Tenc cinc propòsits cabdals per a l’any que és a punt de començar, un dels quals val tant com els altres junts:
Estimar
Ser compassiva
Estimar
Perseverar
Estimar
Confiar
Estimar
Cercar la bellesa
Estimar
Avui he rebut molts desitjos per a l’any nou. D’entre tots, transcriuré un dels missatges que més m’han arribat al cor, el que m’ha enviat una amiga molt estimada:
Un dia tota la gent d'un poble varen decidir anar a resar per fer que plogués, però només un nen va anar amb paraigües. Això se'n diu FE
Quan llences un nado a l'aire i riu és perquè està segur de què el tornaràs a agafar. Això se'n diu CONFIANÇA
Cada nit anem a dormir sense saber si ens tornarem a despertar però tot i amb això posem el despertador. Això se'n diu ESPERANÇA
Fem cada dia plans per demà sense saber el que el futur ens espera. Això es SEGURETAT
Veiem el patiment del mon i tot i amb això ens casem i tenim fills. Això és AMOR
Hi havia un senyor que portava una samarreta que deia "No tinc 70 anys, en tinc 16 amb 54 anys d'experiència". Aixo se'n diu ACTITUD
Eivissa és mundialment coneguda per les seves nits legendàries i de disbaixa. Nosaltres no vam fer un viatge a la nit eivissenca i per açò no en puc explicar gaires coses. Us puc parlar, tanmateix, de l’èxit de les seves postes de sol i del rèdit que en treuen a l’illa.
Aquesta és la prova que he estat al Café del Mar
Sant Antoni de Portmany o guirilàndia, és un municipi situat a l’oest de la Pitiüsa gran. Un poblet que va créixer desmesuradament, arribant a ocupar gairebé tota la badia d’edificis d’apartaments de més de set plantes amb una piscina enmig d’un mini jardí, ideal per fer balconing des de l'habitació i jugar-se el coll en una nit de borratxera i excessos. Els restaurants elegants i els de batalla se succeixen després de tot un seguit de casetes d'empreses d'embarcacions que ocupen la vorera i que et porten a illots i cales de somni per un preu força ajustat.
Espectacular posta de sol des de San Antoni, el millor de la localitat
La festa està assegurada amb les discos Amnesia o Edén, però si no t’agraden o et canses, pots agafar el Discobús que et deixarà al Privilege o al Pachá de la capital. A mitjans d’octubre, algunes discoteques ja havien plegat i d’altres ho estaven fent amb grans i espectaculars Closing parties per tancar la temporada i dir "passi-ho bé, fins l’any que ve" (que difícilment serà millor). Aquell mateix diumenge se celebrava la gran festa de cloenda de Pachá i els tiquets anaven cercadíssims.
Passeig de locals chill out a Sant Antoni. Terrasa del Savannah
En qualsevol cas, ens va fer més gràcia la contemplació de la posta de sol des de les roques de davant el passeig dels locals chill out, començant pel memorable Café del Mar, on el preu d’una copa pot ser, com la posta, inoblidable, seguit del Mambo, el Savannah i d’altres, escoltant música relaxant o gaudint d'un DJ de renom i envoltat de “gent guapa” de la nuit eivissenca. Una experiència agradable i per poder dir: “idò, jo també he estat al Café del Mar” (foto inclosa).
Una darrera cosa afegiré al tema de les disbauxes nocturnes. El nostre hotel, situat en una urbanització superpoblada de la badia de Sant Antoni, celebra festes a diari en plena temporada turística. Damunt la tauleta de nit tens un nombre de telèfon, per si no et trobes bé... Per sort, aleshores ja no feien festes.
La Vila d'Eivissa Abans de començar a parlar d’Eivissa capital o Vila, us convido a escoltar un tema força irònic d’Uc, un grup de música eivissenca d'arrel i que m’agrada molt.
"Sa nostra ciutat d'Eivissa
és una ciutat reial,
que en tot temps s'hi cuien figues
sense haver-hi figueral".
