Lluvia roja, de Cees Nooteboom, a un club de lectura particular

El passat 24 d'agost, em van convidar a dirigir una sessió d'un club de lectura a Binissaida. Es tracta d'un grup de dones que, tots els anys, en acabar l'estiu, llegeixen el mateix llibre i el comenten amb l'autora o l'autor, o amb una persona relacionada amb l'obra.

Enguany han llegit Lluvia roja, de Cees Nooteboom, i em van convidar a parlar-ne. No som especialista en l'autor, però el vaig conèixer, he llegit part de la seva obra i he participat en diversos homenatges que se li han fet. Així que, sense pensar-m'ho gaire, vaig acceptar el repte, per ell i per elles. El resultat va ser una trobada molt grata, de la qual vaig prendre molt de gust.

A continuació compartesc el material que vaig elaborar tot preparant la sessió, i que pot servir de guia per a la lectura d'aquesta magnífica obra.

Envoltada de les integrants d'aquest particular club de lectura

Introducció

Cees Nooteboom era l’escriptor neerlandès que s’estimava Menorca —s’alemany, com l'anomenaven els veïns. El vaig conèixer fa 16 anys a la seva casa des Consell, on va fer estades durant 60 anys.

Nooteboom era un intel·lectual d’alçada, prestigiós poeta i narrador de reconeixement internacional. Guanyà diversos premis i va ser candidat al Premi Nòbel de Literatura. Està considerat un dels majors i més originals escriptors holandesos contemporanis; traductor de poesia espanyola, catalana, francesa i alemanya i de teatre americà i autor de novel·les, poesies, assajos i llibres de viatges. La seva obra ha estat traduïda a una vintena d'idiomes. A més de tot açò, era també un gran conversador, amb una curiositat inabastable.

Quan venia a Menorca, no era un turista més: vivia as Consell, comprava al comerç local, era una persona propera i havia recorregut l’illa de cap a peus; a més, tenia un ampli coneixement de la realitat política i social menorquina. Hi sentia una preocupació sincera i se l’estimava amb honestedat, com ho demostrà en algunes de les seves obres: Lluvia roja, Cartas a Poseidón, Los zorros vienen de noche o 533 días.

Lluvia roja va ser escrita a pocs quilòmetres d'aquí, en un bouer de Sant Lluís. Cees Nooteboom va viatjar per tot el món des de molt jove, però va triar la nostra illa com el seu refugi per pensar, llegir, escriure, caminar i descansar de la seva atrafegada vida.

Per a mi, Lluvia roja és l’ofrena que Nooteboom ens ha fet a la gent d'aquesta illa, per tants d’anys de convivència i respecte mutu. I com a menorquines, ens ha de permetre mirar la nostra pròpia terra a través dels ulls d'un dels grans pensadors i viatgers de la literatura europea contemporània.

Amb Nooteboom, a la Biblioteca Pública de Sant Lluís (2014)

Qui va ser Cees Nooteboom

Cornelis Johannes Jacobus Maria Nooteboom, va ser un poeta, periodista, novel·lista, assagista, traductor i hispanista neerlandès. Va néixer a La Haia (Països Baixos) l’any 1933 i morí el passat 11 de febrer, als 92 anys.

Està considerat un dels autors neerlandesos contemporanis més importants i internacionals. Des de ben jove va manifestar una vocació nòmada i viatgera, alternant la seva residència entre Amsterdam, Alemanya i Menorca, principalment. Quan no era en un d’aquests indrets, viatjava per diferents països del món (li agradava molt el Japó i Llatinoamèrica). 

Debutà l'any 1955 amb la novel·la Philip i els altres. Al llarg de la seva vida ha treballat com a periodista, poeta, novel·lista i assagista. Ha rebut reconeixements com el Premi de les Lletres Neerlandeses (2009) i el Premi Formentor de les Lletres (2020), i ha estat assíduament proposat com a candidat al Premi Nobel de Literatura.

Dins del context de la literatura universal, Nooteboom s'emmarca en la tradició dels grans escriptors-viatgers (com Bruce Chatwin, W.G. Sebald o Patrick Leigh Fermor), on el viatge físic és inseparable de la indagació interior i cultural. En aquest cas, l’autor és un pont fonamental entre la cultura germànica i neerlandesa amb la Mediterrània.

Estils literaris

Nooteboom no conreà un únic estil literari, sinó que més aviat n’emprà una combinació d’alguns d’aquests:

• Prosa poètica i meditativa, en què combinava la precisió de l'observació amb una reflexió filosòfica profunda.

• La memòria i el temps, on mostrava un interès constant per com es construeix el passat, es desdibuixa o es reinventa a través del record.

• L'erudició accessible: incorporava als seus escrits referències a l'art, la filosofia, la història i la literatura sense perdre una mirada íntima i quotidiana. Aquí és on podem comprovar l’abast de la seva cultura i els coneixements sobre molts temes.

• La mirada del viatger: més que un mer descriptor de paisatges, actuava com un observador existencial que cercava el sentit del món i del jo.

A Lluvia roja tots hi són presents.

Gèneres

Nooteboom practicà els següents gèneres:

• Narrativa o novel·la: solen ser obres d'alta densitat simbòlica i reflexiva.

• Literatura de viatges: cròniques que transcendeixen la guia de viatge per convertir-se en assajos filosòfics i autobiogràfics.

• Poesia: té una obra poètica extensa, íntima i meditativa.

• Assaig i periodisme cultural: articles sobre art, política europea i reflexió literària. Al nostre país, va col·laborar durant anys amb el diari El País.

• Autoficció: gènere literari híbrid que combina elements de l'autobiografia i de la ficció. L'autor i el narrador comparteixen el mateix nom, però els fets narrats no tenen el compromís de veracitat absoluta que s'exigeix en una autobiografia tradicional. Poden ser obres seves d’autoficció Lluvia roja, 533 días, Cartas a Poseidón i d’altres.

Quina va ser la seva relació amb Menorca

Nooteboom descobrí Menorca durant els anys 60, fascinat per una Mediterrània que conservava un ritme ancestral i l’autenticitat de l’illa, gairebé sense turisme.

Molt prest adquirí una típica casa de camp as Consell, la qual ha estat el seu refugi per pensar, llegir, escriure i descansar de la vida nòmada que duia la resta de l’any, durant gairebé 60 anys.

Com si d'un ritual estival es tractàs, cada any, entre la primavera i la tardor, s'instal·lava a l'illa per redactar diaris, poemes, assajos i gran part de les seues novel·les. Per açò no volia participar de la vida pública menorquina.

Lluvia roja

Es tracta d'una obra literària en què l'autor conrea diversos gèneres: prosa autobiogràfica, memòries, assaig i crònica de viatges.

L'obra va ser publicada a Holanda el 2007; a Espanya, l'any 2009 per l'editorial Siruela. La traducció al castellà va ser a càrrec d'Isabel-Clara Lorda Vidal, com totes les obres traduïdes al castellà.

