La música que ens salva

A Moments a Cor i a Elsa Perches, que tants bons moments em proporcionen

Avui hem tornat a cantar després de gairebé dos anys.

La COVID s’ha duit persones, llars, feines, il·lusions, projectes... Hem perdut temps i oportunitats, però n’hem transformat algunes i les hem adaptades als temps convulsos que vivim. Per açò, avui hem pogut actuar de nou.

Les mascaretes, les distàncies, un lloc d’assaig aliè, el perill de contagi... res d’açò va returar Moments a Cor de reprendre els assaigs la tardor de 2020, després de set mesos en stan by.

Vam passar un hivern dur i llòbrec, amb puntes de contagis alarmants que ens van obligar a aturar, a reprendre els assaigs, a aturar de nou... fins a l’inici d’aquest curs. La incertesa i el temor hi eren, però l’esperança s’havia renovat i la il·lusió brillava en els ulls de totes. Hi havia projectes i faríem els possibles per tirar-los endavant.

Avui n’hem assolit el primer, amb l’actuació al Claustre del Carme, en un matí calmat i assolellat, després de dos mesos de pluja i tempestes.

El Grup de Pessebristes de Maó ens ha convidat a cantar en la celebració del seu 50è aniversari i noltros ho hem fet encantades i agraïdes. Un públic nombrós hi ha acudit, afamat de celebracions i esdeveniments. Es pot dir que hem fet el tret de sortida del Nadal.

Hem tornat a assaborir els nervis dels instants previs, la màgia de pujar a l’escenari, la joia d’entregar-nos completament a la música i deixar-nos endur per la seva màgia.

Ai! La MÚSICA. Què seria la vida sense ella? Com viure sense sons, sense melodies, sense cantar?

Abans de l’actuació, una companya em comentava el bé que li havia fet la música i el nostre cor en l'època que va patir una ruptura sentimental. A mi també em va confortar durant les hores baixes que vaig passar fa uns anys. No sé què hauria fet sense el seu conhort!

Els assaigs del cor són estones prodigioses en què s’encadellen les diferents veus per construir una harmonia en comunió. Són espais d’abstracció de la rutina i de tot el que no és música i cant. A vegades, arriben a ser vivificants i renovadors.

Vivim la incertesa del dia a dia, la por a la malaltia, la impotència envers el futur pròxim, no sabem què ens depara el nou any... Però la il·lusió i els projectes hi són. Avui ja miram cap endavant amb l’esperança d’assolir prest el següent. Perquè el camí cap a la felicitat és tan (o més) plaent com conquerir-la.

En açò estem. Hi anam de camí.

La Venencia: el darrer vestigi del Madrid castís

Entrar a La Venencia és retrocedir de sobte en el temps. No crec que hi hagi un local més autèntic i castís en tot Madrid.

Enclavada al barri de Las Letras —carrer d’Echegaray, 7—, la taberna va obrir les seves portes el 1928. I, 93 anys després, segueix igual.

Si li hagués de posar una banda sonora a La Venencia, sense dubte seria el xotis Madrid.

Darrere la portalada de llenya, ens endinsam en un espai discret i poc il·luminat. A mà esquerra, darrera la barra un cambrer eixut serveix vins de xerès, l’especialitat de la casa: fino, manzanilla, oloroso, amontillado, Pedro Ximénez, Palo cortado.

Demanam un fino i un amontillado, que ens donen amb un plat d’olives.

Aquí no es compliquen la vida i les tapes estan mínimament elaborades: formatge manxec, cecina, llom, anxoves, pernil...

A mà dreta hi ha quatre taules arrenglerades a la paret; un telèfon de baquelita penja de la paret, sota un rètol de llauna esgrogueït que posa “Teléfono público”. El despenjo per comprovar que no funciona.

Pujam quatre esglaons per accedir a un altell i ens seiem a l’única taula buida. Les altres sis estan ocupades per parelles i una, per un home sol, davant la copa de xerès i el plat d’olives intacte.

Constatam el que ahir ens va explicar l’home que ens va descobrir La Venencia: la taberna roman intacta, sense una mà nova de pintura, el sòcol de llenya descolorida; els mobles de l’època, foscos i gastats; les vitrines, amb copes de diferents mides i estils, fotografies i llibres de dubtós interès... Aquí i allà gerros amb flors de plàstic polsoses.

A la part alta de la paret s’arrengleren un rere l’altre, cartells de la verema de xerès, setembre de 1945, 1946, 1955, 1963... fins a cobrir tota l’estança. Ens entretenim mirant els dibuixos, tan característics d’aquella època.

Al fons, una xemeneia apagada dona fe del fred que hi fa.

Tot és antic, amb pàtina i solera. Fins i tot la capa de pols de damunt els mobles és gairebé centenària.

Al cab d’una estona comença a entrar jovent. Travessen un portal que hi ha al fons de l’estància. És un misteri on va tanta gent a un lloc tan petit.

Hi faig un guait i descobresc els banys i una escala que baixa a un soterrani ampli i amb un ambientàs.

Sobta que un lloc decadent i antigós, amb una carta mínima de begudes i menjar atregui a gent jove. I que en sigui un èxit, és un misteri.

Pagam en efectiu, naturalment. Abans de marxar, deman al cambrer la data d’obertura de la taberna. “Ya queda poco para el centenario”, li dic. “Siete años no son pocos”, em contesta.

Ben mirat, si jo tingués trenta anys menys, potser em semblaria una eternitat.

Todo esto existe, de Iñigo Redondo: una tragèdia a la russa

Todo esto existe, de Iñigo Redondo. Barcelona: Penguin Random House 2020. 383 p.

