dijous, 23 d’abril del 2020

Diari d'una pandèmia: Avui és Sant Jordi


Avui no hem sortit de ca nostra per anar a fer feina. Ha fet sol i no gaire vent i tanmateix no hem anat a comprar libres a les paradetes del centre de Maó i no ens hem trobat amb els amics llibreters i tanta gent coneguda.
Tampoc no hem tornat a ca nostra carregats de llibres, punts, una rosa i un gelat a la mà, amb la il·lusió de col·locar els llibres comprats i regalats al prestatge de les "lectures en espera”.


I tanmateix, hem celebrat Sant Jordi. Confinats a casa, avui no hem sortit ni tan sols al pati. Hem fet feina de valent, tot seguint el programa en directe “Sant Jordi a redossa”, pujant continguts i compartint notícies a les xarxes socials, contestant correus i prenent nota dels llibres que ens han demanat de comprar els ciutadans per a les biblioteques.
Aquest confinament ha estat una oportunitat de replantejament de moltes coses i un aprenentatge de noves habilitats.
I ben igual hem tingut una rosa i els llibres que hem encomanat a les llibreries i que no trigaran en arribar.
Aquest matí, m’ha fet ganes gravar la meva felicitació de Sant Jordi en clau reivindicativa per als meus amics. I ara, m’ha vingut de gust deixar-la aquí, com a prova d’aquest Sant Jordi tan estrany i confinat.


Bon Sant Jordi, lectures, roses i cultura!

diumenge, 19 d’abril del 2020

Diari d’una pandèmia: L’estudiant de violí


Una al·lota de 14 anys sona el violí en la seva habitació, mentre el seu pare li fa una fotografia per al record d’aquest inici de curs 1981-1982. La violinista reté un somriure contingut, mentre intenta sortir amb la posició correcta dels braços, les mans, l’esquena, l’arc i els dits, com li han ensenyat. Al fons, dues guitarres i el pòster de Beethoven esguarden l’espai. Ella no sap que 39 anys després la mirarà amb nostàlgia i escriurà sobre la fotografia, quan el món està confinat per mor de la pitjor pandèmia dels darrers segles.


Ens avorrim. I quan ens avorrim, pensam més. I pensar ens dur a recordar. Crec que més o manco, és un procés que estem fent tots en aquestes setmanes en confinament a ca nostra. El meu avorriment no és perquè no tengui res a fer, sinó pel fet de romandre enclaustrada.
L’avorriment general ha omplert les xarxes socials de fotografies de les nostres amistats en temps passats, llunyans. M’ha agradat veure tal o qual quan eren filletes o quan estudiaven, quan van tenir el primer fill, o quan bufaven unes poques espelmes...
Algunes persones han compartit fotos practicant un esport o sonant un instrument i, aquestes, m’han fet pensar en aquesta fotografia.
La meva vocació musical ve de petita, de quan el meu germà em regalà una guitarra en fer la Primera Comunió, als 7 anys. El meu primer mestre va ser un jove gitano, el nom del qual no record, que sonava flamenc als hotels per als guiris. Em va mostrar l’escala cromàtica i els acords bàsics. A partir d’aquí, algunes cançons i açò em va ajudar a posar-hi música a d’altres pel meu compte. Sense cap dubte, aquesta forma d’aprendre sense ordre ni mètode, em va ajudar a espavilar i a desenvolupar la meva oïda. Si vaig néixer amb alguna aptitud, va ser amb ritme i oïda.
No l’he vist mai més, al meu mestre gitano i em sap greu, perquè li agrairia el que va fer per mi: aprendre a sonar un instrument lliurement.
L’antítesi de tot açò van ser els anys al Conservatori, passant pel terme mig del grup musical Sant Josep, amb el meu estimat Pare Petrus.
Quan va arribar l’hora de triar l’estudi professional d’un instrument, vaig tenir clar que havia de ser un instrument d’orquestra. M’encantava veure per la tele actuacions de grans orquestres dirigides per les patums internacionals: Herbert von Karajan, Leonard Bernstein, Claudio Abbado, Nikolaus Harnoncourt, Carlo Maria Giulini... així com sentir les seves gravacions i les d’altres, que encara conserv.
També m’agradava anar als concerts gratuïts que Joventuts Musicals organitzava a la sala de Sa Nostra alguns dissabtes capvespre.
Tot açò em feia somiar i em vaig decidir pel violí, i perquè m’agrada molt el seu so. És el més polit de la família de la corda fregada i, de violins, n’hi ha a totes les orquestres i a les formacions clàssiques de cambra.
Així va ser com vaig iniciar els estudis al conservatori: solfeig, violí, cant coral. Allò no era cap broma i havia que estudiar de valent, però m’era igual; m’apassionava.
Un cop vaig assolir un cert nivell, vaig entrar a l’orquestra del Conservatori. Allò era la felicitat màxima: compartir assaigs els dissabtes al matí i concerts de tant en tant, fins i tot als pobles de Menorca, amb estudiants com jo.
El director era el mestre Calafat. Jaume Calafat també era el meu professor de violí. De semblant seriós i eixut, era genyo, però et controlava en tot moment amb l’ull bo i no li’n fugia cap. Per més que estudiés —que ho feia cada dia de la meva vida— sempre hi trobava alguna nota malsonant o el temps d’execució, massa lent o massa ràpid. Si em plegava sonant una cançó d’oïda mentre esperava a entrar a classe, em queia una bronca. No podia entendre —ni encara ara— que se’ns reprimís la improvisació i el desenvolupament de l’oïda. No podies sortir-te’n de la partitura. Açò era tot. I no hi havia discussió.
Malgrat tot, me l’estimava, al mestre Calafat. Em va ensenyar la disciplina del músic que, per qui no ho sap, és espartana i contínua, la cerca de la perfecció i a no conformar-me amb “així ja està bé”. Em va inculcar, en definitiva, la perseverança per fer-ho bé. Sempre millor.
Fins que me’n vaig anar de l’illa i em vaig matricular a un altre conservatori. Llavors, la meva voluntat va trontollar, decebuda per no poder assolir l’excel·lència. L’any següent, vaig deixar els estudis de música, per centrar-me en la carrera.
Sempre m’he penedit d’una decisió presa fruit de la frustració. Tot i així, mai no he trobat el moment de reprendre la pràctica del violí, tot i que posteriorment he anat alguns anys a classe de guitarra i, ara mateix, de cant.
Sempre he sentit dins meu la inquietud musical. La MÚSICA és allò que més em reconforta. Cantar en un cor és un aprenentatge i un gust, compartir una experiència col·lectiva amb gent que estimes, però també un bàlsam i una illa enmig del dia a dia.
Per açò he volgut compartir aquesta fotografia, potser una mica cursi, però que forma part de la meva història personal.