Vam visitar la capital de les Pitiüses durant un dia i ens vam centrar en Dalt Vila, la ciutat antiga, declarada Patrimoni de la Humanitat.
Dalt Vila és una petita joia i una de les meravelles de les nostres illes.
A Dalt Vila es pot accedir per diversos portals, com el Portal de Sant Joan
Entramat de carrerons i racons amb encant, edificis antics, baluards, esglésies, palaus i cases tradicionals.
Catedral d'Eivissa, al bell mig de Dalt Vila
No hi manca el carrer de l'Esperança
Els seus carrers empedrats conviden a deambular-hi fins a les antigues muralles, força ben conservades. Quan les comtemples des de la mar, pots imaginar l'estampa que oferia als pirates la ciutat dalt la penya, amurallada i protegida per uns baluards que encara la dominen.
Perdre's pels carrerons és trobar racons ben pintorescs
Des de Dalt Vila es divisa una magnífica vista del port i dels barris tradicionals de la Marina i de sa Penya, antic barri de pescadors.
Barri de sa Penya, sota el baluard de Santa Llúcia
Dalt Vila i sa Penya, als peus
Actualment, és una zona a vessar de locals de marxa, on es passeja el glamour que hi estiueja, però on també hi trobam establiments no tan fashion.
Al carrer de la Verge hi ha tot de bars i locals d’ambient gay i drag-queen.
Eivissa combina tolerància i tradició d'una forma particular i única.
Espectacular vista del port, la Marina i Dalt Vila
Tanmateix, l'altra riba del port està súper mega construïda, amb alts edificis de pisos i diferents molls i un port esportiu per atracar-hi vaixells, creuers, iots, etc. No debades, Eivissa té gairebé 50.000 habitants. Aquesta imatge no la voldria per a Maó:
Port d'Eivissa
Quan surts de Dalt Vila, no pots deixar la capital sense haver visitat la zona arqueològica del Puig des Molins, una de les necròpolis més importants fenício-púniques del Mediterrani occidental, que conté uns 4.000 enterraments. El complementa el Museu del Puig des Molins, amb una exposició del material trobat molt engrescadora.
Bus de Tànit, al Museu des Puig des Molins
Altres articles que he escrit sobre aquest viatge:
“Més croquetes i menys guerres!”, conclou la meva amiga, després de comentar-me com li havia agradat la foto de la meva mare amb les croquetes que havíem fet plegades.
La setmana passada vaig visitar ma mare a Palma, per celebrar el seu 90 aniversari.
Quan vaig arribar-hi, havíem de preparar el dinar; hi havia la carn del brou de Nadal que havia fet durant el matí. De cop i volta, vaig tenir una regressió a la meva infància: estava asseguda a la taula de fòrmica de la cuina, donant voltes a la maneta de la màquina capoladora de carn. La meva mare, asseguda al meu costat, destriava la carn dels ossos i l’anava ficant a la capoladora. Seguidament, em veia menjant unes suculentes croquetes, acabades de fregir.
Tornant al present, vaig proposar-li de fer croquetes amb la carn i la verdura del bullit.
Ens vam posar mans a l’obra, aquest cop amb l’ajuda d’un petit robot de cuina que ens va fer la feina en un instant. La recepta és ben senzilla: sofregir la ceba i l’all, tirar-hi la carn i la verdura bullides i capolades, el brou, la llet, la farina i remenar molt fins que la pasta s’hagi espessit. Un cop refredada, ens vam entretenir una bona estona fent les croquetes, cadascuna amb la seva mida i forma...
Vam xalar tant, que durant el capvespre, ens vam animar a fer panets de sobrassada per a les nétes, que els agrada molt. Ma mare anava posant els ingredients en un tià, sense fer gaire cas de la recepta. “Ho faig a ull, com n’Annita” (la senyora que li ho va mostrar a fer); però a aquesta edat, l’ull ja no funciona gaire i la massa no lligava i tota la farina que hi afegíem, no bastava. Al final i després de molta estona de pastar, vam decidir deixar tovar la massa i vam fer els panets.