Aquesta novel·la és la suma d’un cúmul de circumstàncies que la fan desconcertant i extraordinària a parts iguales. De la mateixa forma, he gaudit de la lectura i he patit amb els personatges fins el darrer paràgraf.

Iñigo Redondo (Bilbao, 1975) ens narra una història commovedora, protagonitzada per dues persones perdudes per les seves ferides anímiques: Alexei, director d'un col·legi, i Irina, una estudiant de 16 anys.

La trama es desenvolupa en una ciutat pròxima a Txernòbil (Ucraïna), durant els anys vuitanta del segle passat.

Les vides d’Alexei i Irina es creuen un dia de tardor i ambdós construiran un univers que els lligarà fins més enllà del final. Són “dos seres en caída libre que se enganchan el uno al otro para sobrevivir y caen en una trampa a veces maravillosa, otras horrible. Cuenta tanto como calla. Contundente” (Juan Carlos Galindo. El País).

L’autor, de professió arquitecte, va presentar l’obra a diverses editorials, que la van rebutjar, fins que Random House li va publicar. Baix el punt de vista de la crítica (amb el que coincidesc), es tracta d’una primera obra de gran qualitat narrativa, que conta una història fascinant i transcendental.

A mida que passen les pàgines, es pot comprovar que Redondo té un bon domini del país —Ucraïna—, la regió on es produí l’accident nuclear en el transcurs de l’acció narrativa —la ciutat fantasma de Prípiat, l’abril de 1986— i els fets que el van envoltar —la resposta de les autoritats, el desallotjament, les conseqüències per milers de ciutadans de la zona... sense fer-ne una exhibició de dades.

Iñigo Redondo (foto de El Cultural)

Aquesta obra va arribar a les meves mans el dia de Sant Jordi d’enguany i no puc estar més agraïda al meu home per aquest regal. L’obra transcorre a un ritme assossegat durant bona part, fins que, en apropar-se al final, es precipita a un ritme trepidant, que et fa estar amb l’ai al cor fins al darrer moment.

Trob que és un autèntic drama “a la russa”, amb personatges desarrelats, ferits; amb històries descoratjadores, que no poden canviar el seu destí, tràgicament predestinat.

Potser perquè ja no crec amb els finals feliços sense coherència, he gaudit molt de la lectura, a la vegada que m’ha produït un neguit profund al llarg de tota la narració.

Esper que Iñigo Redondo entri en el món dels grans escriptors d’aquest país per la porta gran i s’hi quedi, pel bé de tots els lectors a qui ens ha colpit.

Plou

Plou amb ganes.

Com si no tingués res més a fer,

plou.

Com si arribés la fi del món,

ara mateix i sense transició,

la pluja concentra totes les forces,

la renou del vent, la fa seva

i la tramuntana, l’enerva.

No volíeu aigua?

Aigua teniu.

Fins ofegar-vos, en tindreu.

Aplega els nuvolats escampats

i els estreny per enfosquir el dia.

No hi ha rastre del sol,

sembla el final del dia

a través de la cortina d’aigua

que tamisa la claror ofegada de l’estança,

i només són les tres.

Recordes les tres d’un dia de juny,

d’un 9 o 10 o 11 de juny. Tant fa.

Gairebé estiu,

estirada a l’hamaca,

a una mà, el llibre i l’altra, davant la cara,

cobrint-te del sol virulent que et cega.

Què no donaries, ara, per sentir tres segons aquell sol?

En defensa de les biblioteques públiques

 Algunes persones creuen —encara— que les biblioteques públiques representen un factor advers per als llibres i els escriptors, pel fet de facilitar la lectura a la ciutadania de forma gratuïta. Tanmateix, la realitat és ben diferent i ho demostraré amb dades i arguments que, lluny de ser l’enemic, confirmen que les biblioteques són una víctima més de la crisi que pateix el món del llibre.

La crisi econòmica de 2008 va afectar tots els sectors econòmics. El sector del llibre (editorials, llibreries, etc.) no va quedar menys tocat i, a hores d’ara, encara no s’ha recuperat. Són diversos els factors que hi han influït, a més del merament econòmic: les noves tecnologies i, en concret, Internet, han introduït canvis no poc significatius en les nostres vides, han transformat els hàbits en el consum cultural, han promocionat la lectura en mitjans digitals i han propiciat formes alternatives de llegir, a més d’altres elements de tipus sociològic.

Jo mateixa explicant un conte a la Biblioteca de Sant Lluís (2017)

Tradicionalment, les biblioteques públiques ofereixen llibres en préstec sense cap contraprestació econòmica, ja que aquesta és la seva raó de ser i, per tant, la seva funció principal com a entitats democratitzadores de la cultura, la informació, el coneixement i la lectura. No tothom té recursos per comprar llibres i accedir a la informació a través d’Internet.

Les biblioteques assumeixen la compensació econòmica dels autors amb la compra de llibres —com qualsevol comprador— i pels préstecs realitzats. Cada any, el Consell Insular (i els altres consells i diputacions) paga el canon corresponent per les obres deixades en préstec a CEDRO (entitat espanyola gestora de drets d’autor). Recentment, el Consell ha pagat 1.601,18 € a CEDRO pels préstecs fets durant el 2019 a les nostres biblioteques.

Sala de Lectura de la Biblioteca Pública de Maó (Foto de David Arquimbau, 2019)

Les biblioteques públiques organitzen activitats de promoció de la lectura i formen lectors: clubs de lectura, presentacions de llibres, recitals, xerrades sobre autors i literatura, tallers literaris i d’escriptura... tot gratuït per als usuaris i amb una contraprestació econòmica per als autors i participants. El 2020 se’n van fer quasi 300 activitats amb més de 5.000 participants.

