diumenge, 27 de novembre del 2016

Sí, de Thomas Bernhard

Thomas Bernhard. . Pollença: El Gall Editor, 2016. (El Cabàs; 60). 116 p.
A la biblioteca del meu avi matern i on aleshores llegia sempre, quan de llegir no n'esperava cap altra cosa que un plaer que em purifiqués en tots els sentits. 


No llegiu Thomas Bernhard si cercau una lectura plaent, ràpida, d’acció i evasió, perquè aquestes característiques no són les més adients per sondejar els racons foscos de l’anima humana, de la qual cosa n’és un expert, tot escrutant la bogeria d’uns personatges dotats de gran intel·ligència, lucidesa i sensibilitat i, per açò mateix, profundament sols i turmentats per la vida, les circumstàncies, la mediocritat, la ximpleria i, sovint, la maldat de les persones que els envolten. Bernhard escriu amb una veu pròpia, clarament identificable, dotada d’una prosa escarida que t’endinsa sense concessions en la narració, amb una exposició dels fets a corre-cuita, com si l’autor fos davant teu i t’ho aboqués tot de cop; és per açò que abans de començar, has de fer una forta alenada i agafar prou aire, per llegir, tot d’una tirada fins al final de la tercera pàgina, on hi ha el primer punt i seguit que tanca l’exposició del tema principal, el qual s’anirà repetint com un baix continu, durant tota la narració i fins al final, al llarg de 116 pàgines escrites d’una revolada, amb la urgència d’explicar i desenvolupar de diverses formes i sota els diferents punts de vista dels personatges, els fets centrals de la història, que no són altres que la degradació progressiva de dues ments privilegiades, lúcides i finalment anihilades, justament per mor de la seva clarividència, immenses en un pou de solitud i incomprensió, a l’alçada dels més curosos retrats psicològics a què l’autor ens té acostumats —com en El Malaguanyat—, en què, d’altra banda, també desgrana l’ànima d’aquells que són incapaços d’entendre o, més aviat d’acceptar, les diferències que els allunyen dels seus protagonistes —antiherois—, és a dir, els mediocres, miserables i cruels amb qui estan condemnats a relacionar-se, alhora que reitera, en contraposició, l’obsessió per la perfecció del protagonista, fet que es fa més evident degut a la narració en primera persona i, com un leitmotiv, es va repetint i emfatitzant. , pot donar lloc, en algun moment de la narració, a l’esperança que ens suscita l’afirmació, a un desenllaç conciliador amb la vida que, en certa manera, es pot interpretar com un alleujament dels personatges; el ritme de la narració és marcat per les reiterades reflexions sobre la vida, les relacions humanes, l’èxit i el fracàs, el sacrifici i la solitud, entre d’altres; com a contrapunt, la Música i la Filosofia actuen de taula de salvació dels personatges, de les quals són àvids coneixedors, i els preservaran de la bogeria, fins que aquesta, irremeiablement, els superarà. Agafau aquest llibre, obriu les vostres ments exigents i llegiu amb calma i àvid interès, llargs paràgrafs perquè, us ho puc assegurar, no és fàcil d’interrompre aquesta lectura magistral, no només per la manca de pauses físiques, sinó pel poder d’absorció de la narració, i gaudireu, sens dubte, de la seva lectura, i sereu recompensats per la prosa magistral de Thomas Berhard (1931-1989) i d’una traducció esplèndida al català de Clara Formosa.


Aquesta ressenya ha estat redactada com un exercici de narració a l’estil de Bernhard —tot de tira i sense alenar—, una de les figures cabdals de la literatura europea contemporània, del qual podem aprendre molt sobre l’ofici d’escriure.

diumenge, 20 de novembre del 2016

El meu viatge a Eivissa i Formentera I: cales abruptes, platges amables i enigmàtics illots

Durant anys he desitjat conèixer Eivissa i Formentera. El mes d'octubre hi vaig ser, una època de l'any fantàstica per gaudir d'un temps amable, que et permet nedar i caminar sense la xafogor i la gentada dels mesos estivals.  

