Suite francesa, d’Irène Némirovsky: l’obra èpica de l’ocupació alemanya a França

Quan l’escriptora Irène Némirovsky va ser detinguda a França per a ser deportada a Auschwitz, estava escrivint la novel·la Suite francesa. El manuscrit, juntament amb la resta de la seva obra, va ser guardat durant molt de temps per les seves filles. L’obra, inacabada arran de la seva mort prematura l’any 1942 al camp de concentració, es va publicar el 2004 i rebé el Premi Renaudot a títol pòstum. A més de les dues parts que componen la novel·la, l’autora deixà nombroses notes de les parts successives i de possibles canvis en les que ja estaven escrites.

La narració arrenca amb l’èxode de 1940, quan l'exèrcit nazi derrota els defensors francesos i Alemanya ocupa el país. La primera part, "Tempesta al juny", retrata la fugida dels ciutadans de París en les hores i dies immediatament anteriors i posteriors a la invasió alemanya. La segona part, “Dolce”, mostra la vida en un petit poble de províncies a l'est de la capital durant els primers mesos de l'ocupació. La relació entre les dues parts és molt tènue, de manera que poden considerar-se gairebé com a obres independents, unides només per l'època històrica que retraten. La tercera part, "Captivitat", de la qual Némirovsky va arribar a escriure un esquema argumental, hauria mostrat els intents d'organitzar una resistència, i hauria situat alguns dels personatges de les parts precedents a la presó o en perill de mort per aquesta causa. De la quarta i cinquena parts, només en coneixem els títols: "Batalles" i "Pau".

Suite francesa combina un retrat intimista de la societat il·lustrada amb una visió implacable d’una societat que ha perdut el rumb. És un relat clar i intel·ligent de la desaparició del país que va existir, on es descriu la societat de la França de Vichy, en què es dibuixen escenes de convivència entre els seus membres i l'invasor.

Irène Némirovsky va néixer a Ucraïna l’any 1903 i morí al camp de concentració d’Auschwitz el 1942. D’origen jueu i filla d’una família benestant, fugí de la Revolució russa i s’instal·là a França als 16 anys d’edat. Coneixedora de diverses llengües, el francès va ser gairebé la seva llengua materna, que aprengué de mans de la mainadera.

El conjunt de la seva obra està escrita íntegrament en francès i hi dóna mostres d’una gran habilitat per analitzar psicològicament els personatges, i per a retratar amb lucidesa —i potser amb crueltat— una societat que està en procés d’autodestrucció, amb una agudesa i versemblança extraordinàries.

Recentment, s’ha estrenat la pel·lícula homònima basada en Suite francesa, dirigida per Saul Dibb, i protagonitzada per Michelle Williams, Kristin Scott Thomas i Matthias Schoenaerts. Se centra principalment en la segona part de la novel·la, “Dolce”, i narra la història de Lucile, una jove que té el seu marit al front i que es veu obligada a acollir a casa seva un oficial alemany. Tot i el rebuig inicial envers els invasors, naixerà una atracció entre ambdós que anirà in crescendo.

M’agraden molt les novel·les d’aquesta autora i crec que les he llegides totes. Encara no he vist la pel·lícula i esper que estigui a l'alçada de la narració. Si Némirovsky hagués finalitzat Suite francesa, molt probablement hauria esdevingut l’obra èpica de l’ocupació alemanya a França.

Trobareu les seves obres a la Xarxa de Biblioteques de Menorca.

Tot recordant Rafael Chirbes, in memoriam

Encara no fa un any, el 3 d’octubre, Mariona Fernández entrà a la Biblioteca de Sant Lluís, seguida de Rafael Chirbes i la colla de devots alumnes del taller que l’autor estava impartint durant aquell cap de setmana a Talleres Islados.

Aquell home menut, d’ampli somriure, ulls vius i mirada sincera i penetrant, em va saludar amb dues besades, alhora que jo li agraïa el fet d’haver acceptat pronunciar una conferència a la nostra biblioteca.

En tant que el públic anava arribant, va mostrar les seves dots de gran conversador i home de món, parlant dels seus llibres, del poblet on vivia al País Valencià, i de com vivia, aïllat de tot i de tothom, consagrat a l’escriptura; de les diverses ocupacions que havia tingut al llarg de la seva vida, a més d’escriptor i crític gastronòmic. “Ah, com el personatge que apareix a En la orilla!”, li vaig amollar... I ell no m’ho va negar.

