Nooteboom a la carnisseria

He aixecat la vista del diari i ha estat com una aparició. Un polo de color morat ha passat davant la finestra i he sabut que era ell. El mateix que portava just fa dos anys, la darrera vegada que ens vam veure a la Biblioteca. M’he aixecat i he corregut cap a la porta. “Has fet tard”, m’ha dit el cambrer, divertit. Cert.

Uns minuts més tard, ha tornat a passar en sentit contrari i no n’he tingut cap dubte. Amb el cafè acabat i el diari llegit, m’he aixecat ràpidament, he pagat i he sortit de La Bolla.

Ni rastre... però he continuat més enllà des Pla de sa Creu, amb un bri d’esperança. “Potser ha anat a comprar peix”, i mentre em dirigia a la peixateria, Simone Sassen, la seva dona, sortia de la llibreria. Com si d’un paparazzi es tractés, l’he seguida i ens hem ficat, una darrere l’altra, a la carnisseria.

Un home amb polo morat i bermudes esperava el seu torn davant el mostrador. S’ha girat cap a la dona i m’hi he llençat.

—Hola Sr. Nooteboom!

Nooteboom i jo a la Biblioteca de Sant Lluís el 2014

M’ha mirat un moment amb semblant sorprès i dubtós, però uns instants després ja m’havia reconegut.

Ens hem besat i hem proferit els compliments de rigor.

—M’agradaria parlar amb vostè un dia d’aquests, fa dies que hi pens... —li he amollat amb tota sinceritat.

—Ens anam la setmana que ve —m’ha contestat—, a la Fira del Llibre de Frankfurt.

“He tornat a fer tard”, he pensat, amb ràbia, perquè m’havia proposat trucar-li i finalment no ho he fet.

Llavors m’ha explicat que ha estat molt ocupat viatjant d’un cap a l’altre de l’Atlàntic (Colombia) i a Itàlia i no sé on més. I que ara se’n torna i més viatges i més tango, i més llibres... I m'ha parlat amb entusiasme de dos escriptors sudamericans que ha llegit recentment: Augusto Monterroso i Alejandro Rossi. N'he pres nota.
A continuació ha remarcat com s’ha trobat de bé, com sempre, a la seva illa descansant d’incògnit —açò ho ha afegit amb un somriure maliciós, com pensant, “no m’aplegaran, aquests”—, dins el seu petit monestir que és ca seva i el seu preuat jardí, llegint i escrivint.

Nooteboom amb l'ase del seu vesí

Abans d’acomiadar-nos —ell ja havia fet la compra i jo havia de tornar a la feina—, m’ha assenyalat un expositor d’embotits de la botiga, dient que li agradava aquell establiment perquè les sobrassades i carnixues eren d’elaboració pròpia. Li he demanat si li agradava la sobrassada i m’ha respost que “molt”.

—Como un día por semana. Simone me hace una tortilla de sobrassada todos los domingos para almorzar.

Ha afegit que n’ha tastat a altres indrets, però que com la nostra no n’hi ha cap. Li he confessat que, com ell, jo també peco un cop per setmana amb aquest embotit tan especial, els dissabtes per berenar.

En aquell punt ens hem acomiadat, com sempre, fins vés a saber quan. Abans de marxar, he comprat un pot de mel. Potser demà en posaré damunt la llesca de pa mallorquí amb sobrassada fregida.

He escrit diversos cops sobre Cees Nooteboom, com Nooteboom (i jo) en el seu refugi. I no deixeu de llegir Lluvia roja. Traspua la seva passió per Menorca.
Tots els seus llibres traduïts al castellà i al català, els trobareu al catàleg de la Xarxa de Biblioteques de Menorca.

Per un sí o per un no: trenta anys després a ca nostra

Barcelona 1986, 19 anys, segon de carrera a la universitat. Tota la vida per davant, amb les butxaques buides, però amb ganes de descobrir el món.

El Teatre Poliorama oferia bons preus als estudiants i vaig aprofitar l’ocasió per assistir a l’estrena a Catalunya —i potser al país— d’una obra contemporània, trencadora i inquietant: Per un sí o per un no.