Aquell dia, vam cuinar juntes, vam crear, vam discutir sobre si anava açò o allò i en quina quantitat... En definitiva, vam xalar, compartint una estona, en què es va restablir un lligam i una complicitat que feia molt de temps s’havien esvaït amb la infància i la distància.
Potser seria una solució per a aquest món tan inhòspit i, a voltes, carregat d’odi: compartir cuinetes, xerrar distesament davant dels fogons per donar pas al diàleg i la cordialitat; en definitiva, per evitar els conflictes o resoldre’ls.
T’imagines en Trump, en Putin, en Netanyahu i n’Erdogan, per exemple, fent croquetes de be i un pastís de xocolati, junts a la cuina de la Casa Blanca, pastant i fent bromes i destensant les relacions internacionals.
I que me’n dius de les dones? Na Merkel, n’Ada Colau, na Soraya i la jove Malala fent una paella juntes i aportant més humanitat a les mesures econòmiques?
Trob que els polítics haurien de reunir-se tots els anys a fer croquetes per Nadal.
Fa uns dies van enderrocar l’edifici de Muebles Gali, al Polígon de Maó, una gran botiga amb parc infantil, on hi solíem anar de petits. Record quan els meus avis m’hi portaven i com xalava amb el joc que feia voltes. De fet, Muebles Gali era l’excepció, ja que la resta de naus del Polígon eren fàbriques i magatzems (El Caserío, bijuteries, tallers...).
De petita, al parc infantil de Muebles Gali, anys 70
Una de les funcions dels polígons industrials és la d’allotjar els tallers que pel perill i les molèsties que ocasionen no poden estar dins de les poblacions. Tanmateix, als anys vuitanta van començar a instal·lar-s’hi comerços, botigues, equipaments esportius i oficines de l’administració, el lloc natural dels quals hauria de ser el nucli de Maó.
La 4a fase del Polígon es va desenvolupant lentament, mentre que a les anteriors es buiden naus que s'ocupen per comerços i grans superfícies, bàsicament
La pràctica de traslladar establiments de serveis fóra del centre es va estendre amb el traspàs de comerços, gimnasos i d’altres, a la via de ronda. L’Administració ha abusat de la construcció en sòl rústic de la perifèria, on va enviar els instituts i l’hospital, així com la seu del Consell Insular (que podria haver ocupat l’antiga fàbrica Codina) i altres administracions públiques, ubicades en una zona residencial decantada.
El Consell Insular s'hauria d'haver ubicat dins Maó, així com les altres oficines de la Pl. Biosfera. Marlbúger es va planificar com un barri residencial i açò fa que no es compleixi
Així, s’han dispersat els serveis i equipaments per la perifèria de Maó, el polígon s’ha convertit en un monstre caòtic i Maó s’està quedant sense comerços.
Ubicar dos instituts a la carretera de Sant Lluís ha estat el major despropòsit. Milers d'alumnes s'han de trasladar a diari en autobús o en cotxos particulars, amb el consegüent embús a la ronda i a l'entrada de Maó a les hores punta. Vint anys després, l'administració demostrà que no havia après la lliçó, quan va pretendre traslladar Sa Graduada a la ronda
Quan l’any 2004 l’Ajuntament de Maó i la conselleria d’Educació anunciaren a les famílies de Sa Graduada que l’escola es traslladaria a la ronda, van intentar justificar la decisió dient que allà també era el centre de Maó. L’argument caigué pel seu propi pes i la ciutat en sortí beneficiada amb el manteniment de l’escola al centre. Ara que s’està plantejant el canvi de seu del Conservatori, confiï que prevalgui el seny i quedi dins Maó.