Lluvia roja és un recull de textos íntims i reflexius articulat al voltant de la casa menorquina de Nooteboom. Des de la tranquil·litat del seu jardí a Sant Lluís, l'autor evoca moments de la seua vida, recorda els seus primers viatges de joventut pel món, dialoga amb els antics diaris que va escriure quan tenia 19 anys i reflexiona sobre els seus veïns, els animals i el paisatge menorquí. És un llibre sobre la vellesa que mira la joventut, sobre la pertinença i la condició de ser un "holandès errant".

La pluja roja fa referència al fenomen meteorològic característic de la Mediterrània (i de Menorca en particular), quan la pluja arrossega la pols i la sorra roja del Sàhara. Simbòlicament, representa la fusió de la terra, el pas del temps, la sang de la joventut i la petjada de la memòria sobre el paper.

Estructura i parts del llibre

L’obra consta de dues parts:

La primera part ens presenta el seu refugi (Menorca, la casa i el jardí) i està centrada en la vida quotidiana de Nooteboom a la seva casa de Sant Lluís. Hi apareixen temes com el jardí, els arbres, les pedres i els animals que l'habiten i als quals posa nom (la gata Murciélago o la gallina negra Gallina); el retrat de la Menorca tradicional prèvia al turisme de masses; les relacions amb els veïns de l'illa (Nuria, Pere, Eumeo, Bernardo...).

La tonalitat és assossegada, poètica, on el temps sembla aturar-se.

La segona part tracta del moviment (els viatges, els diaris, el pas del temps i la memòria). Aquí el focus es desplaça cap a la memòria dels viatges que l'autor ha fet al llarg de la seva vida (el Japó, Surinam, la Guayana Francesa, Tahití o les illes Tonga).

També ens parla de la seva vida als internats, la relectura dels seus diaris de joventut; la seva aventura com a mariner; el diàleg entre l'home gran i el jove que va ser; trobades amb altres intel·lectuals (com el filòsof Rüdiger Safranski); la fragilitat de la memòria humana.

El microcosmos de la Menorca de Nooteboom retratat a Lluvia roja

• El jardí de Sant Lluís: és un espai que funciona com el seu laboratori d'observació. Dona nom i personalitat a les seves plantes, com el cactus, les palmeres, els hibiscos, els pins, els ullastres, la bella ombra, el xiprer... i es refereix al seu jardí amb profunda devoció i estimació: “no soy un monje japonès, de modo que no les hago reverencias a mis árboles, pero los amo”. També hi conviuen la moixa Murciélago, Gallina, els cans que va tenir i l’ase, a l’altre costat de la paret. L’inici del llibre és magistral, amb la narració de la història de la moixa Murciélago. L'autor descriu els animals de tal manera que sembla que els confereixi entitat humana.

Nooteboom manifesta una certa mala consciència en abandonar el jardí, la seva casa menorquina i l’illa tots els anys. En tornar, és com si les seves possessions tinguessin vida pròpia i li guardessin rancúnia: “quien abandona su casa en invierno pierde el derecho a hablar”, ens confessa.

Amb Nooteboom al seu jardí (2010)

• El retrat dels menorquins: Després del preludi amb Murciélago, dona pas a la part central de la part de llibre dedicada a l’illa, “El jardinero sin jardín”. Comença amb la presentació dels seus veïns i els descriu amb el sentit de l’humor que el caracteritzava. Relata la seva relació (no sempre senzilla, però cordial) amb Núria, Pere, Pasqual, Bernardo, Pep, Eumeo, els jardiners, els carters (especialment, Jaume i Montse, la història d’amor dels quals és verídica)... tots amb noms ficticis per no provocar susceptibilitats. Nooteboom mostra una gran sensibilitat cap al menorquí, el català de Menorca, que el descriu com una llengua "dura, senzilla, directa i arrelada a les pedres". Observa la reserva, però al mateix temps, la dignitat, del caràcter illenc.

• Les pedres, la història i el paisatge menorquí: l’autor sent una fascinació per la paret seca i el marès com a símbols d'ordre, paciència i memòria col·lectiva. A l’inici, ens fa quatre cèntims de la història de l’illa i del paisatge, per situar el lector que desconeix la nostra terra. Diu que la tramuntana i la llum mediterrània modulen el seu estat d'ànim. Ara que és tan evident l’escassetat d’aigua a l’illa, Nooteboom ens narra la seva odissea anual per omplir-ne la cisterna i consumir-la a comptagotes: “recuerdo el eterno miedo a excedernos con el agua”, recorda. Potser que en prenguem nota.

• La pluja vermella: és com un homenatge a l’illa a través d’un dels fenòmens més característics i habituals dels nostres estius, i ho fa com a colofó de la primera part del llibre. La pluja de fang del Sàhara tenyeix la casa i la terra, recordant que l'illa està connectada amb el món i simbolitzant la petjada dels records. Finalitza el capítol amb una reflexió sobre el fet d'envellir.

• Transició i nostàlgia: contrasta la Menorca agrària i silenciosa dels anys 60 i 70 amb la Menorca amenaçada per la massificació turística, a la vegada que és conscient del seu propi paper com a "foraster integrat".

Homenatge i comiat La veu de Nooteboom, Biblioteca de Sant Lluís (23/5/2026)

Conclusions

Lluvia roja és una meditació sobre el temps que passa i les empremtes que deixem en els llocs i en nosaltres mateixos. Nooteboom demostra que es pot viatjar milers de quilòmetres, però que de vegades el viatge més profund és el que fem asseguts en un jardí de Menorca, observant com la pluja tenyeix la terra de vermell i intentant recordar qui érem quan començàvem el camí.

És fascinant com Nooteboom, un autor holandès, acostumat a viatjar per tot el planeta, aconsegueix captar l'ànima de Menorca sense caure en la mirada superficial del turista.

Aquest llibre té un valor quasi testimonial: no només descriu el paisatge, sinó que descodifica la filosofia de vida de l'illa —la paciència, la dignitat de la pedra, la relació amb el vent i aquesta mena de saviesa silenciosa dels veïns de camp. Uns valors que remandran intactes a Lluvia roja.

Nooteboom (i la bibliotecària) en el seu refugi

Soc innocent. No soc acadèmic ni res d’açò. Simplement he escrit alguns llibres. La meva vida és poesia i viatges i inventar històries i narrar-les. Cees Nooteboom

El passat 11 de febrer morí Cees Nooteboom, l’escriptor neerlandès que s’estimava Menorca.

El vaig conèixer fa més de 15 anys a la seva casa des Consell, a Sant Lluís, on va fer estades durant 60 anys.

La meva relació amb Nooteboom sorgí arran de la meva feina com a bibliotecària de Sant Lluís, entre 1999 i 2017.

Nooteboom, Zaca i jo, a la casa de l'escriptor, el juliol de 2018

En una ocasió, l'escriptor visità l’Ajuntament de Sant Lluís, quan el consistori li volgué atorgar la distinció de Fill Adoptiu, proposta que declinà argumentant que mai feia actes públics a Menorca, perquè l’illa era “el seu santuari”. El mateix dia volgué conèixer la biblioteca i li vaig mostrar on teníem tots els seus llibres traduïts al castellà i al català, cosa que el va sorprendre gratament.