Dalt Vila
És un fet habitual que els habitants de les illes petites no ens relacionem entre nosaltres i és una llàstima, així que us recoman que no perdeu més temps i visiteu les Pitiüses: no us decebran.

Foto de Toni Riera, 1967
El fotògraf Toni Riera va fer aquesta foto (famosa per un pòster de Pachá) a un hippy i la seva filla. Quaranta-nou anys després, l'Ajuntament d'Eivissa ha volgut retre homenatge als hippies que poblaren l'illa amb aquests escultura de bronze, un calc de la foto de Riera.

Monument als hippies d'Eivissa, Vila, 2016
Com en qualsevol territori petit, és important disposar de vehicle per arribar gairebé per tot en poc temps, com a la cala des Pou des Lleó:


Eivissa és una illa més petita i muntanyosa que Menorca (el puig de sa Talaia fa 475 m), fet que contrasta amb les seves dimensions reduïdes (571 km²).
La zona més salvatge i muntanyosa és la de Es Amunts, que recorre el nord-oest de l'illa, amb masses forestals de pins i sivines que arriben fins la mar, formant un paisatge de penya-segats abruptes d'entre els quals s'obren algunes cales meravelloses, com Benirràs, des de la qual es pot contemplar una de les més belles postes de sol, acompanyades del so dels tambors dels hippies que hi acuden tots els dies:



Davant d'aquest bocí de costa, podem divisar la imponent Torre des Molar, una atalaia defensiva del s. XVIII. La costa eivissenca va comptar amb nombroses torres com aquesta, que servien per vigilar-la i avisar la població de la presència de pirates, cosa que era molt habitual, donada la proximitat amb la costa del nord d'Àfrica.


Torre des Molar
Ens encanten les platges verges i per açò en vam visitar un bon grapat. Algunes són realment precioses, com aquestes:


Sa Caleta
Cala Roig
Sovint hi trobes casetes de barques, senzilles construccions de llenya o adob, una al costat de l'altra, i amb el llenegall al davant:


Sa Caleta
Tanmateix, una platja verge eivissenca no és com una menorquina, on no hi ha cap vestigi de civilització i on hi arribes, normalment, per un camí de terra. A Eivissa, totes les platges estan ben senyalitzades i les carreteres, asfaltades. Quan hi arribes no hi manca el xiringuito, les hamaques i els para-sols. Llavors et preguntes: "verge, de què? d'urbanitzacions, és clar!"
Alguns xiringuitos són increïblement grans, amb restaurant i botigues (gairebé un centre comercial), com el de Cala Comte, fet amb gust i sense desentonar:



D'altres, ofereixen serveis complementaris, com massatges i chaise longes, per divisar la posta de sol amb la màxima comoditat, com el de Benirràs:



Damunt Cala d'Hort, hi ha un restaurant grandiós, on serveixen arrossos divins, rodejat de botigues i tendes de massatges:



Des d'allà tenim una vista esplèndida de Es Vedrà:




Eivissa està rodejada d’illots per totes bandes. El més alt i impactant és Es Vedrà —l’Stromboli balear—, una enorme roca que sorgeix de la mar amb perfil trencat i forma de volcà, de 382 m; al costat hi ha Es Vedranell, el seu germà petit. Són Reserva natural des de 2002.
La costa de davant Es Vedrà és un penya-segat força escarpat, amb polides platges i cales d'aigües turqueses i pins que s'hi repengen. Un paissatge típicament mediterrani que et recorda Menorca, Capri o la costa Amalfitana, agresta i muntanyosa, com aquesta:



Altres illots destacables que vam divisar són s'Espartar, es Bosc, ses Bledes i sa Conillera. Al far d'aquest darrer hi va fer de faroler el meu avi Federico:


Un bocí de sa Conillera, amb el far


Illot des Bosc, i darrere, sa Conillera
L'illot de Tagomago, allargat i de perfil retallat, és una zona protegida ANEI i ZEPA, i s'hi poden observar diferents tipus d'aus i una sargantana endèmica.