Tal com estava previst, Chirbes omplí de gom a gom la Biblioteca, tot i que els mitjans locals se’n var fer ben poc ressò de l’avinguda a l’illa d’un escriptor consagrat, no només a l’Estat, sinó també internacionalment. Tant era així, que tres dies més tard, el Ministeri de Cultura li atorgava el Premi Nacional de Narrativa per la seva darrera novel·la, En la orilla (2013).

Escriptor i crític d’origen valencià, Chirbes va viure en diversos indrets del país i també a l’estranger, fins que fa uns anys va decidir tornar a les seves arrels per establir-se a Beniarbeig, entre València i Alacant, on va viure, amb els seus cans i moixos, rodejat de tarongers i dedicat a llegir, escriure i cuinar, fins que un càncer del pulmó esbiaixà la seva vida.

Tot i que començà a escriure sent un fillet, Chirbes publicà la primera de les seves vuit novel·les amb gairebé quaranta anys: Mimoun (1988, finalista del Premi Herralde), a la qual van seguir: En la lucha final, La buena letra (nominada novel·la de l'any a la ciutat alemanya de Colònia), Los disparos del cazador, La larga marcha (premi SWR-Bestenliste a Alemanya), La caída de Madrid, Los viejos amigos (Premi Cálamo) i Crematorio (Premi Nacional de la Crítica espanyola 2007, entre d’altres guardons), de la qual se n’ha fet una sèrie de televisió, igualment ben acollida per la crítica. Ha escrit llibres de viatges i d’assaig, com Mediterráneos i Por cuenta propia, entre d’altres. La seva obra ha estat traduïda a més d'una dotzena d'idiomes.

Chirbes ens parlà de literatura, de l’actualitat del país, dels seus dirigents, del paper dels intel·lectuals i de la seva relació amb el poder, de la corrupció... fent referències a personatges, escriptors i fets històrics de qualsevol època. També parlà de forma genèrica dels personatges de les seves novel·les, supervivents d’una sèrie de circumstàncies històriques i plens de contradiccions. Afirmà que escriu el que veu, sense justificacions, quan se li retreu la seva cruesa.

Fidel al seu estil, la xerrada va ser volcànica, vivaç, directa i desproveïda d’ambages. No debades és considerat el cronista de la crisi, posseïdor d’un estil directe, clar, incisiu i absolutament crític. Així ho testimonien les seves darreres novel·les, Crematorio (sobre l’especulació immobiliària i la corrupció en estat pur) i En la orilla, una obra construïda amb bocins d’històries i deixalles personals i socials. Els protagonistes es caracteritzen per ser uns éssers trepes i corruptes que en el passat han especulat i s’han enriquit amb la complicitat dels governs conservadors i la passivitat dels socialdemòcrates. La narració es desenvolupa circularment al voltant d’un pantà —metàfora de descomposició i podridura—, en què l’autor dissecciona la realitat actual en tota la seva cruesa i també ens recorda el miratge que va representar la vida benestant dels anys previs a l’esclat de la bombolla immobiliària. La descripció de la imatge del país no pot ser més desoladora: un territori “a la venda”, obres interrompudes, promocions d’habitatges buits, cases abandonades, éssers humans a la deriva...

Chirbes ens presenta el resultat d’una economia sostinguda amb fonaments de fang: atur, desnonaments, empreses en fallida, retallades de les administracions, així com una societat mancada de valors i guiada per la cobdícia, sobtadament empobrida i impotent, els dirigents de la qual no han sabut —o volgut— redreçar-la i han acabat amb l’estat del benestar. 

La pèrdua de Rafael Chirbes serà molt difícil de restituir. Gran conversador, intel·ligent i posseïdor d’un bagatge cultural enorme, passarà a la història de les lletres espanyoles per la seva mirada lúcida, crítica i incòmoda per a les visions complaents. I també pel seu criteri independent a l’hora de crear obres en un estil directe, en què la realitat és disseccionada i descrita sense embuts i sense pair. Tot i que a ell no li agradava, se’l considera el gran cronista de la crisi que va retratar la degradació política i moral de la societat espanyola contemporània.

Va ser un plaer i una gran sort conèixer i conversar amb Rafael Chirbes, celebritat literària i referent moral alhora.

Us recoman que demà aneu a una llibreria o a una biblioteca i us feu amb un dels seus llibres.

