diumenge, 12 de gener del 2020

Allò que mai no hauria somiat

Fa un parell d’anys vaig llegir la crida que es feia a participar en un llibre col·lectiu de relats. L’editorial mallorquina Òrbita, cercava històries en primera persona basades en fets reals i viscudes a les Balears. Les narracions havien de ser en català i l’extensió era raonable. Durant bastants mesos es podien anar enviant relats, sense cap límit.

Els autors menorquins amb Rodo Gener a la sala Albert Camus
El projecte em va engrescar i ben prest em vaig posar a escriure. El primer que vaig enviar va ser una versió ampliada de Tempesta local (publicada en aquest blog); l’altre, Una cala sota un far, era una compilació de diversos escrits breus i escampats sobre les meves vivències d’infantesa als fars de Menorca. Aquest va ser l’escollit per a la publicació.
Hi havia dues condicions quan enviaves un relat: havia d’anar acompanyat d’una foto i d'una cançó.
La foto, com no, va ser la que enceta la narració:

“Quan vaig néixer, el meu pare era el faroler del far del port de Maó.
Un any i mig més tard, em va fer una foto davant la mar, just al peu d’una de les runes més llegendàries de Menorca, les del castell de Sant Felip. Jo portava un vestidet de tela de tovallola, unes sandàlies de goma i el cap cobert per un capell; la instantània em va sorprendre amb la mirada absorta, contemplant quelcom a terra.
Aquella imatge presagiava el que serien els estius de la meva infància, en una cala sota un far: roques, cocons amb aigua i sal, sal a la boca i a la pell, borms, pegellides, vogamarins, esgarrapades als genolls, algues seques entre els dits dels peus i la pell de color xocolata, cremada per un sol ardent sense protecció”.
I la tonada, la que expressa com cap altra els meus sentiments cap al meu mar, l'emoció cap a la meva terra marina.
Joan Manuel Serrat - Mediterraneo
Un diumenge, el relat va ser publicat a l'Ara Balears i, més endavant, es va llegir per IB3 Ràdio; tot açò em va fer molta il·lusió.
L’abril de 2018, es va presentar a Ciutadella el llibre col·lectiu, amb un títol ben original, Anit vaig somiar que Paul Auster era Déu.
Amb Javier Matesanz, un dels editors, a la presentació del llibre
El projecte, els mesos d’espera, la ràdio, la presentació... tot va ser molt polit i il·lusionant, però allò que mai no hauria somiat és sentir el meu relat dalt d’un escenari.
L’actor ciutadellenc Rodo Gener va llegir les nostres històries i li van agradar. Germà d’un dels autors (en Toni), en Rodo va decidir dur-les a l’escena, sota el títol Una nit vaig somiar que vivia a Menorca.
Divendres passat, vam poder gaudir, per segon cop, de la representació —en forma de monòlegs teatrals— dels relats dels autors menorquins recollits a l'obra.
Rodo Gener
Asseguda a la Sala Albert Camus de Sant Lluís, mai no hauria somiat que un actor de la vàlua i la categoria den Rodo, donés vida amb tanta mestria i sentiment, paraula a paraula, allò que vaig escriure amb el cor a la ploma.
Quan sortí a escena i posà un CD en un reproductor, el cor em va fer un bot en sentir Mediterraneo. La meva infància es va condensar dalt de l’escenari, mentre tot de records es van fer presents molt nítidament gràcies a la magnífica representació de l’actor.
Poc a poc i una rere l’altra, es van anar descobrint les històries i experiències de cadascun dels altres narradors: records ben vius de Tania Aguilera, Iosune Arrián, Toni Gener, Graziela Lleonart, Joan Triay, Jordi Vila i Maria Villalonga. En Rodo va anar “dibuixant un quadre de vivències on la nostàlgia i els records en són protagonistes. Experiències reals que conformen una emotiva imatge de costums, de les últimes dècades a Menorca. Dels oficis, les festes, les tradicions, l’educació, els paisatges, la gent... En resum, històries de Menorca, escrites per gent que viu a Menorca” (web de Rodo Gener).


Cartell de la representació
El projecte de l’editorial Òrbita ha estat molt engrescador i, per a nosaltres, els aprenents a escriptors, no podia tenir un millor colofó.
Gràcies, Rodo, per dedicar-nos aquest espectacle tan polit i carregat d’emoció, allò que mai no hauríem somiat.


Ja està en marxa el segon projecte de l'editorial Òrbita: Paraula d’Auster.

dijous, 2 de gener del 2020

Meditació d’any nou

Hay momentos en que toda la ansiedad y el esfuerzo acumulados se sosiegan en la infinita indolencia y reposo de la naturaleza. Henry David Thoreau

El camí s’obre davant meu: un viarany estret, delimitat per dues parets de pedra en sec. Més enllà, el camp, els prats verds i els boscos d’arbres frondosos, bàsicament compostos de pins i velles alzines.



Silenci.
No em calen manuals de meditació ni aplicacions de mindfulness per desconnectar del trull del món. Quan m’interno en la natura, l’observo, l’escolto i la sento, la sensació de pau i relax sorgeixen immediatament. La seva bellesa em recrea els sentits, de manera que no em canso mai de contemplar-la; sempre és diferent i canviant.
Caminar és una forma de meditació, i més si es fa en plena natura. Però ha de ser un trescar conscient i actiu, que afavoreixi el fet de gaudir del moment i copsar el que es té davant amb tots els sentits.
Ensumo les olors del camp, l’aroma de la terra banyada, de l’herba segada i dels boscos humits. Tancar els ulls i respirar a fons em neteja els pulmons.



Camino de pressa de bon matí, amb les mans a les butxaques, per escalfar-me el cos. El vent em frega la cara i me la refreda encara més, fins que surto a una clariana i sento com el sol em besa les galtes i em deixo fer. El tebi sol d’hivern convida a asseure’s i dormitar tot escoltant els ocells i la renou d’un tractor en la llunyania, com el baix continu de la melodia de la natura.
Obro els ulls i una parella de cucuts vola damunt meu. Més a munt, un milà s’allunya cap a la costa.
Els verds del camp menorquí a l’hivern són intensos i variats. Un paisatge ben diferent del de l’estiu, marcat pels marrons de l’herba seca i la terra quartejada.



Totes les estacions donen les seves flors. La vinagrella ja ha florit i fa brillar l’herba de pastura, com si la il·luminés amb bombetes incandescents. Els brucs i els romanís estan esplendorosos amb les seves flors rosades i liles.
Després de botar parets i fer-me qualque esgarrinxada amb els abatzers, arribo a una clariana on hi ha unes basses temporals. És un indret que desconeixia i el trobo colpidor. Està tot envoltat per una paret de pedra en sec per impedir que les bísties caiguin dins l’aigua.


Es Clot des Guix
Baixo fins a la més gran i contemplo l’aigua, embadalida. Tot i que no és gens fonda —un parell de pams, potser— no es veu el fons. Imagino l’activitat dels microorganismes que hi viuen, que es reproduiran amb les pròximes pluges i que moriran amb la sequera de l’estiu, per donar lloc a altres formes de vida. Perquè la natura és així: sacrifica els éssers a favor de la continuïtat de les comunitats i l’equilibri dels ecosistemes.



Per sortir-hi, he de passar per un lloc i botar la barrera. Sort que no hi ha ningú.
Torno amb els peus cansats, les botes fins dalt de fang i amb l’ànim renovat. Una bona forma de començar el nou any i agafar forces per afrontar els reptes que ens reserva.