diumenge, 22 de gener del 2017

Us present el meu blog

El passat 20 de gener vaig presentar el blog en societat a l’IES Joan Ramis i Ramis de Maó. Va ser arran d’una convidada que el grup Besuricata (comunitat tecnològica) ens va fer a cinc bloguers de Menorca perquè expliquéssim les nostres experiències generant continguts per als nostres blogs i canals de YouTube.

Els bloguers, de dreta a esquerra, Lluís, Carlos, Kico, Alfons i jo
Els YouTubers
Lluís Villamil: DestMenorca
Carlos Mallorca: Reparatumismo.org

Els Bloguers
Kico Borrás: Viajando sin GPS
Alfons Méndez: Qui compta s’erra
Joana M. Garau: Peuades damunt s’arena

En un moment de la meva presentació
La trobada es va fer al Ramis per facilitar-hi l’assistència als alumnes del mòdul d’Informàtica que s’imparteix al centre. Si tenim en compte que feia una nit de cans —tempesta amb forta Tramuntana—, l’assistència va anar prou bé, amb prop d'un centenar de persones.

Kico Borrás, alma mater de la trobada
Va ser una experiència fantàstica i vam xalar molt compartint les nostres experiències blogueres i youtuberes. Vet aquí la meva.

Una cala sota un far
Peuades damunt s’arena començà a caminar fa un any i mig, amb l'entrada Una cala sota un far, el juliol de 2015.
Actualment té 75 entrades.


Pregonda sense filtres
Per què escric un blog?
Perquè m’agrada escriure.
Perquè tenc coses que contar.
Perquè vull compartir el que escric.
Du feina, però a la vegada és molt gratificant.


M'agrada escriure sobre llibres
És important tenir en compte
Cercar una plataforma que puguem manejar bé.
Triar un títol: val la pena pensar-s’ho bé.
Escriure amb periodicitat o no, però sí amb constància.
Difusió: les xarxes socials ens poden ser de gran utilitat, com Facebook i d’altres.


Aquelles olors, aquells sabors
Els continguts
Escric del que m’agrada, em motiva i m’emociona, com l'Elegia per mon pare:



Tots tenim aficions i preferències que podem explicar.

Etiquetar continguts
Cada entrada és etiquetada.
Les etiquetes defineixen el tema o temes.
S'ha d'anar en compte en no excedir-s'hi.



Les pàgines: l’organització dels continguts
Agrupen les entrades en grans blocs, segons el seu contingut.
Són fàcils de trobar: solen estar davall la capçalera del blog.
Dins les pàgines, una entrada et pot dur a una altra.
Les pàgines que he creat són aquestes:

Relats
Els relats i microrelats que vaig escrivint.
Sempre els il·lustro amb imatges.


Deixa'm les teves sabates, relat finalista del Premi Illa de Menorca 2014
El meu barri
Són les entrades sobre el meu barri, el Centre de Maó.
Alguns parlen de la història dels nostres carrers.


Carrer de s'Arraval, davant de Can Senyalet
D'altres, sobre els nostres comerços, com Ca s’Esparter, Can Senyalet i La Balear


Ca s'Esparter: el comerç més antic de Maó
El blog pot servir com un altaveu, per denunciar, reclamar o posar en evidència una situació concreta, com la despoblació del barri

Llibres i autors
M'agrada llegir i som bibliotecària.
Aquí escric ressenyes de llibres.
Presentacions de llibres que he fet a la biblioteca.
Articles sobre escriptors que m'agraden, com Albert Camus.


Amb l'escriptor neerlandès Cees Nooteboom
Viatges
A vegades escric sobre viatges que m’han agradat.
Porten moltes fotos.


El meu viatge a Eivissa i Formentera
La Vida Imperfecta
És un gran bloc amb entrades molt diverses. 
No tenen cabuda a les altres pàgines.
Alguns exemples són:

Col·laboracions al diari Menorca


Anam amb bici. Ens hi posam de debò?
Reivindicacions: el blog com un altaveu per reclamar, denunciar, etc.


