Soc innocent. No soc acadèmic ni res d’açò. Simplement he escrit alguns llibres. La meva vida és poesia i viatges i inventar històries i narrar-les. Cees Nooteboom
El passat 11 de febrer morí Cees Nooteboom, l’escriptor neerlandès que s’estimava Menorca.
El vaig conèixer fa més de 15 anys a la seva casa des Consell, a Sant Lluís, on va fer estades durant 60 anys.
La meva relació amb Nooteboom sorgí arran de la meva feina com a bibliotecària de Sant Lluís, entre 1999 i 2017.
 |
| Nooteboom, Zaca i jo, a la casa de l'escriptor, el juliol de 2018 |
En una ocasió, l'escriptor visità l’Ajuntament de Sant Lluís, quan el consistori li volgué atorgar la distinció de Fill Adoptiu, proposta que declinà argumentant que mai feia actes públics a Menorca, perquè l’illa era “el seu santuari”. El mateix dia volgué conèixer la biblioteca i li vaig mostrar on teníem tots els seus llibres traduïts al castellà i al català, cosa que el va sorprendre gratament.
Era un intel·lectual d’alçada, prestigiós poeta i narrador de reconeixement internacional. Guanyà diversos premis i va ser candidat al Nòbel de Literatura. Està considerat un dels majors i més originals escriptors holandesos contemporanis; traductor de poesia espanyola, catalana, francesa i alemanya i de teatre americà i autor de novel·les, poesies, assajos i llibres de viatges. La seva obra ha estat traduïda a una vintena d'idiomes. Era també un gran conversador, amb una curiositat inabastable.
A Menorca, no era un turista més: vivia as Consell, comprava al comerç local, era una persona propera i havia recorregut l’illa de cap a peus; a més, tenia un ampli coneixement de la realitat política i social menorquina. Hi sentia una preocupació sincera i se l’estimava amb honestedat, com ho demostrà en algunes de les seves obres —Lluvia roja, Cartas a Poseidón, Los zorros vienen de noche o 533 días.
He escrit diverses vegades sobre aquest homenot adoptiu de la nostra illa, a S’Auba, al Menorca i a aquest blog. També vaig participar en un llibre homenatge coordinat per Toni Seguí, Menorca a Nooteboom (S’Auba, 2018), amb altres col·laboradors i amics.
Tot seguit, vull compartir amb vosaltres alguns dels records personals que serv d’aquest escriptor universal i persona de gran alçada.
Nooteboom i la bibliotecària
Vaig conèixer Cees Nooteboom l’estiu de 2010, quan havia acabat de llegir Lluvia roja, l’obra on millor reflecteix la seva singular relació amb Sant Lluís i, més concretament, amb la casa i el jardí des Consell, i on parla de persones i establiments del poble, del mercat de Maó, de costums i de particularitats dels menorquins.
Em van copsar tant les seves reflexions i l’estimació que sentia per la nostra illa —no debades feia 50 anys que venia cada any—, que vaig decidir que havia arribat el moment de convidar-lo a fer una xerrada a la Biblioteca de Sant Lluís, on, aquells anys, n’era la bibliotecària.
 |
Tanmateix, tenia clar que no seria fàcil que hi accedís, donada la voluntat expressa de l’escriptor de romandre en l’anonimat i la discreció que envoltava la seva vida a l’illa.
Per intentar convèncer-lo, li vaig enviar una carta poc convencional, lluny de formalismes oficials. En acabar, el vaig convidar, com a escriptor il·lustre adoptiu que era de Sant Lluís, a visitar la biblioteca i a parlar-nos del que ell volgués: “Aquest mes ha plogut més del que és habitual. Ara ja fa temps d’estiu, però no seria gens estrany que d’aquí a pocs dies plogués terra vermella. Són coses que passen sovint a l’estiu”, vaig concloure la missiva, referint-me a Lluvia roja.
