Christmas with Ray Conniff

A la casa de la meva infància hi havia un Betlem amb unes figures de ceràmica que feien molt de goig i que posseïen el realisme i el dramatisme característics de la iconografia religiosa.

A més de la Sagrada Família, el bou, la vaca i l’àngel, hi havia pastors, animals (bens, ànneres, porcs...), un pont, una foganya amb una bombeta que imitava el foc, una font, dones que filaven i duien llenya... Els que més m’agradaven eren el Bon Jesús, per com era de bufó, i els Reis Mags, les figures més majestuoses i amb les millors vestidures, muntats en exòtics camells i conduïts per sumptuosos patges.

Nadal de 1974: amb el meu pentinat de patge

Quan passàvem el Nadal a un far, hi havia tant d’espai, que ens podíem esplaiar muntant el Betlem damunt una taula ben grossa. Ma mare sempre va tenir traça i imaginació per crear les diferents escenes nadalenques. Construíem la cova amb algunes pedres que dúiem de la vorera de la mar o del camp. Una mica de fonoll marí, un bocí de socarrell, mates i fullaraca, representaven els arbres i la vegetació. Des de dalt d’un munt de pedres baixava un torrent fins una bassa, amb un circuit tancat d’aigua corrent que havia enginyat el meu pare, on uns bens bevien a càrrec del pastor. Els porcs menjaven molt a prop en l’assoll que cuidava la filadora.

Llavors armàvem l’arbre amb una branca que havíem trobat al bosc i que decoràvem amb cintes de colors brillants i amb les poques bolles que teníem. Amb pinyes i aglans pintats a mà i un ciri de color granat (que cada any era el mateix) fèiem un centre de taula. Tot senzill i casolà i, sobretot, econòmic.

Els Mags començaven el seu camí cap a Betlem a l’extrem més allunyat, de manera que cada dia els feia avançar una miqueta fins el dia de Reis, quan arribaven a adorar l’infant Jesús i jo rebia els meus regals perquè havia estat bona filleta.

Sempre, tots els anys, hi sonava la mateixa banda sonora: el disc Christmas with Ray Conniff.

Quan estudiava a Barcelona, l’alegria de tornar per Nadal era immensa. Ma mare m’esperava per muntar el Betlem i ho fèiem el mateix dia de la meva arribada. Al pis de Maó teníem menys espai que als fars; el torrent i la bassa d’aigua s’havien convertit en un bocí de paper d’alumini entre pedres i davall un vidre, rodejat de codolets i amb les ànneres a sobre. Era menys real, però feia el pes. I com no, el Christmas with Ray Conniff mai no hi faltava.

Tornar significava el retrobament amb la família, la llar, sortir amb els amics, la Missa del Gall, la gallina trufada i l’aroma del consomé el dia de Nadal, el torró, la sidra i el xampany Freixenet, les campanades d’any nou per la Primera, els valsos de Viena i els regals de Reis. Retornar a la ciutat era un drama.

Fa vint anys, quan ens vam instal·lar en la casa on vivim, hi vaig dur els meus discs de vinil i el Christmas with Ray Conniff, entre alguns de la casa familiar.

La setmana passada, en baixar dels porxos l’arbre, les figures i les capses amb els adornaments nadalencs, la meva filla va posar al tocadiscs Christmas with Ray Conniff.

L’any que ve, quan ella torni per Nadal, l’esperaré i juntes muntarem l’arbre i el Betlem amb la nostra banda sonora.

Si vols sentir el disc, aquí el tens:

Em deien Beethoven

Tenc un amor que es diu Música. És un amor etern i incondicional que ho sap tot de mi. Sap el que em cal quan la desesperança m’aclapara i quan la decepció em domina; i em conforta quan la ingratitud guanya la carrera a la generositat.

La Música celebra el meu entusiasme, la passió per les coses en què crec i m’acompanya amb l’àrdua tasca de perseguir els meus somnis. Pocs instants de la meva vida són omplerts amb silenci.