La Companyia Flotats ens va obsequiar amb una representació de luxe amb dos grans intèrprets de l’escena catalana: Josep M. Flotats i Juanjo Puigcorbé. Dues patums que aleshores es trobaven en la cresta de l’onada i que vaig descobrir en aquella ocasió, donant vida a dos tipus psicològics amb trets ben diferents.

El magnífic duo Flotats - Puigcorbé

Per un sí o per un no (1982), és una de les obres més representatives de l’autora russo-francesa Nathalie Sarraute (1900-1999), que comença amb una senzilla proposició emesa en el passat, Està bè... això..., i que desferma la tempesta. Dos amics íntims de tota la vida s’enreden amb el significat i la interpretació de la frase, entrant en una espiral de discussions que els portaran a dir-se allò que no es diu normalment per convenció social i per la por de fer el ridícul. Cercant la "veritat dels mots", acabaran en una posició que serà irreconciliable per a ambdós.
El text, veraç, subtil i enginyós, dóna peu a la reflexió sobre l’efecte del llenguatge i les seves conseqüències, i sobre la vulnerabilitat de les relacions humanes, fins i tot les més íntimes i duradores, que poden ser ferides de mort, aparentment només per una estocada lingüística, però que, en realitat, aquesta serà el detonant d’un cúmul encobert de desencontres que vénen de lluny entre els dos amics.

Cia. Projecte #36 de Mallorca

Fa trenta anys, Per un sí o per un no va ser una obra de gran èxit de crítica i públic. Durant aquest temps, se n’han fet nous muntatges, i encara ara es continuen fent.

La setmana passada, la Sala Albert Camus de Sant Lluís la va representar, per primer cop a Menorca i trenta anys després de la gran estrena a Barcelona.

De la mà de la Cia. Projecte #36 de Mallorca, i dirigida per Joan M. Albinyana, Jaume Mut i Joan Toni Sunyer van fer una interpretació estel·lar, amb tota la passió, el cinisme i la subtilesa que requereix el text. Amb una escenografia minimalista, l’obra s’ha adaptat als nous temps, amb referències a la Mallorca del segle XXI, tot incorporant les noves tecnologies (uns personatges moderns no poden estar-se de consultar el mòbil i de ser presents a les xarxes socials), però conservant la seva vigència a través d’un tema universal —la complexitat de les relacions humanes— des d’un punt de vista ben particular.

Notícia al diari Menorca, 19 de setembre de 2016

És una satisfacció que sales petites, com el teatre Albert Camus, programin obres de renom internacional, a càrrec de companyies de ca nostra, poc conegudes, però altament qualificades, esperonant i difonent d’aquesta forma els espectacles culturals d’arreu de les nostres Illes, i a preus assequibles.

Publicat al diari Menorca, el 22 de setembre de 2016

Per què escric

Diu Bradbury que els seus relats són la creació de dues persones: el jo que observa i el jo que escriu. Hi afegiré, el jo que sent.

Escriure és la manera de treure del meu volcà interior —un foc persistent que cou insaciable— les vivències, il·lusions i desencisos, passions, experiències irrepetibles, projectes, triomfs i desencerts, pors i audàcies, opinions que han de ser expressades —“ho escric, o esclat”—, llibres llegits, pel·lícules colpidores, música sentida amb el cor, llocs visitats inoblidables... i històries inventades per ser proclamades als quatre vents, i d’altres per estojar al calaix del temps, a l’espera pacient, d’un temps favorable, o condemnades definitivament, a l’oblit.

A voltes escric per impulsos, amb urgència i sense pensar-hi gaire; d’altres, ho faig de forma pausada i meditada, com quan elabor un text professional. A vegades, ho faig estirant del fràgil fil dels records i anant en compte que no es trenqui.

Aquí, al bloc, hi aboc el que em va sortint i m’hi despull per la necessitat urgent de buidar parcialment el volcà. Tanmateix, l’espai que hi queda torna a ocupar-se, i així torna’m-hi, fins a l’infinit. Escric per no emmalaltir d’horror vacui.

Com els llibres, la música i l’art, escriure m’apropa a la bellesa i a voltes, em salva, literalment, la vida.