Tenia poques esperances de rebre’n notícies, però uns dies més tard, em va telefonar. La jugada, tanmateix, em va sortir a l’inrevés. En acabar la breu conversa telefònica, vam quedar per l’endemà a ca seva.
Nooteboom en el seu refugi
Després de rodar una bona estona pes Consell, vaig trobar la casa, situada al final d’un caminoi estretíssim per on, amb prou feines, hi passa un cotxo.
Quan vaig obrir la barrera i vaig entrar al jardí, tot m’era familiar: la buguenvíl·lea, les palmeres, la imponent “bella ombra”. A la dreta, la casa, petita, blanca, com les de l‘entorn, encalada i amb les portes i les finestres blaves. Tal com ho havia llegit a Lluvia roja.
Em va rebre la seva dona, la fotògrafa Simone Sassen, i em va acompanyar a l’estudi de l’escriptor. Jo estava molt emocionada: tenia tantes coses a dir-li, a demanar-li, sobre la seva obra, la seva vida, els seus viatges, la seva particular relació amb Sant Lluís, amb Menorca... i ara era a punt de conèixer-lo.
 |
| Nooteboom i Simone Sassen amb el dibuix den Zaca, a la trobada de 2018 |
Nooteboom treballava en un estudi en forma de boer, una construcció allargada de marès i feta segons l’estil tradicional menorquí. Equipada amb un mobiliari auster i funcional, la paret del fons estava totalment coberta de prestatgeries d’obra que contenien llibres i discs.
L’escriptor no venia de vacances a Menorca en el sentit estricte del terme. Sempre deia que l’illa era el seu refugi i, ca seva, el seu santuari, on descansava del seu nomadisme habitual, per dedicar-se a escriure i llegir.
Quan vaig arribar a l’estudi, l’escriptor seia davant l’ordinador en una cadira d’estil menorquí. Després de les presentacions, em convidà a seure i la conversa fluí de forma immediata. Jo, que estava preocupada per si ens entendríem! tot d’una em va sorprendre la facilitat amb què parlava en castellà i em va captivar l’amabilitat i senzillesa que desprenia.
Nooteboom era una persona planera, molt propera i ben integrada a ca nostra. Açò darrer pot semblar una contradicció, pel fet que mai va accedir, en els 60 anys que va venir a Menorca, a fer cap acte públic. Tanmateix, vivia en una casa d’un caseriu de Sant Lluís, reformada segons els cànons de l’arquitectura tradicional, comprava habitualment en el comerç local del poble, a sa Plaça de Maó i a altres establiments genuïns de l’illa; coneixia, estimava i respectava la nostra illa d’una manera admirable.
Una altra particularitat remarcable de l’escriptor, era la seva vasta cultura, fruit d’una ment brillant i d’un esperit curiós i inquiet, que el convertiren en un conversador engrescador i amè. No et podies avorrir mai, parlant amb ell. Aquell dia van aflorar a la conversa els seus llibres, els darrers viatges, com el que havia fet a Alemanya —hi tenia molta relació i també molts lectors—, on s’havia entrevistat amb la presidenta, Angela Merkel; també em comentà els pròxims viatges que havia d’emprendre per la Xina, Corea, el Japó i Espanya.
La seva relació amb el nostre país era intensa: bona part de la seva producció literària està traduïda al castellà i alguns títols també al català. Era col·laborador del diari El País i visità diferents punts de la geografia espanyola, principalment per promocionar els seus llibres. La política va sorgir en algun moment de la conversa i hi vaig poder constatar el seu ampli coneixement, tant de la nacional com de la local. La seva preocupació pel nacionalisme i per l’europeisme van ser abordats en Cómo ser europeos i en 533 días, en què tractà de manera precisa i objectiva l’independentisme català i el flac paper d’una Europa insolidària i ineficaç davant els moviments migratoris.
Nooteboom va ser un nòmada —com li agradava definir-se—, i el seu nomadisme es desenvolupà entre Holanda, Alemanya i Menorca; quan no hi era en cap d’aquests llocs, viatjava pel món. En aquell primer encontre, em va comentar com li agradada Sud-amèrica, on hi anava sovint, així com a alguns països asiàtics (a Círculos infinitos donà compte del coneixement que tenia del Japó); a més, viatjava constantment per Europa.
