Vint anys no són res i, tanmateix, són tota una vida. La teva vida sencera.
És el primer any de les nostres vides que no et puc besar ni abraçar ni servar-te entre els meus braços... tan gran i tant petita alhora!
No dinarem juntes ni bufaràs les espelmes que t’hauré col·locat entre Lacasitos —el 2 i el 0 reciclats— damunt de la tortada de xocolati.
Tampoc no et donarem el regal que dies enrere tant et va sorprendre gratament: l’Alícia de pasta de paper que t’espera al teu estudi per quan tornis. “On és na Violeta?”, m’interroga amb els seus ulls blaus i mirada somniadora, tot sostenint el seu llibre amb la mà esquerra i un globus amb la dreta, on es llegeix “DREAMS”.
No ho celebrarem juntes perquè has de perseguir els teus somnis i anhels, siguin on siguin, i no són aquí, amb mi.
Em basta saber que estàs bé, que hi ha gent que t’estima i que sents que la vida et somriu. Que tens un cor enorme i que les persones t’importen. No puc demanar més.
Quan sentis que quelcom trontolla, cerca’m i em trobaràs. Perquè sempre i sempre, et faré costat i seré on tu vagis, dins un racó del teu cor.
I no oblidis fer cas dels versos de Kavafis, que tan bé va musicar Lluís Llach:
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben…
Molts d’anys, mi niña bonita!
T’estim!
