La tauleta de la sala d’estar era plena de fotografies familiars amb marcs de fusta, de plata i de llautó. De les nétes, d’ells amb les nétes, d’ells dos sols, de la meva filla i jo... Imatges de diferents èpoques, identificables per la roba, els pentinats i, en definitiva, per la nostra aparença d’altre temps. Testimonis d’anys passats i que el temps s’ha endut com el temporal enretira l’arena de la platja.
Vaig agafar quasi totes les fotografies amb els seus marcs i les vaig ficar a la maleta. A partir de llavors, els recordaria per la seva imatge.
Un cop a casa, en vaig fer una tria, les vaig col·locar aquí i allà i, algunes, van anar a parar a una capsa de fotografies.
Fa uns dies, hi vaig trobar dues fotos dins un marc doble de llautó, amb una floreta metàl·lica a dues de les cantonades.
En una de les fotos hi som el meu germà i jo. Ell seu a la butaca on habitualment seia mon pare. Encara conserva aquella mata de cabell ros i arrissat, com la de ma mare, i mira la càmera amb un somriure trapella. Jo estic acotada al seu costat, amb un braç recolzat al respatller de la butaca. Devíem tenir al voltant de 15 i 24 anys, respectivament, i devia ser hivern.
A l’altra fotografia hi apareixen els meus pares també al saló de ca meva, un dia d’estiu quan devien tenir la meva edat actual.
El meu pare, que no era un home alt, agafa ma mare per l’espatlla i se la mira satisfet amb un somriure complaent. Porta una camisa blanca característica de l’època, un poc arremangada, i uns calçons de cama ampla de color beig. Ma mare, més informal, du una falda de volants de tela estampada, i una samarreta blau cel de mànega curta. Es mira el meu pare i li torna el somriure amb complicitat.
Al fons hi ha un aparador de fusta fosca lacada, un moble típic dels anys 70 i 80 a la majoria de les llars d’aquest país. Al nostre hi havia de tot: el tocadiscs, els àlbums dels vinils (33 i 45 rpm), l’enciclopèdia, la Bíblia, els premis Nobel de literatura, fotos... i figuretes damunt tapets de ganxet. Dins el moble, la vaixella, els coberts, les estovalles i la cristalleria.
Com m’agrada aquesta foto! Els meus pares devien tenir cinquanta i pocs anys i se’ls veu tan satisfets i relaxats! Una cosa molt poc habitual en ma mare, que es posava tan tensa davant la càmera, que era dificilíssim robar-li un somriure i un posat natural. Al contrari de mon pare, l’expressió característica del qual era el seu somrís afable.
15 anys, l’època en què descobreixes la vida, però no t’imagines la seva cruesa i com de fort pot arribar a colpejar. Has sentit parlar de la mort, però t’és aliena; l’has tastada amb els avis, però no ets realment conscient que els pares passaran pel mateix... i tu mateixa. Mentre tant, la vida passa plàcidament, amb els seus dies més bons i d’altres no tant, i ni et planteges que allò pugui canviar algun dia.
Quaranta anys després, em trob en l’edat que tenien llavors els pares. Ells ja no hi són i jo ja som a primera línia, la generació major, la matriarca que convida per Nadal a la família a consomé i canalons, l’avia que prest seré.
Des que em vaig quedar orfe, els records d’infantesa i joventut sovint m’inunden el cap, com si haguessin fugit d’un bagul on eren tancats amb set panys.
Alguns cops, voldria tornar filleta i recuperar uns dies, un instant d’un estiu de la meva infantesa, i tornar a sentir l’assossec d’una vida plàcida.
.jpg)