Era un intel·lectual d’alçada, prestigiós poeta i narrador de reconeixement internacional. Guanyà diversos premis i va ser candidat al Nòbel de Literatura. Està considerat un dels majors i més originals escriptors holandesos contemporanis; traductor de poesia espanyola, catalana, francesa i alemanya i de teatre americà i autor de novel·les, poesies, assajos i llibres de viatges. La seva obra ha estat traduïda a una vintena d'idiomes. Era també un gran conversador, amb una curiositat inabastable.

A Menorca, no era un turista més: vivia as Consell, comprava al comerç local, era una persona propera i havia recorregut l’illa de cap a peus; a més, tenia un ampli coneixement de la realitat política i social menorquina. Hi sentia una preocupació sincera i se l’estimava amb honestedat, com ho demostrà en algunes de les seves obres —Lluvia roja, Cartas a Poseidón, Los zorros vienen de noche o 533 días.

He escrit diverses vegades sobre aquest homenot adoptiu de la nostra illa, a S’Auba, al Menorca i a aquest blog. També vaig participar en un llibre homenatge coordinat per Toni Seguí, Menorca a Nooteboom (S’Auba, 2018), amb altres col·laboradors i amics.

Tot seguit, vull compartir amb vosaltres alguns dels records personals que serv d’aquest escriptor universal i persona de gran alçada.

Nooteboom i la bibliotecària

Vaig conèixer Cees Nooteboom l’estiu de 2010, quan havia acabat de llegir Lluvia roja, l’obra on millor reflecteix la seva singular relació amb Sant Lluís i, més concretament, amb la casa i el jardí des Consell, i on parla de persones i establiments del poble, del mercat de Maó, de costums i de particularitats dels menorquins.

Em van copsar tant les seves reflexions i l’estimació que sentia per la nostra illa —no debades feia 50 anys que venia cada any—, que vaig decidir que havia arribat el moment de convidar-lo a fer una xerrada a la Biblioteca de Sant Lluís, on, aquells anys, n’era la bibliotecària.

Tanmateix, tenia clar que no seria fàcil que hi accedís, donada la voluntat expressa de l’escriptor de romandre en l’anonimat i la discreció que envoltava la seva vida a l’illa.

Per intentar convèncer-lo, li vaig enviar una carta poc convencional, lluny de formalismes oficials. En acabar, el vaig convidar, com a escriptor il·lustre adoptiu que era de Sant Lluís, a visitar la biblioteca i a parlar-nos del que ell volgués: “Aquest mes ha plogut més del que és habitual. Ara ja fa temps d’estiu, però no seria gens estrany que d’aquí a pocs dies plogués terra vermella. Són coses que passen sovint a l’estiu”, vaig concloure la missiva, referint-me a Lluvia roja.

Tenia poques esperances de rebre’n notícies, però uns dies més tard, em va telefonar. La jugada, tanmateix, em va sortir a l’inrevés. En acabar la breu conversa telefònica, vam quedar per l’endemà a ca seva.

Nooteboom en el seu refugi

Després de rodar una bona estona pes Consell, vaig trobar la casa, situada al final d’un caminoi estretíssim per on, amb prou feines, hi passa un cotxo.

Quan vaig obrir la barrera i vaig entrar al jardí, tot m’era familiar: la buguenvíl·lea, les palmeres, la imponent “bella ombra”. A la dreta, la casa, petita, blanca, com les de l‘entorn, encalada i amb les portes i les finestres blaves. Tal com ho havia llegit a Lluvia roja.

Em va rebre la seva dona, la fotògrafa Simone Sassen, i em va acompanyar a l’estudi de l’escriptor. Jo estava molt emocionada: tenia tantes coses a dir-li, a demanar-li, sobre la seva obra, la seva vida, els seus viatges, la seva particular relació amb Sant Lluís, amb Menorca... i ara era a punt de conèixer-lo.

Nooteboom i Simone Sassen amb el dibuix den Zaca, a la trobada de 2018

Nooteboom treballava en un estudi en forma de boer, una construcció allargada de marès i feta segons l’estil tradicional menorquí. Equipada amb un mobiliari auster i funcional, la paret del fons estava totalment coberta de prestatgeries d’obra que contenien llibres i discs.

L’escriptor no venia de vacances a Menorca en el sentit estricte del terme. Sempre deia que l’illa era el seu refugi i, ca seva, el seu santuari, on descansava del seu nomadisme habitual, per dedicar-se a escriure i llegir.

Quan vaig arribar a l’estudi, l’escriptor seia davant l’ordinador en una cadira d’estil menorquí. Després de les presentacions, em convidà a seure i la conversa fluí de forma immediata. Jo, que estava preocupada per si ens entendríem! tot d’una em va sorprendre la facilitat amb què parlava en castellà i em va captivar l’amabilitat i senzillesa que desprenia.

Nooteboom era una persona planera, molt propera i ben integrada a ca nostra. Açò darrer pot semblar una contradicció, pel fet que mai va accedir, en els 60 anys que va venir a Menorca, a fer cap acte públic. Tanmateix, vivia en una casa d’un caseriu de Sant Lluís, reformada segons els cànons de l’arquitectura tradicional, comprava habitualment en el comerç local del poble, a sa Plaça de Maó i a altres establiments genuïns de l’illa; coneixia, estimava i respectava la nostra illa d’una manera admirable.

Una altra particularitat remarcable de l’escriptor, era la seva vasta cultura, fruit d’una ment brillant i d’un esperit curiós i inquiet, que el convertiren en un conversador engrescador i amè. No et podies avorrir mai, parlant amb ell. Aquell dia van aflorar a la conversa els seus llibres, els darrers viatges, com el que havia fet a Alemanya —hi tenia molta relació i també molts lectors—, on s’havia entrevistat amb la presidenta, Angela Merkel; també em comentà els pròxims viatges que havia d’emprendre per la Xina, Corea, el Japó i Espanya.

La seva relació amb el nostre país era intensa: bona part de la seva producció literària està traduïda al castellà i alguns títols també al català. Era col·laborador del diari El País i visità diferents punts de la geografia espanyola, principalment per promocionar els seus llibres. La política va sorgir en algun moment de la conversa i hi vaig poder constatar el seu ampli coneixement, tant de la nacional com de la local. La seva preocupació pel nacionalisme i per l’europeisme van ser abordats en Cómo ser europeos i en 533 días, en què tractà de manera precisa i objectiva l’independentisme català i el flac paper d’una Europa insolidària i ineficaç davant els moviments migratoris.

Nooteboom va ser un nòmada —com li agradava definir-se—, i el seu nomadisme es desenvolupà entre Holanda, Alemanya i Menorca; quan no hi era en cap d’aquests llocs, viatjava pel món. En aquell primer encontre, em va comentar com li agradada Sud-amèrica, on hi anava sovint, així com a alguns països asiàtics (a Círculos infinitos donà compte del coneixement que tenia del Japó); a més, viatjava constantment per Europa.

Va començar a viatjar de molt jove en autoestop per descobrir món. Després, ho feia per participar en actes literaris i acadèmics i per promocionar la seva obra, principalment. Aquest esperit errant va inspirar bona part de les seves obres, com Desviació a Santiago, fruit de quinze anys de viatges per terres espanyoles. Tenia una concepció de viatger molt diferent de l’estereotip del turista. Els viatges que ens planteja Nooteboom a la seva obra, ens traslladen a paisatges que arriben a l’ànima del lector. “La millor manera de conèixer un país és perdre-t’hi” ens recomanava.