D’aquestes activitats, sempre en surten lectors: són la majoria dels usuaris de les biblioteques, però també són compradors de llibres. Qui no llegeix, mai no comprarà llibres.

Club de Lectura a la Biblioteca de Ferreries (2019)

D’altra banda, les biblioteques públiques adquireixen la major part dels seus fons a les llibreries locals. L’any 2020, la Xarxa de Biblioteques de Menorca va fer adquisicions de fons per valor de 108.793 € del seu pressupost ordinari, a més 8.000 € en concepte de Rescat Cultural a les llibreries; en total, 116.793 €. També es van invertir 4.000 € en llicències de llibres electrònics per incorporar a eBiblio, la plataforma de préstec gratuït de publicacions electròniques (e-books, audiollibres i publicacions periòdiques i diaris).

En el conjunt de l’Estat Espanyol, les biblioteques públiques van fer adquisicions per valor de 35.015.583 €. El drama seria gros si aquests equipaments deixessin d’existir.

Les biblioteques de la Xarxa de Biblioteques de Menorca compren tots els llibres d’autors menorquins o de l’àmbit de Menorca. El Pla Salm es va crear per donar suport i promocionar a tots els nostres autors i autores.

Aprenent l'ús de les tecnologies a la Biblioteca de Sant Lluís (2019)

Tot i l’ús habitual de les xarxes socials i d’Internet en general —que sembla podrien anar en detriment de la lectura—, els índexs de lectura a Espanya s’han incrementat un 12,3 % durant la darrera dècada. Segons l’informe Hábitos deLectura y Compra de Libros en España 2020 (Federación de Gremios de Editores de España, 2021), el 68 % de la població espanyola llegeix llibres; d'aquests, la majoria, un 64 %, llegeix llibres per oci en el seu temps lliure.

Les compres de llibres que no són de text es fan principalment a llibreries locals i, en la darrera dècada, han crescut un 11 %, situant-se al 51,7 %.

Fins i tot ha augmentat el nombre de lectors de llibres digitals que paguen per aquests  (39,8 %), però encara són majoria aquells que els obtenen de forma il·legal. Vet aquí la importància de l’impuls de la plataforma pública i gratuïta eBiblio que fan les biblioteques.

No obstant açò, durant l’any 2020 les visites a les biblioteques van descendir notablement, ja que van romandre tancades durant més de dos mesos i la recuperació posterior d’usuaris ha estat lenta, per motius evidents.

Tanmateix, durant el confinament, el personal bibliotecari va seguir proporcionant serveis virtuals (promoció de la lectura i servei d’informació digital) i les adquisicions per a eBiblio s’incrementaren extraordinàriament. El préstec d’obres digitals va augmentar un 145 %, mentre que l’ordinari va disminuir el 26,4 %. Aquestes i altres dades, es poden consultar a les memòries anuals de la Xarxa de Biblioteques de Menorca.

Taller de robòtica per a infants a la Biblioteca de Ciutadella (2019)

Els professionals de les biblioteques també patim la crisi del sector del llibre, com ha quedat palès, i justament per açò, estem en procés de reinventar els nostres serveis per seguir promocionant la lectura i el coneixement en igualtat de condicions a tota la societat menorquina. Però no podem admetre, de cap manera, que s’inclogui les biblioteques en el sac dels factors que propicien aquesta crisi.

Que ningú s’equivoqui d’enemic.

Els orígens del Poblat de Pescadors de Binibèquer Vell

El pueblo que construimos, Binibèquer, fue un invento de los sesenta. Pero parece un lugar real, porque ahonda en lo popular. F.J. Barba Corsini

El Poblat de Pescadors de Binibèquer Vell, és, potser, un dels indrets més característics i emblemàtics de la nostra illa i la imatge turística per excel·lència de la Menorca dels anys 70 i 80. Tanmateix i al contrari del que creuen la major part dels turistes que ens visiten i del que encara ressenyen algunes guies de viatge, no és un lloc "autèntic".

I quan deim "autèntic" no pretenem entrar en judicis estètics ni negar la seva originalitat. Ens referim a que no va ser construït fa una pila d'anys per uns pescadors que habitaven aquell tros de costa de Sant Lluís. Ben al contrari, va ser un projecte pensat, madurat i dut a terme durant la segona dècada dels anys 60 i els inicis dels 70, per una sèrie de persones de diversa procedència i amb un objectiu en comú: aprofitar la bellesa del paratge costaner de Binibèquer Vell per construir una urbanització d'una certa qualitat segons un estil arquitectònic uniforme de tradició local.

Poblat de Pescadors (Arxiu Municipal de Sant Lluís)

Francisco Caules Sintes ens relata, en l'article publicat al diari Menorca (26/11/2006), com va sorgir la idea del projecte i com es va anar materialitzant:

El 1961 uns empresaris menorquins van adquirir la marina de Binibèquer Vell. Tradicionalment les tanques de marina no tenien cap valor perquè només servien per deixar-hi les cabres que hi pastessin... Pensant que a Menorca no hi venien turistes i tenint la idea que les belleses naturals de la nostra illa eren desconegudes més enllà de les nostres aigües, decidiren que Binibèquer Vell era pel seu suau pendent cap a la mar un lloc ideal per fer-hi una ordenació.

Els creadors del "Refugio de Pescadores" tenien clar l'estil arquitectònic que havia de predominar en el conjunt, amb cases unifamiliars totalment blanques "d'estil menorquí". Així mateix, s'havia de prescindir dels grans hotels que ja s'estaven construint en bona part de les costes espanyoles.

Aleshores, si el Poblat de Pescadors no és tal (petit llogaret costaner format per casetes de pescadors alçades de forma espontània des de temps immemorials), qui va concebre el projecte?

