Des de sempre m’ha fascinat. Però mai abans m’hi havia pogut delectar com ara. De petita me’l donaven racionat, perquè em produïa una estranya al·lèrgia que m’omplia el cos d’erupcions. La meva mare deia que se’m passaria quan creixés i, efectivament, va encertar. Amb l’adolescència, em provocava un acne d’allò més agressiu i havia d’anar ben alerta a no passar-me; quan vaig arribar a l’edat adulta, era el responsable de la meva cel·lulitis i en menjava en comptades ocasions.
I malgrat tot o, com a conseqüència d’això, em seguia captivant i obsessionant: era l’objecte de desig inabastable, tant, que fins i tot alguna vegada vaig arribar a afirmar, mig en broma mig seriosament, que seria capaç d’alimentar-me única i exclusivament de xocolata. I res més!
No recordo quin dia exacte va succeir. El que sé cert és que es va produir durant el confinament que tot el país i pràcticament el món sencer, va patir per mor de la pandèmia, durant els primers mesos de 2020.
Aquell va ser un temps estrany i inesperat. Alguns deien que vivíem una distòpia, un malson del tot inimaginable uns pocs mesos abans, quan just es començava a parlar d’un virus que feia estralls a una ciutat de la Xina.
Al març, el virus ja havia arribat al nostre país i s’hi propagava ràpidament, però no érem conscients de l’aturada que ens esperava, ni dels morts que veuríem partir, ni de la por que congelaria el pas dels dies dins les nostres llars. D’un dia per l’altre, ens vam quedar tancats i barrats, tot fent acopi de queviures, desinfectant i mascaretes. Era impossible preveure-hi el final; tot allò que havies planificat, pensat o tenies en marxa —el transcurs de la teva vida, feta de rutines significatives i excepcions programades—, va quedar inesperadament estroncat pel botó de pausa que havien premut damunt el país.
Un dia, enmig d’aquesta situació, en què poques coses tenies a fer si havies perdut la feina, la tele t’avorria, Internet et saturava i la moda de posar-te davant els fogons a fer pa, coques o experimentar amb noves receptes —tothom s’havia tornat boig cuinant i exhibint a Instagram i Facebook els seus trofeus— no et seduïa, aquell dia, deia, vaig pensar que si havia arribat a la maduresa sense haver patit cap tropell destacable i gaudia d’un estat de salut relativament bo —sense diabetis, colesterol i amb les tiroides amb perfecte estat—, bé podia fer-me un homenatge, un capritx de confinament, un premi per seguir immobilitzada durant tants dies i no haver perdut el cap, encara.
Per sort, el forn del costat de casa meva romania obert enmig d’aquella desolació de carrers buits de cotxos i vianants, gent amb cans o bosses de la compra —amb la cara amagada darrera una mascareta d’un sol ús o casolana— i comerços amb les persianes baixades, alguns dels quals sabia del cert que no les tornarien a apujar.
Aquell dia de primavera confinada, vaig sortir a fer la compra a la fruiteria, amb la mascareta que em feia córrer les gotes de suor per les galtes i m’entelava les ulleres, i els guants de nitril que m’escaldaven les mans. Vaig pensar molt, durant aquell temps, amb els sanitaris que es deixaven la pell salvant vides, fent hores i més hores als hospitals amb tot l’equipament —quan en disposaven— a sobre.
De tornada, em vaig aturar al forn per recollir el capritx que hi havia encomanat: un tortell de trufa, farcit de crema i mantega, cobert de xocolata negra i coronat per una flor vermella de sucre glacejat.
Em feia tanta il·lusió, el pastís, que em vaig animar a cuinar dos plats dignes de precedir-lo: consomé i be al forn amb patates rostides.
Tothom a casa meva estava entusiasmat amb un banquet que prometia, una primavera en explosió i el retrocés dels contagis; la situació ens portava cap a un imminent desconfinament.
A l’hora de dinar, de sobte m’envaí una estranya sensació de sacietat, com si ja m’ho hagués cruspit tot. Vaig endarrerir l’àpat tant com vaig poder, però es feia tard i no podia fer esperar per més temps la meva família, que remugava de gana i impaciència.
Aleshores, em vaig veure obligada a simular una indigestió per justificar la meva sobtada i incomprensible inapetència. Vaig restar a la meva cadira, sense obrir boca —jo, que xerrava pels colzes—, fins a l’arribada de les postres, quan la meva filla va desembolicar el tortell negre i llaminer, com un bocí de quars brillant, amb tot de confitets platejats al voltant de la flor vermella de sucre glacejat, resplendint tal qual una corona de diamants enmig de la taula.
Després de les exclamacions i lloances cap al pastís i el forn —el millor de Maó, segons algunes opinions—, vaig experimentar un canvi en la meva mengera i una golafreria tremenda em va subjugar. Vaig tallar el tortell amb molta cura, en sis porcions exactament iguales. Tothom em mirava expectant, tot cobejant el seu bocí. Però enlloc de repartir-los, vaig començar a devorar-los, un a un, començant pel que portava la flor vermella de sucre glacejat, fins que en vaig tenir prou.
En aixecar el cap de la safata platejada, em vaig adonar que tots m’observaven en silenci i estupor. El fill petit, mesquinet, no podia dissimular el disgust, en comprovar que ni tan sols podria tastar un bocinet del magnífic tortell; em mirava amb els ulls aquosos i els llavis tremolant. Llavors, no vaig ser capaç de mirar-me els altres; em vaig posar de peus i, empegueïda, vaig sortir cames ajudeu-me.