Crec que justament perquè a Menorca s’hi podia perdre, va seguir venint fins al final, discretament i assíduament. “Menorca és el meu santuari —em va confessar aquell dia, una mica per justificar-se—, per açò hi duc una vida anònima i no particip en actes públics”.

Un dels seus darrers llibres, 533 días —el títol que fa referència als dies que l’autor va invertir a escriure’l—, també porta l’empremta de l’illa. Hi tracta alguns temes recurrents, com la vida que portava aquí i, en particular, l’elogi del seu jardí i el petit monestir que era ca seva. També s’hi pot copsar el seu interès per la nostra arqueologia. Alhora, l’obra és un compendi de pensaments encisadors i reflexions diverses que van més enllà de la mar que ens envolta. Com altres títols, està il·lustrat amb fotografies de Simone Sassen.

Visita a Nooteboom, a casa seva, el 2010

Abans de partir “del seu monestir”, l’escriptor em va obsequiar amb una pila de llibres per a la biblioteca, que va dedicar i signar. Vaig intentar, per darrer cop, convèncer-lo perquè ens visités.

—Ja en parlarem a la tardor; no et dic que no —s’acomiadà.

“Potser em dirà que sí”, vaig pensar, esperançada, mentre tancava la barrera d’ullastre.

Vuitantè aniversari de Nooteboom

Tres anys després del primer encontre, Cees Nooteboom va fer vuitanta anys. El món literari ho celebrà retent-li un munt d’homenatges, com els que van tenir lloc a Amsterdam, Berlín i Cartagena de Indias (Colòmbia), entre d’altres.

També s’edità el llibre homenatge Universo Nooteboom, un projecte finançat a través de micromecenatge, en el qual van participar nombrosos particulars i diverses entitats, com l’Ajuntament de Sant Lluís i jo mateixa, a títol personal.

Aquesta obra és un nombrós recull de textos, en què els autors (poetes, novel·listes, assagistes, filòsofs, acadèmics, traductors, crítics literaris i periodistes culturals) reflexionen, des de procedències geogràfiques i registres molt diferents, sobre la complexa i heterogènia obra de l'escriptor.

El projecte incloïa un documental realitzat per Erik Haasnoot titulat Desvío Nooteboom, el fil conductor del qual és una conversa entre l’escriptor argentí Alberto Manguel i Nooteboom. Al film es menciona Menorca.

Nooteboom a la biblioteca

L’any 2014, el batle de Sant Lluís, Cristóbal Coll, convidà l’escriptor a l’Ajuntament. El batle el va animar a participar en un acte públic, fins i tot a rebre un homenatge oficial, però ell ho va declinar, com sempre, argumentant que les seves estades a l’illa tenien per finalitat desconnectar i dedicar-se a la lectura i a escriure, tenir cura del seu jardí i anar d'excursió —coneixia molt bé el Camí de Cavalls i molts racons de l’illa.

Una prova n’és la narració “El punto extremo”, del llibre de relats Los zorros vienen de noche, sobre punta Nati, on es pot copsar fins a quin punt coneixia la nostra geografia.

Nooteboom es lamentava de com havien baratat les coses i es queixava que a Menorca cada cop hi ha més camins rurals tancats que l’impedeixen el pas als caminants, com ell i la seva dona, que ho havien fet durant tants anys, sense intenció de destrossar res, només amb les ganes de gaudir del territori. Molts dels seus llibres inclouen descripcions de paisatges, fruit de les seves caminades per l’illa. L’entristia rememorar alguns racons de l’illa als quals ja no hi podia tornar.

Nooteboom ens revelà que abans d’establir la seva casa de vacances a l’illa, va viatjar a Eivissa, però no li agradà perquè intuí el futur de l’illa. Llavors vingué aquí per recomanació d’un nebot i, des de aleshores, no deixà de tornar.

Visita de Nooteboom a la Biblioteca Pública de Sant Lluís, el 2014

Abans de finalitzar la visita, Nooteboom ens va regalar i dedicar un dels seus llibres, Luz por todas partes (antologia poètica), amb la promesa —que complí— que ens enviaria un parell d’obres més que estaven a punt de sortir de la impremta.

Al seu torn, l’Ajuntament li regalà dos llibres. El primer, el Diccionari català-castellà i castellà-català, de Francesc de Borja Moll, li va encantar, perquè, segons ens va dir, el seu diccionari de català no recollia alguns mots propis menorquins. Cal apuntar que l’autor no xerrava menorquí, però l’entenia perfectament i hi tenia molt d’interès. El segon, Trulls i tafones, d’Adolf Sintes, el deixà impressionat pel fet que es produís oli a l’illa.

A continuació, el vaig menar a la Biblioteca Pública, que va alabar, i es va sorprendre en veure tota la seva obra en castellà i català reunida als prestatges. En una entrevista publicada posteriorment a El País, Nooteboom afirmà que “en Menorca hay buenas bibliotecas”.

Homenatge i comiat a Nooteboom

Uns anys més tard, l’amic Toni Seguí reuní un grup de persones per retre-li un homenatge escrit a Cees Nooteboom. El resultat, Menorca a Nooteboom, va ser publicat el 2018 per S’Auba i presentat l’abril del mateix any a la Sala Albert Camus de Sant Lluís. Vaig contribuir a la publicació amb l’article Nooteboom i la bibliotecària.

El juliol del mateix any, tots els col·laboradors del llibre ens vam trobar a la casa de Cees Nooteboom, per celebrar el llibre homenatge, conversar i tenir el plaer de compartir una estona a ca seva des Consell i el posterior sopar que fam fer tots junts a La Rueda.

Aquest va ser el darrer cop que el vaig veure i conserv un record molt polit de la trobada, ja inoblidable.

Els col·laboradors del llibre homenatge, amb Nooteboom, el 2018

L’any 2020, l’escriptor va ser guardonat amb el prestigiós Premi Formentor de les Lletres. El jurat el va definir com un dels grans cronistes del nostre temps, hi va reconèixer la seva creativitat, nomadisme literari i la reflexió sobre el pas del temps i la identitat en la seva obra. 

A Cartas a Poseidón, una miscel·lània de pensaments i reflexions, Nooteboom fa una seriosa petició al déu de la mar perquè li permeti tornar cada any a la seva illa estimada.

Posidó li concedí no només la gràcia d’esdevenir sedentari durant uns mesos a l’any per gaudir de la tranquil·litat, la bellesa sòbria i la discreció del seu refugi, sinó que també li atorgà partir d’aquest món des de la seva illa estimada.

Fidel als seus principis, Cees Nooteboom no participà mai en cap acte públic a Menorca. Tanmateix, un dia el vaig acollir a la biblioteca. I em don per satisfeta.

Article publicat a la revista S'Auba, el març de 2026.

Amb Nooteboom, al seu estimat jardí, el juliol de 2018

Altres articles sobre Cees Nooteboom publicats en aquest blog: Nooteboom (i jo) en el seu refugi, Nooteboom a la carnisseria, Menorca a Nooteboom.