El meu barri II: llibres per a conèixer i estimar la ciutat

Abans d’escriure sobre el barri, he volgut llegir alguns llibres sobre la ciutat. Pens que és important aprendre per conèixer i saber més, però també per estimar el nostre patrimoni i, en definitiva, tenir cura de la ciutat on vivim.

S'Arraval i Pont de Sant Roc (Fotos antiguas de Menorca de Facebook)

Anam, idò, a comentar aquests llibres. La ciutat des del carrer: anàlisi formal, funcional i simbòlic del casc antic de Maó és l’obra imprescindible per comprendre exhaustivament com va néixer i com va créixer posteriorment. Escrita per Montserrat Domènech, Joan J. Gomila, Albert Martínez i Núria Seguí, va guanyar el Premi Ateneu de Maó l’any 1981. El treball fa una anàlisi històrica i urbanística de la ciutat en els diferents períodes en què s’expandí, des dels seus inicis, anomenada el Castell de Maó, fins a l’actualitat. La darrera part no és menys interessant, ja que aporta reflexions i propostes ben interessants per a repensar la ciutat del present i del futur. Inclou plànols històrics, dibuixos d’edificis, façanes, fotografies aèries, fotografies antigues, actuals, etc. La darrera edició és de 2005 i va ser publicada per l’Ajuntament de Maó, el Col·legi Oficial d’Arquitectes de Balears i “Sa Nostra”. Una obra per entendre perquè Maó és com és.

D’altra banda, Menorca: guia d’arquitectura, a càrrec de Joan J. Gomila, i editada el 1998 pel Col·legi Oficial d’Arquitectes de Balears, és una obra de referència concisa, però molt valuosa, per la quantitat d’informació que conté. Tal com apunten Miquel Sintes i Guillem Coll en el pròleg, la guia “ens pot ajudar a entendre millor la realitat de la nostra arquitectura històrica, a conèixer les successives influències artístiques d’una illa tan fràgil, que al llarg del temps ha sofert moltes invasions i dominacions que han arrelat en els processos de transformació dels pobles i ciutats: influències àrabs, catalanes, italianes, britàniques, franceses, etc. D’aquest coneixement podem aprendre a estimar el nostre patrimoni i ser més sensibles a l’hora de la seva protecció i conservació”. Gomila, arquitecte expert en la redacció de monografies sobre arquitectura i urbanisme, recull en aquesta guia allò imprescindible sobre l’arquitectura i les poblacions de Menorca. Malauradament, l’obra està exhaurida i per açò aprofit per a demanar una nova edició actualitzada.

Una menció especial mereixen els volums sobre història i història de l’art de l’Enciclopèdia de Menorca (editada per l’Obra Cultural de Menorca, des de fa més de trenta anys), obra cabdal sobre tots els aspectes i matèries referents a la nostra illa. En el cas que ens ocupa, destacarem els següents volums:

-Història II: de la conquesta cristiana a la Guerra de Successió. Volum X, a càrrec de Miquel À. Casasnovas Camps. 2000. Descriu com sorgeixen els primers nuclis urbans a Menorca.

-Història de l’Art I. Volum XVI, a càrrec de Guillem Sintes Espasa, Cristina Andreu Adame, M. Àngels Hernández Gómez. 2004.

-Història de l’Art II. Volum XVII, a càrrec de Guillem Sintes Espasa, Cristina Andreu Adame, M. Àngels Hernández Gómez. 2009.

Ambdós volums analitzen l’arquitectura de cada època i el desenvolupament urbanístic dels nuclis urbans.

L’Enciclopèdia de Menorca és una obra científica elaborada per autors experts en la matèria. Els volums són il·lustrats amb reproduccions de plànols, pintures, fotografies, etc, i aporten gran quantitat de bibliografia.

Podríem afegir altres obres, com la Guia d’arquitectura de Menorca, a càrrec de Josep Martorell (Barcelona, Col·legi oficial d’Arquitectes de Catalunya, 1979), així com monografies específiques sobre arquitectura militar, religiosa, civil, rural... o d’altres més literàries, com Maó (Columna), de Josep M. Quintana, de les quals no ens ocuparem, per raons òbvies.

Els llibres que hem comentat i d’altres també molt interessants, es troben a les biblioteques de la Xarxa de Biblioteques de Menorca.

