Un any més

Quan vaig néixer, en el més cru del dur hivern de 1967, tenia el cabell bru i atapeït i una capa de greix em cobria tota l’esquena.

La comare em va lliurar a ma mare, tot dient-li: “és una filleta; mira com té l’esquena: tindrà molta sort a la vida, aquesta criatura”.

He tingut una vida normal, com qualsevol filla de classe treballadora nascuda a les acaballes del franquisme i en els inicis de l’obertura i desenvolupament d’un país que romania tancat en tots els sentits des del final de la Guerra Civil.

Que si he tingut sort? Home, depèn de com es miri. No m’han regalat res. Vaig passar-me la joventut fent colzes, però en vaig gaudir, no ho negaré, aprenent i fent amistats que encara perduren. L’experiència de volar fora del niu és la millor que un jove pot tenir.

He tingut sort si per sort es considera haver tingut una “mare ossa” súper protectora, i que tanmateix em va deixar desplegar les ales i partir, encara que  amb el cor encongit.

He tingut sort si per sort s’entén un pare que no va dubtar mai en donar-ho tot i treballar molt perquè “els meus fills arribin més a munt que nosaltres”, com solia dir.

He tingut sort si per sort es considera comptar amb un home que sempre hi és, malgrat tot, i amb tot l’amor.

He tingut sort si per sort s’entén parir una filla que et qüestiona permanentment, però que és la meva vida.

He tingut sort de tenir una vocació i deixar-me la pell en una feina que m’apassiona, alhora que, alguns cops, també em desespera.

He tingut sort de no haver-me enganxat a la heroïna, tant en boga en la meva joventut, i d’haver anat superant els entrebancs de la vida, amb més o manco encert.

He tingut sort d’haver-me enganxat a la Música permanentment i de per vida, i de tenir el refugi dels llibres. 

He tingut sort de comptar amb bastanta força de voluntat, perquè és el més efectiu per anar pel món.

Si a tot açò li diem tenir sort, n’he tinguda molta, com va preveure la comare.

I quan no n’he tingut de sort o han vingut maldades, n’he après.

Avui en faig 51 i encara no m’explic com han passat tant de pressa.

Una amiga m’ha felicitat amb aquest poema de Jorge Eduardo Cinto, preciós, que he transcrit:

"Ojo con Ellas…

Andan por ahí, con su atrevido miedo,

portando sus cincuenta, sesenta y más años.

Lindas, leídas, viajadas, sensibles, ojo con ellas.

Vienen de cerrar una puerta con decisión, pero sin olvido.

Amaron, construyeron, parieron, cumplieron.

Amaron a su hombre, dieron alas a sus crías, y ahora

desentumecieron las suyas: ¡ahí estaban!

...intactas, brillantes, soberbias, majestuosas, listas para el vuelo:

no ya las de un hornero... sí las de una gaviota, soberana y curiosa.

Saben de la vida, y de tu hambre... porque con su cuerpo han sabido saciarlas...

Expertas en estupidez, sarcásticas, y en sus matices, se reconocen inmersas en ellas hasta el estupor, soportaron mucho hasta el dolor.

Sabrán distinguirla, no lo duden, son expertas en economía, la aplican en el gesto y al detalle.

Tienen un andar muy sensual.

Ojo con sus caderas sabias: ya se estiraron y contrajeron, se estremecieron y agitaron.

Saben del amor, en todos sus colores, desde el rojo resplandor al mustio gris.

Sus piernas fuertes arrastran raíces todavía.

Prontas a sentir, van con una vieja canción en los labios,

Caminan con una profunda intensidad en la mirada y delicada seguridad en su sonrisa.

Pero, si esta advertencia es tardía, y descubres que ya no puedes dejar de pensar en ella, entonces, ten cuidado de ahora en más, no te equivoques,

no le arruines el dia, no les envíes un mensaje de texto.

Mejor invítala a tomar un café con mucho tiempo por delante.

No recurras al email. Preferirán un poema en la servilleta recordando sus épocas de romanticismo.

No les hagas promesas, no le vendas falsas imagenes.

Mejor exhibe tu autenticidad mas despojada.

No caigas, por rellenar, deja que respire un silencio en común.

Vienen de quemar las naves y cambiar comodidad indolente por riesgo vital. 

Avanzan por un camino incierto, pero elegido.

En su cartera, fotos, un perfume y algunas lágrimas.

En su mirada, una decisión...

Ojo con ellas…

Tal vez, si tienes suerte, hay una en tu camino".

Gracias, Ana Maria Sanz. Nosotras tenemos la suerte de ser así. Y así esperamos cumplir muchos más.