El creador va ser l’aparellador menorquí Antoni Sintes Mercadal. Primerament, proposà la iniciativa als promotors de l'urbanització de s'Algar però, vist el seu desinterès, el presentà als promotors de Binibèquer Vell, amb l'èxit que ja coneixem.

Cap a l'any 1965, s'iniciaren les obres. Sintes les dirigí dia a dia, fins al punt de traslladar-se a viure-hi amb la seva família durant els anys que es construí el complex turístic.

Tanmateix, Sintes necessitava la col·laboració d'un arquitecte que plasmés les seves idees i signés els projectes arquitectònics. Aquest arquitecte va ser Barba Corsini. Antoni Sintes havia treballat al seu estudi de Barcelona durant els anys que hi visqué i seguia col·laborant-hi.

Francisco J. BarbaCorsini (Tarragona, 1916 — Barcelona, 2008) va ser un arquitecte d’influència neoclàssica en els seus inicis, però que evolucionà posteriorment cap al funcionalisme. Tanmateix, aquest fet no li impedí decantar-se per realitzar construccions de tradició popular, com el Poblat de Pescadors de Binibèquer Vell i d'altres menys conegudes a Menorca. L’arquitecte català signà la major part d'aquests projectes des del seu despatx de Barcelona.

Postal del Poblat de Pescadors (Arxiu Municipal de Sant Lluís)

L'Arxiu Municipal de Sant Lluís guarda i conserva els projectes del "Refugio de Pescadores, Ordenación Binibeca Vey". El primer expedient que hi consta, data del mes de març de 1965. Hi figuren, com arquitecte Francisco J. Barba Corsini, com aparellador i director de l'obra Antoni Sintes Mercadal i com constructor Rafael Sintes Pons. Es demanava llicència per construir un dels nombrosos habitatges que a partir d'aquell moment s'hi aixecarien en pocs anys.

Els plànols de Barba Corsini eren fets a mà, gairebé de forma artesanal, amb un traç artístic. A la il·lustració podem observar l'alçat de la façana est i la de l'oest d'un habitatge que, segons la descripció a la memòria del projecte, és un "apartamento de dos plantas: planta baja, consta de almacén para barca, aseo y posible dormitorio. Planta piso, consta de dos dormitorios, aseo, estar-comedor y cocina. Escalera interior con entrada directa de la calle y que da acceso a planta principal y azotea" (A.M. Sant Lluís, obres particulars 14/1965).

Façanes d'un habitatge del Poblat de Pescadors (Arxiu Municipal de Sant Lluís)

A partir de llavors i només en un mes i mig (des de l'11 de novembre i fins el 23 de desembre del mateix any 1965), es concediren quinze llicències d'obres, de les quals tretze van ser per construir habitatges (apartaments o bungalous, com se solien anomenar), una per a la construcció de la casa del guarda (anomenada "casa de las aguas"), i l'altra per a dur a terme "un aparcamiento de coches, tendederos-lavaderos, con capacidad mínima para 40 coches... que constituirá una continuación del refugio de pescadores siguiéndose el mismo estilo".

Durant els anys següents, les sol·licituds de llicències municipals per a completar el poblat es va anar succeint a bon ritme. Concretament, l'any 1966 es van demanar llicències per a la construcció de vint-i-dos habitatges.

Una dada curiosa a comentar en aquests temps en què fer-se una casa suposa un esforç econòmic considerable, és el preu de les construccions d'aquella època. Un habitatge de dues plantes en el poblat de pescadors tenia un cost d'entre 110.000 pessetes i 230.000 pessetes. No oblidem que estem parlant de mitjans dels anys 60.

En una entrevista que va fer el diari El País a Barba Corsini (19/05/2007), responia de la següent forma a una pregunta (o retret, potser) en què es posava en dubte la seva modernitat per la seva contribució al poblat de pescadors:

Es que la vida va también por otros lados. Binibèquer es un poblado de pescadores y puede pensarse que es un lugar folclórico, pero la realidad es una: a la isla de Menorca la salvaron pueblos como Binibèquer. En esos pueblos de nueva construcción se hacían casas más o menos acertadas pero respetuosas con el volumen de lo construido y con las tradiciones constructivas de la isla. Ibiza está destrozada. Menorca se ha salvado bastante, por eso en la isla le tienen cariño a Binibèquer.

Xarxa de Biblioteques de Menorca: 35 anys al vostre costat

«Si vols anar ràpid, ves sol; si vols arribar lluny, ves acompanyat"

Fa 35 anys, la Xarxa de Biblioteques de Menorca nasqué per la necessitat imperiosa d’organitzar a la nostra illa un servei que coordinés la política comuna de biblioteques, després que el Centre Coordinador de Biblioteques de Balears desaparesqués.

El personal de la Xarxa de Biblioteques, el conseller Miquel À. Maria i l'ex conseller Joan F. López Casasnovas

Així, el Ple del Consell Insular de Menorca aprovà la creació del Servei Insular de Biblioteques, el 13 de maig de 1985. A proposta del llavors conseller d’Educació i Cultura, Joan López Casasnovas, s’informà i s’envià el projecte del servei als ajuntaments de l’illa que llavors comptaven amb biblioteca municipal.

Tots s’hi van adherir i es van comprometre amb la nova aventura que ens ha fet avançar junts durant aquests 35 anys, amb l’objectiu de proporcionar l’accés democràtic i igualitari a la informació, la formació, el coneixement, la cultura i el lleure, de manera universal, sense tenir en compte l'edat, la raça, el sexe, la religió, la nacionalitat o la classe social, tal com dicta el Manifest de la Unesco sobre la biblioteca pública.