Va començar a viatjar de molt jove en autoestop per descobrir món. Després, ho feia per participar en actes literaris i acadèmics i per promocionar la seva obra, principalment. Aquest esperit errant va inspirar bona part de les seves obres, com Desviació a Santiago, fruit de quinze anys de viatges per terres espanyoles. Tenia una concepció de viatger molt diferent de l’estereotip del turista. Els viatges que ens planteja Nooteboom a la seva obra, ens traslladen a paisatges que arriben a l’ànima del lector. “La millor manera de conèixer un país és perdre-t’hi” ens recomanava.
Crec que justament perquè a Menorca s’hi podia perdre, va seguir venint fins al final, discretament i assíduament. “Menorca és el meu santuari —em va confessar aquell dia, una mica per justificar-se—, per açò hi duc una vida anònima i no particip en actes públics”.
Un dels seus darrers llibres, 533 días —el títol que fa referència als dies que l’autor va invertir a escriure’l—, també porta l’empremta de l’illa. Hi tracta alguns temes recurrents, com la vida que portava aquí i, en particular, l’elogi del seu jardí i el petit monestir que era ca seva. També s’hi pot copsar el seu interès per la nostra arqueologia. Alhora, l’obra és un compendi de pensaments encisadors i reflexions diverses que van més enllà de la mar que ens envolta. Com altres títols, està il·lustrat amb fotografies de Simone Sassen.
 |
| Visita a Nooteboom, a casa seva, el 2010 |
Abans de partir “del seu monestir”, l’escriptor em va obsequiar amb una pila de llibres per a la biblioteca, que va dedicar i signar. Vaig intentar, per darrer cop, convèncer-lo perquè ens visités.
—Ja en parlarem a la tardor; no et dic que no —s’acomiadà.
“Potser em dirà que sí”, vaig pensar, esperançada, mentre tancava la barrera d’ullastre.
Vuitantè aniversari de Nooteboom
Tres anys després del primer encontre, Cees Nooteboom va fer vuitanta anys. El món literari ho celebrà retent-li un munt d’homenatges, com els que van tenir lloc a Amsterdam, Berlín i Cartagena de Indias (Colòmbia), entre d’altres.
També s’edità el llibre homenatge Universo Nooteboom, un projecte finançat a través de micromecenatge, en el qual van participar nombrosos particulars i diverses entitats, com l’Ajuntament de Sant Lluís i jo mateixa, a títol personal.
Aquesta obra és un nombrós recull de textos, en què els autors (poetes, novel·listes, assagistes, filòsofs, acadèmics, traductors, crítics literaris i periodistes culturals) reflexionen, des de procedències geogràfiques i registres molt diferents, sobre la complexa i heterogènia obra de l'escriptor.
El projecte incloïa un documental realitzat per Erik Haasnoot titulat Desvío Nooteboom, el fil conductor del qual és una conversa entre l’escriptor argentí Alberto Manguel i Nooteboom. Al film es menciona Menorca.
Nooteboom a la biblioteca
L’any 2014, el batle de Sant Lluís, Cristóbal Coll, convidà l’escriptor a l’Ajuntament. El batle el va animar a participar en un acte públic, fins i tot a rebre un homenatge oficial, però ell ho va declinar, com sempre, argumentant que les seves estades a l’illa tenien per finalitat desconnectar i dedicar-se a la lectura i a escriure, tenir cura del seu jardí i anar d'excursió —coneixia molt bé el Camí de Cavalls i molts racons de l’illa.
Una prova n’és la narració “El punto extremo”, del llibre de relats Los zorros vienen de noche, sobre punta Nati, on es pot copsar fins a quin punt coneixia la nostra geografia.