Menorca a Nooteboom

Dia 13 d’abril es va presentar el llibre homenatge Menorca a Nooteboom, a la Sala Polivalent Albert Camus de Sant Lluís. Es tracta d’una obra col·lectiva coordinada per Toni Seguí i en la qual he tingut el gust de col·laborar amb un article sobre la meva relació i el meu punt de vista personal sobre l'escriptor neerlandès de fama internacional, Cees Nooteboom.

Toni Seguí em va demanar de fer una intervenció en la presentació del llibre. Vet-la aquí:

Els presentadors del llibre: Ponç Pons, Toni Seguí i jo mateixa

Quan fa un any i mig, en Toni Seguí em va comentar la idea que tenia de publicar un llibre sobre en Cees Nooteboom, amb diverses col·laboracions i amb la intenció que fos un homenatge a aquest autor universal que, a la vegada, és el nostre escriptor adoptiu, tot d’una em vaig entusiasmar.

Amb la confiança mútua que ens tenim en Toni i jo (després de tants anys de col·laboracions a S’Auba i en Toni com a investigador de l’arxiu municipal) em va explicar com ho volia enfocar i amb qui havia pensat que hi podia participar. De seguida ens vam engrescar amb més noms, més punts de vista, en què el llibre no s’havia d’eternitzar i que havia de sortir l’any pròxim, donat que el senyor Nooteboom ja té una edat i volíem que el veiés i el llegís, naturalment.

Aleshores, en Toni em va demanar que escrivís sobre ell. No com l’escriptor de fama internacional, pensador, assagista, teòric de l’art, poeta, candidat al Premi Nobel, ni tampoc sobre la seva obra —d’açò ja s’han encarregat altres col·laboradors—, sinó com a l’home que vaig conèixer ara fa 8 anys; la persona afable, atenta i gran conversadora; l’autor planer que em va obrir les portes de ca seva, el seu refugi menorquí, que tant estima.

Jo ja havia publicat diversos articles sobre ell a S’Auba, a un especial de les festes de Sant Lluís del diari Menorca i també al meu blog. “De tot el que has escrit sobre ell, podries fer una compilació per al llibre”, em va suggerir en Toni.

No vaig dubtar ni un moment en donar-li el sí, encantada com estava amb aquest projecte que avui, feliçment, s’ha fet realitat.

Vaig conèixer Cees Nooteboom l’estiu de 2010.

Havia acabat de llegir el seu llibre Lluvia roja, que és l’obra on millor reflecteix la seva singular relació amb Sant Lluís, i més concretament amb la casa i el jardí des Consell, i on parla de persones i establiments del poble, del mercat de Maó, de costums i de particularitats dels menorquins.

El llibre em va agradar molt i em va copsar tant la seva estimació per la nostra illa —no debades feia gairebé 50 anys que venia cada any—, que vaig trobar que havia arribat el moment de convidar-lo a fer una xerrada a la Biblioteca de Sant Lluís (feia temps que ho pensava, però el llibre em va acabar de decidir).

Donada la voluntat expressa de l’escriptor de romandre sempre en l’anonimat i la discreció que envoltava la seva vida a l’illa, tenia clar que no seria fàcil que hi accedís. Fins i tot m’havien augurat que no ho aconseguiria. Però jo, caparruda com som, ho vaig provar. Per intentar convèncer-lo, li vaig enviar una carta poc convencional, lluny de formalismes oficials.

En acabar, el vaig convidar, com a escriptor il·lustre adoptiu que és de Sant Lluís, a visitar la biblioteca i a parlar-nos del que ell volgués.

“Aquest mes ha plogut més del que és habitual. Ara ja fa temps d’estiu, però no seria gens estrany que d’aquí a pocs dies plogués terra vermella. Són coses que passen sovint a l’estiu”, vaig concloure la carta.

La veritat és que tenia poques esperances que accedís a la invitació, fins i tot que em contestés. Uns dies més tard rebia la seva telefonada, cosa que em va emocionar. La jugada, tanmateix, em va sortir a l’inrevés. En acabar la breu conversa telefònica, vam quedar a ca seva, as Consell.

Nooteboom en el seu refugi

No us podeu imaginar com a què d’estona vaig haver de rodar pes Consell abans de trobar la casa, al final d’un caminoi estretíssim que, amb prou feines, hi passava el cotxo.

Quan vaig obrir la barrera i vaig entrar al jardí, era com si ja hi hagués estat, tot recordant la descripció que havia llegit a Lluvia roja.

Em va rebre la seva dona, la fotògrafa Simone Sassen, i em va acompanyar a l’estudi de l’escriptor. Us podeu imaginar com estava d’emocionada: tenia tantes coses a dir-li, a demanar-li, sobre la seva obra, la seva vida, els seus viatges, la seva particular relació amb Sant Lluís... En definitiva, amb Menorca. I ara estava a punt de conèixer-lo.

En Nooteboom treballa en un estudi en forma de boer, perquè és una construcció allargada de marès (no tant com els bouers tradicionals) i feta segons l’estil tradicional menorquí. Hi té un mobiliari senzill i funcional; la paret del fons està tota ocupada per prestatgeries d’obra, amb llibres i discs. Aquí és on escriu i llegeix durant les seves estades a l’illa.

Vull aclarir que Nooteboom no ve de vacances a Menorca en el sentit estricte del terme. Ell sempre diu el mateix: l’illa és el seu refugi i, ca seva, el seu santuari, on ve a descansar del seu nomadisme habitual, però també ve a escriure i llegir. Açò es pot constatar en diverses obres.

Quan vaig arribar a l’estudi, l’escriptor seia davant l’ordinador en una cadira d’estil menorquí. Després de les presentacions, em convidà a seure i la conversa fluí de forma immediata. Jo, que estava preocupada per si ens entendríem! tot d’una em va sorprendre la facilitat amb què parlava en castellà i em va captivar l’amabilitat i senzillesa que desprenia.

Nooteboom és una persona planera, molt propera i ben integrada a ca nostra. Açò darrer pot semblar una contradicció, pel fet que mai ha accedit, en els 52 anys que fa que ve a Menorca, a fer cap acte públic. Tanmateix, viu en una casa d’un caserio de Sant Lluís, reformada segons els cànons de l’arquitectura tradicional, compra habitualment en el comerç local del poble i a sa Plaça de Maó i coneix, estima i respecta la nostra illa d’una manera admirable. Aquest és un dels aspectes que més m’agraden d’ell.

Una altra particularitat remarcable és la seva vasta cultura, fruit d’una ment brillant i d’un esperit curiós i inquiet, que el converteix en un conversador engrescador i amè. No et pots avorrir mai, parlant amb ell. Aquell dia van aflorar a la conversa els seus llibres, els darrers viatges, com el que havia fet a Alemanya —hi té molta relació i també molts lectors—, on s’havia entrevistat amb Angela Merkel, i també va comentar els pròxims viatges per la Xina, Corea, el Japó i Espanya.

