dissabte, 31 d’octubre de 2015

El meu barri VI: Can Senyalet i La Balear, preservant les nostres festes

Avui el meu barri s’ha aixecat exultant. Hi trobaves gent arreu: pel carrer a munt i avall, comprant a les petites botigues, xerrant als caps de cantó... i fent cua als forns.


Hi ha dues coses que han internacionalitzat el barri de Dalt s’Arraval: els forns i el Pont de Sant Roc. No només pels maonesos que vénen des de qualsevol indret de la ciutat a comprar el berenar a La Balear o les pastes i el pa a Can Senyalet, sinó per la quantitat de turistes que durant l’estiu se’n duen ensaïmades i altres delícies dolces i salades.


A l’hivern, són les festes populars les que atrauen la gent de la ciutat i dels pobles més propers. El motiu de la peregrinació d’avui a Dalt s’Arraval són els bunyols i els panellets de Tots Sants.
Quan em dirigia a entrar a can Senyalet, m’hi he topat amb una cua que arribava fins al carrer. “Sembla que ho regalau”, els he fet broma, un cop a dins.
En qualsevol cas, a can Senyalet regalen somriures i bon humor. Na Joana, na Marga, na Susi i les altres joves que (em perdonin) no record com es diuen, sempre tenen una paraula amable i fan de la simpatia i la bona teca, la marca de la casa.


Ha valgut la pena esperar per les delícies que me n’he dut: uns bunyols farcits de trufa i uns altres de crema que ens hem menjat amb gran fruïció.


Després de comprar la verdura i la fruita, m’he dirigit a La Balear. Just entrar-hi,  ja es gaudeix amb l’oloreta de la varietat de pastes dolces que s’hi ofereixen. La petita botiga exposava una gran safata de bunyols damunt del mostrador, fet que provocava la temptació dels clients, compressin el que compressin.


Els panellets guarnien l’aparador, disposats en safatetes, segons els diferents gusts: amb els clàssics de pinyons s’hi trobaven els de cafè, de llimona, de xocolati, de plàtan, de rovell d’ou, de coco, de maduixa i de taronja.


Els nostres forns segueixen apostant per les pastes tradicionals —si bé amb alguns trets innovadors— de cadascuna de les festes populars de la nostra terra.
El centre de Maó encara resisteix la intrusió de festes importades. Si avui vespre voleu veure fantasmes, morts en vida i sang a dojo, no ho cerqueu a Dalt s’Arraval.

diumenge, 18 d’octubre de 2015

El meu barri V: La urbanització de s’Arraval i dels carrers adjacents

A partir del segle XVI, l’expansió urbanística de Maó va transcendir les muralles. El resultat d’aquest tercer eixample de la ciutat és la urbanització de s’Arraval i dels carrers adjacents. El carrer de S’Arraval coincideix en el seu traçat amb la via de comunicació que comunicava Maó amb Ciutadella. Segons la cronista-arxivera de Maó, M. Àngels Hernández Gómez, “coneguda com a Camí Vell d'Alaó o Camí Real Vell (amb oposició al Camí Real Nou o Camí d'en Kane), alguns historiadors han volgut creure amb la seva coincidència amb la calçada d'època  romana o amb el camí recorregut pel Bisbe Sever l'any 417”.

Carrer de s'Arraval amb el Pont de Sant Roc al fons
“Quan en el segle XVI, la ciutat de Maó comença a créixer més enllà de les seves muralles —explica Hernández—, un dels primers llocs de poblament van ser les voreres d'aquest Camí Real Vell, dit també de Sant  Antoni perquè, molt a prop, hi havia una ermita dedicada a aquest sant. L'existència de l'ermita i la gran devoció que els maonesos, i menorquins en general, han professat sempre a Sant Antoni, van fer del camí un lloc molt freqüentat i de ràpida expansió”.

