diumenge, 19 de novembre del 2017

El buit que deixà Maria Lluïsa Serra

El 1967 va ser un any força intens per a Maria Lluïsa Serra. Aconseguí que a l’abril se celebràs a Menorca el X Congrés Arqueològic Nacional. Durant l’estiu inaugurà les biblioteques des Castell, Ferreries i Sant Lluís i dotà d’un nou local la des Mercadal, completant així la xarxa de biblioteques municipals. A l’octubre assistí al VIII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, a València.
Tot açò, compaginat amb la direcció de la Casa de Cultura de Maó i la investigació sobre història i arqueologia de Menorca, entre d’altres.
Malauradament, els seus projectes es van interrompre ben prest. El 19 de novembre Maria Lluïsa moria en plena maduresa intel·lectual.


Cinquanta anys després, la recordam com una de les persones més il·lustres i intel·lectualment més completes que ha donat la nostra illa. No debades, l’endemà del seu decés diferents personalitats de la nostra illa van publicar en el diari Menorca nombrosos escrits en memòria seva, destacant-hi l’erudició, vocació, entrega, capacitat de treball, generositat, humanitat i el seu grandiós llegat intel·lectual.
Mateu Seguí Mercadal i els altres col·laboradors mostraven la seva perplexitat envers la notícia, ja que Serra havia ocultat la seva malaltia a tothom. “Tal era su actividad y preparación, que difícil va a ser suplirla con eficàcia... Desde su ingreso en la universidad hasta ayer, su vida fue una contínua superación, conseguida gracias a su enorme capacidad de trabajo, en el que volcaba su apasionada vocación, hasta lograr vencer todas las dificultades”.
L’escriptora Matilde Adame apuntava que les seves nombroses publicacions l’havien feta mereixedora de ser inclosa en la galeria de menorquins il·lustres.
Juan Albertí Victory, bibliotecari, arxiver i col·laborador, hi destacava la feina ingent en les institucions que dirigia, i que dugué a terme fins el darrer dia; la seva vasta cultura i el seu caràcter infatigable en tot allò que portava a terme, així com la seva generositat quan finançava despeses que no li corresponien. Enaltia la millora que féu a la Casa de Cultura, així com la creació de la xarxa de biblioteques municipals, fruit de la seva constància i prestigi. Quant a les excavacions, remarcava el descobriment i posada en valor de les basíliques paleocristianes i tots els seus treballs de camp “y su erudición sobre Menorca, sencillamente asombrosa”.

Retrat de Maria Lluïsa Serra al Saló de Plens de l'Ajuntament de Maó
Pel rector del Seminari, Francisco Anglada, era bàsicament “una vida consagrada y vívida para la cultura. Seguida sin desmayos, sin concesiones... Caracterizada por dos dimensiones bien definidas: la investigación científica y la promoción cultural de los pueblos de Menorca”.
Miguel Barber Barceló, subdirector de la Revista de Menorca, reivindicava la seva faceta com a dinamitzadora cultural: impulsora de conferències, exposicions, cinema... Activitats que avui ens semblen d’allò més normals, però absolutament innovadores a l’època.
El catedràtic de l’institut de Maó, Juan Hernández Mora, la recordava com una alumna excel·lent i prometedora que, inexplicablement, interrompé els estudis abans d’acabar el batxillerat. El professor intentà convèncer el pare perquè Serra continués estudiant, de forma infructuosa. Anys més tard, cursà la carrera de Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, arribant a ser “la intel·lectual cuya promesa yo había diagnosticado”.
Per a l’arqueòleg Josep Mascaró Pasarius, la pèrdua de Serra era irreparable des del punt de vista humà, i també per a l’arqueologia menorquina. “Y en cuanto a sus trabajos de campo, en mi opinión, los más notorios y caudales, son el descubrimiento de las basílicas paleocristianas del Fornás de Torelló, Isla del Rey, Fornells e Isla d’en Colom. La restauración de la naveta des Tudons, la excavación del poblado de Sant Vicens des Caidús, que nos han permitido, entre otras cosas, conocer con el mayor detalle la morfologia de la naveta y de la vivienda talayótica”.
Germán Coll Mesquida i Guillermo Pons Pons, membres de l’equip redactor de la Història de Menorca —projecte de gran envergadura, impulsat i dirigit per ella i que no tingué continuïtat—, remarcaven la seva tasca divulgadora de la cultura, “que ella ansiaba que fuera de verdad popular y no patrimonio de grupos reducidos”, a la vegada que la utilització del mètode científic i rigorós en els seus treballs de recerca.
Altres personalitats com Guillermo de Olives (president de l’Ateneu de Maó), els arxivers Juan Gutiérrez Pons i Fernando Martí Camps, Luis Casasnovas Marqués i el president de la Societat Arqueològica Lul·liana, també expressaven el seu reconeixement.