La seva relació amb el nostre país és intensa: bona part de la seva producció literària està traduïda al castellà i alguns títols també al català. Fa col·laboracions al diari El País i sovint visita diferents punts de la geografia espanyola, principalment per promocionar els seus llibres. La política va sorgir en algun moment de la conversa i vaig poder constatar l’ampli coneixement que en té, tant de l’espanyola com de la local. De fet, és un escriptor preocupat pel nacionalisme i l’europeisme, temes abordats en Cómo ser europeos i 533 días, en què tracta d’una forma clara i objectiva l’independentisme català i el flac paper d’una Europa insolidària i ineficaç davant els moviments migratoris.

Nooteboom és un nòmada —encara ara, als seus quasi 85 anys— que viu entre Holanda, Alemanya i Menorca i, quan no hi és a cap d’aquests llocs, viatja pel món. En aquell primer encontre, em va comentar que li agrada molt Sud-amèrica, on hi va sovint, així com a alguns països asiàtics, a més de viatjar constantment per Europa. De fet, quan ve a passar-hi l’estiu, ho fa amb el cotxo i amb calma, gaudint dels territoris per on passa.

Va començar a viatjar de molt jove en autoestop per descobrir món; ara ho fa per participar en actes literaris i acadèmics i per promocionar la seva obra, principalment. Aquest esperit errant ha inspirat bona part de les seves obres, com Desviació a Santiago, fruit de quinze anys de viatges per terres espanyoles. Açò sí, té una concepció de viatger molt diferent de l’estereotip del turista. Els viatges que ens planteja Nooteboom ens traslladen a paisatges que arriben a l’ànima del lector. “La millor manera de conèixer un país és perdre-t’hi” ens recomana.

Crec que justament perquè a Menorca s’hi pot perdre, segueix venint, discretament i assíduament. “Menorca és el meu santuari —em va confessar aquell dia, una mica com per justificar-se—, per açò hi duc una vida anònima i no particip en actes públics”.

Diari Menorca, 12 d'abril de 2018

El seu darrer llibre en castellà, 533 días, amb un títol que fa referència als dies que l’autor va invertir a escriure’l, també porta l’empremta de Menorca. Vaig tenir el plaer de llegir-lo de seguida que va sortir a finals de febrer, i vaig constatar que hi torna amb alguns temes recurrents, com la vida que porta a l’illa i, en particular, l’elogi del seu jardí i el petit monestir que és ca seva. També s’hi pot copsar el seu interès per la nostra arqueologia. Casualment, quan llegia el capítol referent a son Catlar i sa Naveta des Tudons, hi van aparèixer les desafortunades pintades al monument. En definitiva, 533 días és un compendi de pensaments encisadors i reflexions diverses que van més enllà de la mar que ens envolta. Com altres títols, aquest du fotografies de Simone Sassen.

Aquell dia a ca seva, abans de partir “del seu monestir”, em va obsequiar amb una pila de llibres per a la Biblioteca, que va dedicar i signar. Vaig intentar, per darrer cop, convèncer-lo de fer una xerrada a la Biblioteca.

—Ja en parlarem a la tardor; no et dic que no —s’acomiadà.

“Potser em dirà que sí”, vaig pensar, esperançada, mentre tancava la barrera d’ullastre.

Vuitantè aniversari

Tres anys després, el 2013, Cees Nooteboom va fer vuitanta anys. El món literari ho celebrà retent-li un munt d’homenatges, com els que van tenir lloc a Amsterdam, Berlín i Cartagena de Indias (Colòmbia), entre d’altres.

També s’edità el llibre homenatge Universo Nooteboom, un projecte finançat a través de micromecenatge, en el qual van participar nombrosos particulars i diverses entitats, com l’Ajuntament de Sant Lluís i jo mateixa, a títol personal.

Universo Nooteboom es un nombrós recull de textos, en què els autors (poetes, novel·listes, assagistes, filòsofs, acadèmics, traductors, crítics literaris i periodistes culturals) reflexionen, des de procedències geogràfiques i registres molt diferents, sobre la complexa i heterogènia obra de l'escriptor.

El projecte incloïa un documental realitzat per Erik Haasnoot titulat Desvío Nooteboom, el fil conductor del qual és una conversa entre l’escriptor argentí Alberto Manguel i Nooteboom. Al film també es fa menció de Menorca.

Tràiler de Desvío Nooteboom

Nooteboom a la biblioteca

L’any següent, el 2014, el batle de Sant Lluís, Tòbal Coll, va convidar l’escriptor a l’Ajuntament. El batle el va animar a participar en un acte públic, fins i tot a rebre un homenatge oficial, però ell ho va declinar, com sempre, argumentant que les seves estades a l’illa tenen per finalitat desconnectar i dedicar-se a la lectura i a escriure, tenir cura del seu jardí i anar d'excursió. L’escriptor coneix perfectament el Camí de Cavalls i molts racons de l’illa.

Si llegiu el llibre de relats Los zorros vienen de noche, la darrera narració titulada “El punto extremo”, situada a punta Nati, podreu comprovar com de bé coneix la nostra geografia i la sensibilitat que hi transmet.

Far de punta Nati

Nooteboom es lamenta de com han baratat les coses en aquest aspecte. Diverses vegades s’ha queixat del fet que a Menorca cada cop hi ha més camins rurals tancats, que impedeixen el pas als caminants, com a ell i la seva dona, que ho han fet durant més de 40 anys, sense intenció de destrossar res, només amb la finalitat de contemplar el paisatge. Molts dels seus llibres inclouen descripcions de paisatges, fruit de les seves caminades per l’illa, encara que no reveli que són de Menorca. Ell pensa que és una llàstima tenir a la memòria racons de l’illa als quals ara ja no hi pot anar. I es queixa que açò va a més. Realment, és per pensar-hi.

Nooteboom ens va revelar que abans d’establir la seva casa de vacances a l’illa, va viatjar a Eivissa, però no li agradà perquè intuí el futur de l’illa. Llavors vingué aquí per recomanació d’un nebot seu i des llavors no ha deixat de tornar.

Abans d’acabar la visita, Nooteboom ens va regalar i dedicar un dels seus llibres, Luz por todas partes (antologia poètica), amb la promesa que ens enviaria un parell d’obres més que estaven a punt de sortir de la impremta, cosa que va complir. Ens va informar que n'estava escrivint una altra, en la qual tornava a parlar de l'illa. Es referia a 533 días.

Uns dies abans, jo havia anat a la Llibreria Fort de l’Eau, on n’Anna, l’antiga propietària, em va ajudar a triar amb molt d’encert uns llibres per a obsequiar-lo. Un n’era el Diccionari català-castellà i castellà-català de Francesc de Borja Moll, amb el qual va quedar encantat, perquè, segons ens va dir, el seu diccionari de català no recull alguns mots propis menorquins. He de dir que l’autor no xerra en menorquí, però l’entén i hi té molt d’interès. També li va encantar el llibre d’Adolf Sintes Trulls i tafones, i va quedar molt sorprès pel fet que es produís oli a l’illa.

Nooteboom a la Biblioteca de Sant Lluís

Després el vaig menar a la Biblioteca Pública, que va alabar, i es va sorprendre en veure tota la seva obra en castellà i català reunida als seus prestatges. Després de més de 50 anys de venir cada any, bé s’ho ha guanyat que la biblioteca tengui sencera la seva producció editorial.