En el meu 21 aniversari, les companyes de la residència d'estudiants em van regalar un violí en miniatura 

En els meus records d’infantesa hi ha un tocadiscs-ràdio-casset Vanguard. Quan no se sent la ràdio, hi ha un disc o una casset sonant en estereofònic.

El meu pare em va regalar una guitarra als 7 anys, quan vaig fer la Comunió. Com que la Música se’m donava bé, cap els 11 anys em comprà un violí i en vaig iniciar els estudis al Conservatori. També vaig aprendre pel meu compte a sonar el piano i el contrabaix a l’església de Sant Josep, amb el cor del Pare Petrus, amb qui sempre estaré en deute.

Sonant el violí als 14 anys. Darrere, el pòster de Beethoven i les guitarres

Ben prest vaig començar a estalviar per comprar discs. Anava als magatzems den Parpal o a Conesa, al carrer de ses Moreres per triar-ne, sovint amb coneixement i a vegades a l’atzar. Encara els tenc tots.

Quan m’agradava un LP (long play o disc de 33 rpm) i ja no em quedava pressupost, me’l gravava del d’una amiga en una casset verge de 60 o 90 minuts. No tenia la mateixa qualitat i a vegades la cinta se sortia de la capça i quedava feta un nyap, però aconseguia el que volia.

De tant sonar, escoltar i llegir revistes i llibres sobre Música i músics, m’havia après molts temes, tant d’actuals —som de la generació disco, de la Movida i de Miquel Ríos, entre altres (alguns, inconfessables)— com de clàssics.

Llavors, a l’escola de primària només s’estudiava Música quan algun professor en volia ensenyar de forma voluntària. Així, la nostra professora de ciències, donya Xeta, que era més melòmana que entesa, ens en va fer classes durant la segona etapa d’EGB, segons el seu mètode particular i efectiu.

En arribar a primer de BUP, l’assignatura de Música era obligatòria. Totalment diferent d’allò que havíem après a l’escola —cançons i alguns rudiments bàsics de notació i ritme—, a BUP s’estudiava història de la Música i les obres dels compositors més rellevants, com ara Johann Sebastian Bach, per haver assentat les bases de la música occidental —plenament vigents— i, segons la meva opinió, per ser el millor —el puto amo—, seguits de Beethoven i Mozart, la gran tríada. El pianista James Rhodes hi afegeix Chopin.

Les classes es complementaven amb audicions d’obres destacades d’aquests i altres compositors.

Sonant un orgue de vent molt rudimentari 

Tenc oïda i dots per la Música: quan sent una peça musical, en memoritz el títol i el compositor; si escolt un obra que no conec, normalment sé l’autor o un coetani o la situï en el temps. Jo, que mai no vaig destacar en cap matèria, dominava l’assignatura, de manera que als exàmens reconeixia fàcilment les obres que la professora de música ens posava per identificar i comentar.

Com a conseqüència i sense voler-ho, vaig conrear fama de saberuda i en Xavi Cardona, que sempre feia gracietes, em començà a dir Beethoven. Al cab de poc, tota la classe m’ho deia.

Quina conya es duien tots plegats! Per la meva part, estava orgullosa de portar un dels noms de la gran tríada; l’admirava tant, que tenia un pòster gegant a la meva habitació, juntament amb un de Bach, de Chopin i de John Travolta i Olivia Newton-John a Grease.

Els exàmens d’audicions eren un problema per a la professora: tothom volia seure’s al meu costat perquè els xiuxiuegés els títols i els compositors de les obres que sonaven al tocadiscs de l’aula; i jo els ho deia. Allò era realment ingovernable. La professora, massa bona persona per a aquella colla d’adolescents incontrolables, no podia aturar el gavell que s’hi armava.

Tanmateix, hi trobà la solució per a l’examen de final de curs; va decidir fer-lo a la sala d’actes del Ramis. Hi va col·locar els alumnes ben separats a les cadires de braços i a mi em va seure a la taula de la tarima, al seu costat, perquè no em pogués comunicar amb la resta de la classe. Tot i açò, alguns ho van intentar, però jo feia com si no ho sentís, mirant cap al sostre i fent veure que assaboria cada peça musical.