Durant uns anys, aquesta pancarta va penjar de les façanes de les cases de diverses famílies de Sa Graduada, símbol de la reivindicació d'una escola i d'un Centre viu per a Maó
Jornada de portes obertes a sa Graduada després de la reforma, 17/10/2014
La pista de gel enguany s’ha muntat al Claustre, decisió que afavorirà no només el comerç, sinó també la vida social al centre i, probablement, el mateix negoci.
Quan pensam en la ciutat que volem, també hem de tenir clar si volem els establiments a prop, o bé seguir sent uns esclaus dels nostres vehicles.
La pista de patinatge de gel sintètic, al Claustre del Carme
La patata calenta és a la teulada de l’Ajuntament. Els polítics han d’afavorir la instal·lació de comerços i serveis al centre i als barris. L’administració ha de donar exemple i situar-hi els equipaments públics; si cal, amb la compra o permuta de sòl. És imprescindible una regulació dels usos del Polígon que impedeixi la instal·lació dels establiments que presten millor el seu servei dins de la població.
És hora de planificar la ciutat que volem.
Publicat al diari Menorca, el 13 de desembre de 2016
Ara que estic preparada per dir-te adéu, voldria anar trenta anys enrere i reescriure la nostra història.
Et rebutjava perquè creia que no m'estimaves. Tanmateix, no era ver. I ara ho sé cert perquè m'ho has dit. I m’ho crec: "in dementia veritas", com el borratxo que es confessa emportat per la seva pròpia embriaguesa.
Ara que ho sé, perquè m'ho has dit amb llàgrimes als ulls, perquè som capaços de conviure sense retrets ni rancúnia, i no ens cal dir-nos res quan seiem plegades a taula, en silenci, ara et deixo anar.
No perquè tenguis molts, potser massa anys i visquis amb l'esquela aferrada a l'esquena, sinó perquè ens ho hem dit i perdonat tot.
I quan te'n vagis, seria polit pensar en tu o parlar de tu, però no pas amb pena, sinó com ho va expressar el poeta Martí i Pol:
"Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu,
de com ens vas deixar,
de les teves coses parlem,
i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem, però no pas amb pena".
Mare, estic preparada, però tot el temps que et queda, serà un regal de Déu.
Toda la gloria del mundo cabe en un grano de maiz. José Martí.
Nunca me he dedicado un segundo a pensar como me deben ver. La historia es relativa, la especie puede acabarse, el sol se apagará. ¿De qué valen la fama, las preferencias? Un día, nada de eso existirá. Fidel Castro.
Davant del mausoleu de Lenin a la Plaça Roja. Jo som la primera per l'esquerra
Divendres passat va morir Fidel Castro, el líder de la Revolució Cubana que durant gairebé cinquanta anys va governar l’illa caribenya.
En el transcurs d’aquesta setmana, les cendres del comandant en cap han recorregut milers de kilòmetres per la “Caravana de la Libertad”, en el sentit invers en què ho van fer les forces revolucionàries el mes de gener de 1959, quan entraren a Cuba des de Santiago de Cuba i travessaren l’illa fins arribar a l’Havana, per derrocar el règim del dictador Batista. El recorregut, aquest cop, finalitzarà en la ciutat originària de Castro, Santiago, on serà enterrat avui, 4 de desembre de 2016.
Gent esperant el pas de les cendres de Fidel Castro per Las
Tunas. Foto de El País
La mort de Fidel Castro m’ha fet rememorar moments de la meva joventut, d’entre ells, el viatge a Rússia que vaig fer l’any 1992. El país vivia la reestructuració econòmica del sistema socialista, l’anomenada Perestroika, i encara conservava vestigis del passat recent, quan formava part de la Unió Soviètica.
Monument a Lenin
Arran dels honors retuts a les cendres del comandant Castro, m’ha vingut a la memòria la visita al Mausoleu de Lenin, a Moscou.