Per cert, que en una entrevista publicada el 10 d'abril a El País, Nooteboom afirma que “en Menorca hay buenas bibliotecas”. Ho procuram, senyor Nooteboom, i li agraïm el compliment.

Nooteboom a la carnisseria

La darrera vegada que vaig trobar-me amb en Nooteboom va ser a finals d’estiu de 2016 i la cosa va anar d’una forma bastant xistosa.

Jo berenava a La Bolla. Vaig aixecar la vista del diari que estava llegint i llavors vaig veure una figura amb un polo de color morat que passava davant la finestra. Va ser molt ràpid, però la meva intuïció em va dir que era ell, perquè era la mateixa peça de roba que portava dos anys enrere quan va anar a la biblioteca. Em vaig aixecar i vaig córrer esperitada cap a la porta. “Has fet tard”, sentencià en Donato, el cambrer, mirant-me, divertit. I va ser ver.

Vaig tornar a la meva taula i, uns minuts més tard, va tornar a passar en sentit contrari i aleshores no en vaig tenir cap dubte. Amb el cafè acabat i el diari llegit, vaig pagar a correcuita i vaig sortir de La Bolla, esperitada.

Un cop al carrer, s’havia esfumat.

Vaig partir cap al Pla de sa Creu i, caparruda com som, vaig seguir un poc més, pensant que tal vegada havia anat a la peixateria o a la llibreria. Fent sa faxardera, vaig veure na Simone Sassen sortir de la llibreria i travessar el carrer. La vaig seguir com un parazzi i ens vam ficar, una darrere l’altra, a la carnisseria. Us he de confessar que em fa vergonya haver actuat així.

Nooteboom i jo a ca seva (2010)

Davant el taulell, hi havia un home amb polo morat i bermudes blanques esperant el seu torn. En sentir la dona es va girar i, sense pensar-m’ho, el vaig bordar.

—Hola, senyor Nooteboom!— li vaig dir.

M’observà un moment bastant sorprès, però tot d’una em va reconèixer.

Després de saludar-nos li vaig comentar que m’havia passat l’estiu amb ganes de cridar-lo per quedar, però em va dir que ja no podia ser, perquè partien al dia següent.

Em vaig quedar ben fotuda i amb ràbia de no haver-ho fet abans.

Llavors em va explicar els viatges que havia fet i els que l’esperaven (se n’anava directe a la Fira del Llibre de Frankfurt). Aleshores va fer un incís per remarcar com s’havia trobat de bé, com sempre, a Menorca, descansant d’incògnit —açò ho va dir amb un somriure murri, com pensant “no m’aplegaran, aquesta gent”—, llegint i escrivint.

Abans d’acomiadar-nos, em va assenyalar amb el cap l’expositor d’embotits de la botiga. Em va confessar que li agradava aquell establiment perquè les sobrassades i carn-i-xulles eren d’elaboració pròpia i molt bones. Li vaig demanar si li agradava la sobrassada i em va respondre que “molt!”, i que na Simone li feia una truita de sobrassada cada diumenge per dinar.

Li vaig confessar que a mi també em xiflava i que, com ell, jo també pecava un cop per setmana.

En aquell punt ens vam acomiadar, com sempre, fins ves a saber quan.

No l’he tornar a veure, però m’agradaria conversar amb ell, un cop més.

S'Auba, núm. 298, octubre 2014

Ja per acabar, comentar-vos que en el seu llibre Cartas a Poseidón, una miscel·lània de pensaments i de reflexions en forma de missives, d’entre les quals també (i com no!) n’hi ha sobre Menorca, l’autor formula una seriosa petició al déu de la mar perquè li permeti tornar cada any a la seva illa estimada.

De moment, Poseidó li ha concedit la gràcia d’esdevenir sedentari durant uns mesos per gaudir de la tranquil·litat, la bellesa sòbria i la discreció del seu refugi.

Encara no he aconseguit que Nooteboom participi en cap acte públic, tanmateix, el vaig tenir a la nostra biblioteca. I em don per satisfeta.

Nooteboom a la carnisseria

He aixecat la vista del diari i ha estat com una aparició. Un polo de color morat ha passat davant la finestra i he sabut que era ell. El mateix que portava just fa dos anys, la darrera vegada que ens vam veure a la Biblioteca. M’he aixecat i he corregut cap a la porta. “Has fet tard”, m’ha dit el cambrer, divertit. Cert.

Uns minuts més tard, ha tornat a passar en sentit contrari i no n’he tingut cap dubte. Amb el cafè acabat i el diari llegit, m’he aixecat ràpidament, he pagat i he sortit de La Bolla.

Ni rastre... però he continuat més enllà des Pla de sa Creu, amb un bri d’esperança. “Potser ha anat a comprar peix”, i mentre em dirigia a la peixateria, Simone Sassen, la seva dona, sortia de la llibreria. Com si d’un paparazzi es tractés, l’he seguida i ens hem ficat, una darrere l’altra, a la carnisseria.

Un home amb polo morat i bermudes esperava el seu torn davant el mostrador. S’ha girat cap a la dona i m’hi he llençat.

—Hola Sr. Nooteboom!

Nooteboom i jo a la Biblioteca de Sant Lluís el 2014

M’ha mirat un moment amb semblant sorprès i dubtós, però uns instants després ja m’havia reconegut.

Ens hem besat i hem proferit els compliments de rigor.

—M’agradaria parlar amb vostè un dia d’aquests, fa dies que hi pens... —li he amollat amb tota sinceritat.

—Ens anam la setmana que ve —m’ha contestat—, a la Fira del Llibre de Frankfurt.

“He tornat a fer tard”, he pensat, amb ràbia, perquè m’havia proposat trucar-li i finalment no ho he fet.

Llavors m’ha explicat que ha estat molt ocupat viatjant d’un cap a l’altre de l’Atlàntic (Colombia) i a Itàlia i no sé on més. I que ara se’n torna i més viatges i més tango, i més llibres... I m'ha parlat amb entusiasme de dos escriptors sudamericans que ha llegit recentment: Augusto Monterroso i Alejandro Rossi. N'he pres nota.
A continuació ha remarcat com s’ha trobat de bé, com sempre, a la seva illa descansant d’incògnit —açò ho ha afegit amb un somriure maliciós, com pensant, “no m’aplegaran, aquests”—, dins el seu petit monestir que és ca seva i el seu preuat jardí, llegint i escrivint.

Nooteboom amb l'ase del seu vesí

Abans d’acomiadar-nos —ell ja havia fet la compra i jo havia de tornar a la feina—, m’ha assenyalat un expositor d’embotits de la botiga, dient que li agradava aquell establiment perquè les sobrassades i carnixues eren d’elaboració pròpia. Li he demanat si li agradava la sobrassada i m’ha respost que “molt”.

—Como un día por semana. Simone me hace una tortilla de sobrassada todos los domingos para almorzar.

Ha afegit que n’ha tastat a altres indrets, però que com la nostra no n’hi ha cap. Li he confessat que, com ell, jo també peco un cop per setmana amb aquest embotit tan especial, els dissabtes per berenar.

