Reclam ètica llibertària, perquè l'essencial d'aquesta ètica és el respecte de l'home envers l'home
José Cardona Sintes
El dia 2 de desembre de 2004, la Comissió de Govern de l'Ajuntament de Sant Lluís acordà, per unanimitat, impulsar l’inici de l’expedient per a la declaració de Fill Predilecte de Sant Lluís a José Cardona Sintes, també conegut com en "Pepe Fuguet", en reconeixement al seu compromís polític i social demostrat al llarg de la seva vida.
José Cardona, pronunciant el pregó de les Festes patronals de 1995 (fotografia Ajuntament de Sant Lluís)
El menorquí de la Beauce resumeix la història de la seva vida, en particular la de la seva joventut a Menorca i del seu ideari polític, fins a la seva dramàtica arribada a França el 1939, on va ser internat en camps de concentració de pèssimes condicions, però on posteriorment s’integrà fins a esdevenir batle del poble que el va acollir.
Una obra plena de records, història, anècdotes, personatges, tendresa, decepció, dolor i esperança. Dolor per aquell exili a què es va veure obligat –“l’exili no s’explica, es pateix”, són les seves paraules-; esperança en començar una nova vida en la seva mítica i admirada França.
Malauradament, José Cardona no arribà a veure l'edició de les seves memòries en la seva llengua natal, perquè tot just acabava de morir el dia 27 de novembre de 2004.
Un home lliure
José Cardona Sintes va néixer a Sant Lluís el 17 d'agost de 1919, fill d'Antonio Cardona Carreras i de Juana Sintes Mercadal.
El seu pare morí abans que ell nasqués, de manera que va créixer a l'ombra de la seva mare i dels avis materns, Antònia Mercadal i Joan Sintes (Joan Fuguet), del qual rebé una gran influència humana i ideològica. En Joan Fuguet era el propietari del progressista Casino Recreatiu l'Amistat Social.
En el llibre de les seves memòries apareixen una sèrie de personatges, principalment santlluïsers, que d’alguna manera el van marcar. Va admirar, de forma especial i entranyable, el seu mestre d’escola, Francisco Pons, les idees pedagògiques del qual eren sens dubte fora del comú. Pons li va inculcar la passió per l’astronomia. Un dels seus “mestres espirituals” fou Máximo Vinent, forner filòsof i lliurepensador, posseïdor d'una important biblioteca de temàtica social, al forn del qual “feia molt bon xerrar i, perquè no, arranjar el món”. D’altra banda, Bartomeu Briones va ser el seu mestre professional a la fàbrica de sabates, familiar i bon amic; i finalment, el seu avi Joan Fuguet, el qual tenia dues passions: la república i França.
Als 13 anys, finalitzats els estudis, començà a treballar a l'oficina d'una fàbrica de sabates de Maó, Calzados S.A., coneguda com l’Anònima, on coincidí amb Bartomeu Briones, casat amb la seva cosina Maria Olives Cardona.
Influenciat pels ideals republicans del seu entorn familiar (sobretot per part de l’avi Joan Fuguet), molt prest es va començar a comprometre en moviments llibertaris. Als 18 anys ja treballava com a periodista, col·laborant en La Voz de Menorca quan aquesta publicació es convertí en l’òrgan de la CNT. A partir de 1938 va passar a dirigir-la i ell mateix va redactar-ne el darrer editorial el febrer de 1939, just abans d’embarcar-se cap a l’exili.
José Cardona es declarava autodidacte. Quasi tot el que sabia li ho havien ensenyat els llibres. Quan deixà Menorca posseïa una biblioteca amb 600 volums, amb obres de Moro, Erasme, Balzac, Voltaire, Hugo, etc.
Al final de la Guerra Civil va haver d'exiliar-se amb vint anys encara no complerts. Així, quan van entrar les tropes franquistes a Menorca el 9 de febrer de 1939, va abandonar l'illa a bord del Carmen Picó, un veler de motor que sortí cap a Alger, on els refugiats menorquins van ser rebutjats per la seva condició de “rojos” i enviats des d'allà a Argelès-sur-Mer, un camp de concentració al sud de França, on visqué en unes circumstàncies deplorables. Per sort, només hi romangué un mes, per passar seguidament a un altre camp, Bram, que reunia millors condicions.