Des de bon començament, el Servei Insular de Biblioteques no només va fer la coordinació i direcció tècnica de la Xarxa de Biblioteques, sinó que també aglutinà esforços, tot estalviant recursos per al benefici del conjunt.

Durant els primers 5 anys, un únic treballador, en Jordi Vila, desenvolupà tot sol aquesta feina que, afegida a les tasques d’atenció i assessorament directes a les biblioteques, contribuïa a pal·liar l’aïllament d’aquests serveis entre si.

Molt prest es plantejà la informatització dels catàlegs, amb la finalitat de donar accés als fons bibliogràfics de totes les biblioteques i automatitzar-ne el préstec.

Jo mateixa, presentant l'acte

L’any 1992, el Consell Insular amplià el Servei de Biblioteques amb una tècnica bibliotecària que seria la nova coordinadora de la Xarxa fins l’any 2016, n’Elisa Fernández. Sota la seva coordinació es van produir una sèrie de canvis significatius, des de la introducció de materials no llibre, com els audiovisuals (discs, CD i pel·lícules), fins a la consolidació d’activitats de promoció de la lectura, així com la signatura de convenis anuals entre el Consell i els ajuntaments de Menorca amb la finalitat de garantir el finançament i la qualitat del servei a tots els municipis de l’illa.

El nou segle arribà amb la irrupció de les noves tecnologies i s’hi instal·laren ordinadors per a l’ús dels usuaris, amb connexió a Internet i wifi.

Tot d’una, Internet va esdevenir una font inesgotable, no només d’informació i coneixement, sinó de múltiples possibilitats i de reorganització de la feina, que ens canvià la manera de treballar i d’oferir els serveis als usuaris.

Durant la primera dècada dels 2000 es creà el Catàleg bibliogràfic col·lectiu de les Illes Balears i es començaren a normativitzar els serveis bibliotecaris: s’aprovà el Reglament de la Xarxa de biblioteques i entràrem en l’agenda política dels nostres dirigents, amb l’aprovació de la Llei del sistema bibliotecari de les IB i el Mapa de Lectura de Menorca.

El conseller de Cultura, Miquel À. Maria

La família de la Xarxa va créixer amb altres biblioteques d’interès públic, i així s’hi van adherir la Biblioteca Arxiu Fernando Rubió Tudurí, la de l’Ateneu de Maó, la del Seminari Diocesà, la del Fons Menorquí de Cooperació i la Col·lecció Hernández Sanz-Hernández Mora, de l’Ajuntament de Maó.

Alguns equipaments es van rehabilitar i ampliar per esdevenir espais més actuals, propers i adaptats a tots els públics, d’acord amb les noves demandes socials, culturals i tecnològiques.

I ara, quan assolim els 35 anys, els canvis iniciats fa més de dues dècades, s’han precipitat.

La pandèmia ha provocat que la tecnologia sigui encara més present en les nostres vides i acceleri el canvi en el consum cultural, la transmissió del coneixement, les formes d’oci, les maneres de llegir i l’estil de vida, en general.

Però no tothom hi pot accedir d’igual forma i seguir el ritme de l’evolució social i cultural que està definint els nous temps, per manca de recursos o de competències digitals.

Aquí és on entra en joc la biblioteca pública, la biblioteca social, la biblioteca comunitària, en definitiva.

La missió continua essent la mateixa, però el model de biblioteca pública ha d’evolucionar. En un entorn social i educatiu canviant, la transformació de la biblioteca no es pot basar únicament en l’aplicació de la tecnologia –que també. Cal anar més enllà i fer un replantejament de la seva relació amb els usuaris i el seu entorn, redefinir les col·leccions, l’oferta cultural, educativa i de lleure, i repensar la manera de generar, transmetre i compartir el coneixement creat per comunitats d’usuaris.

Ferran Burguillos, gerent de Biblioteques de Barcelona, pronunciant la conferència

Com podeu veure, ens trobam en una cruïlla que ens obliga a decidir cap on ens hem de dirigir.

I amb açò estem ara mateix i, sigui cap on sigui que haguem de partir, ho hem de fer amb la implicació i compromís dels nostres professionals, que són el valor més preuat de la Xarxa.

Sempre ho han demostrat i, especialment, ho van fer durant el confinament, en què el personal de la Xarxa va continuar actiu, fent feina per seguir informant i acompanyant els usuaris; per alleugerir el confinament i l’aïllament a través de la promoció de la lectura i la difusió de la cultura amb mitjans digitals: tot facilitant-los l’accés a eBiblio, la plataforma gratuïta de lectura i pel·lícules digitals; va continuar oferint serveis en línia, clubs de lectura actius, poemes i contes, recomanacions de lectures, recursos culturals diversos i un servei d’informació actiu sobre la COVID-19, entre d’altres.

Núria Pons Capella, en representació del personal de les biblioteques, va fer la cloenda de l'acte

Si hi ha una paraula —o millor dues— per definir el personal de les nostres biblioteques, aquestes són: entusiasme i vocació. Entusiasme per investigar i experimentar noves formes de difondre i engrescar a la lectura. Vocació per fer-ho de la millor manera, dedicant-hi el temps i l’esforç necessaris i amb altes dosis de professionalitat.

No hi ha dubte que tots i totes juntes ho aconseguirem!

Per acabar, fer un reconeixement especial als nostres usuaris, que són la nostra principal raó de ser.

Per molts d’anys més!

L'acte es va emetre en directe i es pot veure pel canal de Youtube

L’acte de celebració del 35è aniversari de la Xarxa de Biblioteques de Menorca va tenir lloc a l’Auditori de Ferreries, el 3 de juny de 2021.

Mi niña bonita

Vint anys no són res i, tanmateix, són tota una vida. La teva vida sencera.