Tagomago
Actualment, Tagomago és una illa privada, amb una sola casa construïda. També té un far que guarda una història familiar. Quan els meus pares es van casar a la ciutat d'Eivissa, van anar a viure al far de l'illot. Els dos farers eren l'avi i mon pare, i hi feien una setmana per hom. Uns mesos després, ma mare va patir un atac d'apendicitis i va haver de ser traslladada urgentment en barca a Santa Eulària des Riu. Li va anar de ben poc.

Altres articles que he escrit sobre aquest viatge:
El meu viatge a Eivissa i Formentera II: la nuit i la Vila d'Eivissa
El meu viatge a Eivissa i Formentera III: els pobles i la ruralia d’Eivissa
El meu viatge a Eivissa i Formentera i IV: Formentera

diumenge, 13 de novembre del 2016

Peccata minuta: una aventura col·lectiva

Peccata minuta: antologia de relatos de La isla de los escritores, coordinat per Ana Haro. Menorca: La isla de los escritores, 2016. 276 p.
Tot començà a mitjans del curs passat. El projecte ja havia sorgit tímidament i s’havia comentat durant el curs anterior, però no quallà.


Tanmateix, la idea de fer un llibre col·lectiu entre els alumnes dels tallers d’escriptura d’Ana Haro de la Isla de los escritores, encara seguia candent, de manera que l’entusiasme d’un nou alumne en el darrer curs, en Sam, donà l’empenta definitiva al projecte. Així, n’Ana i en Sam, ens van anar engrescant per posar-ho en marxa. I és que, ben mirant, ho teníem tot: la professora-guia, el dissenyador-maquetador i la il·lusió d’uns aprenents d’escriptors disposts a escriure una història original per a compartir-la en una gran aventura col·lectiva. Ens va semblar la millor forma de mostrar al món els fruits del nostre aprenentatge a la Isla de los escritores.

Ana Haro i Sam García a la presentació a l'Ateneu de Maó
Després de pensar quin havia de ser el leitmotiv que havia de conduir les nostres narracions, cadascú de noltros va escriure un relat que havia de versar sobre el pecat en qualsevol de les seves formes i graus. I en van sortir, de pecats, ja ho trob! Pecats capitals, faltes lleus, misèries... Aleshores, vam portar a classe les històries que vam crear —en castellà o català—, per corregir-les, repassar-les i polir-les fins que van quedar enllestides.
Posteriorment, Ana Haro va fer una feina incommensurable, revisant minuciosament cadascun dels nostres relats i enllestint-los per a la seva publicació.


Llegint l'inici del meu relat, Gretel, a l'Ateneu


Sam García (dibuixant i il·lustrador), que prèviament s’havia autoeditat la seva opera prima, Matar a la suegra, va fer una feina magnífica de disseny i maquetació de la publicació, dotant-la d’un format pràctic i còmode de llegir i amb una estètica polida i original, amb les cobertes de tons vermells i negres sobre blanc; la portada, les pàgines preliminars i les portadelles dels relats són de color negre, força adequades per aportar més dramatisme al rerefons —els pecats— de la publicació.
Les il·lustracions de les cobertes són originals de Roman Muradov i el retrat d’Ana Haro, de Raquel Martín.

Alguns autors, amb la coordinadora del llibre, a l'Ateneu de Maó

Alguns autors, amb la coordinadors del llibre, al Cercle Artístic de Ciutadella

El resultat, Peccata minuta, és una antologia de trenta-sis relats curts, caracteritzats per l’empremta i la veu dels seus autors. Com apunta n’Ana, estas voces —principiantes y experimentadas, en castellano o en catalán— deambulan, cada una con su tono particular, por la idea pantanosa del pecado. Son historias cortas o “faltas pequeñas”, como reza su titulo, marcadas por la sombra de pecados capitales y laicos que roen las conciencias de sus protagonistas.


Peccata minuta no és un llibre més. És el fruit de la feina d’un nombrós grup de persones il·lusionades en mostrar el resultat d’allò que fem cada setmana, guiades per la nostra mestra: aprendre l’ofici d’escriure, tot practicant de valent i llegint per aprendre dels grans, per compartir les nostres creacions literàries amb els companys. Aquest cop hem volgut anar més enllà i compartir-les amb vosaltres, el públic lector.