Un menorquí a la Beauce
L'octubre de 1939 va ser enviat cap a Artenay, a la regió de la Beauce, on demanaven treballadors per participar en la recol·lecció de la remolatxa.
Quan José Cardona i el grup de refugiats espanyols hi arribaren, els pagesos locals els esperaven per contractar-los. L’ambient es començà a escalfar amb discussions que versaven sobre les aptituds que cadascun d’ells reunia per a la feina, i que el secretari de l’Ajuntament posà fi organitzant un sorteig.
Així és com José Cardona trobà el “destí dins d’un capell”: “Eren aproximadament les sis del capvespre d’aquell final d’octubre de 1939... Així va ser, idò, que dins d’un capell del secretari de l’Ajuntament havia sortit, com si d’una imatge de prestidigitador es tractés, el destí de cadascun dels “rojos” més o menys desitjables... El darrer a ficar la mà dins del capell màgic vaig ser jo, i vaig treure un nom. Amb una alegria a la qual no renunciava mai, l’escrivà municipal va cridar: “De pressa, al·lot, que allà dins hi ha una al·lota que espera per casar-se!”.
Efectivament, un anys més tard, José Cardona, establert definitivament a Artenay, es casà amb la filla de la granja Barbier (on, per sorteig, li va tocar anar a fer feina), tingué un fill, hi va desenvolupar la seva professió, agricultor, i també la seva labor política i social.
Molt prest, i abans de desenvolupar càrrecs polítics, començà a interessar-se per la vida de la comunitat. Gràcies a un perfecte domini del francès i a una intel·ligència aguda, es va comprometre ràpidament en activitats associatives, fonamentalment de tipus cultural i científic. Va fundar l’Associació Educativa Astronòmica, organitzà conferències i cinefòrums. També va ser president del Sindicat Escolar Intercomunal d'Artenay (13 municipis) i president del Sindicat Intercomunal per a la recollida i el tractament dels residus domèstics de la regió d'Artenay (40 municipis).
Quasi vint anys després d’haver arribat al país i animat pel batle i el secretari de l’ajuntament d’Artenay, José Cardona sol·licità la nacionalitat francesa, cosa que obtingué, després d’un llarg i complicat procés, l'any 1957.
Durant els anys 70 començà la seva carrera política: el 1971 sortí elegit regidor de l’Ajuntament, i l'any 1978 esdevingué batle d'Artenay, càrrec que exercí fins a l'any 2000.
Segons ens transmet en una carta l’actual batle d’Artenay, Bernat Chevolot, José Cardona “va dinamitzar la nostra ciutat i va demostrar ser un treballador infatigable, preocupat per l'estètica. Xerrava sovint de la bellesa i de l'amor. Li devem, particularment, la rehabilitació del centre, la transformació i rehabilitació d'una antiga escola en biblioteca, la construcció del Musée du Théâtre Forain, i altres àmbits culturals de qualitat, així com la construcció d'una meravellosa escoleta, d’habitatges socials i de les galeries de paleontologia. Estava també dotat de conviccions d'una enorme qualitat humana, i el seu compromís llibertari li donava una gran independència d'anàlisi i de crítica. El seu sentit de l'humor arribava fins a la provocació quan es declarava "social-monàrquic-llibertari". Resumint, un menorquí orgullós dels colors de la seva terra, qui sovint va desencadenar passions en la plana de la Beauce”.
L’any 1979, va ser escollit conseller general del departament de Loiret, i ho va ser durant quasi 20 anys (fins al 1998).
L'any 1997, en reconeixement als serveis prestats a la col·lectivitat, li van ser imposades les insígnies de Cavaller de la Legió d'Honor Francesa, una de les més altes distincions atorgades per la República Francesa. Llavors ja posseïa les següents condecoracions: Medalla d'Honor Departamental i Comunal (1992), Cavaller de les Palmes Acadèmiques (1992) i Cavaller de l'Ordre del Mèrit Agrícola.
