Fred a les aules: tornem-hi

Què és el pitjor que et pot passar quan tens un problema i l’expliques a la persona que te l’ha de resoldre? Que et contesti amb valoracions poc precises: “s’està duent a terme un diagnòstic real del manteniment dels centres”, o bé amb vagues esperances: “si és oportú, s’inclouran les teves demandes al pla d’infraestructures educatives”, o amb una evasiva: “els centres afectats no han cursat cap demanda per a la millora dels sistemes de calefacció”, o que quan t’acomiadi, et digui, perquè et quedis tranquil: “amb les dades que tenim, analitzarem el que ens has expressat”. I quan te’n vas, te n’adones que no tens cap garantia que les deficiències de les calderes se solucionin el pròxim curs, sinó més aviat l’altre, amb sort.

A la passada legislatura, el fred a les aules era conseqüència de les retallades temeràries en manteniment d’infraestructures i combustible.

Les retallades i la manca de diàleg a la passada legislatura, van tenir com a resposta la major manifestació per l'Educació, el 29 de setembre de 2013

Vull recordar que el novembre de 2014, es va produir un incendi en una caldera de l’IES Cap de Llevant, fet que provocà una explosió molt a prop d’una aula que, afortunadament, en aquell moment estava buida. La caldera es va reparar, però no es va baratar. Lògicament, el sistema no funciona correctament. I la seguretat, ens la poden garantir?

Actualment, el problema encara es repeteix a alguns instituts: quan arriba el fred, les calderes s’espatllen perquè són massa antigues; alguns sistemes no són prou potents i només escalfen una part del centre i encara hi ha radiadors que mai no han funcionat, inexplicablement. Sigui pel que sigui, alumnes i professors acaben fent les classes amb abrics i mantes.

Alumnes d'altres centres donen suport al de l'IES Guàrdia d'Alaior. Joves per la Pública. Foto Ara Balears

Amb aquest panorama, els polítics de l’oposició que abans escatimaven fins al darrer cèntim, ara clamen al cel. I els polítics que actualment ens governen i que llavors protestaven en contra de les retallades, segueixen sense resoldre-ho. El conseller March afirma que vol acabar amb la “guerra de les calderes”, però la realitat és que ni les protestes dels estudiants, ni les intervencions dels ajuntaments d’Alaior i Maó, han aconseguit un compromís real de la conselleria per dur a terme un pla d’intervenció a curt termini i de manteniment de les instal·lacions.

L'IES Cap de Llevant, un dels centres amb l'etern problema de la calefacció i on es va incendiar una caldera el 2014

Ja és prou hora d’actuar i de dur a terme les inversions necessàries per acabar amb la precarietat i la perillositat d’uns sistemes obsolets i inadequats de calefacció, que estan posant en perill centenars d’alumnes i professors.

Facin el favor de fer via, que el fred de febrer ens tornarà a agafar desprevinguts, per variar.

Publicat al Menorca, el 16 de febrer.

Mestre Demon: un músic menorquí cosmopolita II

Soñaba que Barcelona era París, que el Paralelo y la calle Nueva [Nou de la Rambla] eran Montmarte. Y pugnó siempre para que soplaran aires europeos en las frívolas noches ciudadanas. Sebastià Gasch, ABC, 7/1/1968.

Després d’un primer article, seguim narrant la vida i l’obra del músic menorquí Llorenç Torres Nin, conegut com el mestre Demon, qui va partir cap a Barcelona de ben jove, on va triomfar i va arribar a ser un dels músics més coneguts i preuats de la primera meitat del segle XX.

L'orquestra Demon's Jazz, encapçalada pel mestre Demon

Torres Nin no només es dedicà a compondre, interpretar i animar amb la seva personalitat arrasadora els locals més cèlebres de la ciutat comtal —el Catalán, l’Excelsior, el Hollywood...—, sinó que també fundà la seva pròpia editorial. Ediciones Demon, ubicada al carrer Enric Granados, publicava els ballables més populars de l’època (propis i d’altres compositors).

