La (curta) vida dels mòbils

Per canviar el sistema havíem d'entrar a formar-ne part. I hem fet un telèfon. Daria Koreniushkina, responsable de comunicació de Fairphone

 Fa mesos que em falla la bateria del mòbil. Si l’hi pogués baratar, em duraria 1 o 2 anys més.

Com aquest, el meu mòbil està permanentment endollat a la corrent o a una bateria portàtil. No em redesc, encara!

Al principi, podies tenir el mateix aparell 5 anys. Actualment, la vida útil es calcula entre un 1 any i mig i 2. El meu en té 2 i mig. Un record!

El fet de baratar tant sovint de dispositiu, implica l’acumulació ingent de residus (al major abocador de residus electrònics mundial, situat a Ghana, cada mes hi arriben 600 contenidors procedents d'Europa i EEUU), malmetre el medi ambient (un sol terminal conté 40 materials tòxics, produeix 95 quilos de CO2 en 2 anys i la bateria pot contaminar 600.000 l. d’aigua) i l’explotació de més persones en l’extracció dels minerals i la fabricació dels aparells.

L'abocador de residus eletrònics de Ghana

Per produir un mòbil de 80 gr. es consumeixen 44,4 quilograms de recursos naturals. Al ritme que anam, en 50 anys haurem gastat més d'una tona de recursos (sense comptar el consum d'energia i el transport dels materials fins a les fàbriques i el dels dispositius als punts de venda).

Molt pitjor és l’impacte humà que genera tota la producció: semiesclavitud, explotació infantil, milers de violacions i més de cinc milions de morts, per mor de l’extracció del coltan sota el control de les guerrilles del Congo. A Àsia, els minerals són tractats per a la fabricació posterior dels dispositius; la major part de les empreses asiàtiques són subcontractades, on l’explotació laboral, els sous baixos i les condicions insalubres són habituals.

La fabricació dels nostres dispositius està basada en l'explotació laboral, inclosa la infantil. Extracció de coltan al Congo

Amb açò, no pretenc demonitzar el mòbil. Com a consumidora, denuncio l’estat de la qüestió i l’obsolescència programada dels aparells electrònics, com a principal causant d’aquesta situació que urgeix canviar.

Apel a la nostra responsabilitat, però també a la dels governs perquè actuïn legislant en dos sentits: penalitzant la reducció deliberada de la vida dels productes amb la finalitat d’augmentar-ne el consum, i obligant les empreses a produir aparells reparables.

Si hi ha quelcom obsolet, és l’actual model econòmic. Cal donar passes cap a altres sistemes, com l’economia circular, on prima la reducció, la reparació, la reutilització i el reciclatge.

Afortunadament, ja hi ha empreses que ofereixen productes basats en aquests postulats, com els mòbils modulars, integrats per peces fàcilment reparables i intercanviables per altres de noves, amb l'objectiu d'allargar-ne la vida útil i reduir la contaminació global. D'aquesta manera, qualsevol usuari pot arranjar —o dur a arranjar— el seu telèfon, un fet pràcticament inconcebible amb els 'smartphones' convencionals.

Cada cop hi ha més companyies, com Fairphone i Puzzlephone, que s'oposen al model de producció actual, abandonant l’obsolescència programada i, consegüentment, contribuint a la disminució dels residus electrònics.

Greenpeace ha elaborat una guia que puntua els dispositius més venuts en funció de la disponibilitat de peces de recanvi i de manuals de reparació.

No tot està perdut, però cal actuar.

Què és l'economia circular? 

Publicat al diari Menorca, el 15 de febrer de 2019

Traginada en el cor

A les 7:15 h. només hi quedaven entrades al galliner. No m’ho podia creure! Amb poc més de set hores nocturnes s’havien venut gairebé totes les localitats del Teatre Principal.

Ben mirat, no era estrany: es tractava de l’esperat homenatge a Traginada amb motiu dels quaranta anys de la publicació del seu primer disc, Menorca (1978). El 17 de gener de 2019 es va reunir un grapat de músics i veus menorquines sota la direcció d’Annabel i Joan Carles Villalonga, per interpretar un repertori ben seleccionat i adaptat segons l’estil genuí del grup.