Vladimir Ilixt Uliànov, àlies Lenin, líder bolxevic de la Revolució Russa i primer dirigent de la URSS, morí l’any 1924. Malgrat els seu desig de ser enterrat juntament amb la seva mare, Stalin —a qui ningú gosava xistar-li— decidí que el cos de Lenin s’havia d’embalsamar i exhibir com a símbol del proletariat, en principi, durant tres dies. Ja porta 92 anys.
La gran Plaça Roja, el Kremlim a la dreta i la catedral de S. Basili al fons
Aleshores es va erigir un mausoleu a Moscou, a la Plaça Roja sota el Kremlin, per albergar el cos embalsamat del prohom i mostrar-lo al poble soviètic. Es tracta d’un edifici modern i auster, de granit vermell, en forma de piràmide escalonada i amb clares referències a edificis fúnebres de l’Antiguitat. El monument va ser inaugurat l’any 1930.
Mausoleu de Lenin
Si vas a Moscou, no pots deixar de visitar-lo, bé per curiositat, per morbo o perquè hi va tothom. Val la pena, perquè és impressionant veure una persona morta en un estat de conservació excepcional.
Quan vam visitar el mausoleu el 1992, vam haver de fer una cua força llarga, no de turistes —encara hi anaven pocs—, sinó de soviètics que esperaven pacientment, baix la neu i amb una temperatura sota zero en ple mes d’abril, honorar el seu ex-dirigent.
Canvi de guàrdia al Mausoleu de Lenin
La visita era tot un ritual: fer la llarga cua, com he dit, arribar lentament a la porta, custodiada per una guàrdia d’honor les vint-i-quatre hores del dia, travessar l’entrada cap a una avantcambra i, finalment, accedir a la cambra funerària. Enmig d’aquesta i en penombra, es trobava el gran sarcòfag amb parets de vidre, dins el qual, en un estat de conservació impecable, descansava el cos de Lenin. L’home, més que mort, semblava dormir; fins i tot tenia un poc de color. Impressionant!
El cos embalsamat de Lenin
L’habitació estava custodiada per més efectius de la guàrdia d’honor que no et deixaven restar aturada ni tan sols dos segons davant tan il·lustre personatge, ni atracar-te al vidre un centímetre més del que estava permès. A més, record que havies de desfilar amb una actitud de respecte i silenci absolut (per exemple, no podies dur les mans a les butxaques). Havies de passar ràpidament per deixar entrar a la gentada que se seguia acumulant a la Plaça Roja, interminablement. Per suposat, estava terminantment prohibit fer fotografies. I que no et veiessin amb una càmera a la mà tampoc a fora massa a prop de mausoleu, o podies perdre l’aparell per sempre més.
Un altre monument funerari a Moscou: Tomba al soldat desconegut, amb un foc permanent
La conservació del cos de Lenin sempre ha estat un tema controvertit, degut a l’elevada despesa que suposa el seu manteniment per a l’estat: 13 milions de rubles (uns 185.500 €) a l’any. La cura extrema i els productes químics emprats per a la seva conservació són d’alt cost.
Bust de Lenin al magnífic i espectacular Metro de Moscou
Açò suscita, de tant en tant, debats polítics que sempre acaben amb el rebuig d’enterrar el cos de Lenin per part del Kremlin. És un fet que, per a molts russos, el mausoleu simbolitza les fites de la Unió Soviètica. D’altra banda, el monument atrau cada any milers de turistes d’arreu. La visita segueix sent gratuïta, però et pots estalviar les interminables cues pagant entre 15 i 25 €.
Soldats de l'exèrcit Roig, al parc Gorki
La visita a la Rússia postcomunista dels anys de la Perestroika va ser una experiència enriquidora personalment —com tots els viatges que he fet—, però també una vivència molt interessant històricament parlant, feta en un moment de transició cabdal per a la societat i l'economia russa.
Manifestació davant un gran monument a Karl Marx
Què se n’ha fet, de les revolucions?