La meva família va intentar, infructuosament, esbrinar la causa del meu comportament. “Potser el confinament li ha afectat psicològicament. Hi ha gent que ho porta fatal, açò d’estar tancada. Només ha sortit un dia, en tot aquest temps”, vaig sentir dir a la meva filla, tan propensa a psicoanalitzar la gent. Jo hi pensava i mirava dins el meu interior, per donar-los una resposta convincent i que els assossegués, però, per més que ho intentava, no en vaig ser capaç. Ni tan sols la trobava per mi mateixa; no entenia com la meva voluntat havia estat doblegada per un instint tan primari.
Al vespre, empatxada i saturada encara, no vaig poder d’emportar-me res a la boca i em vaig anar a dormir d’hora.
Vaig despertar-me de matinada, em vaig llevar i, com una somnàmbula, vaig anar directament cap al rebost. Recordo una sensació d’impotència, de voluntat ingovernable, com si algú em menés d’aquí cap allà amb control remot i no em pogués desviar, com un dron telecomandat. Vaig cercar en el prestatge dels dolços una rajola de xocolata per a fondre que hi havia per folrar les coques de iogurt i me la vaig cruspir amb quatre mossegades. En acabar, encara amb les mans i la boca negres i llefiscoses, vaig experimentar un plaer i un alleujament torbadors i desconeguts fins aleshores.
Em vaig tornar a allitar. Quan sonà el despertador, un parell d’hores més tard, el vaig apagar i vaig continuar dormint. Feia anys que no dormia tan a gust durant tantes hores i no tenia somnis tan intensos que després recordava amb tota mena de detalls.
Em vaig llevar a migdia i vaig esmorzar de xocolata desfeta amb un melindro farcit de xocolata blanca.
Després d’aquell dia indeterminat, l’estat d’alarma va esdevenir el meu aliat per deixar passar els meus dies predictibles, sense fer res en especial ni interessant ni productiu, tot acomplint el meu desig secret, més íntim.
Si les meves tortugues viuen amb l’aliment que els don i les fulles de les plantes que troben; si calmen la set amb l’aigua de la pluja o del reg, i si s’escalfen amb el sol i es retiren a dormir quan es pon, per què jo no ho podia fer, també? Per què necessitava tant i tant i vivia esperitada en un bucle d’hiperactivitat? Ben mirat, no necessitava res més fins al final dels meus dies. Tenia prou roba i coses inútils, que vaig començar a llençar. Només em calia un poc de menjar i aigua.
Jo, al bell mig del meu univers estàtic, seria l’eterna guillada, i els matins, els capvespres i les nits, els estius i els hiverns anirien deixant un estrat rere l’altre damunt meu, com les pàtines de vernís transparent d’un joier. Quinze, trenta anys reclosa a casa meva, encarant cada dia, de la mateixa forma, on no m’esperava cap sorpresa... Així m’imaginava la felicitat.
Ha passat un any i no he tastat cap altre aliment que no sigui xocolata o qualsevol mena de menjar farcit o banyat amb xocolata: galetes, xurros, coques, pastissos, fruits secs banyats en xocolata, torró, bombons, magdalenes, melindros, gelats, croissants, ensaïmades, napolitanes, palmeres, panellets, coulants, brownies, rajoles de xocolata de tota mena de sabors i combinacions (de taronja, maduixes, amb sal, nous, avellanes)...
El meu marit, molest amb la meva actitud, va amenaçar amb marxar “durant un temps, fins que entris en raó i decideixis tornar a menjar com abans, com tothom, i dur una vida normal. Que t’agafarà alguna cosa!”, va sentenciar un dia.
Dur una vida normal, tornar a l’antiga normalitat, deia ell i era el que tothom anhelava. No hi ha en els darrers temps uns mots més pervertits que aquests i els adjectius i substantius que se’ls afegeixen. Gent normal, vida normal, menjar normal, nova normalitat, activitat normalitzada, una feina normal...
Jo no tenia cap intenció de tornar a ser normal, en cap aspecte i sota cap paraula i circumstància. En el fons, ell ho intuïa i aprofità la situació per fotre el camp i viure la vida pel seu compte. Al final, només ens unia un contracte i dos fills.
Com a conseqüència del meu confinament voluntari, he perdut tot allò que va ser normal a la meva vida. He perdut la feina —cosa que m’ha alleujat—, posant fi a una relació laboral que començà vocacionalment, però que es transformà en un tedi agreujat per companys trepes, tòxics i aduladors d’uns caps necis i ineptes.
I els amics, tan tolerants només de boca, a qui els va mancar temps per distanciar-se de mi com d’un empestat (alerta, que s’encomana!). Si hagués plegat el coronavirus, potser se n’haurien compadit. Però nedar contra corrent, fer la teva, açò no t’ho perdonen; ja se sap que “a la gente no gusta que, uno tenga su propia fe”.
Finalment, tots van marxar de casa. Pel que més em dol és pels al·lots, però entenc que s’empegueïssin d’una mare que no sortia, ni tenia cap mena de relació social, ni desitjos, ni plans, ni futur, que no s’endreçava perquè no pretenia agradar ningú, i que la sort de cap individu, animal o planta, no depenia de cap paraula seva.
Tot i així, els fills encara em venen a veure i em porten provisions de xocolata, és clar. A una vida austera i sense aspiracions no li cal gaire més. Jo sé que m’estimen i ells intueixen que no renunciaré a la meva pròpia normalitat, una vida pura, una contemplació seca i càlida, un espai tancat, a redossa. Açò és el que vull ara.