Cançó i pasdoble editats per Ediciones Demon. Fons BC

Durant la postguerra, es va veure obligat a reinventar-se, esdevenint promotor d’espectacles a les sales de ball Río i Bahía. Posteriorment, tornà a les Rambles l’any 1950 per obrir el saló de festes Folies Chez Demon (on hi havia l'Excelsior), on presentà el cèlebre espectacle Medio siglo de canciones, amb estrelles populars de la revista, la cançó i l’espectacle, que promocionaren el local.

Programa de mà de Medio siglo de canciones, 1951

L'article Inicios del jazz en España II: la “Nueva Orleans” del Mediterráneo, del blog “La Música es mi amante”, il·lustra aquelles vetllades jazzístiques: “en las Ramblas, de seis de la tarde a cuatro de la mañana, la orquesta Jazz-Band Demons amenizaba con “selectos programas de baile” las veladas del Cabaret Catalán. Su director era Lorenzo Torres Nin, maestro Demon, un pianista pionero en escribir los primeros arreglos eminentemente jazzísticos, lo que le supuso el apodo de “Rey del Jazz-Band” en un primer momento y posteriormente, cuando desarrolló su estilo, como el “Paul Whiteman” español, siendo además uno de los primeros músicos del país en alcanzar prestigio internacional.

Fox de las amapolas, revista "Charivari". Cant i piano. Fons BC

Cuando debutó la famosa Josephine Baker en el Principal Palace, en marzo de 1930, toda una sensación en la Barcelona de la época, se hizo acompañar de la Demon Jazz dirigida por él”. Arran d’aquesta col·laboració, la mateixa Baker incorporà en el seu repertori un tema del mestre.

Jazz baby. Reducció per a piano. Fons BC 

Rotlle de pianola d'Eros. Fons BC

Pel que fa a la seva extensa producció musical, la Biblioteca de Catalunya conserva nombroses partitures compostes pel mestre Demon —signades com a J. Demon—, així com discs de pedra, de vinil i rotlles de pianola, amb música interpretada per l’orquestra Demon’s Jazz, com ara Amanecer, Eros, Demon’s charleston, Everybody dance, Haevan's blues, l’opereta Amor y melodía (juntament amb P. Godés Terrats), la sardana Hurra al campió!, el sainet líric La taquillera del cinema, la revista Charivari (lletra de Josep M. de Sagarra), la sarsuela Las pobres millonarias... Aquestes i altres peces es poden trobar al catàleg bibliogràfic i es poden consultar i escoltar a l’esmentada biblioteca, com aquestes, amb portades magníficament il·lustrades:

També va compondre bandes sonores, com la de la pel·lícula El café de la marina (1933) i 20.000 duros (1935), de les que se’n conserven còpies a la Filmoteca de Catalunya.

Un dels seus èxits, La taquillera del cinema, 1931

Així mateix, hem trobat un bon grapat de fotografies de l’orquestra i dels diferents espectacles amb ballarines i cabaretistes, algunes de les quals estan dipositades a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Espectacle amb l'orquestra Demon's. Foto de G. Casas i Galobardes 

Els espectacles dirigits pel mestre Demon s’anunciaven als diaris, com La Vanguardia, on hem localitzat nombrosos anuncis de les actuacions de l’orquestra, dels seus discs a la venda, així com algunes crítiques musicals, sempre positives.

Anunci a La Vanguardia, 18 de juiol de 1934

Hem trobat una mostra dels nombrosos enregistraments que va fer a l'època dels gramòfons i pianoles, al web de la Biblioteca Digital Hispánica, on hi ha referenciades vint-i-sis gravacions de l’autor, d'entre les quals es poden escoltar Se suplica bailen schotis (1928) i La Rambla (1930).

Publicitat dels discs de la Demon's Jazz enregistrats a La voz de su amo

Actualment, encara se poden sentir alguns dels seus temes a través de la ràdio. Així, el programa Melodías Pizarras, de Radio 3, especialitzat en tot tipus de música procedent de discs de pedra, ha emès diversos cops enregistraments de l’orquestra Demon’s Jazz. Hem trobat aquest podcast, on podem sentir, a partir del minut 54, la presentació d’un tema del “maestro Demon, el de las lentes circulares, empresario con espectáculo de variedades, integrado por 35 artistas, 3 pistas, todo ello en el Teatro Olympia. Lo vamos a escuchar en su época hot, cuando tenia su sexteto de hot, a principios de los 40, haciendo una versión del foxtrot de la opereta Amor y Melodía, que se titula Es una dama de honor (Odeón, 1941)”. Val a dir que el Teatre Olympia del Paral·lel era el més espaiós d'Espanya, amb un aforament de sis mil persones.