Com a escriptors i pecadors que son, només desig que la vessa no ens domini i que la constància ens acompanyi per no deixar mai d’escriure. Ni de llegir!
Esper que xaleu llegint aquest llibre.


La notícia a IB3

Els tallers d’escriptura creativa de la Isla de los escritores, coordinats per Ana Haro, es duen a terme a l’Ateneu de Maó i al Cercle Artístic de Ciutadella; també es poden fer a distància.

Potser t'interessa llegir el meu relat: Gretel.

diumenge, 6 de novembre del 2016

S'estora de llata

Pare, avui ha començat a fer fred i he tret l’estora de llata.
És increïble, però està com el primer dia, tan grossa i ben trenada. Açò sí, més fosca per l’espart, que ha agafat aquell color característic de caramel de mel.
Record quan et vaig demanar que em fessis una estora de gran format (té gairebé dos metres de llargària) i ovalada, per no passar fred de peus a l’hivern i fer polit. Al començament no et va fer gaire gràcia i vas dir que hi empraries molt de temps. “Val, esperarem”, et vaig respondre i, com gairebé sempre, t’hi vas avenir. “Perquè t’enrecordis de jo”, vas tancar el tema.


I tant que m’enrecord, pare. No calen objectes ni senyals paranormals per imaginar-te i demanar-te quelcom.
Del que no estic segura és de quan la vas fer. Crec que na Violeta ja havia nascut. És curiós com mesuram el temps en relació als fills. Sense cap dubte, l’arribada de les criatures marca un abans i un després a les nostres vides. Deixam de ser fills per passar a ser “mare de”. I aquella coseta menuda, vulnerable i absolutament depenent de tu, com una extensió del teu cos i de la teva persona —bracetogatchet—, absorbeix la teva vida i centra completament el teu petit univers. Com ja vam fer noltros quan vam arribar al món.
Si segueix fent aquest temps, haurem de pensar en encendre l’estufa de llenya i baixaré dels porxos la senalla de llata que vas fer fa molt de temps i que la mare emprava per anar a comprar, i que un bon dia me la vaig adjudicar per posar-hi els tions. “Espera que et faré unes anses noves”, em vas dir, sense objectar per l’apropiació indeguda. Me les vas tornar a baratar un parell de cops més. I ara, com ho faré quan es tornin a desfilar i trencar?


Sempre t’agradà fer llata, tenies força traça i et feia passar les estones i els llargs i solitaris dies en els fars. I en vas seguir fent fins fa ben poc. Quan el cap se’t començava a embullar per manejar l’ordinador, encara trenaves l’espart i confeccionaves petits objectes que vés a saber on són. 
Saps que encara guard la cistelleta que em vas fer quan era una filleta? Està perfecta, com si no hagués passat el temps, com si la meva filla i jo no hi haguéssim jugat mai, fent les compres per a la cuineta, portant les nines...


T’hauria evocat de totes formes, pare, però és ver que tot el dia m’ha rondat pel cap escriure’t aquestes línies en record d’una de les teves més grans habilitats.

dimarts, 1 de novembre del 2016

Tempesta local

Encara record aquell 15 de novembre com si fos avui, quinze anys després. Una tempesta semblant a un huracà tropical assotà l’illa sense treva durant dos dies sencers, com mai ningú no havia vist fins aleshores i com mai més no s’ha tornat a repetir.
Des del dia abans bufava la Tramuntana amb tota la seva violència i plovia sense aturall, fent córrer l’aigua per les voravies, colant-se dins els soterranis i els comerços i inundant moltes plantes baixes. Els arbres eren arronsats pel vent, que feia rodolar pel terra la major part de les seves branques. Pocs gosaven sortir al carrer i els que ho feien, era per imperiosa necessitat, calats amb impermeables i capells que amb prou feines els protegien de l’aigua; el seu caminar, allà on anessin, semblava una mena de penosa lluita contra els elements.