Dues figures revolucionàries i icòniques del s. XX: Fidel Castro i el Che
Thomas Bernhard. Sí. Pollença: El Gall Editor, 2016. (El Cabàs; 60). 116 p.
A la biblioteca del meu avi matern i on aleshores llegia sempre, quan de llegir no n'esperava cap altra cosa que un plaer que em purifiqués en tots els sentits.
No llegiu Thomas Bernhard si cercau una lectura plaent, ràpida, d’acció i evasió, perquè aquestes característiques no són les més adients per sondejar els racons foscos de l’anima humana, de la qual cosa n’és un expert, tot escrutant la bogeria d’uns personatges dotats de gran intel·ligència, lucidesa i sensibilitat i, per açò mateix, profundament sols i turmentats per la vida, les circumstàncies, la mediocritat, la ximpleria i, sovint, la maldat de les persones que els envolten. Bernhard escriu amb una veu pròpia, clarament identificable, dotada d’una prosa escarida que t’endinsa sense concessions en la narració, amb una exposició dels fets a corre-cuita, com si l’autor fos davant teu i t’ho aboqués tot de cop; és per açò que abans de començar, has de fer una forta alenada i agafar prou aire, per llegir, tot d’una tirada fins al final de la tercera pàgina, on hi ha el primer punt i seguit que tanca l’exposició del tema principal, el qual s’anirà repetint com un baix continu, durant tota la narració i fins al final, al llarg de 116 pàgines escrites d’una revolada, amb la urgència d’explicar i desenvolupar de diverses formes i sota els diferents punts de vista dels personatges, els fets centrals de la història, que no són altres que la degradació progressiva de dues ments privilegiades, lúcides i finalment anihilades, justament per mor de la seva clarividència, immenses en un pou de solitud i incomprensió, a l’alçada dels més curosos retrats psicològics a què l’autor ens té acostumats —com en El Malaguanyat—, en què, d’altra banda, també desgrana l’ànima d’aquells que són incapaços d’entendre o, més aviat d’acceptar, les diferències que els allunyen dels seus protagonistes —antiherois—, és a dir, els mediocres, miserables i cruels amb qui estan condemnats a relacionar-se, alhora que reitera, en contraposició, l’obsessió per la perfecció del protagonista, fet que es fa més evident degut a la narració en primera persona i, com un leitmotiv, es va repetint i emfatitzant. Sí, pot donar lloc, en algun moment de la narració, a l’esperança que ens suscita l’afirmació, a un desenllaç conciliador amb la vida que, en certa manera, es pot interpretar com un alleujament dels personatges; el ritme de la narració és marcat per les reiterades reflexions sobre la vida, les relacions humanes, l’èxit i el fracàs, el sacrifici i la solitud, entre d’altres; com a contrapunt, la Música i la Filosofia actuen de taula de salvació dels personatges, de les quals són àvids coneixedors, i els preservaran de la bogeria, fins que aquesta, irremeiablement, els superarà. Agafau aquest llibre, obriu les vostres ments exigents i llegiu amb calma i àvid interès, llargs paràgrafs perquè, us ho puc assegurar, no és fàcil d’interrompre aquesta lectura magistral, no només per la manca de pauses físiques, sinó pel poder d’absorció de la narració, i gaudireu, sens dubte, de la seva lectura, i sereu recompensats per la prosa magistral de Thomas Berhard (1931-1989) i d’una traducció esplèndida al català de Clara Formosa.
Aquesta ressenya ha estat redactada com un exercici de narració a l’estil de Bernhard —tot de tira i sense alenar—, una de les figures cabdals de la literatura europea contemporània, del qual podem aprendre molt sobre l’ofici d’escriure.
Durant anys he desitjat conèixer Eivissa i
Formentera. El mes d'octubre hi vaig ser, una època de l'any fantàstica per gaudir d'un temps amable, que et permet nedar i caminar sense la xafogor i la gentada dels mesos estivals.