A la darrera part de l’espectacle, ens sorprengué gratament l’aparició de Paco Bagur, Ramon i Joan Saura per cantar un parell de temes. La cirereta del pastís la van posar la resta dels membres de Traginada, en pujar a l’escenari i fer, tots plegats, la Cançó dels sabaters.

L’espectacle va combinar les diferents actuacions amb fragments d’un audiovisual de caire històric, elaborat amb fotografies i bocins d’un documental que va realitzar Televisió Espanyola sobre el grup el 1980.

El resultat va sorprendre i va agradar molt. Ovacions i emoció es palpava en tot el teatre. “Pell de gallina, fantàstic, quines versions més ben fetes...”, comentava la gent a la sortida.

Traginada inicià el seu camí l’any 1976, quan un grup de joves maonesos s’ajuntaren per investigar i recuperar els referents de la nostra tradició cultural, abandonada o, com a molt, relegada a un segon pla durant la llarga letargia del franquisme. El grup no tenia cap pretensió purista, cosa que veiem en l’evolució musical del conjunt: una transformació gradual del seu estil amb la incorporació d’harmonies i ritmes actuals, totalment lliures, com la Rumba menorquina —composada expressament per al grup—, o la tradicional Una dona llarga i prima —amb acabament inspirat en Walk On The Wild Side, de Lou Red—, entre d’altres.

Traginada sorgí en plena Transició. Els seus membres, joves compromesos amb la realitat social i cultural, actuaren per primer cop as Freginal en un acte reivindicatiu. El grup col·laborava tant amb grups de poesia i teatre, com participava en cercaviles i altres actes populars. Per a ells, allò primordial era el contacte i la difusió de les seves cançons entre la gent; no debades agradaven a tot tipus de públic.

Traginada és un dels grups de música d’arrel menorquina que més aprecio; però el vaig descobrir quan ja havia deixat d’existir.

El seu curt període de vida (1976-1980) va coincidir amb la meva adolescència, durant la qual no sentia un especial interès per les arrels populars i la meva consciència sociocultural encara no estava desenvolupada. El meu món musical es reduïa als clàssics i al popito de moda, un mal gust que, per sort, va anar evolucionant cap els Beatles, Pink Floyd, Supertramp, Miguel Ríos (Rock & Ríos) i la música d’arrel —hi va arribar que quedar-se— de la mà de Traginada.

Els descobriments normalment se solen produir de la mà d’algú o de quelcom que et mostra el camí.

En el meu cas, van ser en Toni i na Tonyi, amics de joventut i un poc més grans, amb qui vam fer molt bo durant molt de temps, compartint moltes estones i gaudint de la seva hospitalitat i mestratge en tots els sentits. A casa seva vam sentir, per primera vegada, aquella música menorquina que s’allunyava dels postulats folklòrics i els cànons tradicionals, amb una frescor i modernitat inèdites per a les nostres oïdes.

El llegat de Traginada van ser tres àlbums: Menorca (1978), Pels camins de Menorca (1979) i Cançons de Menorca (1980); així com dos recopilatoris; Èxits de Traginada, cançons de Menorca (1983) i Traginada, selecció de cançons (2009). Nosaltres, que no teníem un duro, vam gravar els discs dels nostres amics en cassets verges, que anàvem girant un cop i un altre, fins que quedaren ben gastades.

Uns anys més tard, en una botiga de discs i CD del carrer Boqueria de Barcelona, Casa Peix, compràrem Cançons de Menorca, en vinil. Va ser el seu darrer projecte, el més madur i agosarat, el millor, pel meu gust i el que prometia un futur d’èxit. Qui sap fins on haurien arribat.

Concert homenatge a Traginada (IB3)

Gràcies, Traginada, per mostrar-nos el camí!

Per saber-ne més, llegiu l'article d'Ismael Pelegrí, Traginada.