És el primer any de les nostres vides que no et puc besar ni abraçar ni servar-te entre els meus braços... tan gran i tant petita alhora!

No dinarem juntes ni bufaràs les espelmes que t’hauré col·locat entre Lacasitos —el 2 i el 0 reciclats— damunt de la tortada de xocolati.

Tampoc no et donarem el regal que dies enrere tant et va sorprendre gratament: l’Alícia de pasta de paper que t’espera al teu estudi per quan tornis. “On és na Violeta?”, m’interroga amb els seus ulls blaus i mirada somniadora, tot sostenint el seu llibre amb la mà esquerra i un globus amb la dreta, on es llegeix “DREAMS”.

No ho celebrarem juntes perquè has de perseguir els teus somnis i anhels, siguin on siguin, i no són aquí, amb mi.

Em basta saber que estàs bé, que hi ha gent que t’estima i que sents que la vida et somriu. Que tens un cor enorme i que les persones t’importen. No puc demanar més.

Quan sentis que quelcom trontolla, cerca’m i em trobaràs. Perquè sempre i sempre, et faré costat i seré on tu vagis, dins un racó del teu cor.

I no oblidis fer cas dels versos de Kavafis, que tan bé va musicar Lluís Llach:

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,

has de pregar que el camí sigui llarg,

ple d'aventures, ple de coneixences.

Has de pregar que el camí sigui llarg,

que siguin moltes les matinades

que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,

i vagis a ciutats per aprendre dels que saben…

 

Molts d’anys, mi niña bonita!

T’estim!

Ma mare estava feta d'aire

Ma mare estava feta de pell i ossos. I d’aire estava feta ma mare.

El seu cervell era una esponja de mar, amb més forats que matèria.

Els forats eren plens d’aire i, l’aire, de records, cobles, refranys i morts. Per sort, l’aire no està fet de por ni de tristor.

Ma mare tenia la pell de pergamí, pintada amb pigues i taques i seca com la pell mudada d’una serp. Jo l’hi posava crema i li pujava els pits, tot fent-li broma sobre la seva mida, "alça aquest pitam, mamà", i ella reia, però la impacientava que m’entretingués amb tanta crema per aquí i per allà i per allà desà.

Quasi vivia de l’aire i de la gent que hi habitava: mon pare, la seva mare, que a estones era jo, i jo era na Margarita, la seva germana i, si tenia un bon dia, era jo, na Joana, sa filla. “I tu tens fills, nena?”, em demanava. I jo, “sí, mamà, una filla”. “Ah”, deia, i acte seguit, se n’oblidava i tancava els ulls. El meu germà era el seu germà, amb el seu nom i tot.

Per Nadal ens cantava una nadala que mai abans havíem sentit, d’aquelles de Castella, que va aprendre abans de la guerra, a Salamanca. I se la sabia tota. Com alguns refranys i coverbos, que feia venir bé en determinades ocasions. I tot en castellà, que era l’única llengua que havia parlat fins després de la guerra, quan tornaren.

Dins l’aire de la seva esponja, jo era la seva heroïna. Em feia carícies i em deia les paraules polides que mai abans no m'havia adreçat, perquè l’esponja no les hi deixava dir per mor dels secrets que hi allotjava. Els secrets són mals de dur i pesen i s’arrosseguen com una enclusa.

L’aire va esvair els secrets i va fer espai per treure’n l’amorosia que tenia ben dintre seu, amagada i oblidada. I les ganes de riure. I la gratitud.

Tot açò ho escric, perquè no se m’oblidi quan em comenci a fer d’aire i perquè ho recordi la meva filla.

La vida ens fa tan terribles i meravelloses a l’hora, com som.

José Cardona Sintes, en "Pepe Fuguet": un menorquí de la Beauce

Reclam ètica llibertària, perquè l'essencial d'aquesta ètica és el respecte de l'home envers l'home

José Cardona Sintes

El dia 2 de desembre de 2004, la Comissió de Govern de l'Ajuntament de Sant Lluís acordà, per unanimitat, impulsar l’inici de l’expedient per a la declaració de Fill Predilecte de Sant Lluís a José Cardona Sintes, també conegut com en "Pepe Fuguet", en reconeixement al seu compromís polític i social demostrat al llarg de la seva vida.

José Cardona, pronunciant el pregó de les Festes patronals de 1995 (fotografia Ajuntament de Sant Lluís)

Uns dies més tard, el 10 de desembre, es va presentar a l’Ajuntament de Sant Lluís el llibre de les seves memòries El menorquí de la Beauce: itinerari d'una integració, traduït al català. José Cardona l’havia escrit en francès -llengua que dominava amb fluïdesa i elegància, malgrat no ser la seva llengua materna-, i publicat a França el 1998, amb gran ressò dins la premsa local i regional.

El menorquí de la Beauce resumeix la història de la seva vida, en particular la de la seva joventut a Menorca i del seu ideari polític, fins a la seva dramàtica arribada a França el 1939, on va ser internat en camps de concentració de pèssimes condicions, però on posteriorment s’integrà fins a esdevenir batle del poble que el va acollir.

Una obra plena de records, història, anècdotes, personatges, tendresa, decepció, dolor i esperança. Dolor per aquell exili a què es va veure obligat –“l’exili no s’explica, es pateix”, són les seves paraules-; esperança en començar una nova vida en la seva mítica i admirada França. 

Malauradament, José Cardona no arribà a veure l'edició de les seves memòries en la seva llengua natal, perquè tot just acabava de morir el dia 27 de novembre de 2004.

Un home lliure

José Cardona Sintes va néixer a Sant Lluís el 17 d'agost de 1919, fill d'Antonio Cardona Carreras i de Juana Sintes Mercadal.