Dalt Vila
És un fet habitual que els
habitants de les illes petites no ens relacionem entre nosaltres i és una llàstima,
així que us recoman que no perdeu més temps i visiteu les Pitiüses: no us decebran.
Foto de Toni Riera, 1967
El fotògraf Toni Riera va fer aquesta foto (famosa per un pòster de Pachá) a un hippy i la seva filla. Quaranta-nou anys després, l'Ajuntament d'Eivissa ha volgut retre homenatge als hippies que poblaren l'illa amb aquests escultura de bronze, un calc de la foto de Riera.
Monument als hippies d'Eivissa, Vila, 2016
Com en qualsevol territori petit, és important disposar
de vehicle per arribar gairebé per tot en poc temps, com a la cala des Pou des Lleó:
Eivissa és una illa més petita i muntanyosa que Menorca (el puig de sa Talaia fa 475 m), fet que contrasta amb les seves dimensions reduïdes (571 km²).
La zona més salvatge i muntanyosa és la de Es Amunts, que recorre el nord-oest de l'illa, amb masses forestals de pins i sivines que arriben fins la mar, formant un paisatge de penya-segats abruptes d'entre els quals s'obren algunes cales meravelloses, com Benirràs, des de la qual es pot contemplar una de les més belles postes de sol, acompanyades del so dels tambors dels hippies que hi acuden tots els dies:
Davant d'aquest bocí de costa, podem divisar la imponent Torre des Molar, una atalaia defensiva del s. XVIII. La costa eivissenca va comptar amb nombroses torres com aquesta, que servien per vigilar-la i avisar la població de la presència de pirates, cosa que era molt habitual, donada la proximitat amb la costa del nord d'Àfrica.
Torre des Molar
Ens encanten les platges verges i per açò en vam visitar un bon grapat. Algunes són realment precioses, com aquestes:
Sa Caleta
Cala Roig
Sovint hi trobes casetes de barques, senzilles construccions de llenya o adob, una al costat de l'altra, i amb el llenegall al davant:
Sa Caleta
Tanmateix, una platja verge eivissenca no és com una menorquina, on no hi ha cap vestigi de civilització i on hi arribes, normalment, per un camí de terra. A Eivissa, totes les platges estan ben senyalitzades i les carreteres, asfaltades. Quan hi arribes no hi manca el xiringuito, les hamaques i els para-sols. Llavors et preguntes: "verge, de què? d'urbanitzacions, és clar!" Alguns xiringuitos són increïblement grans, amb restaurant i botigues (gairebé un centre comercial), com el de Cala Comte, fet amb gust i sense desentonar:
D'altres, ofereixen serveis complementaris, com massatges i chaise longes, per divisar la posta de sol amb la màxima comoditat, com el de Benirràs:
Damunt Cala d'Hort, hi ha un restaurant grandiós, on serveixen arrossos divins, rodejat de botigues i tendes de massatges:
Des d'allà tenim una vista esplèndida de Es Vedrà:
Eivissa està rodejada d’illots per totes bandes. El més alt i impactant és
Es Vedrà —l’Stromboli balear—, una enorme roca que sorgeix de la mar amb perfil
trencat i forma de volcà, de 382 m; al costat hi ha Es Vedranell, el seu germà petit. Són Reserva natural des de 2002. La costa de davant Es Vedrà és un penya-segat força escarpat, amb polides platges i cales d'aigües turqueses i pins que s'hi repengen. Un paissatge típicament mediterrani que et recorda Menorca, Capri o la costa Amalfitana, agresta i muntanyosa, com aquesta:
Altres illots destacables que vam divisar són s'Espartar, es Bosc, ses Bledes i sa Conillera. Al far d'aquest darrer hi va fer de faroler el meu avi Federico:
Un bocí de sa Conillera, amb el far
Illot des Bosc, i darrere, sa Conillera
L'illot de Tagomago, allargat i de perfil retallat, és una zona protegida ANEI i ZEPA, i s'hi poden observar diferents tipus d'aus i una sargantana endèmica.