Nooteboom es lamentava de com havien baratat les coses i es queixava que a Menorca cada cop hi ha més camins rurals tancats que l’impedeixen el pas als caminants, com ell i la seva dona, que ho havien fet durant tants anys, sense intenció de destrossar res, només amb les ganes de gaudir del territori. Molts dels seus llibres inclouen descripcions de paisatges, fruit de les seves caminades per l’illa. L’entristia rememorar alguns racons de l’illa als quals ja no hi podia tornar.
Nooteboom ens revelà que abans d’establir la seva casa de vacances a l’illa, va viatjar a Eivissa, però no li agradà perquè intuí el futur de l’illa. Llavors vingué aquí per recomanació d’un nebot i, des de aleshores, no deixà de tornar.
 |
| Visita de Nooteboom a la Biblioteca Pública de Sant Lluís, el 2014 |
Abans de finalitzar la visita, Nooteboom ens va regalar i dedicar un dels seus llibres, Luz por todas partes (antologia poètica), amb la promesa —que complí— que ens enviaria un parell d’obres més que estaven a punt de sortir de la impremta.
Al seu torn, l’Ajuntament li regalà dos llibres. El primer, el Diccionari català-castellà i castellà-català, de Francesc de Borja Moll, li va encantar, perquè, segons ens va dir, el seu diccionari de català no recollia alguns mots propis menorquins. Cal apuntar que l’autor no xerrava menorquí, però l’entenia perfectament i hi tenia molt d’interès. El segon, Trulls i tafones, d’Adolf Sintes, el deixà impressionat pel fet que es produís oli a l’illa.
A continuació, el vaig menar a la Biblioteca Pública, que va alabar, i es va sorprendre en veure tota la seva obra en castellà i català reunida als prestatges. En una entrevista publicada posteriorment a El País, Nooteboom afirmà que “en Menorca hay buenas bibliotecas”.
Homenatge i comiat a Nooteboom
Uns anys més tard, l’amic Toni Seguí reuní un grup de persones per retre-li un homenatge escrit a Cees Nooteboom. El resultat, Menorca a Nooteboom, va ser publicat el 2018 per S’Auba i presentat l’abril del mateix any a la Sala Albert Camus de Sant Lluís. Vaig contribuir a la publicació amb l’article Nooteboom i la bibliotecària.
El juliol del mateix any, tots els col·laboradors del llibre ens vam trobar a la casa de Cees Nooteboom, per celebrar el llibre homenatge, conversar i tenir el plaer de compartir una estona a ca seva des Consell i el posterior sopar que fam fer tots junts a La Rueda.
Aquest va ser el darrer cop que el vaig veure i conserv un record molt polit de la trobada, ja inoblidable.
 |
| Els col·laboradors del llibre homenatge, amb Nooteboom, el 2018 |
L’any 2020, l’escriptor va ser guardonat amb el prestigiós Premi Formentor de les Lletres. El jurat el va definir com un dels grans cronistes del nostre temps, hi va reconèixer la seva creativitat, nomadisme literari i la reflexió sobre el pas del temps i la identitat en la seva obra.
A Cartas a Poseidón, una miscel·lània de pensaments i reflexions, Nooteboom fa una seriosa petició al déu de la mar perquè li permeti tornar cada any a la seva illa estimada.
Posidó li concedí no només la gràcia d’esdevenir sedentari durant uns mesos a l’any per gaudir de la tranquil·litat, la bellesa sòbria i la discreció del seu refugi, sinó que també li atorgà partir d’aquest món des de la seva illa estimada.
Fidel als seus principis, Cees Nooteboom no participà mai en cap acte públic a Menorca. Tanmateix, un dia el vaig acollir a la biblioteca. I em don per satisfeta.
Article publicat a la revista S'Auba, el març de 2026.
Amb Nooteboom, al seu estimat jardí, el juliol de 2018
Altres articles sobre Cees Nooteboom publicats en aquest blog: Nooteboom (i jo) en el seu refugi, Nooteboom a la carnisseria, Menorca a Nooteboom.