Carrer de s'Arraval, principis s. XX
S’Arraval i els carrers adjacents, no van patir els problemes de manca d’espai dels carrers de dins de les muralles. Així, la urbanització de s’Arraval es caracteritzà per illetes de cases molt més grans que les de la ciutat emmurallada, amb espais interiors amplis destinats a hortets. L’expansió urbanística s’estengué cap al Pla del Monestir, on hi havia el Convent de Jesús, un temple gòtic de 1459, dedicat a Santa Maria de Jesús de Natzaret. Aquesta fou la primera institució monàstica de Maó, la qual es construí extramurs per manca d’espai dins de la ciutat emmurallada; el 1535 fou gairebé derruïda com a conseqüència de l’atac de Barbarossa a la ciutat. L’església i el claustre de Sant Francesc van ser erigits posteriorment entre 1648 i 1792, damunt de l’antiga església.

Postal de Sant Francesc, a principis del segle XX

Claustre de Sant Francesc, anys 40 s. XX
A finals del segle XVII, els carrers de s'Arraval de Sant Antoni (1644) i el carrer Major de Jesús (1680) —actualment, Isabel II— ja estaven construïts i sorgí la necessitat de traçar alguns carrers interiors per a connectar-los entre si. D’aquesta forma neix el carrer des Frares, tot i que en aquella època sembla que es denominava carrer de Jesús, però prest es substituí per carrer des Frares, per la proximitat del convent dels frares franciscans.
Carrer des Frares vist des des Pla des Monestir, s. XX
Un altre dels carrers projectats a finals del segle XVII per enllaçar els carrers principals del nou eixample, va ser el carrer de Sant Antoni, el nom del qual procedeix de l'ermita que s’hi ubicava sota l'advocació del sant, pel qual els menorquins sempre han tingut gran devoció, convençuts de la seva intervenció  durant la conquesta de l'illa als musulmans, pel rei Alfons III. Es un dels pocs carrers que mai no baratà el nom, excepte durant la segona República, que es denominà carrer de Miguel de Cervantes.

Església de Sant Antoni, abans de reformar-la com a sala de cultura el 1977
Referent a l’ermita, M. Àngels Hernández ens desvetlla que aquesta, "molt més petita en un principi, tenia la porta d'entrada al propi carrer de Sant Antoni i era molt freqüentada. El dia de l'onomàstica del sant, el poble en processó, precedit  de tambors i pífols, acompanyava la comunitat de preveres i el Ple de l'Ajuntament fins l'ermita. Allí es feia una espècie de batalla entre moros i cristians per recordar l’efemèride. Segons l'historiador Riudavets, tal costum es va prohibir cap a l'any 1820, pels desastres que provocava, quedant la festa reduïda a una processó de clergues”. L’ermita es reformà en estil neoclàssic el 1790.