El seu pare morí abans que ell nasqués, de manera que va créixer a l'ombra de la seva mare i dels avis materns, Antònia Mercadal i Joan Sintes (Joan Fuguet), del qual rebé una gran influència humana i ideològica. En Joan Fuguet era el propietari del progressista Casino Recreatiu l'Amistat Social.

En el llibre de les seves memòries apareixen una sèrie de personatges, principalment santlluïsers, que d’alguna manera el van marcar. Va admirar, de forma especial i entranyable, el seu mestre d’escola, Francisco Pons, les idees pedagògiques del qual eren sens dubte fora del comú. Pons li va inculcar la passió per l’astronomia. Un dels seus “mestres espirituals” fou Máximo Vinent, forner filòsof i lliurepensador, posseïdor d'una important biblioteca de temàtica social, al forn del qual “feia molt bon xerrar i, perquè no, arranjar el món”. D’altra banda, Bartomeu Briones va ser el seu mestre professional a la fàbrica de sabates, familiar i bon amic; i finalment, el seu avi Joan Fuguet, el qual tenia dues passions: la república i França.

Als 13 anys, finalitzats els estudis, començà a treballar a l'oficina d'una fàbrica de sabates de Maó, Calzados S.A., coneguda com l’Anònima, on coincidí amb Bartomeu Briones, casat amb la seva cosina Maria Olives Cardona.

Influenciat pels ideals republicans del seu entorn familiar (sobretot per part de l’avi Joan Fuguet), molt prest es va començar a comprometre en moviments llibertaris. Als 18 anys ja treballava com a periodista, col·laborant en La Voz de Menorca quan aquesta publicació es convertí en l’òrgan de la CNT. A partir de 1938 va passar a dirigir-la i ell mateix va redactar-ne el darrer editorial el febrer de 1939, just abans d’embarcar-se cap a l’exili.

José Cardona es declarava autodidacte. Quasi tot el que sabia li ho havien ensenyat els llibres. Quan deixà Menorca posseïa una biblioteca amb 600 volums, amb obres de Moro, Erasme, Balzac, Voltaire, Hugo, etc.

Al final de la Guerra Civil va haver d'exiliar-se amb vint anys encara no complerts. Així, quan van entrar les tropes franquistes a Menorca el 9 de febrer de 1939, va abandonar l'illa a bord del Carmen Picó, un veler de motor que sortí cap a Alger, on els refugiats menorquins van ser rebutjats per la seva condició de “rojos” i enviats des d'allà a Argelès-sur-Mer, un camp de concentració al sud de França, on visqué en unes circumstàncies deplorables. Per sort, només hi romangué un mes, per passar seguidament a un altre camp, Bram, que reunia millors condicions.

Fotografia de El menorquí de la Beauce

Un menorquí a la Beauce

L'octubre de 1939 va ser enviat cap a Artenay, a la regió de la Beauce, on demanaven treballadors per participar en la recol·lecció de la remolatxa.

Quan José Cardona i el grup de refugiats espanyols hi arribaren, els pagesos locals els esperaven per contractar-los. L’ambient es començà a escalfar amb discussions que versaven sobre les aptituds que cadascun d’ells reunia per a la feina, i que el secretari de l’Ajuntament posà fi organitzant un sorteig.

Així és com José Cardona trobà el “destí dins d’un capell”: “Eren aproximadament les sis del capvespre d’aquell final d’octubre de 1939... Així va ser, idò, que dins d’un capell del secretari de l’Ajuntament havia sortit, com si d’una imatge de prestidigitador es tractés, el destí de cadascun dels “rojos” més o menys desitjables... El darrer a ficar la mà dins del capell màgic vaig ser jo, i vaig treure un nom. Amb una alegria a la qual no renunciava mai, l’escrivà municipal va cridar: “De pressa, al·lot, que allà dins hi ha una al·lota que espera per casar-se!”.

Efectivament, un anys més tard, José Cardona, establert definitivament a Artenay, es casà amb la filla de la granja Barbier (on, per sorteig, li va tocar anar a fer feina), tingué un fill, hi va desenvolupar la seva professió, agricultor, i també la seva labor política i social.

Molt prest, i abans de desenvolupar càrrecs polítics, començà a interessar-se per la vida de la comunitat. Gràcies a un perfecte domini del francès i a una intel·ligència aguda, es va comprometre ràpidament en activitats associatives, fonamentalment de tipus cultural i científic. Va fundar l’Associació Educativa Astronòmica, organitzà conferències i cinefòrums. També va ser president del Sindicat Escolar Intercomunal d'Artenay (13 municipis) i president del Sindicat Intercomunal per a la recollida i el tractament dels residus domèstics de la regió d'Artenay (40 municipis).

Quasi vint anys després d’haver arribat al país i animat pel batle i el secretari de l’ajuntament d’Artenay, José Cardona sol·licità la nacionalitat francesa, cosa que obtingué, després d’un llarg i complicat procés, l'any 1957.

Durant els anys 70 començà la seva carrera política: el 1971 sortí elegit regidor de l’Ajuntament, i l'any 1978 esdevingué batle d'Artenay, càrrec que exercí fins a l'any 2000.

Segons ens transmet en una carta l’actual batle d’Artenay, Bernat Chevolot, José Cardona “va dinamitzar la nostra ciutat i va demostrar ser un treballador infatigable, preocupat per l'estètica. Xerrava sovint de la bellesa i de l'amor. Li devem, particularment, la rehabilitació del centre, la transformació i rehabilitació d'una antiga escola en biblioteca, la construcció del Musée du Théâtre Forain, i altres àmbits culturals de qualitat, així com la construcció d'una meravellosa escoleta, d’habitatges socials i de les galeries de paleontologia. Estava també dotat de conviccions d'una enorme qualitat humana, i el seu compromís llibertari li donava una gran independència d'anàlisi i de crítica. El seu sentit de l'humor arribava fins a la provocació quan es declarava "social-monàrquic-llibertari". Resumint, un menorquí orgullós dels colors de la seva terra, qui sovint va desencadenar passions en la plana de la Beauce”.