Maria Lluïsa Serra a la Casa de Cultura de Maó (foto: Biblioteca Pública de Maó)
Guillermo Florit Piedrabuena, conservador del Museu Municipal de Ciutadella, li dedicava l’obituari més emotiu, una missiva en segona persona, en què es copsa el dolor profund de l’amic i col·lega: “La presencia de tu obra serà tu pròpia presencia... Como hermano tuyo menorquín te agradezco cuanto amaste a nuestra madre común que es Menorca. Permíteme que te agradezca cuanto hiciste por ella, que agradezca aún lo que por ella pensabas hacer. Pero en estos momentos de dolor, por lo que te estimaba como amigo sincero, permíteme también que lamente por ti, por cuanto estabas haciendo actualmente y que la muerte ahora no te ha dejado acabar, pese a merecerlo tanto: tu tesis doctoral, que ya no leerás, y tu ilusionada Historia de Menorca, preparada bajo tu dirección y que ya no verás publicada”.
Com a honors pòstums, l'Ajuntament de Maó la nomenà Filla Il·lustre de Maó, el 1971. El 2011, coincidint amb el centenari del seu naixement, el Consell Insular de Menorca li concedí la Taula d’Or.
Recentment, la ciutat de Maó li ha dedicat una escola, el CEIP Maria Lluïsa Serra.
Cinquanta anys després, tornam a recordar-la per tot el que va fer i pel buit que deixà. En pau descansi aquesta gran dona.

Publicat al diari Menorca, el 19 de novembre de 2017

També he escrit: Maria Lluïsa Serra Belabre: alma mater de la Biblioteca de Sant Lluís

diumenge, 5 de novembre del 2017

Llarga vida a les llibreries

Llegeixo un article del genial Carles Capdevila titulat Llarga vida a la petita papereria de sota de casa, publicat en el recull d'articles La vida que aprenc (2017), i em ve al cap la conversa que vaig tenir fa pocs dies amb la propietària de la verduleria del costat de ca meva quan m’anuncià el seu tancament imminent. Em vaig quedar tan astorada, que després de donar-li literalment el condol, ens vam lamentar de tots el negocis que hi havia a s’Arraval vint anys enrere i els pocs que hi queden (quan els contes, et sobren dits d’una mà).

Llibreria Shakespeare and Co, a Paris, acollint un acte literari multitudinari

Llibreria de vell i modern, a l'interior d'unes galeries de Paris

Quantes botigues emblemàtiques i establiments històrics han tancat en els darrers anys a Maó! Alguns han desaparegut per no poder fer front a lloguers astronòmics (només a l’abast de les franquícies); d’altres, perquè els negocis grans els han engolit; alguns, no poden competir amb les vendes online; d’altres, no s’han renovat... Sigui com sigui, amb ells “es perd una personalitat, un caràcter propi, un tipus de consum, una riquesa, un estil que era el que havíem conegut. Es perd, en part, perquè sovint volem que hi siguin però no hi entrem” (Capdevila).
Hi ha una mena de mort anunciada des de fa anys. De fet, ja s’han donat alguns casos en què ha estat inevitable la seva desaparició. En altres, la salut s’ha recuperat després dels pitjors anys de la crisi, encara que lentament i sense motius per tirar coets.
És el cas de les llibreries, aquells llocs on entres i trobes un assossec especial, la concentració de qui cerca o xafardeja lectures per obsequiar o regalar-se, perquè s’ho val. On perceps l’olor del paper i la tinta nova i acarones les pàgines, mentre llegeixes entre línies.

XIII Fira del Llibre en Català 2017: mirar, remenar, fullejar i comprar llibres

On el llibreter, que ja et coneix i sap de què vas i què t’agrada, et mostra la novel·la i el llibre de relats que acaben d’arribar, o l’àlbum bellament il·lustrat per a la teva filla petita. O la llibretera que ha tingut el detall de reservar-te el darrer llibre de Menorca, perquè en tens debilitat i te’n compres molts, però que si no el vols, no en tens compromís.
I si ets una d’aquelles rara avis que escrius perquè sí i un dia publiques un llibre, la llibretera no dubtarà en oferir-te l’establiment perquè el presentis i et promocionis com cal.

XIII Fira del Llibre en Català 2017: una fira plena de vida gràcies a les llibreries

Potser no t’identifiques amb cap d’aquests subjectes però, quan arribi Sant Jordi, segur que et plaurà sortir a fer una volta per les paradetes de llibres i roses, parlar amb els llibreters, demanar-los consell i tocar i fullejar els llibres abans de comprar-los.
I t’agradarà que hi siguin, però perquè hi continuïn, hauràs d’apostar per les nostres llibreries.

Publicat al diari Menorca, el 5 de novembre de 2017