Amb la presidenta Francina Armengol, fent-li una reivindicació
Expressió de sentiments i emocions


Fent croquetes amb ma mare
Música, concerts, pel·lícules, temes que m’interessen i m'agraden


The Other Side, a l'homenatge a Pink Floyd de 2015

El meu tocadisc i els meus vinils
Els concerts del meu cor de gospel: Moments a Cor


La joia de cantar i sentir el gospel
Conclusions
És una forma d'autopublicació. Per un escriptor no és fàcil editar.
La difusió és il·limitada.
Et connecta amb altres persones i per açò et poden sortir oportunitats.
Si ho fas bé, pot formar part del teu currículum.

I per acabar... vet aquí l'entrada estrella
Mestre Demon: un músic menorquí cosmopolia I
910 visites en 6 dies.
No m'havia passat mai!


L'orquestra Demon's Jazz
Esper que us hagi agradat!

dissabte, 14 de gener del 2017

Mestre Demon: un músic menorquí cosmopolita I

Fa unes setmanes, vaig llegir al diari Menorca (24/12/2016), un article d’Antoni Tudurí que em va cridar poderosament l’atenció: Al mestre Demon (Llorenç Torres Nin), pioner de la música de jazz a Espanya, sobre el cèlebre músic i promotor d’espectacles a la Barcelona de la primera meitat del segle passat.
Aleshores vaig començar a investigar la vida i obra d’aquest personatge, i em vaig adonar que havia estat un músic i compositor tan decisiu en la Barcelona de les primeres dècades del segle XX, com desconegut entre els menorquins.
Vet aquí la primera part de les meves indagacions.

Llorenç Torres Nin, mestre Demon
Llorenç Torres Nin va néixer a Maó el 15 de juliol de 1887. Era fill de Vicenç Torres Guasch, eivissenc, sabater de professió, i de Catalina Ana Nin Gomila, nascuada a Maó el 1866. La família va viure a Maó i sembla que també alguna temporada a Sant Lluís, d'on procedia l'àvia materna, Catalina Gomila Mercadal.
Tudurí el defineix com “un destacat pianista, arribat a Barcelona no es sap exactament quan i que va ser un dels músics més coneguts i celebrats de l’època, ànima de la vida nocturna barcelonina al llarg de més de 50 anys”. L’autor cita una anècdota de Francesc Sanuy, recollida a les seves memòries, quan es referia a un viatge comercial que va fer a Nigèria el 1964: “als animadíssims locals del port d’Apapa (Lagos), on venien com a discs autòctons els highlife del Mestre Demon Jazz de Barcelona”. Tot apunta que les composicions del menorquí imitaven a la perfecció els highlife de moda. El highlife és un gènere musical que es va originar a Ghana en la dècada de 1960 i es va estendre a Sierra Leona, Nigèria i altres països de l'Àfrica Occidental cap al final d'aquesta dècada. Es caracteritza per la seva secció de vents jazzy i la utilització de múltiples guitarres per liderar la banda (Viquipèdia).

El mestre Demon amb la seva orquestra, Demon's Jazz, Barcelona, anys 30
El 1993, la revista S’Auba va publicar al número 44 d’agost, un interessantíssim i complet article de Deseado Mercadal titulat Maestro Demon: un sanluisense tan distinguido como olvidado. L’autor, que estava errat respecte de l'origen del mestre, ens ofereix una semblança força completa del músic, en què apareixen els noms dels locals on el pianista i compositor es va fer famós, introduint els nous ritmes jazzístics procedents dels Estats Units, així com les seves pròpies composicions —la major part, cançons i ballables, com foxtrots, xotis, xarlestons, havaneres, pasdobles, revistes musicals, etc.—, de la mà de l’orquestra que fundà, Demon’s Jazz. El conjunt actuà durant molts d’anys al Gran Café Catalán de les Rambles, on les seves composicions es van fer força populars.