Stephen Hawking i John F. Nash: dues ments meravelloses immortalitzades pel cinema

Stephen Hawking i John F. Nash, posseïdors de dues ments meravelloses, brillants, fóra del comú. Nash, economista i matemàtic guanyador d'un Premi Nòbel; Hawking,  físic i matemàtic, considerat un dels científics més populars i llegits entre el gran públic.

Stephen Hawking

Però realment, què tenen en comú aquests homes? Una vida entregada a la recerca científica, amb l’assoliment de l’èxit professional, malgrat el hàndicap de les seves discapacitats, l’una física i l’altra psíquica. Ambdós hi podien haver sucumbit, fins i tot mort al cab de pocs anys. Tanmateix, una voluntat de ferro i una capacitat de lluita fora del comú, han fet possible que Hawking hagi superat l’esperança de vida de la malaltia que pateix en més de cinquanta anys, i Nash hagi aconseguit conviure i seguir investigant amb esquizofrènia fins al final de la seva vida, ara fa tres mesos.

Però no ho han fet sols: han comptat amb el suport i la complicitat de les seves dones, companyes i lluitadores incansables que s’hi han deixat la pell. Allò que diuen que “darrera de cada gran home hi ha una gran dona”, és certament aplicable a aquests dos casos.

Les seves històries es van portar a la gran pantalla de la mà d'actors extraordinaris. Son les pel·lícules que tot seguit us vull comentar.

John F. Nash

Una mente maravillosa va ser estrenada l’any 2001 i protagonitzada per Russel Crowe i Jennifer Connelly. Conta la vida de John F. Nash (1928-2015), economista i matemàtic americà, el qual desenvolupà investigacions principalment entorn a la Teoria de Jocs.

L’acció comença el 1948 quan Nash arriba a la Universitat de Princeton per fer la tesi doctoral. Alumne avantatjat, inicia una carrera brillant, fins que comencen a manifestar-se-li crisis greus d’esquizofrènia. Per aquest motiu, la seva activitat científica es veu interrompuda, i a partir de 1959 ha de ser internat diversos cops en centres de salut mental. Amb un gran esforç personal i amb una fèrria voluntat, aconsegueix superar —o conviure, si ens hem de cenyir a la pel·lícula— la malaltia per seguir investigant, fins que el 1994 se li atorga el Premi Nòbel d’Economia, juntament amb John Harsanyi y Reinhard Selten.

Tot i que la pel·lícula va obtenir quatre Oscars, inexplicablement no se li va concedir al protagonista, Russel Crowe. Jennifer Connelly en va guanyar un de ben merescut, en el paper d’Alicia, la seva dona.

La teoria del todo, estrenada el 2014, narra la vida de l’afamat físic Stephen Hawking (1942). Com l’anterior, la història s’inicia quan Hawking, un estudiant de física brillant i tímid, comença el doctorat a la Universitat de Cambridge. Als 21 anys, se li diagnostica el mal de Lou Gehrig (una esclerosis lateral amiotròfica), malaltia degenerativa, i se li pronostica una esperança de vida de 2 anys. Lluny d’enfonsar-se, el científic i la seva promesa decideixen casar-se i afrontar junts la seva malaltia, cada cop més accentuada. D’aquesta forma, mentre passen els anys, s’incrementa la seva activitat intel·lectual alhora que s’endinsa en el seu treball científic més ambiciós, investigant, paradoxalment, allò que se li hauria d’haver acabat fa més de cinquanta anys, però que ha aconseguit desafiar contra tot pronòstic: el temps.

Stephen Hawking, molt probablement, és el físic més conegut entre el gran públic. La seva obra divulgativa, com la Breu historia del temps (1988), on exposa temes de cosmologia, com el Big Bang, els forats negres, conceptes matemàtics... és explicada de forma clara i entenedora. Tant és així, que quan es publicà aquest llibre, va esdevenir ràpidament un best seller, batent el rècord de vendes el 1998. En aquells anys el vaig llegir i puc assegurar que és una obra apassionant i entenedora, fins i tot per a gent de lletres, com jo mateixa.

La pel·lícula està inspirada en les memòries de Jane Hawking, i protagonitzada brillantment per l’actor Eddie Redmayne, qui va obtenir l’Oscar, i Felicity Jones, en el paper de la seva esposa.

Us recoman aquestes pel·lícules pels actors, els guions, les històries que expliquen però, més que res, per admirar la capacitat humana de lluita i superació davant de l’adversitat i dels entrebancs que a vegades s’interposen entre les persones i els seus objectius.