Com a conseqüència del virulent temporal, es va decretar l’alerta roja en tota la zona i  les escoles van suspendre les classes fins que remetés el mal temps. Aquell dijous de mitjans de novembre em vaig quedar a casa meva, tancada i barrada, amb el meu nadó de set mesos, a l’espera que el temps millorés.
El vent es filtrava per davall de les portes i a través dels marcs de les finestres. L’aigua  es colava per la porta del pati, empesa per la Tramuntana, i jo l’intentava aturar amb pedaços enrotllats que semblaven un gras i llarg cuc de colors. A estones, les gotes d’aigua, combinades amb pedres com mèrvels, picaven estrepitosament el vidre de la claraboia de l’escala. “Cla-cla-cla, clon-clon, tap-tap-tap...”, se sentia des de tota la casa.
Acabava d’escoltar la predicció del temps per la ràdio —sense cap novetat—, quan se sentí passadís enllà una renou sorda, com si una llenya s’hagués trencat. La filleta estava asseguda a la trona mentre li donada les farinetes i, en sentir el soroll, esclatà a plorar. Espantada, la vaig agafar en braços per calmar-la, mentre ens dirigíem cap a l’entrada de la casa, on tot semblava al seu lloc. Llavors vaig decidir inspeccionar el primer pis i quan pujava l’escala, tot aixecant la vista, vaig veure l’origen de la renou que havia espantat l’infant: el petit trenc que s’havia originat al fals sostre de l’escala uns mesos enrere, s’havia eixamplat i allargat desmesuradament. Vaig pujar fins els porxos amb la filleta en braços per observar-lo de prop. No em va agradar gens veure que el trenc s’havia allargat més d’un metre i que el fals sostre feia una gran panxa.
Regirada, em vaig dirigir a l’estudi de la filleta, que encara plorava sense consol. Em vaig asseure al balancí i després de donar-li el pit, finalment es calmà. Quan s’adormí, la vaig ficar al llit i vaig baixar cap a la cuina. Vaig baratar els pedaços enrotllats de davant la porta del pati, xops d’aigua, per uns d’eixuts i vaig començar a feinejar amb el dinar. Tornava a ploure amb força i els llamps es multiplicaven, il·luminant un cel que portava massa hores enfosquit i tenebrós. Un calfred em va recórrer l’espinada quan uns segons després se sentí l’estrèpit d’un tro que devia haver caigut en un parallamps molt a prop, fent vibrar el terra de la casa. Seguidament, se n’anà el llum.
En aquell instant, el meu únic pensament va ser per a la meva filla que dormia al pis de dalt. Ràpidament vaig deixar damunt el marbre l’olla que tenia a les mans i corrents em vaig dirigir a l’escala. Un segon abans de travessar la porta que separa la sala de l’entrada, repetesc, un segon abans, el fals sostre de l’escala s’esfondrà i caigué just davant meu. L’estrèpit va ser monumental i un nuvolat de pols blanquinosa va envair tota l’estança. Durant un moment vaig restar petrificada i aterrida, contemplant la destrossa a uns centímetres dels meus peus; al sostre només hi quedava un bocí de guix en un cantó que romania pengim-penjam, balancejant-se encara.
Quan vaig reaccionar després de l’ensurt, vaig córrer escales a munt. Per fortuna, l’estudi del nadó no comunicava amb l’escala i la criatura es trobava sana i estàlvia.
Unes hores després enretiràvem les runes i vam fer caure les restes del fals sostre que, consentit pel trenc, s’havia ensorrat completament per l’efecte de la vibració del tro. Les bigues despintades i embrutides de l’autèntic sostre van quedar al descobert, com velles meuques despullades. Aleshores, la claraboia es va il·luminar: havia deixat de ploure i el cel estava començant a obrir-se.


Aleshores vaig sentir un calfred per tot el cos imaginant el que hauria pogut passar si el temps no hagués jugat al meu favor.

Una versió d'aquest relat va ser publicada a l'Ara Balears, el 28 de maig de 2017.