Cartell de la Demon's Jazz, anys 30
Una de les darreres obres, Les velles places de Barcelona, quedà finalista en el I Festival de la Cançó Mediterrània (1959).


Les velles places de Barcelona. Reducció per a piano, 1959. Fons BC
D’entre les seves cançons, Dale de betún (principis dels anys 30), incorpora un fragment de la melodia del Jaleo de les nostres festes:



Deseado Mercadal conegué Demon a Barcelona de la mà del saxofonista forneller que formava part de la Demon’s Jazz, José Sans i, fins i tot, Mercadal sonà el violí alguns cops amb la seva orquestra.

Un espectacle de cabaret amb la Demon's Jazz i ballarines, anys 30
El mateix autor, l’any 1967, ja havia publicat una separata de la Revista de Menorca, titulada Los músicos menorquines, primera recopilació exhaustiva de biografies de músics i compositors de l’illa, així com dels foranis que van fer la seva carrera a Menorca. Pel que fa al mestre Demon, relata que “en sus primeros tiempos se ganó la vida en un café de camareras llamado el Criterión, sito en el barrio chino barcelonés... Dotado de una gran intuición musical y de una arrolladora simpatía, el maestro Demon conquistó amistades innumerables entre los que se contaron los más famosos artistas, intelectuales y personas de relieve que todas las noches tuvieron su tertulia en el Catalán. Inquieto dinámico, cordial y muy amigo de sus amigos, escribió innumerables números musicales que se convirtieron en éxitos formando parte del repertorio de artistas famosos como Josephine Baker.

Divino Shimmy. Reducció per a piano, 1925. Fons BC
Entre tantos, recordamos el Jazz-Baby, Fatal Shimmy, La Españolita y aquel cuplé La Rambla, uno de sus mayores éxitos”.

La Rambla. Partitura i disc de pedra. Fons BC


D’altra banda, Gabriel Julià, al seu diccionari imprescindible Música i músics a Menorca (2009), on recull nombroses biografies de músics i compositors menorquins, apunta que “amb la seva orquestra, Torres Nin va recórrer Espanya i Amèrica, on aconseguí molts èxits”. Julià, a més aporta una extensa llista de les seves obres, discografia i bibliografia.

La Demon's Jazz a Radio Associació de Catalunya, 1937
Llegiu la segona part d'aquest article clicant aquí

Nota: les fotos procedeixen de diverses fonts d'Internet.

Article publicat a la revista S'Auba, número 325, gener de 2017.

Agraïments especials: a la Biblioteca de Catalunya, per la cessió de les imatges de música impresa i enregistraments sonors. A Antoni Tudurí, pels aclariments de les dades genealògiques. A Toni Seguí, per informacions diverses. A Alfons Méndez, pels consells i el seu suport.

dijous, 5 de gener del 2017

Pregonda sense filtres

Inici d’un nou any, d’un hivern que no ho sembla, càlid, amable i sec, massa sec.



Pregonda


La calma hivernal fa dies que afavoreix ses seques i la línia de mar es dibuixa un pam o dos per sota del que és habitual.


Retxa blanca de sal i pedra calcària, pegellides al descobert, crancs que s’afanyen cap el fons, algues seques i plàstics enganxats entre els racons de les caletes...


“A quien madruga, Dios le ayuda”. El goig d'arribar-hi prest no té preu: llum matinera i aigua com un mirall.


El camp verd d'hivern, les basses temporals, el cel empedrat i els estornells que ens sobrevolen.


Només la mar en completa quietud, roques i silenci. Només nosaltres.


Don gràcies a Déu per poder caminar, de nou, per aquesta costa abrupta, agresta, escarpada i única.


Faig fotos i cada racó em sembla més bell que l’anterior. Totes sense filtres, ni trampa ni cartró. El sol baix de llevant tenyeix d'ocre el paissatge.


I més enllà, Cala Barril. Macs grisos i vermells, llenyes i objectes portats per la mar. L'illot ens vigila.


Com m’estim aquest paisatge!