Torre del Portal de Sant Cristòfol, dins de la casa que acull la Fundació Reynolds,
al carrer Isabel II, 15
El carrer des Rector Mort es va erigir a finals del segle XVI arran de la construcció de les primeres cases del carrer adossades a la part exterior de la murada de la ciutat, entre el Portal de Sant Cristòfol (Isabel II) i el Portal de Sant Roc. Al principi es va denominar carrer des Forn de s'Arraval, per l'existència d'un establiment d'aquest tipus, però la figura popular del rector de Santa María, Josep Panedas, qui vivia al carrer, va substituir el nom antic a partir de la seva mort, el 1779. La gent començà a denominar-lo llavors carrer del Rector Mort.
Bocí de muralla i entrada a la torre dins de la Fundació Reynolds
Altres carrers que sorgiren a finals del segle XVII, com a resultat de l’eixample d’aquesta part de la ciutat, són el carrer Sant Jaume, carrer Sant Jeroni (o carrer Fred), carrer des Negres (antic camí Negre o camí den Negre, que anava des de s’Arraval fins a Llucmaçanes), carrer des Forn (antigament, carrer des Forn de sa Quintana, pel forn que hi havia a aquest indret) i carrer Bastió (paral·lel a la muralla, des de s’Arraval fins a la Costa Deià). Al segle XVIII s’erigí el carrer de Sant Bartomeu, per comunicar els carrers des Forn i Bastió (també denominat carrer de sa Comèdia, per les representacions que hi tenien lloc en un petit teatre que hi havia a l’alçada del nombre 14).
Cruïlla carrers Sant Jaume i Sant Jeroni (carrer Fred)
Carrer Bastió, abans de l'enderrocament de les cases adosades al Pont de S. Roc
Reprenent la història de s’Arraval, M. Àngels Hernández ens desvetlla el significat d’aquest nom: “qualsevol barri que creixia al voltant de les muralles d'una ciutat, era conegut, genèricament, com un arraval. En aquest cas, tal vegada perquè va ser el primer arraval de la ciutat de Maó,  el topònim va lligat, des d'un principi, al nom del carrer. Així, el trobem, al llarg dels temps, com Arraval de Sant Antony, Carrer Real del Arraval (1644), Carrer de lo Arraval Gran (1819), Arrabal Mayor (1826) o simplement Carrer del Arraval”.
Carrer de s'Arraval, amb l'església de S. Antoni a la dreta
Com hem vist, molts carrers del centre de Maó han tingut diversos noms. S’Arraval té el segon nom de Prieto y Caules. Hernández apunta que “a finals del segle XIX, l'Ajuntament de Maó, assabentat de la mort de l'enginyer de camins Francisco Prieto y Caules, l'anomena Menorquí Il·lustre pels grans mèrits assolits, i acorda canviar el nom del carrer de s'Arraval pel de carrer de Prieto y  Caules, en el seu record, ja que, durant el temps que es va fer càrrec de les Obres Públiques de Menorca, va projectar una nova carretera general entre Maó i Ciutadella, que començava, precisament, Dalt s'Arraval. Avui, el carrer manté el seu nom popular i la dedicació a tan insigne personatge”.
Cruïlla carrers de ses Moreres, la Lluna i Rovellada de Dalt, 1942
D’altra banda, altres carrers del barri inicialment també foren vies de comunicació, com sa Rovellada de Dalt, que era el camí que unia Sa Quintana Gran (zona comunal entre Sant Albert i Sant Jordi) amb la Clota. Durant molts d’anys, aquest camí marcaria un dels límits d’expansió de la ciutat. Amb les posteriors modificacions de la ciutat, tots aquests camins han esdevingut carrers, com el carrer de Gràcia (antic camí per anar a Gràcia).
Plànol de Maó el 1725. La ciutat extramurs ja supera l'antiga
No és d’estranyar que la ciutat creixés a bon ritme si fem una ullada a les dades poblacionals. Així, l’any 1713 Maó comptava amb 4.580 habitants, la mateixa xifra que Ciutadella. El 1749, Maó gairebé havia doblat la seva població, arribant als 8.075 habitants, mentre que Ciutadella es mantenia igual (dades obtingudes dels censos de Kane i de Blackney, respectivament).

Cruïlla carrers del Sol i Costa de ses Piques, a "Balearen", de Hans Helfritz (1959)

Agraïm a la cronista-arxivera de Maó, M. Àngels Hernández Gómez, la informació proporcionada pels seus articles publicats al "Butlletí Municipal de l’Ajuntament" (1991-1994).
Nota: el plànol s'ha reproduït de La ciutat des del carrer: anàlisi formal, funcional i simbòlic del casc antic de Maó, a càrrec de Montserrat Domènech, Joan J. Gomila, Albert Martínez i Núria Seguí  (Maó, 2005). Les fotografies són extretes del grup de Facebook "Fotos antiguas de Menorca". Gràcies a tots.

dijous, 8 d’octubre de 2015

Deixa'm les teves sabates

L'any 2014 vaig presentar aquest relat al XXI Premi Illa de Menorca de Narració Curta. Va quedar finalista.


Deixa'm les teves sabates

Solo le pido a Dios que el futuro no me sea indiferente, deshauciado está el que tiene que marchar a vivir una cultura diferenteLeón Gieco.

