavors li va enviar la foto al meu conco i ell li ho va explicar —en ser més gran que ella, s’enrecorda de molts fets que ella ni tan sols coneix, com aquest—. El conco li va dir que el petroli que hi havia als fars per fer funcionar els motors era molt pur, i que sempre en tenien a casa, d’ençà que ell va tenir la tos ferina quan era petitó. Imaginau-vos-ho, fa gairebé seixanta anys! Llavors, un metge del poble va recomanar als avis que li donessin una culleradeta de petroli amb sucre cada dia fins que es curés.
—De de ver? Quin oi! I es va curar?
—I tant! No només es va curar ell, sinó també els fillets que havien agafat la tos ferina, que és una malaltia molt contagiosa i que es veu que n’hi havia una epidèmia. I tot gràcies al petroli que l’avi portava al metge i aquest donava als malalts.
—Idò sí! Et guaries o t’enverinaves.
—Exacte! A més —seguí na Pepa— amb tot açò m’he assabentat que la gent en solia tenir perquè fa molt bo per treure la brillantor dels objectes de metall. Crec que per açò hi havia el bòtil, perquè de tos ferina, ja ningú en té.
—Hum... curiós. I ara que en fareu, del petroli? —li demanà la meva germana.
—Aquesta és una altra. Ma mare el va dur a la deixalleria, però li van dir que, com que era una substància perillosa, no ho podien reciclar i que ho dugués al Consell, on li van donar un nombre de telèfon perquè hi cridés i hi demanés un pressupost. Imaginau-vos: haver de pagar perquè se’n portin mig litre de petroli! Ma mare estava maleita i va dir que ho duria a una benzinera. Però el cert és que encara roda per ca nostra. Després de tant de temps!
—Ha ha ha, qué fort! Ara que hi pens, no havies dit que també va buidar dues cotxeries? —en aquest punt, em moria de ganes de saber com havia acabat l’aventura de la mare de na Pepa.
—Ui! Sí! Aquesta és una altra de bona —va cridar divertida i animada amb l’expectativa d’explicar més coses, tot fitorant el mòbil.
Quan sa mare es trobava enfeinadíssima amb el pis, ens va dir, va veure a Facebook que uns coneguts cercaven una cotxeria per llogar. Hi va contactar i van quedar que hi entrarien a principis del mes següent; però només hi quedaven 3 dies! Tanmateix, era un bon tracte amb gent de confiança i no es podia perdre l’ocasió. Així que va aturar les feines al pis i es concentrà en buidar i netejar la cotxeria.
—Tres dies era molt poc temps, tenint en compte com estava de plena. Mirau! —ens va dir na Pepa, tot mostrant-nos un altre vídeo.
Altre cop, no ens ho podíem creure. La cotxeria era molt llarga i estreta, amb prestatgeries penjades a tots dos costats i fileres de capses apilades a sobre. N’hi havia moltes més d’obertes per terra, amb tota mena de recanvis i peces d’aparells diversos. Al fons, més prestatgeries amb capses plenes de vés a saber què, una nevera, bòtils, pots, sacs, bombones de “càmping-gas”, taules de diverses mides, cadires, mànegues, hamaques de platja i un banquet de feina amb un munt d’eines penjades en un tauler a sobre. Li vam demanar què hi feia tot allò.
—L’avi era faroner i mecànic i, a més, era un manetes. Li encantava reparar i inventar i construir objectes. Per açò tenia tantes i tantes coses, peces, recanvis, etc, moltes de les quals no feien cap servei, però mira, anava arreplegant per si de cas. I l’àvia s’enfadava amb tants trastos i andròmines. Però ella també s’hi va tornar: ja heu vist com estava la casa. Com es diu açò... síndrome de... com era...? Ah sí! Diògenes. Síndrome de Diògenes.
Vaig assentir i, encuriosida, li vaig demanar què n’havia fet sa mare de tot allò. Ens va dir que ho havia tirat gairebé tot, llevat d’una petita part que encara hi era, i que els llogaters havien acceptat de guardar, a canvi de la rebaixa del preu del lloguer.
—Com és possible? —vaig exclamar, pensant en el negoci que hi podia haver fet—. Quasi tot es pot vendre per Internet. A Wallapop, per exemple, està ple de gent que compra i ven. Jo ja he venut coses que no em serveixen...
—Si, ja, però ma mare estava desbordada i aclaparada, perquè anava contrarellotge i duia massa temps amb açò. A més, ella passa d’aquestes històries. No veus que ha trigat quatre anys en posar-s’hi?
—I tant! És increïble. Per cert, i l’altra cotxeria?
Idò sí, encara hi havia una altra cotxeria on l’avi tenia el cotxo i el seu taller d’invents i reparacions quan vivia a Maó. Tot i ser de petites dimensions, a sa mare li feia molta vessa ficar-s’hi, perquè hi havia guardats molts records de la meva infantesa; tot allò que vas estojant en capses i mai tornes a obrir, però que et resisteixes a desprendre-te’n, com si es tractés del teu braç dret, però que en realitat és com els queixals del seny, un vestigi inútil de temps llunyans. Na Pepa els va mostrar el vídeo, on es veien trastos rovellats, objectes fets malbé, capses, maletes velles amb corretges, juguetes, vaixelles, ornaments nadalencs, llibres de text, aparells electrònics, recanvis, paelleres, mobles vells... que s’acumulaven sota una espessa capa de pols i teranyines.
Aquest cop, la seva mare no va emportar-se res, ni tan sols les nines amb els vestidets amb què jugava de petita, ni els patins ni la raqueta de tennis que tant li agradaven. No en volia saber res més del passat. Va contactar amb un drapaire que s’ho emportà tot. No va pagar-li res ni ell la compensà pel profit que hi trauria, ens va acabar d’explicar na Pepa.
Arribats en aquest punt, totes tres ens vam quedar capcotes, com si la tristor de sa mare en desfer-se d’aquell bocí de la seva història personal i familiar se’ns hagués encomanat. Em vaig aixecar i me’n vaig anar pensativa i oblidant-me del motiu pel qual havia baixat.
Uns dies més tard, la meva germana em comentà que la mare de na Pepa havia llogat el pis a una parella jove per una quantitat inferior al que li havien recomanat; però açò no l’importava, perquè era bona gent i digna d’habitar la modesta llar que havia estat casa seva.