Karl Ove Knausgard: la lluita amb la vida i la literatura

La mort del pare. Barcelona: L’Altra Editorial, 2015. 495 p. (La meva lluita; 1).

I la mort, que sempre he considerat la dimensió més gran de la vida, fosca, fascinant, no era més que una canonada amb una fuita, una branca trencada pel vent, una jaqueta que rellisca d’un penjador i cau a terra

Volia llegir aquest llibre després de la mort del meu pare, però no en vaig ser capaç. Han hagut de passar devuit mesos perquè per fi el tragués del prestatge.

Es pot —s’ha de— llegir en qualsevol moment, excepte quan un perd el propi pare, perquè pot ser massa punyent. A part d’açò, és una experiència literària única molt recomanable.

Karl Ove Knausgard

Vaig arribar fins Karl Ove Knausgard a través de la meva professora d’escriptura, Ana Haro. Fa uns anys, ens va parlar d’un autor norueg que estava narrant la seva vida en diversos volums. Un exercici d’introspecció i realisme literari que estava sent un èxit als països nòrdics i que ja s’estava traduint a diferents idiomes (actualment, a més de vint).

Fa temps que escric sobre mi mateixa, el meu univers i els meus records. Així que, empesa per l’afany d’aprendre dels bons, vaig seguir el consell d’Ana, començant amb La mort del pare, primer llibre del projecte vital narrat per Knausgard, La meva lluita, un títol provocador que no passa desapercebut per les seves connotacions.

Knausgard inicia La mort del pare amb un al·legat sobre la mort de 4 pàgines:

Per al cor, la vida és senzilla: batega tant de temps com pot. I després s’atura. Tard o d’hora, un dia, aquest martelleig s’aturarà tot sol, i la sang començarà a córrer cap al punt més baix del cos, on s’acumularà formant una basseta, visible des de fora com una taca fosca i tova en la pell cada cop més blanca, mentre la temperatura corporal cau, els membres s’engarroten i els intestins es buiden...

El llibre es divideix en dues parts. En la primera afloren els records de la infantesa, en què la por i l’afany de ser acceptat per un pare imprevisible i distant, contrasta amb una mare amorosa, però poc rellevant. L’admiració incondicional pel germà gran és palesa en tota l’obra. Les inseguretats i el caràcter introvertit de l’adolescent deixen pas al jove, caracteritzat per la rebel·lia, la música rock i pop i els intents frustrats d’imitar els grups preferits, la complicitat dels amics, el descobriment del sexe i els primers enamoraments i la separació dels pares.

L’autor ens introdueix la seva família, que acabarem de conèixer a la segona part, centrada en la mort prematura del pare, que Knausgard descriu detalladament sense ocultar-nos com va ser víctima dels excessos amb la beguda i d’una existència autodestructiva. Però tant o més impactant és el desvetllament detallista de les condicions en què vivien ell i sa mare, l’àvia del protagonista, una dona senil i descuidada. L’actitud i les reaccions de l’àvia són d’allò més colpidores: l’abstracció, les repeticions, els oblits, la decrepitud i la manca de cura de la pròpia persona són tan reals, que esgarrifen i commouen.

És una novel·la d’homes. Ells en són els protagonistes: l’autor, el pare, el germà, els oncles, l’avi, els amics. Els sentiments i emocions que li produeixen els personatges afloren de diferent forma i intensitat al llarg de l’obra. Les contradiccions que s’apoderen d’ell envers el pare a la seva fi, són la culminació de les experimentades al llarg de la seva vida.

Escrit amb un estil directe i despullat de tot artifici, és ple de detalls i descripcions acurades. Tanmateix, res hi és perquè sí. Si no, com s’explica que Knausgard narri la seva vida i no ens avorreixi ni ens cansi? La narració navega d’un record a un altre amb una transició imperceptible, barrejant, alguns cops, disquisicions sobre música, art, etc. Amb açò es descobreix l’erudició de l’autor.

La mort del pare té una determinació indestructible d'arribar fins al final en l'exploració del propi jo i la societat circumdant. La crítica l’ha comparada amb les grans novel·les de Thomas Mann, L'home sense atributs, de Musil i A la recerca del temps perdut, de Proust (Rafael Narbona).

Es tracta d’un experiment literari d’alt nivell narratiu, un nou gènere original i apassionant. Una obra que, malgrat el que pugui aparentar, enganxa des de la primera pàgina i no t’abandona fins al final, en què desitges començar el següent volum. 

Tanmateix, ara no continuaré. He de canviar de tema perquè La meva lluita és la narració d’un home que es despulla en cada llibre de forma real i, a voltes, descarnada; per açò faig un parèntesi, per seguir més endavant amb Un home enamorat (2), L’illa de la infantesa (3), Ballar en la foscor (4) i Dies de pluja (5). Més de 3.500 pàgines en total.