Es va aixecar precipitadament i es dirigí a obrir la porta. El timbre no parava de sonar i volia evitar ser el centre de les mirades indiscretes del veïnat.
“Potser és una altra dona”, pensà fugaçment amb el pestell de la porta a la mà.
Als seus peus jeia un home, la cara del qual no podia veure perquè es trobava d’esquenes a ell; estava estirat a terra i tremolava a causa d’una mena d’espasme o dolor que podia intuir força intens. Tenia una taca de sang a mitja esquena que li havia traspassat la roba i se li anava escampant.
Ajupint-se li xiuxiuejà a cau d’orella: “Entri, home de Déu”.
L’agafà per davall de les aixelles i l’introduí dins de la casa. “Sort que pesa menys del que aparenta”, va pensar mentre l’arrossegava passadís amunt.
El portà al seu despatx i l’estirà damunt de la llitera. L’home articulà alguns mots o més aviat renous guturals, deliris derivats de l’elevada febre. Ell li dirigí unes paraules tranquil·litzadores i pensà que devia ser més jove del que aparentava en el seu estat lamentable. Tenia la pell fosca, gairebé d’un to blavós, el cabell bru i arrissat, i era força alt i magre; els peus li penjaven de la llitera.
Després de treure-li la parca amb molta dificultat, Martí li llevà les sabates i els calçons; tot seguit li descordà la camisa i la llençà a terra, xopa de sang.
-Déu meu... Què t’han fet! –va exclamar sense poder dissimular el seu espant en destapar-li la nafra.
L’home mostrava una ferida d’uns 25 centímetres de longitud en el costat esquerre de l’esquena, just per davall de les costelles. La incisió, resultat d’una operació, havia estat tancada amb grapes, però va comprovar que s’havia infectat, justament pel mal aspecte i la fortor que desprenia.
L’home va fer un crit de dolor quan li injectà l’antibiòtic i el calmant, però aviat es quedà adormit, extenuat per l’esforç de les darreres hores. Martí li netejà i li desinfectà la ferida, li embenà delicadament i, després de tapar-lo amb una flassada, el deixà descansar.
Mentre es llevava els guants de làtex i es rentava les mans a consciència, va decidir que el dia havia estat prou llarg i que era hora d’anar a dormir. Pensant amb els esdeveniments de les darreres hores, se n’adonà que la cara de l’home li resultava familiar.

Al dia següent, Martí es despertà a migdia amb la claror que entrava a dojo per la finestra del dormitori. Afortunadament era dissabte i no tenia guàrdia: disposava del dia lliure.
Vivia en un pis ni molt gran ni tampoc excessivament minúscul, en un barri dels afores de la ciutat, no de la part alta, sinó de l’altra, una zona industrial, i a prop de l’hospital on treballava. S’estava sol després de divorciar-se de la seva dona, amb la qual ja no els unia res en absolut, ni tan sols els fills que no tingueren, però que tampoc mai no van desitjar. Ella no era més que un record vague d’allò que hauria pogut ser. Però la incompatibilitat dels seus caràcters (massa dominants, massa semblants, en el fons) i el talant d’ell excessivament compromès, van fer impossible una harmoniosa convivència. “No sé si m’he casat amb un metge, o amb la Mare Teresa de Calcuta”, li amollava sarcàsticament la seva dona quan ell li telefonava excusant-se que aquell capvespre havia de fer diverses feines i arribaria a casa passada la mitjanit.
Mentre els anys passaven, el seu amor s’esvaïa a poc a poc, com la boira quan escampa de matinada els dies freds i humits d’hivern. Després d’un temps de desencontres i posterior indiferència, ho deixaren estar. Ara ella ni tan sols vivia a la ciutat. I ell ja no hi pensava, amb ella.
S’aixecà del llit amb mal de cap i anà directament al despatx, on es va empassar un calmant. L’home seguia dormint i respirava amb normalitat. Li va prendre la temperatura i va comprovar que la febre havia remès. “Bé, ha superat les primeres 24 hores; anam bé”, va pensar alleugerit, al mateix temps que l’home obria lentament els ulls, com si l’hagués sentit.
-Ei... –va afinar a dir finalment, amb un filet de veu. –Què... què ha passat?
-Bé, idò, tu sabràs què fas amb els teus...
L’home tancà els ulls amb força, com si així pogués retenir tota la ràbia i la desesperança que portava a dins. Però una llàgrima li fugí galta avall.
-Tranquil, ja m’ho explicaràs, si vols –va xiuxiuejar, avergonyit per la seva brusquedat anterior. Ara vaig a fer cafè per treure’m aquesta maldecapada i després miram com va la ferida, d’acord?
L’home assentí amb el cap, entre espantat, resignat i agraït. Agraït a aquell home que l’havia acollit i li havia calmat aquell dolor intens i corrosiu, i potser li havia salvat la vida. Resignat perquè se sentia com apallissat, no es podia moure i ara depenia totalment de la bona voluntat del seu benefactor. Espantat perquè no les tenia totes que no cridés la policia: açò seria la seva perdició i la fi de tota esperança d’aconseguir allò pel qual s’havia ficat en aquest embolic. Si el denunciava, el ficarien a ell i la seva família en un centre de reclusió per a immigrants; llavors la seva deportació seria segura.
-Si us plau, no ho faci –va suplicar amb un filet de veu, quan el doctor ja no el podia sentir.

