Sirena

Més que un crit era un lament agut, prim, que pujava des de la nota més greu fins a un agut ensordidor, i tot seguit tornava a baixar, emetent una sirena estrepitosa. Tothom es tapava les orelles i acotava el cap fins que aturava de cop. Llavors era quan allò succeïa, sempre de la mateixa forma. Un home qualsevol dels molts que badaven per les cobertes de primera classe, opulent i ben plantat, es dirigia cap a popa, pujava a la barana del vaixell i, sense dubtar-ho un segon, es llençava a la mar, al buit de la nit fosca i freda. El més sorprenent era que ningú no se n’adonava, de l’incident. Era com si el crit, el lament de la sirena, els deixés entabanats i esmorteïts.

Dos anys abans, Amal també creuà aquella mateixa mar, la Mediterrània. Fugia de la guerra que havia sumit en la misèria la terra que l’havia vista néixer i créixer, ara sense futur. La guerra que de sobte li va arrabassar la infantesa, la fam, la sequera, la terra eixorca i la violència, la van fer decidir, en un acte de desesperació, a pagar amb els estalvis de la seva família el seu passatge a una vida en pau.

Un matí de juliol, pujà a l’autobús que l’havia de portar a Trípoli, amb una motxilla a l’esquena i el cor encongit. Encara s’hi va haver d’esperar dos mesos fins que no li lliuraren el passaport i la col·locaren en un vaixell. El dia del viatge cap a Europa, cap a la prosperitat i la pau, havia arribat. Tant li feia el país on havia d’acabar la seva odissea. Emigrava, fugia i no feia comptes tornar-hi; només pensava en marxar al més aviat possible. Pujà a una embarcació vella i rovellada; ella i dos-cents éssers més, on en realitat només hi havia lloc per a un centenar.

Salparen i la nau posà rumb cap al nord. Els van dir que es dirigien cap a Palerm i, un cop allà, els distribuirien entre diversos països europeus i el Canadà. Quan duien un parell d’hores navegant i el sol es ponia sota un horitzó vermellós, començà a ploure i a fer un vent que cada cop aixecava onades més altes. Amal romania a la coberta, perquè les bodegues eren plenes a vessar de dones amb criatures. S’agafava a una barana amb totes les seves forces per no ser projectada cap a una mar embravida per la tempesta. Tenia por de veritat. Sentia un pànic com mai no havia experimentat. Cada vegada que una onada de quatre o cinc metres alçava el vaixell, tancava els ulls i sentia com el ventrell li feia un tomb i un regust de bilis li pujava a la gola.

La gent cridava desesperada i alguns queien a la mar pels embats de la tempesta. Va pensar uns instants amb la seva mare, per asserenar-se, però un sentiment d’enyorança li estripà el cor. Una envestida forta a estribord la va fer deixondir i, en pocs minuts, la nau tombà cap a babord, naufragant. Amal i tot el passatge caigueren a la mar. Nedava tant com podia, entre la gent que cridava i moria ofegada, de fred o de pànic. Va trobar un tros de llenya i s’hi enfilà. Finalment, s’adormí.

Quan se n’adonà, la tragèdia havia passat i ja no sentia fred ni por. Volia nedar per fugir d’aquell lloc que només li recordava mort i desesperació. Arribar a Sicília i potser d’allà cap a Alemanya, tal com li havien promès. Ho va intentar, però va ser inútil. Aquella al·lota de pell i cabells bruns i mirada honesta, havia esdevingut un espectre blanc que surava damunt de l’onatge.

Llavors sentí una sirena en la llunyania i veié com un creuer s’hi atracava, lentament i directa cap a ella, cap al lloc del naufragi, on centenars de cossos romanien en el fons de la mar.

En plena nit, l’espectre d’Amal lluïa d’un blanc tan intens i immaculat, que feia mal als ulls. Quan el vaixell passà al seu costat, ella s’aixecà damunt de la mar i emeté un lament agut, prim, que pujà des de la nota més greu fins un agut ensordidor, i tot seguit tornà a baixar, emetent una sirena estrepitosa. Tothom es tapà les orelles i acotà el cap fins que aturà de cop. Un home qualsevol dels molts que badaven per les cobertes de primera classe, opulent i ben plantat, es dirigí cap a popa, pujà a la barana del vaixell i, sense dubtar-ho un segon, es llençà a la mar, al buit de la nit fosca i freda. El més sorprenent és que ningú no se n’adonà, de l’incident. Era com si el crit, el lament de la sirena, els hagués deixats entabanats i esmorteïts.

Fugir

Qui emigra, fuig.

Fuig de la desesperació de no trobar feina o de treballar de sol a sol sense cobrir la necessitats bàsiques de la família. Fuig de la fam, de la sequera, de la terra eixorca, de l’explotació laboral, de la repressió dels governs autoritaris, de la guerra, de la violència i de la tortura. Fuig d’un país que no ofereix cap oportunitat als joves i condemna els vells a la misèria.

Emigra qui pot, no qui vol. Qui s’ho pot pagar, venent els seus béns, hipotecant la família, llogant el seu cós o fermant-se a uns préstecs que haurà de tornar durant anys, fins que les màfies en tenguin prou.

Ara ens ha commogut la foto del petit Aylan, mort en una platja de Turquia. Una criatura de 3 anys, ofegada, fugint dels horrors de la guerra —morts, violacions, tortures, destrucció, por— intentant arribar a les costes europees per poder dur una vida normal, en pau, com els nostres fills. Ell i tota la família van morir en el naufragi d’una embarcació precària, a vessar de refugiats de guerra, en plena nit, just acabaven de partir.

Només es va salvar el pare d’Aylan, Abdulá, al qual ja no li queda res: no té família, ni els diners que es van quedar les màfies que els havien de portar fins a Grècia; només li resta plorar els seus morts en un país destruït. Canadà, després d’haver-li denegat l’asil i un cop consumada la tragèdia que posa els països del nord en entredit, li’n torna a oferir, però l’home l’ha rebutjat. Està desolat.

Abdulà, en nom de tots els refugiats, demana a la comunitat internacional que faci el possible per evitar que aquests fets es tornin a repetir: “Vull que el món sencer ens escolti des de Turquia, on hem arribat fugint de la guerra. Tenc un enorme patiment. Faig aquestes declaracions per evitar que altres persones passin per aquest patiment”, va declarar.

Els espanyols també vam patir la guerra, la repressió i l'exili. Ens n'hem oblidat?

Aquesta tragèdia i totes les que es succeeixen cada dia —2.000 persones salpen a diari des de Turquia a la cerca d’una vida en pau— em fan pensar en el fracàs de la humanitat, en la involució de l’homo sapiens cap a l’homo brutus tecnologicus. Perquè si és ver que hem evolucionat tècnicament i científica, no es pot dir el mateix sobre una evolució cap a uns valors humans més amplis quant a solidaritat i compassió.

Ahir pensava que, com a espècie humana, certament no tenim solució: cada cop més interessats, més insolidaris, més intolerants, més destructors. Homo homini lupus. Però després de veure les mostres de suport de multitud de grups de persones i d’algunes ciutats i comunitats autònomes decidides a organitzar l’acolliment de refugiats —en contrast amb la inactivitat del govern espanyol—, aquest matí he vist brillar el sol amb un raig d’esperança per a la humanitat.