diumenge, 5 d’abril del 2020

Diari d’una pandèmia: Avui és Diumenge de Rams, malgrat tot

“Y la multitud, que era muy numerosa, tendía sus mantos en el camino; y otros cortaban ramas de los árboles, y las tendían en el camino.Y la gente que iba delante y la que iba detrás aclamaba, diciendo: “!Hosanna al Hijo de David! !Bendito el que viene en el nombre del Señor! !Hosanna en las alturas!”Cuando entró él en Jerusalén, toda la ciudad se conmovió, diciendo: “¿Quién es éste?”Y la gente decía: “Este es Jesús el profeta, de Nazaret de Galilea”. Evangeli segons Sant Mateu 21:1-11

Malgrat tot, avui és Diumenge de Rams. Com la primavera, aquest dia ens ha sorprès confinats i desprevinguts.
Avui no hem anat a la Missa de Rams, la que dona inici a la Setmana Santa, ni a la processó, que ja hauria començat.

Fotograma de la pel·lícula Jesus Christ Superstar

La setmana que ve només tindrà tres dies laborables, però seran igual als altres dins aquesta presó que s’ha tornat ca nostra, amb la diferència que els cinc dies posteriors no haurem de treballar. Quin malbaratament de vacances!
No anirem on teníem planificat ni, en tornar, tampoc celebrarem Sant Jordi.
És l’any més estrany de la meva vida.
Tanmateix, he conservat el costum d’escoltar l’òpera rock Jesucrist Superstar, on es narra, en una adaptació lliure, la darrera setmana de la vida de Jesús, segons l'evangeli de Sant Joan, començant per la preparació de Jesús i la seva arribada amb els deixebles a Jerusalem (tal dia com avui, Diumenge de Rams), i acabant amb la Crucifixió de Jesús a la Creu.
De ben petita vaig conèixer l’àlbum (1963) a través del meu germà i, seguidament, la pel·lícula (1973). Era al·lucinant veure aquell Jesús tan hippy; Maria Magdalena, expressant un amor carnal cap a ell de manera tan explícita; els apòstols, que semblava que eren a una comuna al darrer sopar, tot cantant la peça que potser n’és la més famosa, juntament amb les dues de Maria Magdalena... I la música, tan actual i diferent de la música sacra composta per a la passió de Crist.
Encara em commou tota la peça i m’emocionen les veus dels diferents personatges.
L’any 1975, el cantant Camilo Sesto va produir la versió espanyola de l’àlbum i el musical, en què ell mateix va interpretar el paper de Jesús i Angela Carrasco el de Maria Magdalena. L’adaptació al nostre país va ser tot un esdeveniment cultural.

Camilo Sesto en una representació de Jesucristo Superstar

“La visión más humana del personaje de Jesús de Nazaret, aderezado con vestimenta hippie y cantando rock a pleno pulmón rompió los esquemas e hizo saltar todas las alarmas. No tardaron en llegar las manifestaciones a las puertas del teatro de los grupos de ultraderecha que consideraban que el musical rayaba en la herejía.
Su puesta en escena fue alabada por el propio Andrew Lloyd Webber, compositor de la música original, quien dijo que "de todas las producciones realizadas a lo largo del mundo la única equiparable a la original estadounidense fue la española". La Razón.
En algun moment de la Setmana Santa ben segur veuré la pel·lícula altre cop.

Jesus Christ Superstar (film)