Todo esto existe, de Iñigo Redondo. Barcelona: Penguin Random House 2020. 383 p.
Aquesta novel·la és la suma d’un cúmul de circumstàncies que la fan desconcertant i extraordinària a parts iguales. De la mateixa forma, he gaudit de la lectura i he patit amb els personatges fins el darrer paràgraf.
Iñigo Redondo (Bilbao, 1975) ens narra una història commovedora, protagonitzada per dues persones perdudes per les seves ferides anímiques: Alexei, director d'un col·legi, i Irina, una estudiant de 16 anys.
La trama es desenvolupa en una ciutat pròxima a Txernòbil (Ucraïna), durant els anys vuitanta del segle passat.
Les vides d’Alexei i Irina es creuen un dia de tardor i ambdós construiran un univers que els lligarà fins més enllà del final. Són “dos seres en caída libre que se enganchan el uno al otro para sobrevivir y caen en una trampa a veces maravillosa, otras horrible. Cuenta tanto como calla. Contundente” (Juan Carlos Galindo. El País).
L’autor, de professió arquitecte, va presentar l’obra a diverses editorials, que la van rebutjar, fins que Random House li va publicar. Baix el punt de vista de la crítica (amb el que coincidesc), es tracta d’una primera obra de gran qualitat narrativa, que conta una història fascinant i transcendental.
A mida que passen les pàgines, es pot comprovar que Redondo té un bon domini del país —Ucraïna—, la regió on es produí l’accident nuclear en el transcurs de l’acció narrativa —la ciutat fantasma de Prípiat, l’abril de 1986— i els fets que el van envoltar —la resposta de les autoritats, el desallotjament, les conseqüències per milers de ciutadans de la zona... sense fer-ne una exhibició de dades.
 |
| Iñigo Redondo (foto de El Cultural) |
Aquesta obra va arribar a les meves mans el dia de Sant Jordi d’enguany i no puc estar més agraïda al meu home per aquest regal. L’obra transcorre a un ritme assossegat durant bona part, fins que, en apropar-se al final, es precipita a un ritme trepidant, que et fa estar amb l’ai al cor fins al darrer moment.
Trob que és un autèntic drama “a la russa”, amb personatges desarrelats, ferits; amb històries descoratjadores, que no poden canviar el seu destí, tràgicament predestinat.
Potser perquè ja no crec amb els finals feliços sense coherència, he gaudit molt de la lectura, a la vegada que m’ha produït un neguit profund al llarg de tota la narració.
Esper que Iñigo Redondo entri en el món dels grans escriptors d’aquest país per la porta gran i s’hi quedi, pel bé de tots els lectors a qui ens ha colpit.