Old Spain. Reducció per a piano i disc de pedra. Fons BC

Fins el darrer moment, el mestre albergà nous projectes, tot i trobar-se gairebé sumit en la ceguesa, amb l’entusiasme que sempre el caracteritzà. Torres Nin morí als 77 anys d’un infart de miocardi al seu domicili de Barcelona, el 22 de desembre de 1964. Aleshores, La Vanguardia se’n va fer ressò amb una sentida necrològica.

Des que se’n va anar, el músic no tornà mai més a l’illa, a causa de la seva intensa i constant activitat musical. Tanmateix, segons Deseado Mercadal, “no olvidó jamás a la tierra que le vio nacer y acogió con cariño y singular predilección a cuantos menorquines se le acercaron... En una entrevista sostenida con el maestro Demon en el Bahía, allá por el año 1949 o 1950 y tras interesarse por Menorca y sus problemas, nos dijo que Menorca era lo mejor del mundo”.

Mysterium. Foxtrot per a piano, cap al 1920. Fons BC

Després de consultar la bibliografia i les fonts citades, constatam que amb Llorenç Torres Nin va morir una època: conquerí la vida musical barcelonina amb la seva orquestra, dirigint tant les seves pròpies composicions, com els nous ritmes que arribaven de fora, i promogué espectacles d’èxit en els locals més populars, arribant a ser un personatge força conegut i preat, tant professionalment com personal.

La Demon's Jazz i el seu mestre, Llorenç Torres Nin

Tot i açò, el mestre Demon segueix sent un desconegut per als menorquins i, per açò, des d’aquí llanço la proposta de donar-lo a conèixer, retrent-li el reconeixement públic que es mereix. 

Nota: les fotos procedeixen de diverses fonts d'Internet.

Article publicat a la revista S'Auba, número 326, febrer de 2017.

Agraïments especials: a la Biblioteca de Catalunya (BC), per la cessió de les imatges de música impresa i enregistraments sonors. A Antoni Tudurí, pels aclariments sobre les dades genealògiques. A Toni Seguí, per informacions diverses. A Alfons Méndez, pels consells i el seu suport.

El dilema

El nus de la bossa era ben fort. Després de desfer-lo a consciència, vaig treure un a un els ingredients del suculent suc de peix que tot just estava començant a preparar: un bocí del grandiós cap del rap, peix variat de roca, un tall de morena i… ai! en el fons de la bossa, unes potetes sobresortien davall d’un tros de ratjada, com reivindicant un espai propi guanyat a pols des de feia vint-i-quatre hores. El més sorprenent era el moviment lent però persistent del cranc. “Pobre bèstia, com pot ser viva, encara?” —em demanava, agafant-lo amb la punta dels dits, entre compassiva i fastiguejada.

“Com més aviat acabem, millor” —vaig pensar, incorporant un a un els ingredients a la gran olla, on el pobre cranc ocupava el darrer lloc. “Viu mentre puguis, xaval”, li vaig etzibar. Satisfeta, vaig comprovar que l’aigua encara era tèbia i que la mort li seria més lleu. O potser no, si moria lentament i patint fins el punt d’ebullició. Quin dilema!

Vaig afegir-hi quatre verdures al suc i, tapant l’olla, em vaig girar d’esquenes per no veure la poteta que podia sortir d’un moment a l’altre, agafant-me pel coll i estrènyer-me’l.

Vaig agafar les altres dues bosses de peix (vés a saber quines bestioles més hi havien afegit) per congelar-les. En obrir-les, vaig poder confirmar el que em temia: la peixatera també hi havia afegit crancs, encara que més petits. Alleujada, vaig verificar que un era mort (uf! menys mal), però l’altre, no. Menudet i indefens, em va sorprendre com encara li restava un bri d’alè. Vaig fer el canvi de bossa gairebé sense mirar el contingut, la vaig tancar ràpidament amb un nus i la vaig ficar al congelador tant de pressa com vaig ser capaç.

“Millor morir congelat que no escaldat... o potser no”... Quin dilema.

El suc va quedar deliciós.