-Açò té millor aspecte –va concloure Martí després de curar-li la ferida i tornar-la-hi a embenar. Li subministrà més antibiòtic i calmant. –Ara t’incorporaràs a poc a poc i anirem a la cuina. Has de berenar o faràs figa!
Mentre li servia el berenar, Martí s’estava callat esperant que l’home li fes cinc cèntims del que havia passat. No el volia atabalar. Tanmateix, ho intuïa. Es tractava d’una pràctica que s’estava fent habitual entre els immigrants, propiciada per les màfies que se n’aprofitaven, en definitiva, d’aquells que eren com ells: uns estranys en una terra desconeguda a la recerca d’una vida millor. Cadascú se cercava la vida com sabia i progressava com podia; alguns sobrevivien a qualsevol preu. “L’home és un llop per a l’home”, es va repetir, un cop més.
-Uns homes ens van venir a veure –va començar a relatar l’home amb fort accent estranger, d’algun lloc de l’Àfrica subsahariana. -Ens van dir que compraven òrgans pels blancs rics i que si els hi veníem, ens els pagarien bé. Que nosaltres els hi podíem vendre un ronyó o bé un tros de fetge... que per viure no cal tenir-ne els dos, de ronyons... Ens en van oferir vuit mil euros: ens pagarien mil abans de l’operació i la resta al final. Que tot aniria bé, perquè l’operació seria senzilla, que no tenia cap complicació i que ens recuperaríem prest... –va interrompre’s i acotà el cap, amb una ganyota de dolor.
-Ja, i em pens que no ha estat així...
L’home va seguir explicant que al principi l’assumpte no li va fer patxoca, perquè no se’n fiava d’aquells paios que tenien pinta de ser uns penques i uns estafadors, capaços de vendre sa mare. Però llavors passà un fet que el va fer decidir. “Va ser una bogeria”, va reconèixer, però ara ja no hi havia volta enrere.
-Em vam pagar els mil euros el dia abans –reprengué el relat, després de descansar un moment, fatigat per l’esforç. –El dia acordat ens van ficar en una furgoneta –érem 5 homes- i ens van dur a una pensió, on vaig haver d’esperar una bona estona. Quan per fi em va tocar el torn, em van fer passar a una habitació petita i desendreçada, em van fer treure la camisa i em vaig estirar damunt del llit. Llavors hi va entrar un home amb bata i mascareta –vaig suposar que era el metge- i em va posar una injecció. A partir de llavors ja no recordo res més.
-I com vas arribar fins aquí? Per què... no ets aquí per casualitat, ni ells t’hi varen portar, és clar.
-Quan em vaig despertar estava tirat al terra, al carrer, i tenia molt de mal a l’esquena –es va dur una mà al costat ferit instintivament, mentre seguia relatant, compungit. –Primer no sabia on era, però després em vaig situar: temps enrere havia fet feina a prop d’aquí i, a més, fa dos anys vaig portar-hi la meva dona... potser no s’enrecorda.
Martí restà pensatiu. En pocs segons li van passar pel cap un munt d’imatges i va processar la informació relativa a les dones a qui havia “ajudat”. Vet aquí de què el coneixia.
-Aleshores m’havien fet fora de la feina i em vaig quedar sense permís de residència ni seguretat social. Tenia quatre fills a qui alimentar i ella es va tornar a quedar encinta. No podia mantenir una sola boca més. Vam venir a la desesperada i vostè ens va ajudar... i no va voler diners. Vostè és bo i jo m’enrecordava d’on vivia. Per açò vaig venir.

