Ma mare estava feta de pell i ossos. I d’aire estava feta ma mare.
El seu cervell era una esponja de mar, amb més forats que matèria.
Els forats eren plens d’aire i, l’aire, de records, cobles, refranys i morts. Per sort, l’aire no està fet de por ni de tristor.
Ma mare tenia la pell de pergamí, pintada amb pigues i taques i seca com la pell mudada d’una serp. Jo l’hi posava crema i li pujava els pits, tot fent-li broma sobre la seva mida, "alça aquest pitam, mamà", i ella reia, però la impacientava que m’entretingués amb tanta crema per aquí i per allà i per allà desà.
Quasi vivia de l’aire i de la gent que hi habitava: mon pare, la seva mare, que a estones era jo, i jo era na Margarita, la seva germana i, si tenia un bon dia, era jo, na Joana, sa filla. “I tu tens fills, nena?”, em demanava. I jo, “sí, mamà, una filla”. “Ah”, deia, i acte seguit, se n’oblidava i tancava els ulls. El meu germà era el seu germà, amb el seu nom i tot.
Per Nadal ens cantava una nadala que mai abans havíem sentit, d’aquelles de Castella, que va aprendre abans de la guerra, a Salamanca. I se la sabia tota. Com alguns refranys i coverbos, que feia venir bé en determinades ocasions. I tot en castellà, que era l’única llengua que havia parlat fins després de la guerra, quan tornaren.
Dins l’aire de la seva esponja, jo era la seva heroïna. Em feia carícies i em deia les paraules polides que mai abans no m'havia adreçat, perquè l’esponja no les hi deixava dir per mor dels secrets que hi allotjava. Els secrets són mals de dur i pesen i s’arrosseguen com una enclusa.
L’aire va esvair els secrets i va fer espai per treure’n l’amorosia que tenia ben dintre seu, amagada i oblidada. I les ganes de riure. I la gratitud.
Tot açò ho escric, perquè no se m’oblidi quan em comenci a fer d’aire i perquè ho recordi la meva filla.
La vida ens fa tan terribles i meravelloses a l’hora, com som.