“L’exili no s’explica, es pateix”
José Cardona s'havia jurat no tornar a posar els peus en territori espanyol mentre el general Franco visqués. I va complir la seva paraula. Tornà a Menorca l'any 1976. “No va ser fins a trenta-set anys més tard, després d’haver-la deixat, que vaig tornar a posar els peus en aquella roca, als meus ulls, la més bonica de la Mediterrània, amb el coll fet un nus, sense poder dir una paraula, la cara inundada de llàgrimes (no estic empegueït de dir-ho), torbat per tot el que m’envoltava, quan vaig entendre encara millor el que era l’exili. Però n’Àngel ja no hi era, n’Alejandro tampoc, ni en Miguel, ni molts d’altres. Dos altres homes, en Bartolomé Briones i en Pepe Llabrés, em van acollir amb els meus a la davallada de l’avió. Junts, em van posar la mà damunt de l’espatla i em van dir: -Amic, no ploris, c’est la vie”.
A partir de llavors, venia a Menorca de forma regular i passava uns dies a Sant Lluís, on era força conegut i apreciat. L’any 1995 va ser convidat per l’Ajuntament a pronunciar el pregó de les festes de Sant Lluís. Posteriorment, el 1997, el batle de Sant Lluís va lliurar-li l'escut d'argent de Sant Lluís.
M’agradaria acabar amb unes paraules extretes d’una carta d’adhesió al nomenament de Fill Predilecte, d’un periodista francès que el va conèixer prou bé, Régis Guyotat, i que il·lustren la personalitat i el tarannà de José Cardona:
“... em semblava interessant donar a conèixer al públic francès les raons del seu exili a França. Per molts de francesos, encara avui, els republicans espanyols eren els "rojos". I açò que José Cardona no ho va ser en absolut. El moviment llibertari és poc conegut a França perquè nosaltres no hem tingut mai aquesta tradició política al nostre país.
"José" -així és com l'anomenàvem en la regió d'Orleans- era un home directe, franc, desinteressat i preocupat pel bé públic. A Artenay, d'on va ser batle prop de 20 anys, va aportar el sol de Menorca. Va ser considerat pels poders públics com un dels millors batles del departament. La seva gestió era citada com exemplar, i rebia sovint la visita de càrrecs o funcionaris que anaven a aprendre una lliçó d'urbanisme... Però ell més que res tenia la preocupació que la seva ciutat formés una comunitat humana, tolerant. El seu caràcter de mediador, de diplomàtic, feia meravelles per aplacar els conflictes entre els habitants. Era una mena de "jutge de pau". El govern francès li va atorgar la Legió d'Honor, la més alta distinció francesa. N'estava molt orgullós. El que li feia encara més feliç era saber que ell era la segona personalitat, originària de Menorca, que rebia aquesta condecoració: el seu predecessor havia estat el cèlebre doctor Orfila (1787-1853), el qual va viure a París”.
Ara li toca al seu poble natal, Sant Lluís, retre-li homenatge amb el nomenament de Fill Predilecte, el dia 2 de desembre d’enguany.
Bibliografia
- José Cardona. El menorquí de la Beauce: itinerari d'una integració. Menorca: Consell Insular, 2004. 337 p.
- José Cardona. Le minorquin de la Beauce, itinéraire d'une intégration. Paris: L'Harmattan, 1998. 313 p.
- Seguí, Marga. Conversant amb... José Cardona Sintes, dins "S'Auba", núm. 19, juliol de 1991.
- Toni Seguí. La vida és justícia, solidaritat i llibertat, dins "S'Auba", núm. 69, setembre de 1995.
- Adolf Sintes. Tot conversant amb... en José Cardona Sintes, dins "S'Auba", núm. 93, setembre de 1997.
- Adolf Sintes. En Pepe Fuguet i la memòria històrica de Sant Lluís, dins "S'Auba", núm. 180, gener de 2005.
- El menorquín de la Beauce, dins "S'Auba", núm. 182, març de 2005.
Article publicat al Programa de les Festes de Sant Lluís de 2006
Nota
Com a arxivera municipal de Sant Lluís, vaig ser nomenada secretària de l'expedient per al nomenament de Fill Predilecte de Sant Lluís a José Cardona Sintes. El nomenament va tenir lloc en un acte públic el dia 2 de desembre de 2006, a l'Ajuntament de Sant Lluís. Va ser un honor per mi fer-me càrrec de l'expedient i pronunciar-hi la conferència.