En aquell punt ens hem acomiadat, com sempre, fins vés a saber quan. Abans de marxar, he comprat un pot de mel. Potser demà en posaré damunt la llesca de pa mallorquí amb sobrassada fregida.

He escrit diversos cops sobre Cees Nooteboom, com Nooteboom (i jo) en el seu refugi. I no deixeu de llegir Lluvia roja. Traspua la seva passió per Menorca.
Tots els seus llibres traduïts al castellà i al català, els trobareu al catàleg de la Xarxa de Biblioteques de Menorca.

Nooteboom (i jo) en el seu refugi

Jaume no sabe si lloverá, pero si así fuera, dice él, habrá barro... Mañana los muros encalados de mi casa mediterránea habrán sangrado un poco. Lluvia roja.

L’any 2010 vaig escriure l’escriptor neerlandès Cees Nooteboom convidant-lo a la nostra Biblioteca. Però la jugada em va sortir a l’inrevés: vaig acabar visitant-lo a la seva casa des Consell (Sant Lluís). Un mes després vaig publicar aquest article sobre l'autor en el seu refugi, al suplement de les festes de Sant Lluís del diari Menorca:

Amb Nooteboom, al jardí que tant estima

Quan vaig entrar al jardí, tot m’era familiar: la buganvilla, les palmeres, la imponent “bella ombra”. A la dreta, la casa, petita, blanca, com les de l‘entorn, encalada i amb les portes i les finestres blaves. Era tal qual ho havia llegit a Lluvia roja.

Simone Sassen, la seva companya (de vida, de viatges, de llibres) sortí de la casa per saludar-me i guiar-me fins a l’estudi-bouer —o bouer-estudi— de l’escriptor. Era un calorós matí de finals de juliol i m’envaïa l’emoció de conèixer un dels autors vius més rellevants.

Amb la lectura de Lluvia roja, vaig quedar impressionada per la seva prosa, les descripcions de llocs familiars, de personatges coneguts, la seva capacitat reflexiva a partir de les experiències dels seus viatges. Em va semblar que havia arribat l’hora de convidar-lo a la Biblioteca; era el moment idoni perquè ens parlés de la seva obra, la seva vida, els seus viatges i la particular relació que té amb Sant Lluís; en definitiva, amb Menorca.

Després d’una breu conversa telefònica, vam quedar a ca seva. Ara era a punt de conèixer-lo.

Vaig entrar al seu estudi-bouer, ordenat i ple de llibres i discs. Seia a l’ordinador, ben enfeinat contestant correus electrònics. Em va sorprendre la facilitat com rallava en castellà i em va copsar l’amabilitat que desprenia. Tot d’una va desaparèixer el meu neguit i em vaig sentir molt còmoda amb aquest home remarcable (un homenot, com diria Pla) i planer a l’hora.

Gran conversador, vam parlar dels seus llibres, dels darrers viatges (a Alemanya, on es va entrevistar amb la Sra. Merkel i on li estan publicant les obres completes), del pròxim viatge al llunyà Orient (Xina, Corea, Japó...), dels llocs d’Espanya que més li agraden. La seva relació amb el país és intensa: bona part de la seva producció literària està traduïda al castellà i alguns títols també al català; fa col·laboracions amb el diari El País i sovint visita diferents punts de la geografia espanyola, principalment per promocionar els seus llibres. La política va sorgir en algun moment de la conversa i vaig constatar l’ampli coneixement que en té, tant de l’espanyola com de la local. De fet, és un escriptor preocupat pel nacionalisme i l’europeisme, temes abordats en el seu llibre Cómo ser europeos.

Un dels pocs llibres de Nooteboom traduïts al català

Cees Nooteboom va néixer el 1933 a L’Haia (Holanda). Actualment viu en constant nomadisme entre Holanda, Alemanya i Menorca. De fet, aquest esperit errant ha inspirat bona part de les seves obres, com Desviació a Santiago, fruit  de quinze anys de viatges a terres espanyoles. Açò sí, amb una concepció de viatger molt diferent a l’estereotip del turista. Els viatges que ens planteja Nooteboom ens traslladen a paisatges que arriben a l’ànima del lector. “La millor manera de conèixer un país, és perdre’t en ell”, ens recomana. 

Suposo que per aquest motiu fa més de 40 anys que ve a Menorca, anònima i assíduament. “Menorca és el meu santuari, –em confessà– per açò hi duc una vida anònima i no participo en actes públics”.

Escriptor universal, ha estat mereixedor del més alt guardó literari del seu país –premi de les Lletres Neerlandeses- i és un dels sempiterns candidats al Premi Nòbel de Literatura. Després d’una extensa trajectòria literària, amb més de 50 títols publicats, en què ha cultivat diversos gèneres, des de la novel·la, fins a la poesia, els llibres de viatges, els assajos de caire polític, ens ha regalat als menorquins aquesta petita joia, Lluvia roja, en què fa palesa la seva relació amb Sant Lluís, més concretament amb es Consell, on es troba el seu refugi del món. 

Abans de partir, em va obsequiar amb una pila de llibres per a la Biblioteca, alguns dels quals va dedicar i signar, com Desviació a Santiago, darrerament editat en català i, com no podia ser d’una altra manera, Lluvia roja.

Vaig intentar, per darrer cop en aquell dia, convèncer-lo per fer una xerrada a la Biblioteca. “Ja en parlarem a la tardor; no et dic que no”, es va acomiadar. “Potser em dirà que sí”, vaig pensar, mentre tancava la barrera.

L'autor davant els seus llibres a la Biblioteca de Sant Lluís

Uns anys més tard, el 2014, l’escriptor va visitar la biblioteca de Sant Lluís, quedant gratament sorprès en veure tota la seva obra en castellà i català reunida. Va declinar la invitació de fer un acte públic, explicant que les seves estades a l’illa tenen per finalitat desconnectar i dedicarse a llegir i escriure, anar d'excursió (es coneix perfectament el Camí de Cavalls), comprar al petit comerç de Sant Lluís i a Sa Plaça de Maó, a més de tenir cura del seu jardí, del qual parla amb devoció. Es nota que hi ha trescat pertot Menorca, i que també se l'estima, vista la preocupació que mostra envers la petitesa i fragilitat del nostre territori. Ens va revelar que abans d’establir la seva casa de vacances a l’illa, va viatjar a Eivissa, però no li agradà perquè intuí el futur de la Pitiüsa gran. Llavors vingué aquí per recomanació d’un nebot seu i des d’aleshores no ha deixat de tornar.

Fa un parell d’anys va publicar Cartas a Poseidón, una miscel·lània de pensaments i de reflexions. N’hi ha sobre Menorca, on hi trobam una seriosa petició al déu de la mar perquè li permeti tornar cada any a la seva illa estimada.

He escrit diversos cops sobre Cees Nooteboom, com Nooteboom a la carnisseria. I no deixeu de llegir Lluvia roja. Traspua la seva passió per Menorca.
Tots els seus llibres traduïts al castellà i al català, els trobareu al catàleg de la Xarxa de Biblioteques de Menorca.