Bach - Gould contra l'insomni

Quan et despertes a les 4 AM -ni més ni menys-, en aquella hora que has vist massa vegades reflectida a la pantalla del despertador; l'hora maleïda que et fa accionar un interruptor dins el teu cap, com un resort: “plinc, són les 4, desperta't!”, aleshores obres els ulls i comproves que encara no es cola cap raig de llum per la finestra i que, per açò, encara hi manca molt per a l'alba.

És quan es produeix la inevitable fogonada mental que provoca la desfilada de fantasmes i tota mena de maldecaps, obessions i pors inútils -sí, inútils, verificat i comprovat al dia següent, però que de moment, donen prou per sac-. Després de lluitar-hi infructuosament, proves de fer un buidatge de cervell, posant en pràctica el mindfulness per prendre consciència del moment present -aquella tècnica que has après a l'enèssim llibre d'autoajuda que has llegit-, que et demana dormir i no menjar-te el tarro. I ho combines amb la respiració profunda diafragmal que has de fer de panxa enlaire, en la qual no hi pots romandre més de deu minuts, així, damunt de les lumbars, que reclamen que t'aixequis i deixis de matxacar-les amb tot el pes de la teva esquena. Però què punyetes he de fer pel món, a les 4 AM?

Llavors fas el darrer intent de desconnexió i és quan ell apareix i omple la teva ment, amb la seva perruca i un posat de senyor antic i avorrit. Sí, sí, el mateix fillet orfe que va patir assetjament a l'escola i que havia d'estudiar música d'amagat en un soterrani durant els vespres, sota el llum d'una espelma. L'home que va tenir dues dones i vint fills i que va ser un dels més grans pluriempleïstes de tots els temps i que, tot i així, ens va deixar un llegat de més de tres mil peces musicals. Aquell homenot de nom compost i homònim teu, Joan Sebastià, s'imposa dins el teu cervell i aconsegueix desplaçar tots els residus mentals que s'hi havien acumulat des de les 4 AM.

Glenn Gould amb una partitura de Bach

Aleshores es produeix la màgia: sonen dins teu les primeres notes d'una ària meravellosa, enigmàtica i potent procedent de l'instrument equivocat, però és igual, perquè així ha passat a la història, gràcies al desafiament valent del jove Glenn Gould que, l'any 1955 i amb tan sols 23 anys, va tenir la gosadia d'enregistrar-la al piano i no al clave -contradint la voluntat del mateix J.S.-, amb el conseqüent retjiró dels executius de la discogràfica Columbia, però que, contra tot pronòstic, és encara avui, un dels discs més venuts del món dins del seu gènere, i un referent per a molts pianistes.

Sona Bach, el gran, el venerat, l'obsés de les matemàtiques (6 partites per a teclat, 6 per a violí, 6 suites per a violoncel, 6 Concerts de Brandeburg...), el que revolucionà i establí els principis de la música “clàssica” com avui l'entenem. Sonen les primeres notes del tema de les Variacions Goldberg. Les sents ben a dins i et concentres: aquest és el millor mindfuless contra l'insomni.

Variacions Goldberg, J.S. Bach, per Glenn Gould (1955)

Després d'un minut i cinquanta-tres segons, finalitza el tema i comencen les variacions, trenta, una darrere l'altra: belles, intenses, unes ràpides, d'altres lentes; algunes, tècnicament complexes i d'altres, potser no tant. Para un pianista, éstas son las composiciones musicales más frustantes, difíciles, abrumadoras, trascendentes, traicioneras e intemporales. Como oyente, en mí tienen un efecto que solo logran los medicamentos mas punteros. Son clases magistrales sobre Lo Maravilloso, y contienen todo lo que una persona podría querer a lo largo de su vida. Jo no les hauria descrit millor que James Rhodes, com ningú mai no ha igualat la interpretació de Glenn Gould.
Intentes recordar-les, una a una. Si et ve al cap el començament, la resta es desenvolupa sola. Si no, hi acud una altra. La repasses mentalment, com si miressis una pel·lícula, i intentes fixar-t'hi amb tots els detalls que hi recordes: melodia, modalitat, compàs, ritme, velocitat, matissos...
I mai no arribes a l'ària da capo, perquè el duo Bach - Gould ha obrat la seva màgia.