Delete

Ahir ella va anar a la biblioteca. Quan va entrar, la bibliotecària sospità que alguna cosa no anava bé.

La velleta li allargà el carnet del marit, explicant que ja no li faria falta. La bibliotecària sentí com una punxada ben endins i se la mirà amb una immensa compassió. “Quin greu, ho sent molt...” li digué de cor. Ella agraí les paraules, acotant el cap i fent referència al pas del temps, que tot ho cura —o ho allarga—, amb més resignació que convenciment.

Li va fer un carnet i la dona trià una novel·la per emportar-se'n. “Per passar el temps”, es justificà. No agafà cap pel·lícula d’aquelles d’amor que miraven junts després de sopar sota la manta, compartint un bol de crispetes i agafats de la mà. No sense ell.

Quan se n’anà, la bibliotecària entrà dins el programa informàtic i va prémer “delete”. A continuació esmitjà el carnet i el llençà als fems. Tan senzill com el traspàs d’una vida.

Aquest microrelat és la continuació d'Amor incondicional.

Microrelats II

ESPERANCES TRUNCADES

Amal fuig de la guerra que ha sumit en la misèria la terra que l’ha vista néixer i créixer, ara erma i sense futur.

Un matí, puja a l’autobús que l’ha de portar a Trípoli, amb una motxilla a l’esquena i el cor encongit. Els estalvis familiars financen el passatge cap a Europa, a bord d’un bot petit i rovellat.

La tempesta es desencadena i la sobrecàrrega fa naufragar l’embarcació a escasses milles de la terra anhelada. Amal roman al fons de la mar amb els cossos i les esperances dels homes i les dones que hi han sucumbit.

FOTOGRAFIA DE NOCES

Ella somriu tímidament. Du un vestit de novia blanc amb vel al cap. Amb la mà dreta sosté el ram i amb l’esquerra agafa una mà del seu marit.

Ell la mira de reüll. Porta esmòquing negre i un clavell a la solapa. Amb la mà esquerra l’agafa per la cintura.

Felicitat d’uns mesos. Anys de criança dels fills, bugades interminables i menjar per a cinc. Dies sense treva ni espai propi, furtant estones per a llegir gairebé d’amagat.

Avui celebren les noces de plata. Ella somriu tímidament tot pensant que l’endemà començarà a treballar de nou, vint-i-cinc anys després.

Microrelat de Nadal

En Paco, el meu vesí, es va aixecar prest. Com cada dia, va anar a cercar el pa i el diari. Arribà fins a la verduleria a comprar allò que li mancava per acabar el dinar. El fill i els néts venien a dinar.

Quan sortia, va pensar de completar els seus encàrrecs a la floristeria. Se’n va endur mitja dotzena de clavells, de blancs i de vermells. En arribar a ca seva, els posà en aigua dins un gerro de terrissa, i el col·locà, satisfet, enmig de la taula del menjador.

En Paco, que ho havia perdut gairebé tot, va pensar que sempre hi ha motius per somriure a la vida.

El Nadal bé es mereixia unes flors.

Microrelats de dones

PLANS DE FUTUR

Caminava pel carrer amb les seves amigues. Xerraven, es miraven els mòbils i se’n feien un fart de riure. Tenien setze anys.

Feien plans pel cap de setmana, parlaven del que farien a l’estiu i del batxillerat que triarien el pròxim curs: ella s’estimava més el Social perquè li atreia la Psicologia i li fascinava la vida interior de les persones.

Era intel·ligent, però sabia que no podria anar a fóra a estudiar. Tanmateix, ho intentaria a distància.

Feia plans de futur fins que arribà a casa i el seu pare li presentà el seu futur marit.

TORNAR A CASA

Quan tornà a casa després d’una setmana de viatge, tot estava en ordre: la roba neta i plegada, els plats escurats i la casa recollida. Encara hi havia les sobres del menjar que havia deixat preparat i, fins i tot, algú havia pensat a treure els fems.

—Com us ha anat, aquests dies? —demanà a la seva filla adolescent, la qual es mostrava més afectuosa del que era habitual en ella.

—Bé! Açò... un poc estressats, la veritat —va respondre—. Hem hagut de fer de mare —afegí un poc empegueïda.

CRÉIXER

Després d’una setmana absent, sembla un any més gran.

Potser és la ratlla dels ulls i el cos més desenvolupat i definit.

S'amaga la cara darrere el cabell llarg i ros.

Gairebé no parla.

No sé si es deu al cansament o que l’ansietat per dir-ho tot, absolutament tot, sense deixar-se ni un signe ortogràfic, ha quedat enrere, en la infantesa.

No vull fer-me gran a la mateixa velocitat que ella. No encara.

Microrelats I

CARPE DIEM

Vivia en un pis modest d’un barri obrer.

No bevia, ni fumava, ni tenia colesterol. Anava en bicicleta a la feina. Llegia molt.

Aquell vespre, una vena del cap li rebentà i morí mentre dormia. Tenia quaranta-dos anys.

El seu germà ara està buidant el pis i reparteix les seves pertinences entre amics i entitats.

He anat a endur-me’n llibres i discs per a la biblioteca.

M’ha agradat especialment un vinil de súper èxits del soul. “Per a tu”, me l’ha regalat l’home.

“Viu la vida”, he pensat quan marxava carregada amb les caixes.

AMOR INCONDICIONAL

Tenen més de vuitanta anys. Van junts a tot arreu agafats de la mà. A la botiga, a la farmàcia, al club de jubilats, a missa de 12. I ara també, a la biblioteca del poble.

Els fills els han dit que n’hi ha moltes, de pel·lícules, i que no se les acabaran. Per açò hi van dos cops per setmana i n’agafen algunes en préstec.

Cada vespre, després d’haver sopat, seuen junts al sofà, comparteixen manta, crispetes i pel·lícula. I se la miren, agafats de la mà.

A ella li agraden les d’amor. A ell també.

POESIA

Li agradava tant la Poesia, que en el contestador del telèfon hi va enregistrar un Poema.

VENTAFOCS

Quan era petita, la seva mare li recordava la fragilitat de la seva salut: “no em facis enfadar, que em moriré prest. El teu pare no suportarà restar sol i ben prest trobarà una dona i s’hi casarà. Però ella mai no t’estimarà, perquè no seràs carn de la seva carn, només voldrà els seus fills...”.

Durant tota la infantesa va témer la mort i pregava a Déu que no s’endugués sa mare. O el seu destí seria el de la Ventafocs.

Vuitanta-cinc anys després, en el llit de mort de la seva mare, s’ha convençut que Déu existeix.