L’any 1979, va ser escollit conseller general del departament de Loiret, i ho va ser durant quasi 20 anys (fins al 1998).

Consell General del Loiret (Cardona és el segon per la dreta de la quarta fila)

L'any 1997, en reconeixement als serveis prestats a la col·lectivitat, li van ser imposades les insígnies de Cavaller de la Legió d'Honor Francesa, una de les més altes distincions atorgades per la República Francesa. Llavors ja posseïa les següents condecoracions: Medalla d'Honor Departamental i Comunal (1992), Cavaller de les Palmes Acadèmiques (1992) i Cavaller de l'Ordre del Mèrit Agrícola.

“L’exili no s’explica, es pateix”

José Cardona s'havia jurat no tornar a posar els peus en territori espanyol mentre el general Franco visqués. I va complir la seva paraula. Tornà a Menorca l'any 1976. “No va ser fins a trenta-set anys més tard, després d’haver-la deixat, que vaig tornar a posar els peus en aquella roca, als meus ulls, la més bonica de la Mediterrània, amb el coll fet un nus, sense poder dir una paraula, la cara inundada de llàgrimes (no estic empegueït de dir-ho), torbat per tot el que m’envoltava, quan vaig entendre encara millor el que era l’exili. Però n’Àngel ja no hi era, n’Alejandro tampoc, ni en Miguel, ni molts d’altres. Dos altres homes, en Bartolomé Briones i en Pepe Llabrés, em van acollir amb els meus a la davallada de l’avió. Junts, em van posar la mà damunt de l’espatla i em van dir: -Amic, no ploris, c’est la vie”.

José Cardona (fotografia de El menorquí de la Beauce)

A partir de llavors, venia a Menorca de forma regular i passava uns dies a Sant Lluís, on era força conegut i apreciat. L’any 1995 va ser convidat per l’Ajuntament a pronunciar el pregó de les festes de Sant Lluís. Posteriorment, el 1997, el batle de Sant Lluís va lliurar-li l'escut d'argent de Sant Lluís.

El dia del pregó de les Festes patronals de 1995. De dreta a esquerra: Francisco Pons Olives, en "Quicus" (batlle), Heribert Anglada i Llorenç Carretero (regidors) (fotografia Ajuntament de Sant Lluís)

M’agradaria acabar amb unes paraules extretes d’una carta d’adhesió al nomenament de Fill Predilecte, d’un periodista francès que el va conèixer prou bé, Régis Guyotat, i que il·lustren la personalitat i el tarannà de José Cardona:

“... em semblava interessant donar a conèixer al públic francès les raons del seu exili a França. Per molts de francesos, encara avui, els republicans espanyols eren els "rojos". I açò que José Cardona no ho va ser en absolut. El moviment llibertari és poc conegut a França perquè nosaltres no hem tingut mai aquesta tradició política al nostre país.

"José" -així és com l'anomenàvem en la regió d'Orleans- era un home directe, franc, desinteressat i preocupat pel bé públic. A Artenay, d'on va ser batle prop de 20 anys, va aportar el sol de Menorca. Va ser considerat pels poders públics com un dels millors batles del departament. La seva gestió era citada com exemplar, i rebia sovint la visita de càrrecs o funcionaris que anaven a aprendre una lliçó d'urbanisme... Però ell més que res tenia la preocupació que la seva ciutat formés una comunitat humana, tolerant. El seu caràcter de mediador, de diplomàtic, feia meravelles per aplacar els conflictes entre els habitants. Era una mena de "jutge de pau". El govern francès li va atorgar la Legió d'Honor, la més alta distinció francesa. N'estava molt orgullós. El que li feia encara més feliç era saber que ell era la segona personalitat, originària de Menorca, que rebia aquesta condecoració: el seu predecessor havia estat el cèlebre doctor Orfila (1787-1853), el qual va viure a París”.

Ara li toca al seu poble natal, Sant Lluís, retre-li homenatge amb el nomenament de Fill Predilecte, el dia 2 de desembre d’enguany.

Bibliografia

• José Cardona. El menorquí de la Beauce: itinerari d'una integració. Menorca: Consell Insular, 2004. 337 p.
• José Cardona. Le minorquin de la Beauce, itinéraire d'une intégration. Paris: L'Harmattan, 1998. 313 p.
• Seguí, Marga. Conversant amb... José Cardona Sintes, dins "S'Auba", núm. 19, juliol de 1991.
• Toni Seguí. La vida és justícia, solidaritat i llibertat, dins "S'Auba", núm. 69, setembre de 1995.
• Adolf Sintes. Tot conversant amb... en José Cardona Sintes, dins "S'Auba", núm. 93, setembre de 1997.
• Adolf Sintes. En Pepe Fuguet i la memòria històrica de Sant Lluís, dins "S'Auba", núm. 180, gener de 2005.
• El menorquín de la Beauce, dins "S'Auba", núm. 182, març de 2005.

Article publicat al Programa de les Festes de Sant Lluís de 2006

Nota

Com a arxivera municipal de Sant Lluís, vaig ser nomenada secretària de l'expedient per al nomenament de Fill Predilecte de Sant Lluís a José Cardona Sintes. El nomenament va tenir lloc en un acte públic el dia 2 de desembre de 2006, a l'Ajuntament de Sant Lluís. Va ser un honor per mi fer-me càrrec de l'expedient i pronunciar-hi la conferència.