El doctor ara també recordava la dona, la por, la vergonya, la culpabilitat que sentia per haver concebut una criatura que no podia donar a llum per manca de recursos. Va ser molt dolorós per a ella, com per a totes. “Ningú no va a avortar com qui va de festa”, havia afirmat centenars de vegades i ho seguiria fent davant dels atacs dels antiavortistes.
Ell no era ginecòleg, però tanmateix, ho feia. Ho feia per convicció i perquè si no ho feien els metges en les condicions sanitàries que calia, les dones ben igual seguirien avortant a mans de qualsevol entabanador o remeiera, quedant estèrils, amb seqüeles o, en el pitjor dels casos, deixant-se la pell.
Ara la pell se la jugava ell; les regles del joc havien canviat i tot era més precari.
-O sigui, que s’han quedat els set mil que t’havien de pagar un cop extirpat el ronyó i gairebé et dessagnes al carrer –va amollar de cop. -Saps que has tingut molta sort, dintre de tot? Algunes persones tenen problemes cardiovasculars o respiratoris després la l’operació i, fins i tot, el ronyó que et queda, pot no funcionar com cal. Afortunadament, sembla que a tu no et passarà res d’açò, de moment. Tens una infecció, però està controlada. Per què ho vas fer, açò?
-La meva filla gran es va posar malalta poc temps després que els homes ens parlessin de l’assumpte. Com li he dit, no tenc seguretat social perquè no em donen feina. Ja sap com està tot, i més per a noltros, els forasters. Necessit els doblers per pagar l’operació i comprar-li les medecines que calgui. El meu ronyó a canvi de la seva vida. Què potser no ho hauria fet vostè, açò, per un fill?
Martí, el bon doctor, una mena d’ONG oberta les 24 hores del dia, es quedà sense saber què dir. Restà pensatiu, amb la mirada perduda més enllà de la finestra, en el parc que hi havia davant de casa seva, on uns fillets jugaven a quic a amagar. S’adonà com era de fàcil jutjar els altres i com de difícil era comprendre les veritables raons dels seus actes. Li vingué al cap una sentència que havia llegit no feia gaire: “Quan algú vulgui jutjar el teu camí, deixa-li les teves sabates”.
-No t’ho puc dir, açò –va respondre, a la fi. –No tenc fills i no conec aquesta mena d’amor incondicional i desesperat que senten molts progenitors cap a les seves criatures. Per tant, no et puc jutjar.
L’home no va dir res més. Llavors el doctor, incorporant-se, li etzibà: “Apa, aixeca’t, que et duré a casa. Vull veure s’al·lota”.
Aleshores Martí no va pensar en res més que amb allò que havia de fer i havia d’atendre. Era una necessitat que portava ben endins i que formava part de la seva naturalesa. En definitiva, era justament el que volia; era així com desitjava que fos la seva vida.


Publicat a: Ofegat per la burocràcia, i els set relats finalistes del XXI Premi Illa de Menorca de Narració Curta. Ed. Menorca, 2014.

divendres, 2 d’octubre de 2015

Anam amb bici. Ens hi posam de debó?