Ludwig van Beethoven

Després d’anys d’haver finalitzat els estudis, quan ja havíem entrat a l’edat adulta, en Xavi Cardona encara em seguia dient Beethoven.

Bon dia, Salero

Surts de bon matí amb bicicleta, quan el sol despunta. La cambrera de pis ja és al cap de cantó esperant les companyes amb qui comparteix cotxo. Els homes grans del barri prenen el cafè xerrant animadament al bar de sa Rovellada.

Carril bici de la carretera de Sant Lluís: el millor

Carril bici de la carretera des Castell: el pìtjor, per estret i compartit amb els vianants

Carril bici de la carretera des Castell: el més perillós, per aquesta xapussa

Carril bici de la carretera de Sant Climent: per a quan la continuació?

Des de fa anys, durant la primavera i l’estiu, cada dia et creues amb un senyor gran que torna de caminar. Amb el rostre encès i un somriure d’orella a orella, sempre et saluda de la mateixa manera: “Bon dia, Salero”, i tu, que només el coneixes d’aquests encontres fugaços, li tornes la salutació, encantada.

A l’avinguda, la senyora M. passeja el ca, que és com la seva ombra i l’acompanya arreu; mentre tant, el senyor S., amb més de noranta anys, comença la caminada matinal a bon ritme. Alguns al·lots es dirigeixen, endormiscats, a l’estació d’autobusos per anar a l’institut. A ca na Maruja, trobes les parroquianes que berenen a la terrassa, en un ritual diari i inamovible.

Llavors penses que quan vas en cotxo, t’estàs perdent tot açò i, a més, has de patir l’estrès de l’hora punta.

Carril bici de s'Esplanada en molt mal estat. A més, dona mala imatge del centre de la ciutat

Carril bici de s'Espalana: per què no s'arranja?

El carril bici segueix per s’Esplanada. Malmès pel pas del temps i la manca de manteniment, encara no l’han arranjat, des que fa mesos li ho vas demanar a la batlessa. L’Administració hauria d’aclarir els temes amb més celeritat i impedir que s’eternitzin.

El bocí de carril de l’avinguda Clavé es troba en millor estat, però no hi fa llarg. És habitual que et trobis vianants despistats per enmig (sembla mentida, després de tants d’anys) i més estudiants que pugen als instituts a peu.

Carril bici de l'Avda. Clavé: fa anys que està així

Carril bici de l'Avda. Clavé: té 11 anys i no se'n fa manteniment. A la vista està

En arribar a Santiago, allò és campi qui pugui: s’ha acabat el carril bici i vas per la calçada perquè no és permès d’anar damunt la vorera ni travessar pel pas de zebra, amb els cotxos que et passen a tocar.

Carril bici de l'Avda. Clavé: nou i polit. Per a quan la connexió amb el primer tram?

T’has adonat que cada any que passa sou més persones que us desplaçau en bici o a peu, practicau exercici, no contaminau i compartiu espais sense vehicles que, en definitiva, són espais de convivència ciutadana.

Finalització del carril bici de la carretera des Castell:
per a quan la continuació amb la Ronda de Maó?

Tanmateix, no hi veus un retorn per part de l’Ajuntament: el manteniment en la majoria dels carrils bici és inexistent, se’n fan pocs de nous i no existeix una planificació clara al respecte. Les rondes encara no en disposen, amb el perill que açò implica. Per què no se’n pinta un damunt d’una de les voreres i es delimita amb tortugues? Li ho vas demanar a la batlessa i també per què Maó ja no és la ciutat polida d’antany.

Ronda de Maó: què n'hem de fer de voreres tan amples sense carrils bici?

A Maó encara hi manquen aparca bicis. Els del Lidl són més polits (l'estètica també compta)

I al final penses que ha passat una altra legislatura i la mobilitat, que és un assumpte cabdal en una ciutat, a Maó segueix relegat a un paper secundari.

Publicat al Menorca el 20/11/2018