Molt recomanable la versió catalana de l’Altra Editorial, amb la traducció acurada d’Anna Llisterri.
Entrevista d'Anagrama (editorial en castellà) a l'autor:

La mirada compromesa i colpidora de Toni Vidal

Ahir es va inaugurar la primera exposició antològica del fotògraf menorquí Toni Vidal (es Castell, 1934): Toni Vidal des de dins.

I ahir, per fi, el vaig conèixer, després de sentir-ne parlar força, ja que des que faig feina al Consell Insular, ara fa sis mesos, he col·laborat en l’organització de l’esdeveniment.

Toni Vidal és un fotògraf excepcional, un artista dotat d’una gran sensibilitat i un poeta de la imatge; el fotògraf menorquí més important del segle XX, en paraules Carles Jiménez.

Toni Vidal. Foto de David Arquimbau

El Consell Insular ha fet possible aquest esdeveniment, un homenatge que la seva terra natal li devia. Don fe que l’equip del comissariat de l’exposició ho ha donat tot perquè sigui una mostra representativa del conjunt de l’obra de Vidal, i que el catàleg en sigui el testimoni fidedigne, realitzat amb cura i professionalitat.

Ara, la satisfacció de la feina ben feta —gairebé perfecta, diria jo, perquè la perfecció no existeix, afortunadament—, després de molts mesos treballant-hi de valent, ha estat màxima per a tot l’equip humà implicat.

Ahir, els sentiments de tots estaven flor de pell, especialment, després dels parlaments, en què es veia un Toni Vidal emocionat i content pel resultat.

Abans, havíem parlat una estona, ell i jo. Li havia transmès fins a quin punt m’havien colpit les seves fotografies en el catàleg, i ara, en directe, molt més. La foto “Cala Corb”, d’un pescador assegut damunt un norai amb les cames encongides i una barca i les coves al fons, m’havia deixat amb un nus a la gola, no sabia si per la seva mirada o ben bé per què.

Absorta. Foto de David Arquimbau

La fotografia social de la fàbrica del Gas de Maó, tancada fa cinquanta anys, i la de la fàbrica de la España Industrial de Barcelona (on actualment hi ha un gran parc) desprèn una bellesa fosca per les dures condicions laborals, reflectides no només en l’escenari captat per l’objectiu de manera magistral, sinó també per les expressions i actituds dels personatges. La captura de les imatges està feta en el moment precís, la llum concreta i els elements i personatges que cal mostrar: no hi manca ni sobra res per narrar el missatge que vol transmetre. I tanmateix, la duresa i l’angoixa de què l’objectiu del fotògraf ens fa partícips, esdevé poesia.

L’art no radica en reproduir la realitat, sinó en interpretar-la i transformar-la en canal expressiu de l’artista. Toni Vidal s’expressa a través del seu objectiu i ens mostra la vida i les persones sense artificis. La seva mestria està en l’alt domini de la tècnica, la paciència de saber esperar el moment precís i la sensibilitat de la seva mirada per copsar-lo. Cada imatge se la jugava en un o dos clicks, m’explicava, perquè intentava gastar el mínim de material. És increïble.

Amb en Toni Vidal

Cadascuna de les fotografies fetes als obrers i les fàbriques són absolutament descriptives i no els cal paraules. Les imatges que representen les altres temàtiques ens mostren l’essència dels diferents oficis que va immortalitzar, la Menorca rural d’un paisatge que es perd—no només les cases i els camps, sinó també els pagesos, com vestigis d’un temps llunyà i irrecuperable—, els retrats, en què copsa tan bé l’ànima del personatge... I les fotografies de les festes de Sant Joan, on elements aparentment secundaris —la pistola enfundada del guàrdia civil, les dones de les autoritats, l’home ballant davant la banda de música— prenen un protagonisme del tot intencionat.

Finalment, la mirada amb què dissecciona la natura, ens mostra la bellesa i les matisacions de colors d’una fulla que es desprèn de la tija o de les formes i textures de les roques menorquines erosionades per la tramuntana.

Polítics, membres del comissariat i col·laboradors

La fotografia de Toni Vidal és feta des de dins, des de la seva mirada introspectiva i personal, per transmetre tot allò que nosaltres, artífexs de la paraula, no podríem expressar millor.

L’exposició antològica Toni Vidal des de dins, romandrà a la sala del Roser de Ciutadella fins el 17 de març. Posteriorment es podrà veure a Maó, des del 30 de juny i durant tot l’estiu a Ca n’Oliver. No us la perdeu!

Vull agrair al fotògraf i amic David Arquimbau les fotos que m'ha cedit.