En aquests moments hi ha dos carrils i mig per a bicicletes que comuniquen Maó amb les poblacions més properes: el de Sant Lluís, fruit d’una encertada planificació; el des Castell, prototip d’una manca de racionalitat en la planificació, i el de Sant Climent, interromput a l’alçada de la rotonda de l’Aeroport.


De tots ells, el vial des Castell és el més desafortunat.
Un despropòsit: carril bici-vianants carretera des Castell
No s’entén que no s’hagi ubicat a la banda de mar, a continuació de la voravia, seguint el model de la carretera de Sant Lluís: calçada, pastereta de vegetació, carril bici i voravia per a vianants.
Aquí no hi cabem tots: el mateix vial s'estreny en arribar a Maó.
"Prefencia peatón" i que es fotin les bicis
Tot el contrari: ens trobam amb un vial compartit per bicis i vianants —fet incomprensible, perquè ja hi ha una voravia— que, a sobre, s’estreny extremadament en el tram més proper a Maó.
El millor carril bici: Maó - Sant Lluís, amb pastereta, arbres i bancs.
Un exemple d'harmonia entre vianants i ciclistes
Pel que fa a la carretera de Sant Climent, justament manca el tram on els marges són més estrets i, per tant, la circulació més arriscada.
Una bona solució: el carril bici-vianants carretera de Sant Climent,
integrat en el paissatge i separat de la calçada per vegetació

El mateix vial finalitza a la rotonda de l'Aeroport
La situació dins Maó és més precària. Amb el Plan E (2010) es va construir un carril bici des de Dalt Sant Joan fins al quarter de Santiago, però no s’ha fet cap actuació més.

Carril bici a s'Esplanada: és obvi que s'hauria de reparar
Trob que ha arribat l’hora de prendre-s’ho seriosament i planificar una xarxa de vies per a bicicletes que uneixin, d’una banda, les interurbanes, i d’altra, que enllacin el centre i els barris amb la perifèria. Açò també donaria solució a la manca de connectivitat actual entre la ciutat i alguns centres escolars i instituts. La carretera de Sant Lluís, entre la benzinera i la rotonda dels instituts no té voral, amb el perill que açò suposa per als al·lots, professors i altres usuaris que hi circulen amb bicicleta.

Un dels punts on els ciclistes s'hi juguen la pell:
davant de les cases de s'Ateneu, on els vehicles els passen ben arran
Una altra qüestió són els aparcaments. Són escassos i les bicis se solen fermar a fanals, baranes, reixes, etc. No n’hi ha a llocs tan concorreguts com els mercats, on també s’ubiquen la Uned, l’Escola de Música i el Conservatori.

El carril bici urbà finalitza (o comença) davant del quarter de Santiago
Durant anys, l’Ajuntament ha pretès promocionar l’ús de la bicicleta organitzant excursions dominicals, però açò és es xocolati des lloro. Els ciclistes necessitam que se’ns faciliti el dia a dia amb vials adients i que se’ns garanteixi una circulació segura.

Ronda de l'Hospital: un altre exemple
d'equilibri entre vehicles, bicis i vianants
Cal que l’Ajuntament de Maó elabori un Pla de Mobilitat, altrament promès pel darrer equip de govern, però que mai no es va conèixer. Un Pla elaborat per especialistes i dotat dels mitjans i recursos necessaris. Un Pla consensuat entre Administració i ciutadans i entitats, i que compti amb el compromís polític de ser aplicat.

Sa Graduada i Maria Lluïsa Serra són les
úniques escoles per on passa un carril bici 
I si aprofitam la Setmana Europea de la Mobilitat per posar-nos-hi de debò? Si no, seguirem apedaçant de cara a la galeria.

Carril bici a l'Av. J.M. Quadrado. La reforma del
carrer, en general, podria haver quedat millor
Article publicat al diari Menorca, 29/09/2015.